martes, 30 de septiembre de 2008

Deuríem dir NO

De la idea
al paper, al cor, al blog.
De la idea,
anirà després al temps?
Seria prou!
Al temps que compta dies,
que crea passat
quan arriba el present.
El temps, serà demà futur?
Seria prou!
si qualsevol arrel
seguira viva i fera rebrot...

De la idea,
només nascuda, precisa,
he fet en el temps distància,
que ja es divisa...
allò intuït!

Açò és el que passa
quan la gent calla.
De la idea,
que jo creia que seria prou,
s'encengué el foc...
i ja ens abrasa!

Ingenu, encara,
acaricie eixa paraula.
La idea és i seria prou,
que diga "no!" Catarroja.
NOU MIL RAONS PER A FER-HO

lunes, 29 de septiembre de 2008

Ai, Sant Miquel, Sant Miquel!

Vint-i-un de setembre. Deu de la nit.
Un carrer de Catarroja, un qualsevol de l'itinerari acostumat de la processó de Sant Miquel. Bo, no era un carrer qualsevol, però és igual. Era el carrer i la casa des d'on sempre, Sant Miquel, t'he vist passar. Des de sempre, des de fa molts anys. En realitat, des de tots els anys, perquè, no sé si t'enrecordes, però es coneguem de sempre. Des de molt xicotet t'he vist allà en l'altar. Des de menut, inclús, encara que mut, t'he parlat. Hem sigut veïns, he nascut a cinquanta metres de casa. Però, què dic? Si estigueres en el meu bateig. Però jo et coneguí després. Asentat en un banc, davant de tu, l'espasa dominant, el dimoni als teus peus... no sé si la llum del Sol que entrava per les vidrieres o les lluminàries enceses de l'altar, tal vegada la llum que Deu enviava, no ho tinc clar, però la teua imatge, junt a les barques, les xarxes i aquells homes sants pescant, llauraren la meua infància.
Aquella casa, la mateixa (i ara sí, gràcies a Deu) que hui es manté quasi igual, aquella església arciprestal allí al costat de ma casa i, pot ser, al costat de molts anys caminant, deixaren en mi una estima antiga que es manté al cap dels anys. I al parlar de caminar, com quasi sempre em passa, ara ja no sé a on vaig, a on anava, però tornaré, com tantes vegades faig.
Estava en la provessó, però açò començà a descabdellar-se este matí en le meu cap, mentres seguia la celebració de la missa (o cal dir-li concelebrada?).
Volia ficar atenció, que per això era Sant Miquel, però el meu pensament s'envolava. Serà perquè estava en la plaça i feia un vent... però jo no vullc criticar, no vullc fer un mal juí. Tenia que fer gran esforç per a escoltar, i tot i això les paraules del retor no m'arribaven clares. Vaig mirar al cel, que allí fora era fàcil i preguí per mi i per tots, però crec que la meua oració, entre tanta conciència diversa, no s'escoltà. Perdò, perdò. És que crec que, fins i tot, vaig pecar. No sé si de supèrbia, d'orgull o vanitat. Tal vegada, com es diu ara, era d'intolerància. O això encara no és pecat?
Jo volia omplir-me de llum, omplir d'eixa llum la meua ànima, però el cervell s'enfoscà de fum, a pesar de la llum d'allí fora. He sigut egoista? O sols cego i sord al missatge de monsenyor? Per cert, quaranta retors no en són massa? Nou pecat, perdó, perdó!
Allí estava sant Miquel. Allí dalt, però dels escalons. No poguí vore l'altar! Allí estava, com per a anar per casa. Jo volia vore-li almenys eixa capa nova, bordada per tan digna artista, a qui li bese la mà...
Però calia que fóra aixina i la missa anava avant.
I allí estava Sant Miquel, allí estava Deu, crec. Pero allí estava tanta gent... Quanta gent! En la plaça, val, perquè l'església estava buida. No del tot: descansant en els bancs roba, bolses i trastos, pense que dels retors i els oficiants. Hi havia també en l'església només entrar un home asentat. Seria que estava resant? O sols que cuidava l'utillatge...
Aquella església arciprestal, de sempre d'algunes dones, quatre homes i un xiquet, hui s'havia traslladat. Este matí era la plaça la que asilava a la gent de pietat. La plaça era la que estava plena, del cos i el mor del Senyor. I, a més, d'homes i dones que jo no conec.
Però igual brillava la llum, la del Sol, la del dia lluminós (no en calien lluminàries) i la llum, potser, de Deu.
Però vaig vore massa destells, o eren molt forts i tanta llum portava obscuritat. El soroll del silenci forçat no deixava escoltar les paraules de la consagració. Tampoc la llum que feia més llum no era la llum de dalt. Era la que encenien en les cadires tant d'or i tants brillants, tants daurats i argents bordats en trajes de dia de festa, fets a posta per al dia de Sant Miquel.
No, no vaig vore... humiltat. No ho vaig vore, dic, perquè, potser estiga cego. No vaig sentir silenci de reculliment. No el vaig sentir perquè, possiblement estic sord. Pare del Cel, retor... tota esta gent va a tornar?
Com parlava d'humiltat, reconec el meu pecat. Tots els que allí estaven són dignes d'estar. O no tots?
Nou colpeig al pit i espere la concessió del diví perdó. Perquè... en vosaltres confie, en tu, Sant Miquel i en els teus. Però en els altres, alguns dels quals estaven allí, en ells... Deu! No puc, no puc!
Fins al diumenge, Sant Miquel, en ta casa.

domingo, 28 de septiembre de 2008

El Sol, la claror.

Diumenge, vint-i-huit de setembre. L'hora no la sé, que el rellotge el tinc trencat.
Este matí plovia, però com si haguera volgut, Deu o el Sant, dur la llum, des del cel fins a l'amenaçada Horta Sud, en Catarroja, ara brillava el Sol, entrava per les finestres, balconades i portals, per la porta de l'església... Podran fer la missa de Sant Miquel a la Plaça La Llontgeta. Entrava, com convidat grat i desitjat, el Sol en ca Vicent, en el baret del cantó, i en els carrers del poble, en totes les cases que donaven a l'Est, a la mar... També en les alqueries la contemplació de la Natura es fa esperançada i gratament especial.
I esta intervenció divina (o és que tocava ja) també es rebria amb l'entusiasme que cal, en els camps d'arròs, reanimant els grans del daurat producte, tant com les cares dels arrosers atribulats.
Quasi, inclús, el Sol feia brillar l'aigua del sequiol. En el Port, també confús, també de perfil trencat per projectes en els que alguns tenen els ulls ficats, i les mans, i... Però ara ha vingut el Sol i casa Sulema es pot contemplar amb goig, amb llum natural, amb tota la seua bellesa, tot l'encís i tota la història... la mateixa que volen trencar.
No, ara, mentres dure el Sol, l'ànima de Catarroja estarà anegada d'esperança. No sé si sols fins demà, que és Sant Miquel, que és festa gran...
Hui, el poble, l'horta, la marjal, el secà, les cases, els homes, les dones... estan plens de llum del Sol. Ha vingut i ha allumenat a tots. Toquen les dotze les campanes. El Sol és de bades i aplega a tot lloc, almenys e este moment. Haurà també entrat el Sol, pel balcó, a l'Ajuntament?

sábado, 27 de septiembre de 2008

La tardor

Mira-la, ja està ací
al costat de la finestra,
entrant pel menjador,
lenta però furiosa,
lluitant per ficar-se dins.

Mira-la, dominadora.
Mira-la tu, amic.
Jo no puc...

És massa promte!
Ahir, o este matí
en ma casa...
era encara estiu.

I tot per culpa del temps,
que ha de passar
i passa!

Ah, però tinc esperança
encara que l'horitzó
s'ha enfosquit
i ara no el veig.
Sé que està ahi, ho sé.

Sé que demà el voré
i voré després l'hivern
i potser la primavera...
quan tornarà tot a ser...
tornarà a ser com era?

Com les estacions d'un tren,
anunciant que la propera
serà en ma casa en estiu.

Ai, si poguera,
a cada costat de la porta
tindre dos muntons de temps
i al voltant d'ells,
en vol rasant, onze gavines
(o una d'elles era collverd?
Eh, que em perc)
senyalant encara l'Horta...

Somiant açò,
veig la tardor en ma casa
i crec que ha vingut a posta,
carregada d'esperança,
a dur vents de resistència:
"No tingues por, Catarroja!"

viernes, 26 de septiembre de 2008

Les dones (avant, encara que siga de tant en tant)

Jo era, i sóc, del segle passat. Tinc més, ho sé, del vint que del vint-i-u actual i, encara que vullc que la meua hora siga la de ara, la meua sang és de fa seixanta anys... I no tants, per quasi, és el temps que fa que en mi va nàixer un goig, el d'escriure en el paper paraules que dins rebuscava. Promte en trobí una que sempre ha fet en mi un goig més especial, és la paraula dona. Després - en el temps sempre - eixa paraula, de vegades, tenia nom i cos, concret, estimat. Tots tenim, i només nàixer, un nom de dona especial, després el d'una altra, i d'unes poques més (potser algú no tant poques). Per fi la que junt al seu nom fica algo gran... però açò és privat, i hui vullc parlar de les dones. D'eixe col·lectiu tan gran, inmens, per quantitat i més encara qualitat.
Ara no sé si estic ficant-me en terreny de temps actual o balle pel segle passat. El cas és que vullc ballar, i en qualsevol música que sone... es a dir, balle al costat de la dona, tant si són de les que em fan costat com si són de les que, en la dansa, em xafen i fins i tot em fan mal. Reconéixer que dos d'estes darreres m'han sorprés i agradat és el que hui tracte de fer.
I quants homes encara volem creure-mos els forts! Seríem, sí, forts si quan cal eixa força ens obligara a la veritat.
I la veritat que parle, passa per la fidelitat, en la que per descans, per esperança o per fantasia meua, crec que ha triomfat en estes dos dones, de les que parlava abans, sense anomenar, per por, perquè no les conec molt, perquè, com he dit, m'han sorprés i m'ha agradat, però m'havien xafat... ballant.
Crec que elles són fidels, a elles mateixa i al seu cas. A les seues raons, a la seua coherència... quan han pensat que on estaven no podien continuar. I se n'han anat! Jo no crec que derrotades, més diria que han donat un pas, uno més, cap a la conquesta. I l'esperança d'elles pense que no és la meua, pero m'ha agradat!
Potser deurien haver-ho fet abans, però ha sigut ara (ara una, l'altra fa més d'un any). S'han cansat i han exposat mil raons, les que siguen, les que vullguen, que en el seu dret estan. El que està clar (jo ho tinc clar) és que bé no estaven en eixe cadafal. Per això s'han abaixat. S'han cansat d'ell? O s'han trobat elles? L'encís se n'ha enfugit? O s'ha posat la mà en el pit?
En qualsevol cas, crec que ha sigut el seu desig. No han tingut por i s'han escapat d'allí.
Ara et toca a tu, home. A qui?

jueves, 25 de septiembre de 2008

Aclaració

Quan el panorama es torna gris, quan el dubte es fa desfici o fins i tot, la por ofega, la tendresa es torna ràbia, i la ràbia inspira... i escrius d'altra manera.
Quan a més l'únic pi que tinc a casa està amenaçat i és la mort qui l'amenaça... I el pi que jo tinc és un només. En Catarroja, hi han molts, i tots... perquè sí, hala!... a la fosa. I què passa? Puix que progressivament tot es desbarata, la ràbia es fa fúria. La fúria es rebel·la i en cadena es produeix un producte d'alt voltatge, no com en l'horta, que el producte brota en calma... com escrivia jo abans, en suavitat, en tendresa i si no em feu massa burla, diré que en emoció i il·lusió. Hui, que estan com estan les coses, crec que el que em naix de dins pareix insubordinació... serà?
Però tot açò és perquè jo pretenc fer un aclariment. Perquè les paraules ixen correguent, potser massa sense pensar-ho un moment. I ací està el meu dubte: i si jo no he dit prou clar per què escric ací i així i ara?
Crec que està clar que proteste.
Però, per si no està tan clar el perquè i contra què ho faig, he volgut aclarir-ho. I és açò:
Estic contra el Nou Mil·lenni!

miércoles, 24 de septiembre de 2008

A tu que lluites, tota la meua fidelitat

I entre ja dins del que m'agrada: no sabeu a qui ho dedique, però segur que sabreu, i cert, que en conegueu alguns que mai podran podran ser el motiu de la fidelitat a que em referisc.
Fidelitat -ara no sé com és el desenvolupament- té el mateix arrel que fe, però, per a mi, mentres aquella és qualitat de cada dia de la setmana, per a alguns (d'eixos que no són el motiu del que escric) fe és allò dels diumenges, de traje lluidor i colp -suau- al pit. Fidelitat, per altra banda, naix del cor, de la noblesa, del convenciment, de l'esperit de la bona gent. I mai, fidelitat, déu ser producte de la por, de la cobardia, d¡allò que mana el capità... això mai no és fidelitat, és acatament, és estar sotmés, sense més, és d'homes i dones pobres, encara que tinguen les butxaques ben plenes. Això és no tindre pau en ú mateix i si no tens pau, mai no pots (no déus) donar la pau. No serà més que un frau (o teatre). Així mateix, la fe és mentira si no l'acompanyes d'obres. I no em referisc a les obres urbanísitiques, que tu saps de quines parle. De les quotidianes, de les necessàries que tu véus al teu costat - i no vols vore -, del pà que no té el teu germà, de la set que pateix el teu veí...
Però de què et parle? si no són per a tu les meues paraules... són per a quell (aquella) que lluita... aquells, aquells que estan! Estan ací, perquè ells no se n'han anat. És agost, però no están estiuejant. Què dic? Clar que estiuejen, el que no fan, no han fet mai, és anar-se'n de vacances. No, no se'n van perquè no poden. No poden canviar sa casa per l'apartament a la vora del camp de golf. El camp vora sa casa és d'altra mena de pilotes, d'aquelles pilotes que no desapareixen per un handicap de tres al quatre (o cal dir de tres o quatre milions)...
El camp vora sa casa no es rega per aspersió, més bé per la suor i molt d'amor. I quan l'aigua escaseja (ho coneixes?) fins i tot potser fa un prec, resa un poc, i li resa a un Sant sense capes de seda, sense joies ni corones, un sant que no està nuet de tot perquè un pobre drap el tapa... un sant de dilluns i dimarts, de cada dia de la seua setmana... un sant de fidelitat, i de fe, però de fe amb obres... El mateis sant del veí, del germà, del cosí. De vegades inclús, compartix l'angoixa en algun retor que li estén la mà, la paraula, la seua bona voluntat, que hi han d'eixos, n'hi han també!
Però inexorablement el temps passa, el full s'acaba i com, potser, açò no vaja a cap llos, i com, a pesar de tu, i de tu, i de tu... l'horta encara està un poc variada i encara hi han fruites... encara algun (algunes) llaurador i llauradores, tropes de misteriosos i sospitosos instints.
Encara queda gent que a més de fidelitat té fe, i treballa, treballa en el camp, treballa el camp, que, com el temps, també inexorablement, està condemnat (l'han condemnat) a passar, a acabar-se. I això faig jo: acabe!
Val que necessite la teua ajuda, la teua fe i les teues obres. Com que no les tinc, camí avall em perc, i em trobe amb els meus arbres i en la verdor de fulles noves.
I no t'oblides, ara que pots, protegix-te la pell. Hi han cremes cares per a que no et creme el sol, que no és el mateix el del camp que el del camp de golf. Protegix-te contra el sol, contra tu... contra això no hi han cremes.

martes, 23 de septiembre de 2008

Bona nit, Hans!

Vint i tres de setembre.
Set de la vesprada.
Està bufant fort el vent, les branques de les palmeres, algunes seques, ballen una alocada dansa, alguna cau. L'estiu llangueix, és més, en el temps ja s'ha mort. En la figuera, les poques figues que queden s'unflen. El camp, a més d'enfosquir-se més promte, adquireix una tonalitat grisa, però un gris perla, almenys en el cel. Baix, en la terra, en el camp, el poc verd que queda es torna sedós... potser trist, potser dolç...
Ja estic altra vegada igual. No volia ser bucòlic, sols pensava en descriure que l'oratge està mal. Hi ha un poc de pluja i de tant en tant un rellamp. I ara vaig al gra: este home que estic mirant, des de la porta de casa, està treballant al camps... i no fa menció de tornar a casa. Sols, quan la pluja s'envalentona, busca un baix cobert que sempre trova. I d'ell vullc parlar. Poquet, perquè ell és molt discret i també per no cansar.
L'he conegut fa poc. I poc, per tant, d'ell puc dir-vos. Pero eixe poc vos ho vaig a contar. No sé si dir que ell és un llaurador, un home de camp o un enamorat de l'horta. O un snob, con dirien ara. També pot ser un esperit d'aventura, o un amant del risc...
En tot cas, ahí està, baix la pluja, entre la pols de la terra i les branques que arranca el vent, i al costat del seu lligó, mirant-se les tomateres, i els pimentons, albargines... recreant-se en il·lusions i adinsant-se en lo que creu.
I encara no fa menció d'anar-se'n. Ni li està preocupant el fred. He dit que no du camisa? És per sentir al pit el vent. He dit que no du calcer? Es per sentir en excés, la natura, la terra en tota la seua pell.
Redeu! d'on ve eixe home? D'on ha eixit este guerrer?
Segueix plovent, s'apropa a la casa, parle amb ell. A poc a poc el conec... O no tant, perquè és difícil. Perquè els homes som així. Perquè sóc valencià i molt arreu. Però m'esforce i... un poquet sí que el comprenc. O vullc comprendre'l.
I, tampoc ho he dit? Ell no és d'ací!
Ai, què collons! I d'on ve este? Vos dic abans per què. Per què ha vingut i per què ací.
Busca la natura, el Sol i els arbres, els fruits, els estrels i les albes, l'ocàs de la llum en l'horitzó. El sentit i el colorit, l'esforç i el gustet a la gola del que ell mateix fa parir. La mare: la terra: el fill: el fruit. I el llaurador en la lluita, snese ànim de masclisme antic, podíem dir que és el pare. En tot cas, es qui fa possible parir.
I, sabeu quant parix València si la deixen en el seu camí, llavor, gestació, desenvolupament, formació.... nova vida, nous fruits...
I per a que això no acabe, ha vingut ell des de llunt. També per a realitzar el seu somni, però ajuda a ser millor el que ací ja no volem.
Tindran que vindre de fora?
No ho sé, però forma part de lo possible. De moment ell ja ha vingut.
I com que no vol ni vi ni un cigarro, sols li he oferit la mà. Ell l'ha apretat.
Ja és de nit se'n va a casa. Un poc trist perquè és un pis a València, i allí no hi ha camp, allí hi ha poc sol, però està il·lusionat. Al anar-se'n m'ha dit amb bon estil valencià "Bona nit i fins demà". I això que d'on ve ho parlen tot en alemà!
I el torne a mirar quan se'n va. Estic segur de que té diners per a comprar-se espardenyes, però ell se'n va descalç!
Jo no despegue els meus llavis, però dins de mi he sentit un remor que deia: "Bona nit, Hans".

lunes, 22 de septiembre de 2008

Mai no tornà

Aquell carrer de baix
on jo jugava,
aquells anys infantils
en què el vent del demà bufava.

Mai no tornà...
Aquell feliç record
que, mai tampoc, oblidava,
perquè era intens i fort,
encara que se n'anava.

I no tornà...
perquè la vida passava
mes, sense tornar, estava,
perquè el seu cos, ara vell,
era fort i jove encara.

I la memòria brotava,
el so del passat no era estrany
i cada imatge li agradava
si no fóra... per lo d'ara.
Ara sí que el pensament,
sa casa, el barri, el carrer...
per mals camins galopaven.

Eren aquells veïns
-que mai no diria amics-
perduts en el odi immens
que, anticristià però intens,
sentia hui per ells.

Aquell carrer de baix,
centre d'envoltants carrers,
tenia, hui ho té? No ho sé!
Tenia algo, no sé el què...
que jo quan deia on vivia
i hui quan dic d'on sóc
és un sentiment immens.

Però mai tornà,
perquè fon niu d'alguna gent
que hauria d'emportar-se el vent
o de perdre's en el pas del temps.

És gent que no tindrà set,
ni fam, ni res... perquè no és res!
Que s'arrimà al meu carrer,
i d'ell fuig... traicioner.

Ara el meu carrer de baix
ha tornat, per un moment,
a renàixer, a estar net...

En la missa crec que he vist
al traïdor agenollat,
el retor alçà el cos de Crist,
però aquell mai més s'ha alçat.

Els raigs de Sol del meu barri
il·luminaven l'altar.
Aleluia!

jueves, 18 de septiembre de 2008

El món invertit

Açò no és qüestió de sexe, que allà cadascú en el seu (o seua), ni és qüestió de ideologies (ja volguérem que les tingueren) ni qüestió de noms ni d'altres qualificatius insustancials, sense essència, sense fonaments, sense... sense reflexió, sense sinceritat, sense noblesa ni honradesa, sense saber el que es vol, el que es pot, sense saber qui és qui i no avergonyir-se.
Potser algú que ho llisca vaja entenent-ho. Segur que aquells que no ho entendrien no van a llegir-ho. No poden llegir-ho,perquè no els deixarien, no poden, perquè estos fulls són de bades. No poden perquè no volen, alguns inclús perquè no saben.
I per tot açò passarem a ser més clars, el món invertit és el que vivim a Catarroja, perquè abans era el nostre poble (també el meu) i ara és d'ells. Perquè abans ens véiem al carrer, creuant-nos, uns al carro, altres a la bicicleta, molts a peu... i ens desitjàvem bon dia! i era un desig sincer. Abans al poble, al camp, cap amunt, allà baix, al taller, a les tendes... quan hi havia un sols sospitós de llaurar tort... pobre d'ell!
Catarroja, on estàs? Què t'han fet? i el que és pitjor... que volen fer-te?
Ara que es pot parlar de llibertat, tu saps que és això? Llibertat de no pensar, de no opinar, de no ser res, de renegar de tant? La llibertat de no tindre arrels? Si fins els de fra se'ls emporten dins d'un sac!
On estan les vostres? On s'heu deixat tants anys treballant? Què té la casa del poble? que allí no deixen ser noble? No ho crec, no té sentit, que havent volat tan alt, ara vullgues viure agenollat!
Això tenia al cap quan li ficava al principi de l'escrit, el món invertit.
Qui sóc? Un catarrogí insatisfet, desencantat i encara esperançat en un canvi a l'ajuntament.
Seré l'únic?

miércoles, 17 de septiembre de 2008

LA POR!! (el mural, la por)

Passà a ser -per un instant- part integrant del paisatge. I eixe paisatge era teu, era vostre, i com ja teniu per costum: "és meu i no em convé, és nostre i no ens agrada, diguem que és el vent i fora!"
Què et passa, guerrer, tens por? És que NOU MIL són massa? Diguérem nou mil i n'hi han més. Però, a lo vist, lo del nou mil quedà imponent, fon intel·ligent, fon sutil... Per què, si no, durà tan poc? Per què cremava? Per què destorbava? Per què el telèfon pegava foc?
Nou mil raons per l'horta i la revolta, nou mil raons... donaren por! És que m'ho imagine, de sobte sonà el timbre: "has vist el mural? Com deixeu que es pinta això? Tard o promte la gent ho llegirà, i el que és pitjor, opinarà. Això no pot ser! Fora, lleveu-ho, borreu-ho. Demaneu que ho pinten. Pintura i pinzell... Deu, això no pot ser. I si la gent ho llig i comprén que, de nou mil, alguna raó és important?"
Alguna - que'n són més - és certa, real, i a Catarroja li fa mal.
Pintura i pinzell. Fora, fora! I els que ho han fet... anatema! Excomulgats!
"És el meu poble, són els meus vots, la democràcia, la incongruent majoria. Nou mil raons?"
No ho diràs mai, guerrer, però estàveu... preocupats? asustats? acollonats? No ho sé, però ho borràreu. Promte! Per si un cas.
I en el poble, més d'ú que no s'hauria enterat, mira per a on! ara va al mural i es queda un poc més desconfiat.
El guerrer està asustat. Per què s'asusta el guerrer? Per què els vassalls li fan cas? En el poble, més d'ú hui està reflexionant. Quan vas a fer ho tu?
Si necessites raons, n'hi han nou mil. Si necessites collons, això és cosa teua. Tan sols puc dir-te que la por no és bona consellera.
Sin tens el coratge de quedar-te nu, de parlar amb tu, de ser tu sense ell... Si per un moment tigueres la llum, si veres la veritat de com són i estan les coses... Hauries vençut la por.
Això si que és un tresor.

martes, 16 de septiembre de 2008

Sonarà igual?

No és un conte, és real. Any dos-mil huit, en l'era del telèfon mòbil, portàtils i e-mails a la carta, prefabricats. Segle, ja, XXI, esforç mínim per al cap i per al braç. Sols tens que deixar-te portar...
I jo, que estic malalt, sóc un privilegiat. És diumenge i no vaig a l'escola. No tinc diners i no isc a cap lloc. L'oratge és suau i puc eixir al corral (a ca ma iaia, un corral gran, assolellat).
A l'ombra d'un gesmiler, mesclant olors de gesmil i porcs, mesclant sabors, un got d'aigua -fresqueta, clar- i un entrepà per esmorzar, ma iaia sap el que m'agrada.
I un so! Ara fort, després suau... És la banda del meu poble, una, no importa quina. És La Unió, o és L'Artesana? Què més dóna, si les dos sonen igual, les dos són especials. Són del meu poble, i ja està!
Però jo els deia abans, sóc un privilegiat, perquè encara que tinc pocs anys, estic en este corral, on hi ha un gesmiler, quatre porcs, un veïnat, que és com és, però és el meu veïnat. Bo, de m'abuela, però jo me l'he apropiat.
Seguix el so, ara fort, després més suau. Sona ara "Sinfonia Valentina", és del mestre Salvador Chulià. Nostre, és del poble, d'ací prop, quasi veí, com jo vullc ser i volguera ser demà. És veí, i devot de Catarroja, és paisà.
Ja s'ha acabat la composició del mestre. Ara s'ou Lo Cant del Valencià, de Pedro Sosa. També és bo.
I per fi la veu de mon pare, que em crida perquè li acompanye, a la taula i al cafenet que li ha preparat l'abuela, que no és sa mare, és la sogra, peò ell diu que és la millor dona que hi ha.
I mon pare em pregunta "què, t'agrada la música? Ara escoltaràs també algo gran. La banda és de Carcaixent i la música és de Verdi, és La Traviata, Preludi. Dis-me, a vore si t'agrà".
I m'agradà... perquè era, és, d'agradar, però més perque era mon pare qui me la feia escoltar... I fins els porcs pararen de bramar. Quin matí que em vaig passar! Quin diumenge! Quins anys!
A tot açò, mon pare allí estava treballant, li aviava una llum que no anava en el menjaor a la iaia, una llum que allumenava en la paret, uns taulells antics que dibuixaven, en blanc, groc i blau, dos meravellosos rams de flors.
Encara escoltí una de Chueca, de Giner i d'algú més. I el tambor de Granaderos, ésta va ser el final. Després, cap a casa i amb mon pare, jo el mirava de reüll, i ell feia cara de pagat! Ell també, hui ho sé, sense girar-se m'estava mirant.
I crec que m'estava diguent: Fill meu, aprofita't. Esta música, este so i altres sons, no és perquè sí que te'ls faig escoltar. És que demà, quan no estiga este corral, quan enderroquen la casa, i altres cases... quan vaja a viure més alt, en un pis, en un barri "urbanitzat", tindràs coses més modernes, més noves, però el que has escoltat en ca l'abuela, entre el gesmil, prop dels porcs i el resol, si no és en este corral, potser les mateixes notes no et sonaran igual!
Gràcies, pare, gràcies Chulià i gràcies sempre, Catarroja, encara que et van a canviar!
Si els deixem!

lunes, 15 de septiembre de 2008

Saps?

Jo sé, i tu saps...
i, pot ser,
els dos no sapiguem el mateix.

Tu què saps?
Jo, el que sé...
Tu mai no ho sabràs!

Perquè a més de saber, crec,
i tinc llum,
que em diu a on vaig.
Tu ho saps?

He aprés el que he somiat.
M'he escoltat, m'he vist,
i sentint-me, he anat avant...

Ja tinc arrels!
i tinc llavors que han brotat.
No saps com, no ho saps.
Pot ser, infeliç,
que no ho sàpigues mai.