ESPAI CONFÚS

Soroll de la destrossa

2011-09-22T04:32:00.000-07:00

Aquest país valencià, aquella horta;

aquest so dolent del frec a frec,

agut i aspre, entre el tronc dolent

i la serra innocent eina de destrossa.

Sota el vent mentider xerrica,

qual música estrident d'una guerra,

l'últim tall i el tomb de l'arbre a terra.

Un raconet, anònim per tants noms

com li ha donat la falàcia, agonitza;

la brossa governa amb l'excusa daurada

d'una demòcràcia que hi vota la dreta,

és un raconet que perd nom i vergonya.

Enmig, ma casa: somni i angoixa;

la seua pena, aquesta Catarroja...

Aquest país valencià, aquella horta.

Com si fos que jo cregués

2011-08-25T04:07:00.000-07:00

Com si el fred escalfara

i el gris es tornara verd...

Si la por es fera esperança

i el badall de llum fos cert,

jo cauria de genolls

i, com si orara per ma casa,

parlaria sense veu

com sense ulls mire amunt

i, en cercant un déu amic,

li faria una pregària:

Deixa'm sol amb els meus

que hi visquem l'hora santa,

al temple que venerem

perquè fon de nostres pares.

El cos i la sang d'ells

són la meua eucaristia...

Com si fos que jo cregués,

junte les mans mentre pregue:

“Canvia'm

mercaders i mercaderes

per una parròquia d'arbres”

Que tots plegats contestem,

si veiem la llum del teu Sol:

“una paraula teua és prou

per salvar l'entorn nostre”.

HEM OBERT

2011-06-24T12:35:00.000-07:00

Hem obert,

qui no diria amb gust?,

el forrellat del camí.

Hem encés

el goig de pobres llums,

tremolosos pel destí.

Hem cercat el suport

d'un somriure en la nit,

i, amics, heu vingut.

Hem obert

conseqüencies nascudes

en la recerca del recer.

En els dies del temps

l'horta ha vist les diferències

entre vosaltres i ells.

(És clar, gràcies per vindre!)

Nit de Sant Joan, SC-HF 2011

En acabant tornaré a l'hort

2011-05-22T22:35:00.000-07:00

És el paisatge del meu 22 de maig,

capvespre rogenc de recompte

de paperetes, vots d'il·lusions i de pors.

Plaça de ciment enmig del poble,

bancs de fusta, un somriure i un plor.

Festa i dol, llum i fosca, esperança,

i, dintre nostre, el viatge comença;

un petit equipatge: només la remor

d'aquelles espardenyes sense veu,

aquells pares i fills del singular lloc.

I, quin deu empara tan malsonants noms?,

si jo mateix no vull el seu record!

Recompte de vots i sospir de qui guanya.

Que guanya..., d'un poble, la seua mort.

Demà parlarem, que fidel i tot,

cansat, en acabant tornaré a l'hort.

(Al banc de fusta, al somriure i al plor!)

Puc opinar?

2011-05-21T05:12:00.000-07:00

És amb referència a les eleccions, que ara em va a agradar més dir “les votacions”, del ambient de les quals, en Catarroja, jo me n'he fet una idea. Sense esperar, però, una resposta, jo tire endavant. Vaig a opinar.

Sabeu, polítics aspirants al Consistori, què pensa la gent? Qué necessita?, què demana? I no sé com dir açò, però sabeu -amics?- polítics governants i aspirants, on se fiquen els ciutadans l'esplendor de glòria que vos envolta? Les esquerres i la dreta són, només, camins per on ells, els ciutadans que són gent, hi han de caminar per arribar, esquivant i tot els obstacles, a la supervivència més elemental. A partir d'aquí, una tassa de cafè o una cervesa, els podeu parlar del benestar. Parleu-los o parlem-ne si voleu, dels programes de cada un dels partits. De votacions o d'eleccions, dels drets constitucionals, de democràcia real i de la biblia en pasta...

Déu, com de llarg m'està eixint açò! A més, m'amoïna parlar a soles. I és que hui, jornada de reflexió, un assolellat 21 de maig, no tinc a prop els companys. Estan cadascú en sa casa, o bé comprant, o escurant o fent la partideta. O, potser, reflexionant.

És amb referència a les votacions. Puc opinar? En tot cas, dedicat al meus companys. Vinga!, vaig a dir-ho: als meus amics de Salvem Catarroja. Sort!, demà.

AMB CATARROJA NO S'ESPECULA

2011-04-26T02:19:00.000-07:00

En lloc de poesia, ara una de realitat. És un concurs que organitza Salvem Catarroja. Vegeu els videos i voteu-ne un. Animeu-vos i fem-los costat. Gràcies.

http://www.salvemcatarroja.org/index.php?seccio=videos

“Xiula-li, que té agonia”

2011-04-02T01:10:00.000-07:00

Al meu poble l'oïda no sent
el silenci de les veus.

El meu poble no reconeix
els impulsos mentiders.
Se'ls empassa només!

Poble sord que no escolta
sinó missatges de déus.
L'oposició no hi compta!

I a qui no és disposat d'oïda
“xiula-li, que té agonia”.

(Però, des del meu blog, on ningú
mira, jo vos espente, Bloc, PSOE i EU)
Catarroja, 2 d'abril 2011

“A mi, què m'has de dir?”

2011-03-21T07:17:00.000-07:00

Del títol, de moment, oblidem-nos. Més tard ja en parlarem. Ara, des de la serenitat de dos dies desprès, parlem de falles ja passades, ja cremades, ja gaudides i, com no?, ja sofrides. Però, millor no parlem tampoc de “les fallles”; les pobres!, si només són coses inanimades, idees i somnis d'uns pocs homes i dones. Molt pocs, llevat dels artistes fallers, els treballadors dels monuments, que amb diners, donen al faller, a les comissions, unes figures de cartró i algunes idees, de crítiques amorfes, de excuses políticament correctes per tal de passar uns bons dies de festes.
Ah, però, cal la llum de la fallera/el faller per controlar-se. I dic llum en tota la seua amplitud d'accepcions...Ja sabeu!

Disculpeu-me, i animeu-vos que ja acabe. És que tampoc no volia parlar de les falles, sinó de les places on s'hi planten -o les palplanten- ; d'aquelles àgores gregues, espais públics oberts, centre social de cultura, de política i -altra volta, com no?- de comerç. Innocents grecs!, al segle XXI i al País Valencià, si a l'àgora es planta una falla, l'accés s'hi restringeix...És la democràcia pintada de blau. Clar que no de tots els colors blaus.

I ara sí que pose punt i final dient per què el títol. És un homenatge a un bon amic, qui em proporciona, sempre a mitges, suculents esmorzars de diumenge. En dir-li jo, “què bo que està el que has cuinat”, ell em contesta: -“ a mi, què m'has de dir?” Com que, pel que fa al que vos he escrit, només ha estat pel “segrest” (entre cometes,eh!) de la falleta de Salvem Catarroja, ja m'imagine que els dos o tres que em llegiu, acabeu dient: A mi, què m'has de dir! I tots, vosaltres i el meu amic, amb una vanitat d'allò més sana.

Falla vianant

2011-03-19T03:47:00.000-07:00

Astúcia de l'oprimit o interès del tossut? Fugida d'enfrontament pel cansament o per respecte? La tesi exposada, explicada i consensuada és aquesta segona: respecte! Un respecte que -això ho afegisc jo- algú prenguera!
Bé, és dia 19 de març i és festa. Vos conte el que vull i vaig a desdejunar, que avui hi ha bunyols.
La coneguda colla de Salvem Catarroja enguany està passejant la seua peculiar “falleta” en la qual expressa, una vegada més, que no està d'acord en el que fa l'Ajuntament local. Expressió democràtica itinerant que, d'altra banda, no fa més que el que cal que hi facen, en Catarroja, algunes falles: criticar, denunciar, tirar de sorna i ironia; no només burleta submisa. Ah!, vull fixar l'atenció sobre la gràcia de la Falla de la Regió en la seua crítica contra el Nou Mil·lenni. Si volem tradició, amb paper-cartró i fusta i una mica de “fer la punyeta”. Que aquesta nit tot es crema!
Però l'incombustible afany de la Plataforma continua, en la plaça o fent camí pels carrers del seu poble. I tot i anar de “Anonymous” , que està de moda, donen la cara i la talla.
Per la meua banda, gràcies, Salvem Catarroja. I enhorabona!

Missatge

2011-03-09T03:10:00.000-08:00

Dards o flors,
bosc confós, feliç soroll.
Coloms voletajant
prop de gavines en zel.
Ombres errònies
d'un fictici cel
-fictici o fals?-
amb llampades fugaces,
incertes: flors o dards?
Somriures amb dues cares,
del costum acostumat.
Missatge ben pagat,
de preu elevat,
profitós per a uns,
per a un altres malgastat.
Alhora flors...i dards!

(La indolència segueix
tocant al piano: “Catarroja
en Si menor”, adaptació
de l'opera “Nou Mil.lenni”)

Necessitat o moda? (En desacord, però, adherit al Dia de la Dona)

2011-03-08T03:37:00.000-08:00

Deixa'm, dona,
ser com sóc
des del goig que tu ets!

Goig en mi,
per la platja intuïda
en el mar total:

Vida!

Que on va l'home,
l'ésser pobre, sense tu?

Sense el bes
i l'harmonia intel.ligent,
qui és més?

Qui descansa en qui?,
i qui, perquè tu vols,
es creu el fort?

Deixa'm, dona, arrelar
esta flor d'homenatge
d'un vuit de març.

Un gest que no et cal:
que l'aire de dona
ja fa temps que vola alt!

(És l'horitzó que veig des de casa)

Brindis

2010-12-30T05:16:00.000-08:00

Jo t'ho oferisc:
a tu, silenci;
credo irrevocable
de qui sóc amic.

Brinde per tu,
en l'hora darrera
de l'any vençut,
l'hora que espera
l'alba del dia
quan sigues nascut.
Per tu,
2011, amic,
silenci dels dos,
alce la copa
i somie el desig:
“que tot siga bo”!

(No serà massa?)

Tres aromes

2010-12-03T06:54:00.000-08:00

Tres olors al sentit de l'entusiasme,
tres essències que olore separades.

Tres netes branques de braus arbres:
espigol, romaní i la flor de les taronges.

A travès d'un somni, les tres juntes
em fan un hort d'idees guanyades.

Tres aromes de polítiques casolanes
que en el vent del poble s'escampen.

Per què tres esforços s'han de perdre?
Per què no ho entenc quan em desperte?

Tres olors, que amb la pudor no poden.
Culpa meua, del poble...o de vosaltres?

(Parlem-ne, dels tres aromes que,
tot i en flascó petit, pot ser perfecte.
Els pactes, deixem-los per a després.)

Tan fa, horta o femer

2010-11-19T00:05:00.000-08:00

Amb l'aire alenat t'adones
de la diferència;
dels vents generals, olores
els fems de la indolència.

Ai, Catarroja!,
municipi de l'Horta;
nom jurídic?, administratiu?
Abans era una altra cosa:

horta, terreny regable
on es conreen verdures,
llegums i fruiters arbres.

I un femer és on es guarden
els fems i les coses brutes...
als afores d'este poble!

(Sembla que al responsable
li dóna el mateix horta o femer,
un perímetre... execrable)

He arribat a “EL BARRANC de Paiporta”

2010-11-03T06:37:00.001-07:00

I ho he fet passejant -eufemisme que empre com a verb llegir- pel Nou accés a València des de la V-31.
Absurd projecte, com uns altres tants que, al meu parer, no haurien d'anar més enllà de la utopia, d'una quimera dels desgoverns municipals. I no m'estenc massa, no “m'enrotlle”, que diuen els moderns. Només deixar paleses la meua gratiud i la meua enhorabona. Però també la urgència, com sempre, que la gent s'assabente d'allò que hi volen fer, en sa casa.
Que els pobles de l'Horta han d'emetre les seues opinions, i només tenen temps-eh, tenim!- fins a l'11 de novembre. L'espai confús farà el que puga. Però, i si l'oposició es mou també? És una emergència.
Amunt EL BARRANC de Paiporta. Poble limítrof amb Catarroja, pobles ambdós que volguérem salvar. Entre altres molts, tots!, els de les Hortes de València. Una abraçada. I, per a acomiadar-me, torne a tirar mà dels moderns: Ens veem!

P.D.- Hi ha una dita que diu: “Quan el sol ix, ix per a tots”. Em permet afegir: Quan es posa el sol, també es posa per a tots.

De l'evangeli casolà

2010-11-02T05:54:00.000-07:00

Mestre, seré jo?,
el proïsme de qui parlen
els Messies que governen
i la santa oposició.
Poble sofridor
-jo també!,
potser per pecador-
i gent de poca fe:
S'acosta la redempció,
hem de confiar en ells,
S'acosta el dia d'eleccions.
Donem-los propostes
i confiem cegament.
Fora les corbates!,
són els llibertadors...
I, mestre!, que ho sé:
tots sou bons, tots!;
aquells que només som poble,
si ens escoltàreu,
si ens véreu
i deixàreu de mirar-vos
només entre vosaltres,
sorpresa: també ho som,
de bons. I com!

Demaneu i s'us donarà,
diu l'evangeli...
Jo vaig a demanar-li
per si de cas. M'escoltarà?
En canvi, donar-li, poc.
Només un vot!
D'açó, vull parlar-ne
amb el meu amic ateu.
Per si ell li'n dóna un altre.

No obstant,
tinc fe cega en vosaltres.

(Com que no m'agradaria que
hi torne a guanyar l'unic Partit Polític
en el qual no crec, en Catarroja)

La lògica

2010-10-24T01:52:00.000-07:00

Avalua els arguments
i escruta -ai, quin verb!,
la raó d'un pensament.
Què pretén la discussió
entre les dues ales,
divergents, però necessàries
per fer volar l'ocell ?
Que en són, d'ales diligents,
la falç, la rosa, el martell.
I n'és també, la gavina,
un ocell que picoteja
mentrestant i tranquil.lament.
No farem, així, que vole!
O és això el que desitgem?
Deixeu, per a un altre lloc
i un altre temps,
la recerca de la raó.
De saber-ne qui la té,
depèn quelcom trascendent?
Deixeu-vos estar!, ara.
Potser Kant la tenia...
i on estarà ja!

(En Catarroja, el nostre poble.
Una abraçada als litigants )

Visca Catarroja!

2010-10-20T11:40:00.000-07:00

Sí, a tu!, poble amic, però, amic invisible. Amic desconegut pel que fa al teu contingut, saps que et veig sovint, que t'habite, que et visc, i a pesar del risc de veure que et rius d'això, eh!, que t'estime.
I que, “Visca Catarroja”, és el meu desig. No obstant, que visca ben governat és la meua ànsia. Vull dir, governat correctament. Que ja ho és?, meravellós i endavant!; que penses que no és així?, ausades que tu, poble amic, tens la llibertat i el poder de canviar-ho.
Amic estimat – i ara parle del contingut del poble- sé que creus en tu. Doncs, has de triar l'opció d'acord amb aquesta creença, sense que et preocupen unes altres pors alienes a les correctes, ni uns altres interessos, si no són aquells només que et projecten al més alt de la teua condició de ciutadà del nostre poble: la teua consciència. Que ja ho crec que la tens, i la tens per damunt de qualsevol altra consideració, com ara la condició -teua- social, cultural, profesional, econòmica.
Ho diu la Constitució, però, ho diuen també les més elementals normes de la convivència i del ésser com a individu. No sé si m'embolicat, en resum: tu ets l'amo de tu mateix!
Com que crec que açó tu ja ho sabies, només queda aplicar-lo a la vida quotidiana, al que hages d'exigir, de demanar, de disfrutar. Tu manes, governe qui siga que governe. I sense por, ni falsos turments iinduïts per uns certs interessos, tens llibertat i t'empara el dret al secret de la teua intimitat; a l'hora de triar qui t'ha de governar, mira bé a tots els costats. També hi ha el costat de l'esquerra, i el de més a l'esquerra. I et sorprendria saber que 'a qui més honrat'. Ves pensant-ho i...Visca Catarroja!

La meua pàtria no ho diu

2010-10-11T00:47:00.000-07:00

La meua pàtria és silenci
de la veu.
És terra mullada
pel reg d'ancestra paraula.
Estesa al sol, ara,
la meua pàtria està resseca
perquè el sol que dic
és por;
o còmoda apatia
d'un país que, tenint-la,
perd la pròpia ideologia.
Assentament cosmopolita,
de tots els colors de pells
que el sol del temps
destenyeix.
La meua pàtria és el poble,
de gent i carrer,
que hi viu i on visc;
de flama roja,
en el nom.
I en el cor flegma estoica
o covarda;
amb consciència d'esquerra,
dormida, callada.

La meua pàtria no ho diu
perquè, marejada
per l'absurd de tanta campana,
no troba la paraula.

La meua pàtria -qui no diria
que és la meitat de Catarroja?-
n'espera una, d'esquerra,
de campana,
de paraula...
Però, que sone ben alta!

(Potser la teua. O la vostra)

Traques al Nou d'Octubre

2010-10-09T01:56:00.000-07:00

Esclats sortits
de les vergonyes?
O són remors
de pàtries i glòries?

Traques que resonen
de molt a prop,
com si volgueren
trencar el silenci,
digna arrel
de les poques que en queden
d'aquell nou d'octubre.

Traques que ensordeixen
el xiuxiueig
de les memòries.

Manipulades traques
al Nou d'Octubre.
I als calmosos pobles
que no s'immuten.

(Celebra'l com pugues! A Catarroja,
l'Ajuntament ens convida a menjar
paella. Al poliesportiu, proper a l'horta.
I en l'aire, les Trobades 2011 per la llengua)

Havia estat un poble

2010-10-06T04:59:00.001-07:00

Havia estat un poble
amb el mateix nom que encara té,
Catarroja.
Hi era nostre, de la gent;
la d'ací i la forastera,
que en arribar ja no ho era.
Per dir-ho aixi: el progrés
va fer-ne, d'ell,
un poble que ja no ho és:
ni d'horta ni de ribera.
Tot i estar convenientment sempre,
l'Hortta i l'Albufera,
en boca dels dirigents.

Eh, que açò...
només són impertinències
d'un vell, com el poble,
que no ho vol ser, vell!
Però avui he anat al mercat
de Catarroja,
el de dins, reformat,
i he visitat tres parades:
hi despatxaven cordialitat.
N'he comprat tres quartes
i, mira per on!,
en arribar a casa i amb els núvols
damunt del camp, com amenaces,

vull tornar a saludar:
A Pep, a Dora, a un altre Pep...

cordial i antic vaïnat.

(Captiu, però, de tants amics
de Catarroja
que, venint de fora, els tinc!)

Érase una vez...

2010-10-02T05:56:00.000-07:00

**titule en castellà per donar-li més èmfasi al fet de ser un “conte”.

Us conte:
Això era i no era una xiqueta molt bonica que vestia sovint una caperutxa roja. Un dia, va rebre l'encàrrec de portar una cistelleta amb pastissos a la seua àvia, que vivia a l'altra banda del bosc...

Eh, que hi faig? Açò , jo, ja ho he escoltat!, o ho he llegit. Ès un conte antic...que finalitza amb què un llop malvat es menja a la xiqueta, a l'àvia, i , a qui més?

Deixem-ho estar. De veres, que no en volia plagiar, ni conte ni cap butlleti de PP INFORMA , que avui, dissabte feliç en principi, ha caigut a meues mans. En arribar a casa, a l'altra banda del bosc de Catarroja, un correu del Tsar me l'havia portat, el butlleti i el desfici d'escriure. Només en llegir els titulars: “Una alcadesa del PP de todos y para todos todos” (sic). No sé si la duplicitat de “todos” és recalcament o tartamudeig.
“PSOE de Catarroja, en política no todo vale” . Aquest titular, serà una magistral llicò de catdràtics del PP? Quina sort teniu, Wilson Ferrús i Alberto Gradolí, amb aquests professors particulars.

Però, no ens maregem! Sabem com acaben, el conte, la xiqueta de roig i el llop!
Ho sabran ells?

El neci sóc jo

2010-10-01T04:36:00.000-07:00

Ho sóc bastant, de neci,
per estar a l'expectativa.
O a pesar d'això.
Expectant davant l'opinió
d'un i d'altre.
L'assumisc amb fe
i alhora me la qüestione;
no debades, ,
abans que neci sóc poble*.

I dic: el neci sóc jo,
per la lògica por al paisatge
de l'entorn que m'embolica:
mandrosa promesa,
esquerrana,
a la vora de qui governa.
Que governa la dreta?,
doncs, el neci seré jo
per esperar a l'esquerra.

(I l'espere!, neci i tot )

Al qual i a la qual corresponga,
que...ja sabeu qui sou.

*aleshores Catarroja

Duel de vents

2010-09-29T04:08:00.000-07:00

Es baten al carrer dos rivals:
el vent folklòric,
campió actual, contra l'aspirant
vent reivindicatiu.
Cartell de luxe per a la boxa local:
festa patronal, Sant Miquel,
pes pesat i l'ídol del veïnat,
en pugilat contra un pes ploma,
el reivindicatiu vent Vaga general.

Als carrers de Catarroja,
llac i marjal del cel,
el resultat “està cantat”.
No?,
ciri i vel, terra i fam
(tots els tipus de les fams),
als sons de Al vent o Pasodoble,
ja sabem qui guanya o perd:
el poble ...o el poble.

Demà ja en parlarem

2010-09-28T04:48:00.000-07:00

Demà ja en parlarem,
però, potser com parlem
cada demà de cada dia:
en silenci espectador
d'allò que aquell més savi
faça o ens diga.

Demà ja en parlarem
de fer -o haver ja fet-
quadrat el cercle...
d'estar al cas
del que fa o preten fer
el “poder” establert,
o d'aquells que persegueixen
les vespres de hi establir-se.
Dels governs governants,
d'oposicions que s'oposen,
d'opositors que hi fan
oposicions...
De que açò no és de trellat
i avance unes hores la vaga:
demà no en parlarem.
Car, la vaga és general
i obrers els sindicats.
Jo?, la petita fantasia
d'un poble riberenc del llac.
Es diu Catarroja
i demà celebra la festa patronal.
Gaudiu companys,
i visca Sant Miquel!

29 de setembre 2010
A l'horta municipal.

Darrere de tu

2010-09-27T00:47:00.000-07:00

O, hauria de dir 'al teu costat', Rosa?
Havia de prescindir-ne, potser, de constatar ací la meua opinió, però, si més no, vull deixar caure unes gotetes del meu sentiment:
“CONTINUA LA LLUITA CONTRA EL NOU MIL.LENNI” m'ha fet goig llegir-lo. Perquè ve en el teu blog i des d'Esquerra Unida, perquè cal fer-li algun adob, rentar i planxar el llençol que cobreix i encobreix -entre altres interessos- el terrible fantasma del Nou Mil.lenni a Catarroja.

I perquè en este punt, en este lloc alhora estimat i estrany que és Catarroja,
cal que, de tant en tant, ens desperten i ens recorden què i on està l'esquerra.

Per això, m'ha fet goig. I per la resta de raons que tu ja saps. Una abraçada.

No conec

2010-09-25T01:38:00.000-07:00

No conec el poble
on vaig viure ahir.

No conec l'home
paisà (meu) de sospirs.

Els vols distints
han trencat el veïnatge;
vents diferents
ens han arrossegat
a diferents aires.

No conec el poble,
aquell niu on vaig nàixer.

Ni les seues esperances
ni el tomb de les memòries.

(Però, què tens, Catarroja,
que encara t'estime?)

Ala de gavina

2010-09-20T02:01:00.000-07:00

Ala de gavina,
perduda i trobada
al Temple
on s'amaguen
tantes ales de gavines.

Deixa'm creure't
o saber-te;
o creure'm que et sé.

Em fas mal i por!,
ala de gavina.
De tot, un poc.

Els vols, el teu i el meu,
no coincideixen
en cap aire ni vent.
Només en aquest front,
on tu ataques...

i jo en defense.

Ala femella
de mascles ocells,
¿no t'adónes?

Que no ets ala
ni ets res!

(Però, cobres molts diners
per ser ala que no voles.
Tan alt com hi podries!)

Setembre

2010-09-19T00:24:00.000-07:00

Mescla capritxosa de tardor i estiu,
barrejat de sentits, aspres, fins;
simfonia d'olors arrossers i festius,
de cíclic retorn als sorolls sedentaris.

Setembre local, poeta i arquitecte.
De lletres florals, de llibre de festes,
de focs d'encenalls d'hostes enemigues
que prometen fer un poble perfecte.

De port i mercat, llocs dels entreactes;
paelles i allipebres amb llenya d'hortes.
I cervesa a tothom, però, debades!

De l'avenc profund d'il.luses butxaques,
al so dels timbals i seguici de 'filaes',
hem pagat les vergonyes ben pagades.

(Però, des del gust i el costum, una abraçada
als moros i cristians de Catarroja.
D'allò més fort a la filà Al-Azraq , que
és mora i com de casa)

Quants vots necessite?

2010-09-16T05:13:00.000-07:00

Quants vots necessite per a ser alcalde?
Camí suposat, però, acariciat
en els onírics instants. I ja despert,
em rendisc al bes incert del meu poble:

seguisc, tendre cor i innocència d'home,
capficat en xifres d'irrealitat
que vaig sumant amb els dits de les mans.
Em sorprèn el resultat. Gens probable!

No seré mai alcalde, ho endivine.
Ni vots ni melsa els assolisc a penes,
per més que en l'afany, de dignitat em prive.

Quants vots, si jo poguera comprar-me'ls,
em caldrien per dirigir les regnes
que governen al poble que estime?
….............................................................

(Ja sona el vent aclaparador de les vespres.
De la primavera d'eleccions.
Des del turment de Catarroja en festes,
ànim incondicional ... a totes “les oposicions”)

Ponent

2010-08-28T05:45:00.000-07:00

Calor sofocant, extremat;
punt geogràfico per on el sol,
cansat o avorrit, es gita a dormir.
És, el ponent, l'oest de la terra,
sempre que aquesta
tinga el nord davant...
És també, el ponent, el vent de l'oest
que, en el cas valencià,
és vent que ens ve de la meseta...

Ai, ponent!,
d'allà d'on véns i on arribes,
què pretens?

En quin partit milites?,
quina ideologia tens?.
Al niu on jo nie, et temem.

Infidel ponent valencià:
per a qui treballes? Tu també?
L'horta està abandonada,
tu saps bé per què!
En cremar-la,
ens fas l'ànima cendra.
Ai, ponent!,
mira amb voluntat l'esquerra,
i respecta'ns la terra.

Que no és contra tu, ponent,
que Catarroja,
hauria de fer la guerra.

El fum de l'entorn

2010-08-24T03:02:00.000-07:00

El fum de l'entorn fa olor d'amenaça,
endegant el paisatge de després de morta,
cadàver de l'horta, calavera d'arrels
covardament incinerada;
festa funeral de vergonya escrutada.
Indrets que el menyspreu ha fet tombes
on jaure sense dol, sense memòria
i sense almenys el consol
d'un rés mortuori, una pregària
pel seu etern descans...
El fum de l'entorn fa olor a podrit.
Serà per allò que assembla
o que el triomf de la merda somriu?

(La premsa d'avui, diu una altra cosa?
Inspirat en la noticia del mercantil valencià,
de sis incendis a Catarroja. 24 d'agost 2010)

Un dia de calor

2010-07-16T02:44:00.000-07:00

Potser la culpa és compartida:
el sol abrasador,
estar una estona tot sol,
o els arbres d'aquesta terra
que crec meua sent de tots...
Un dia de calor
quan emborratxava el sol,
la cervesa i el record.
Un juliol de triomfs...

Enhorabona a tants
que no voleu el “nou mil.lenni”.
Jo, tampoc!!

Però, gràcies a tots,
tot i que no estigueu als blogs.
Ni espereu cap vot!

Un cami real

2010-07-09T21:12:00.000-07:00

Un camí real, lluny de ser reial
és sendera de manques
en la realitat: el rei real és reina.
És la fam!

Totes les fams, però,
la cruenta fam de qui no té pa.

Un camí real i quotidià:
un home furgant en les escombraries.
Un vers sense trellat.
Una impotència covarda.

No sé quina cosa fer
mentre l'home sofreix de fam.

Tots els dies!
I en un poble com ara el nostre.

CATARROJA, nou de juliol de
l'any 2010

Tu ets

2010-07-05T13:01:00.000-07:00

Tu ets, poble, el llarg camí
de temps i sentit
que, voluntari, he seguit.

Entre un pont real
i un altre fictici.
A la vora de la via
que ha encarrilat els trens
de la meua vida,

tu ets, poble,
la meua passió ara confusa,

perquè la gent que ara tens...

Què passa, poble?,
per què els fills,
dels teus temps i pares,
ja no són com eren ells?
Aquella olor, l'estic perdent.

(Eh, que no plore. Perquè m'ho aguante)

I, si per escriure açò, no he de pagar un impost,
ho vull dedicar a l'estimada familia que, avui,
en vore'ns pel poble, amb entranyable somriure
ens han dit: “Ens anem al Port”.
Per aquestos amics!

Les brases d'una festa

2010-06-26T01:18:00.000-07:00

Olora el lloc a herba-sana,
a alfàbega i a calma,
al seré de l'endemà
quan la lógica decència
ha deixat ben net el lloc.

Aforisme de la colla:
reivindica quan hi ha manca,
provoca, somriu, treballa.
Crema al foc de la foguera
d'un sant Joan de nit i màgia

la denuncia, feta falla,
de la presumpta indecència;
la ineficàcia assalariada
amb màscara de democràcia.
La raó ho testifica!

Les brases d'una festa,
al cor i en defensa de l'horta,
han estat revifades per flames
de diferents pensaments;
clar, que tots eren d'esquerres.

Però olora el lloc, també,
a camí, sense asfaltar, obert
a tots els quals no vingueren.
Alli, tots érem llicenciats...
amb títol, honoris causa, d'amistat.

La resta, se suposa!

( L'espai, un any més,
agraïx la deferència: a l'Hort de Ferrís,
a Salvem Catarroja i a un amic
que ens va acompanyar...tot i que
a les sis del matí se n'anava a treballar)

Encara no

2010-06-24T22:52:00.000-07:00

Encara no
se m'han assecat les ganes;
serenament descansen!

En primaveres de nits
anhelen estius
que no hagen d'acabar-se,

De pell de pits no marcits,
com les ànsies no mortes;
encara no!

S'han fet eternes,
amb l'eternitat del temps
en lluita contra l'home.

Encara no,
el silenci meu, és que em calle
perquè no tinga veu,

i si ara no vole
no és que m'he quedat sense ales,
encara no!

(Potser més endavant ens trobarem
en el vol, en la veu, en les paraules)

Senderes entremaliades

2010-05-09T00:06:00.000-07:00

Per aquestes vaig, les camine
amb la pressa de qui fa tard.
Senderes que menen
al mar dels amors complicats:
dues llengües, dues estimes,
sense saber quina és més.
Que no han de ser les dues?,
que no ha de servir-me'n,
un sol cor per a dos volers?

Senderes d'un desfici
vorejades per dos noms,
dos recers en l'idioma gran.

Aquest en el qual parlen:
la vida, les terres, els mars,
les ànsies, les toleràncies,
els amants de llibertats;
la precisa llengua del poble
que viu l'autenticitat.
L'idioma après a l'escola
que t'ensenya a caminar.
Per senderes i a cel obert.

(8 de maig del 2010)
A l'espera de les Trobades 2011,
a Catarroja, i amb els dos noms.

POLÍTICS I , NO OBSTANT AIXÒ, PERSONES

2010-04-15T05:03:00.000-07:00

Que anem a parlar d'algú? Sí!, de tots, però, de ningú. Perquè parlar, sempre m'ha fet por en els seus dos vessants: que ningú m'escolte ( sol passar ) i que allò que dic no siga encertat.
La mitologia de la intel.ligència hauria de garantir alguna cosa; arran d'esta creença, més d'una vegada es fica la pota! I tampoc sembla convenient fer-se'n servir només del sentit emocional.

La innocent perseverança, doncs, és el camí d'enmig, el suport, el dret, la llibertat...les ganes de fer-ho. I ho faig: dir que els polítics són persones; que totes les persones no hi són polítics, ni tots els dels llistats a les eleccions municipals en són, de polítics. N'hi han que sí. N'hi han que no! I això, a més, no importa massa; a mi no m'importa gens. El que ens importa -a mi i al cinquanta per cent de la gent de Catarroja- és que al comicis es presenten un grapat de noms d'aquells que al cognom, a l'esme, al reflex de les seues cares, les seues paraules i actes i les seues intencions, transmeten: solidaritat, honradesa, honestedat, i clar: l'orgull net de servir al seu poble. I ser volgut pel poble.

Que parle d'algú? Sí, de tots i de ningú.

Parle de la proximitat, extreta -si així ha de ser- de llistes de partits que se presenten. Parle, alhora, del mercat que inexorablement representen, uns o uns altres, caps o cues...És real i palpable. Parle d'una cosa força important: del meu poble, de les seues apressants necessitats, de la inevitable imatge diferent que el poble demana, cada barri, cada cau classificat com a feu de vot roig o blau.

Polític, persona, titulat universitari o gaveta del secà: tu hauries de ser alcalde. Hi podries revalidar el títol més preuat: primer edil honest i honrat. Polític, i no obstant aixó, persona,
intel.ligentment i emocional, ho sabem: la democràcia no és perfecta.

Reliquies rurals

2010-04-06T22:38:00.000-07:00

En són unes poques,
una o dues vintenes?:
Als estrets bancals,
aliniats de dalt cap avall
-o a l'inrevés,segons es mire-
s'alcen,
en esclava llibertat
silencioses oliveres...

No són meues,
però com si ho foren!

Que a cegues, no vaig veure
unes mans de pare i mare,
unes suors que humitejaven
flors d'il.lusions i de somnis?

Un passat que mai no passa,
un somriure rural,
sempre riu present!,
que parla sense paraules:

porta en veu alta el missatge,
que l'eco, de l'amor als fills
i de l'agraït temps, repeteix:
“ho faig per mi...i per vosaltres”.

Com no s'han d'escoltar
els dolços clams d'oliveres
amb tendres paraules de pare?

Que no ha de ser que ens diuen,
amb veu tremolosa de l'home
i en silencis d'il.lusions?: us estime!

Reliquies rurals,
amors sentits...que em guarde.
Com que he tingut
cultius d'horta que recorde.

Les oliveres d'avui, 6 de març, han estat cases del Cabanyal.
Al cel d'allà volaven unes maleïdes gavines, amagades pel
vol alhora de més de 50.000 folis, de reliquies de Gurtel o de
vergonyes...
Com diu el meu amic: No et mareges!
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

EL MEDI AMBIENT

2010-04-06T06:14:00.000-07:00

(o el mediamiental desconcert d'escalfades raons que, sospitoses, no ens porten a cap lloc)

Així i tot...l'acció de l'augment de temperatura al planeta -erràtica estrella anomenada Terra- pot provocar catàstrofes naturals. Que ja les provoquen...les emissions de diòxid de carboni, l'efecte d'hivernacle, els raigs del Sol, i l'ajuda, involuntària o no, de l'activitat humana. Calors sofocants que l'atmosfera, com una submisa noucentista enamorada, al seu pit emmagatzema i,
més avall del pit, també engendra el crit de: alerta!

Dues families, Montesco científics i polítics Capuleto, o viceversa, ara rivals ara amics, publiciten l'alerta al carrer, a l'ecològic parer, al palau domèstic de cada casa, a l'escola, de verges ments -innocents?-, al reciclatge, als vehicles dels carrers i a les consciències massives de la gent. Molt bé!

Ah, però, i aquella, de gent?, que té la paella pel mànec!, que posa sis bicicletes...i tala sis-cents arbres. Què fem amb ells? Perquè, vaja que fan bon almerç!, però no pel medi ambient. Per ells!!

Irremeiablement, anirem on la naturalesa ens porte, però amb la rapidesa que les circumstàncies ens provoquen. Dius circumstàncies? Potser et referisques a la música ambiental, al democràtic entorn del segle XXI. És a dir, al món global, suma dels “ pas a pas” locals en les quimeres de l'especulació i la manca de responsabilitat. Meues, també, però més inexorables les avaricioses quimeres dels governants. Els qui haurien de moure's més honradament i en horitzontal!
I al que anàvem: nivell crític, alerta. Any internacional de la biodiversitat...i mil.lenni nou de la immoralitat, de la construcció desgavellada, de...clima intoxicant i contaminat. I dic: canvi climàtic? D'aquest clima, tan de bo que canvie!

Ha d'haver-me'l produït l'escalfament del planeta. Jo no volia dir això.
Però no sóc innocent. No he col.laborat prou a regenerar el “medi ambient” del poble que em bressola. No he votat suficients vots. O n'he votat massa. Alerta, noves emissions al 2011 . No oblidem, tanmateix, les energies alternatives. Renovables.
Déu proveirà!

LA SAGETA

2010-04-02T05:17:00.000-07:00

( divendres sant)

Llagrimós devot, semblant amarg
i suplicant,
demanava en prèstec una escala
per pujar a la creu i llevar-li els claus
al natzaré agonitzant;

era una veu popular.

Vanidós addicte, semblant pedant
i prepotent,
prenia a la força una fèrtil terra
per llevar-li l'arbre i plantar-hi gratacels
al jesucrist de l'horta;

era una veu popular.

Per avorrir-vos, una mica més

2010-04-01T05:36:00.000-07:00

JOC DE COLORS

Sense gaire equipatge:
un munt d'il.lusions, un silenci atemorit
i uns ulls vius que ho busquen tot;
no només un lloc en el paisatge,
ni l'almoina del remei. Quin contrasentit!,
què hi volen mes?, si ja mengen,
si els deixem que s'acosten...
fins a la mateixa porta, què en volen més?,
entrar dins de casa?
Doncs, no se n'adonen que són negres?

Negre, dius?
Com que sóc mig cec, no veig el color.
Potser perquè d'ell s'absenten:
el blau de la veritat, el groc de les ignoràncies,
el blanc de les caritats
a favor de les circumstàncies...
i els verds, clars i obscurs
de les seues esperances. Pot ser que
els de color siguem nosaltres!

Color de falsetats i de vergonyes,
color de pedants i vanitosos,
pinzellades d'hipòcrites races blanques.

L'Abdel que jo conec treballa la terra,
i no té fam, perquè la hi treballa...
M'escolta parlant-li en llengua nostra.

Ja coneix una paraula: caritat,
que en la llengua d'ell es diu honestedat.
Hem d'aprendre idiomes, la raça blanca.

Sense equipatge,
com l'Abdel, en tinc prou en açó
i li ho dedique a un personatge:

Joc de colors...a un amic roig
que és blanc, però dels estimats.

(Tots tres hem de “quedar” per fer-nos
una cervesa: el negre, el roig i jo,
que no sé cert si sóc daltònic)

ENLAIRE

2010-03-24T05:11:00.001-07:00

“S'ha quedat enlaire,
com penjada del buit”.

D'un buit, tanmateix, ple
de vergonyes, de penes,
desamors i desventures
d'antics i remots temps,
o propers.
Uns i uns altres. I algunes:
de complexos sofriments
dels que no hi tenim culpa.
Som innocents!,
en trencar vostra innocència
mai no vam participar. Escruta!,
subtil us demana el vers.

No serà, doncs, que en l'aire
s'ha quedat ,
al buit ahir vostre,
un trist i esvarós passat?

I el present?
On esteu, és vostre i meu.
O teu i nostre.
Gairebé...és de tots!!

(Com els diners que hi cobres)

HA TORNAT LA REALITAT

2010-03-21T01:20:00.001-07:00

No cal dir-ho: no-res se'n havia anat!,
tanmateix, estava en un altre lloc.
Ha tornat, potser apesarat,
el temps que reviscola el desconsol
i només una bossa d'íntims retrats
que, dèbil, la dignitat sempre es guarda,
per si de cas, li estalvia la resaca.

Ha tornat la realitat. I se'n recorda
d'el que ha vist amb una ullada:
el fum, que no ha tapat del tot la merda;
la disfressa, que no ha fet monja la mona;
la mà que, ostentosa, ofrena
i de sotamà expropia i condemna.
Ha vist al poble que s'ho empassa!.

També, però, ha vist la dignitat,
alguna coherència i una cosa ben clara:
el poble no coneix l'essència
de la seua ala, de l'esquerra...
però tampoc de la dreta, tan estranya.
Potser caldria, entre festa, falla,
mentides i d'altres, es despertara.

Ha tornat la realitat
i l'espai, ingenu, demana:
Torna, Catarroja!

Demà escriuré...

2010-03-15T14:11:00.000-07:00

Demà quan assolisca els temps de les promeses
hauré de dir que vull voler tornar a escriure,
i creure'm que ho de fer des d'aleshores
com em crec el sempre del miracle del viure.

Del viure en el misteri, a l'infern del no-res
on habiten, com veïnes, serps de cobdícies.
Esclau, jo, amb la soledat del captaire
em rebel.le contra el temps i les malícies.

Que no són meus, per dret, l'infern i tots els cels?
L'amor i l'odi, la bona gent i l'excels home*,
la cultura, la fam i fins les obres del poble?

Que no és mèrit meu, el meu paisatge ben noble?
Que no pagaríem, ben a gust, els sous que cobren,
perquè governaren els bons. És a dir, uns altres!

*ésser de bona voluntat, sense qüestió de sexes

(Poble, obri l'ull!, que avui a les huit i mitja
del matí, al teu Ajuntament han fet un ple. I
no s'ha parlat de Falles. O sí?)

ANÀFORA

2010-03-10T23:57:00.000-08:00

Conta'm, dona!

Dona, angel profitós;
dona que no destorba.
Dona, ai!, dóna'm el que vull
i calla!.
Dona, ves-te'n
dona, ja no em fas falta.

Conta'm , dona!
Tot i que, oh!,vara nua:
signa guardó i censura.

Dona, camí;
mai no un destí...
Dona, no penses!
Per això cobres,
dona, serveis que prestes.

Conta'm , dona
I , dona, salva'm!
Dona, llueix-te;
corol.la, dona...
cap altra compta.

Tindràs l'almoina, dona.
Tu, sereveix-me
i calla.
Ai!, dona, donzella santa.
Si una altra
es filtra o es cola,
ja ho saps, dona...
mira cap a una altra banda.

Conta'm, dona, però,
no et faré cas!

(Malgrat d'una altra dona,
com tu -i com tu-
encara en queda massa )

Al tipus de dona que embruta
l'autèntic nom de “dona”

QUAN VOLARÀS, LLIBERTAT?

2010-03-10T03:03:00.001-08:00

Amiga de l'adolescència, encara no et deixen volar?,
què bé sé jo, que llibertat! és la paraula
que ompli la boca, copes i plats, a la taula
de qui es creuen elegits, i cridats al gran sopar.

Llibertat, presonera encara de veu i mans,
només lliurada des de la distància llarga
on, alt i superb, el vent no fa moure cap ala,
i...en el prop, controlat, l'únic alè del vol ras.

Amiga llibertat, nua com la terra d'horta;
com ella, prometedora i núvia promesa:
em quede amb les dues, per si se'ns obri la porta.

Aniré darrere, seguint el deixant d'ala estesa;
o passaré davant, sostenint la torxa encesa.
Que hauràs de ser tu, llibertat!, l'au més forta.

NO ELS CAL RES MÉS , A ELLES

2010-03-09T00:48:00.000-08:00

Fosca inquietud en mirar-les;
en veure-les, estúpida sensació
de mi mateix. Tot i que ja ho sé,
me'l pregunte:
Què hi faig en aquest acte?

Ja ho he dit: ho sé, però me'l calle!

Sospir de redempció, que s'afegeix
a l'ampla devoció del sempre meu
per les dones. No per aquestes, plàcides,
que pel que es veu, ni Déu les rescata!
És la vesprada...
que se disfressa de falses abraçades,
d'antics cobertors en la façana
que pengen al balcó les mans esclaves.

Que per entrar en la casa
sembla obert un bertrol, més que la porta.
No els cal més?, a elles!

Però és l'hora, l'enhorabona!
A la dona. I d'aquell sospir, el respir cert,
per les tres lletres premiades,
per l'altiva i dura sendera caminada.
Amb els vostres passos, sí!,
aniran caient muralles.

I el que has escrit tu,
¡a fe meua!, que ho de de llegir.
A pesar del vent que diu:
“No, que no ho sàpiga ningú”.

(L'espai confús, ¿ho sabies?,
està per tu i on estigues tu)

A Piedad Peris Garcia,
guanyadora del Premi per a autors
de la Provincia de Valencia del X
Certamen de relats breus sobre la dona.
Catarroja, 2010

No m'insultes

2010-03-06T05:40:00.000-08:00

I no és un prec. És una ordre!:
No m'insultes
-sóc espai i em crec poble-
en contar
les mentides que em contes.

Hom llegeix de tant en tant:
premsa diària,
safardejos, alguna consulta
especialitzada.
Ah, mira!, algun llibre de poesia
i, fent com qui no fa,
una pàgina -web?- es cola!.

Del consistori,
a qui li corresponga
-l'espai sap a qui!-,
reb el meu ego subjectiu
l'insult que encapçala.

Es tracta “del dia de la dona”,
concurs de redacció,
jurat i premi...
Aleshores se n'adona!,
ve l'embolic, la confusió.
Por!...lícita i humana,
però, ni ho són tots
els qui hi estàn...
ni-cert i ferm-algú/algun@ que hi és
no hauria d'estar.

Obrim pas a l'acte
i ja en direm més.

COM DÈIEM AHIR …

2010-02-18T13:45:00.000-08:00

Fruit de l'aliança nova i eterna
-o “qui estiga bé...”-
continua igual la caverna:

Al capdavant, el sou ben alt!,
que s'acoste al cel.
Mentrestant, “ora pro nobis”,
i parla l'orador de torn;
si Demóstenes alçara el cap!.

Tranquils, que no!,
que està mort.

El qui és viu
és l'expert en hisenda,
amb vocació, sembla,
de natzaré jesucrist
O serà de Julio Cèsar?:

“Divideix i venceràs”.

Heus ací que l'alcaldessa
va i li fa cas:
Si parteixes a trossets,
un contracte massa gran,
pots dir que hi són menors
i donar-se'l a qui vols.

I, si tot i així,
el delegat de govern
em declara penitent?.

No et mareges!,
tu, el dissabte et confesses.
Dos colps al pit
i un “mea culpa”,
si t'està veient el poble.

Però, a vore quin vestit et poses!.

Vés en pau.

LA BUGADA

2010-01-26T00:59:00.000-08:00

O el llibrell de la roba bruta
que es porta a la bugaderia,
safareig municipal...
on es renten com es pot
les brutors del pròxim passat,
del confús present
i del demà, amb la soledat
que deixa
el temps que ja no està.

La bugada, roba bruta de casa
que un dia vorà el veïnat
-caliu de credulitat-
qui n'ha de vore encara tanta!

S'ha de traure a la terrassa,
tard o prompte,
per a un procés de secat.
És el que cal:
net i clar
en un règim de democràcia.
I, per fer la bugada
la mestressa de casa,
mai no ha cobrat massa.

(Obriu l'ull i tanqueu la mà,
no és temps de posar-la
massa estirada )

CANÇÓ DE L' ARBRE

2010-01-25T00:02:00.000-08:00

Cançó que l'arbre va compondre,
per a mi i per a nosaltres,
els dies anteriors
a l'esclat del vent maliciós.

Marxa fúnebre? No,
himne gloriós!
Lletra de les seues pròpies mans,
branques de puny tancat.
Música sorgida de les pedres,
tecles mogudes per les arrels.

Cançó de l'arbre alt i robust,
sever i frondós, digne tronc
de fusta centenària
i lenta ombra al pas del sol.

No sé si l'arbre cantava o no.
Potser la música surava pel lloc.

(Solitari pi: l'horta que encara atalaies
t'acompanya )

PARLA LA QUIETUD

2010-01-18T21:44:00.001-08:00

Parla la quietud i s'insinua la calma;
la memòria, vestida de por, calla.
Mentre la vergonya roman de dol
i s'amaga.
La imatge retrata l'òrfena ala dreta
d'un palau d'idea nua,
d'ideologia buida.

Parla la quietud i hom l'assega,
qualsevol la sent però l'ignora.
S'acomoda tothom, tot el cos,
la por, el dol, i la imatge s'amplia.
Ara es veu la calma sencera,
la porta principal, l'ala esquerra
i el fràgil vidre de finestra nova.

La quietud però -intel.ligent- endevina:
darrere del retrat
hi ha una altra façana,
més finestres i una porta falsa.
Una disfressa de calma, una altra;
l'ambició d'ara i d'abans...
el real retrat de Catarroja.

DEURIEN SER ÚTILS

2010-01-16T22:28:00.000-08:00

Deurien ser útils els records
-ai, memòria emprenyadora!-
d'aspectes, de fets, de noms...

Deuriem ser coherents,
sincers, valents...
deuriem ser poble, collons!

Deurien ser útils:
la història, els malsons,
els cants antics i els cants nous.

Deuriem...
deure menys i eixir del pou,
alçar la veu i la cara.

Deurien ser útils
-o deuriem-
i no ho som ni així ni encara!

RES NOU

2010-01-16T05:00:00.000-08:00

No, res nou al paisatge de prop.
Res nou?
No de forma aparent.

Doncs, què passa?:
només els dies,
el silenci indiferent.

Res nou després del mal vent,
a pesar de trencar vidres,
tombar els pins
i arrancar calmes i sostres.
No!,
com si no haguera estat
un feridor desatre.

Què passa, poble?
És un dol sense llàgrimes
o són amagades?

Ha cessat el vent
però no ha canviat l'aire.
Queden... les conseqüencies.

QUAN LES BARBES DEL CABANYAL...

2010-01-05T00:24:00.000-08:00

S'ha vist i encara es veu passar el perill:
expoli, saqueix, destrucció,
en solemne processó d'esquenes als veïns;
emboscades sota pretext de progrés
i vigílies a santa modernització...
M'he perdut pels camins rurals i els carrers,
entre la paciència i els credos d'ells,
vivint i veient viure la fe
de valors a l'altra banda dels diners,
del pornogràfic poder a l'empara
d'un vot democràtic mal entès.
Hi ha a prop -del poble que sóc- una ciutat
que mira malenconiosa cap al mar.
Cap on mires tu, Catarroja?

De moment, al Cabanyal, enhorabona!,
però això, a més d'un, què més els dóna?

Només dos dies

2009-12-29T01:29:00.000-08:00

és el temps que queda
perquè acabe l'any.
Poc de temps,
insuficiente per a fer
allò que no hem fet abans.
Curt espai per a dir
tot allò que hem callat.
Només dos dias
però idonis,
per alçar-se en favor
de la utopia,
obrir-li els braços
a la innocència
-a vegades, vestida
de bon desig-
i amollar per a que volen,
com si volar fóra lliure!,
dos paraules d'ales grans:
!Feliç Any!.

(el vinent i els que vindran)

I, coses meues,
que aquest desig vola ara
per tots els que estic mirant.
També pels altres tants
que, en només dos dies,
encara em vindran al cap.

(entre uns i uns altres: tu!)

LA “NOCHEBUENA” (menys coneguda com a Nit de Nadal)

2009-12-24T04:04:00.000-08:00

Banya o mulla, és més: remulla,
la seca memòria
de la infància meua.
De llar de llenya i calor de fogassa;
pares, germans, ties i oncles,
cosins!.
Devota o pagana, la nit
era de familia i festa,
de carn rostida, costelles a la brasa.
Era ma casa!.
Una nadala que era, aleshores,
“villancico” de grans i xiquets.
Un acudit “verd”, però mai irreverent,
del “tio Salvoret”.
Unes cares, veus i cors
sense instruccions complementàries,
que eren, elles i ells,
els meus!.

Encara ho són. On estan?.
Dins de mi segur!,
i en la litúrgia renovada
de vestit i de llum,
com cada nit com la d'avui.
Amb altres testimonis.
Tots i tants, tan volguts!

Per les nits de Nadal
que ja han estat -i han sigut-
a ma casa i al carrer d'abans.
Pels arbres i el Niu d'ara. Per tu,
per vosaltres i ...per mi:
Bona nit de “Nochebuena”
al lloc i temps que ara tenim.

I tot el fosc...a la foguera!

(Que, encara que patim,
també som feliços, no?.
Em deixes, “blog”, que li ho dedique
a la meua dona?.
I a tots els que -a prop o lluny-
tenen la nostra llum aquesta nit)

Massa mullat

2009-12-23T04:46:00.000-08:00

Massa mullat
per llarga pluja o excessiu plor.

Massa mullat
per l'empeny encara -veste'n por-
en defensar allò
que amb tu vaig aprendre,
pare:
si n'hi ha raó, avant!.

Massa mullat, però,
sembla que ix el sol.

Serà el Nadal?,
seràs tu?.

Potser, siga el camí
que tu ens ensenyares.
O, segur, és.

De tots els nadals, tants,
em quede amb el teu!

El Sol s'està morint

2009-12-21T04:10:00.000-08:00

L'home expert, astrònom o somiador,
sap de l'óbit del Sol en cinc milions d'anys.
Ja té substitut -a rei mort, rei posat-
un bessó del moribund amb batecs al cor,
amb singular nom, “Cygni”, i roig.
I ben a prop de la Terra, a poc anys llum...
Com a prop, a la vora del mar,
del mediterrani nostre i cult en el foc,
el clima siberià governa a l'hivern;
a l'estiu brama el caliu, com al desert.
Sense terme mig: extremista i radical,
calfament paulatí, a poc a poc,
de la Terra, de la vergonya, del cabdal
dels valors -refredats - d'alló l'humà.

El Sol s'està morint
i els vidres de finestres, al desembre de ma casa,
com anunci d'una guerra que deuríem vèncer,
s'omplin d'aigua-neu, de fred i d'enyorança.

El Sol s'està morint;
el vermell de les vergonyes s'ha tornat verd
i se l'ha menjat el ruc, l'ase, el mul...
que, encara que tossut, és hàbil i astut.

L'home expert, savi o somiador,
on va?.
Premudes passions li fan callar
o mentir i enganyar...
Calla la mort
de l'home i del Sol.

(A Copenhague, que no conec,
i a Catarroja............ )

No hi ha crit

2009-12-20T05:14:00.000-08:00

No hi ha crit, no hi ha queixa.
O sí?
Hi ha una flor que no fa jardí
-jo li dic vici-
que fa olor a desfici,
a lloc o camí, perdut o borrós.
No importa!,
o ara, no importa massa.
Com que fa fred
i, a pesar del temps, el camp és
lluminós, gojós...
el gaudisc de prop
i no xiscle.
Només dic que: no discutiu,
no oblideu a Catarroja,
una altra o descoberta,
és la vostra …
No hi ha crit ni queixa;
ni posició ni presa de partit.
N'hi ha només,
al vent lliure de l'humil opinió:
una esquerra neta
i de verda lucidesa.
Perquè és nadal
i per fotre a la dreta...

No hi ha crit
que la bona voluntat no emmudisca.
I, blogosfera a Catarroja,
confie en tu!.

I en tu, i en tu...
no em defraudeu!.

LES CARES DE LA CARITAT

2009-12-18T05:02:00.000-08:00

(A la Rosari. Més volguéreu...!)

Delicat mar dels ulls teus, mirant-te'ls.
Dolçor a l'oïda en escolter-les,
les teues paraules, fosques com te les creus...
lluminoses, tan sanes, tan amples!.

Més volguéren unes altres!.

Els dosmil set-cents setenta euros,
a la fam l'importen!.
Les dues hores, cada dia, preparant
el mercat, ens importen!.

Més que l'aparença d'unes altres!

Però, com tu em dius, no és...per a dir-ho.
Aquesta és la teua grandesa
i la de la caritat -ai, esforç!- ben entesa.
Vaig a ometre'l tot, però agraïnt-lo.

El teu amor no és d'eixir en imatges!.

No és la caritat que entenen molts,
però és capaç d' acariciar el que fas
i fer-me'l callar. No vaig a despullar
ni l'oració que pregues ni el teu nom.

Nom que no és...el nom d'unes altres!

(I en el nom de Cáritas, de l'Escola
d'Adults i en el meu: Gràcies!)

Dissabte nuvolós

2009-12-12T02:09:00.001-08:00

Del cel ennuvolat cau, silenciós,
un dissabte -un altre- que amaga
l'abnegada solsida d'un poble.
Poble gelat, pel sentiment i pel fred,
que, hi havent camí, no camina;
l'arrossega el miserable vent.
Un temps de núvols que tapen llibertats,
com si fóra un temps del passat!.
Ara, per tornar a l'ara obert,
cal desentelar i obrir el sostre del cel
amb la calor de pròpia voluntat.
Torna poble, del dissabte ennuvolat!,
no t'esperes a que ploga
per a que l'aigua aliena t'arruixe el camp.

(Catarroja, 12 de desembre
Ben mirat, podies ser aquest poble)

El carro va més...

2009-12-11T11:03:00.000-08:00

Un sol fosc alenteix les obres;
la pols i les tanques de fil d'aram
devoren la plaça,
el carrer estret, l'avinguda ampla.
Pot ser que algun dia,
la fornera, el carnisser,
els bars cantoners i el barber, ai!,
puguen obrir la porta.

Home!, -diuen que dimarts
s'inaugura aquesta obra!.
Però, tant fa!, diu el veïnat,
amb un abatiment
que només ells reconeixen:
-El que cal és saber quan, ai,
podrem obrir les portes
-Quan s'acabaran les obres?.

Que és el costum, a Catarroja,
que el carro vaja...més que l'haca!

(A la plaça La Regió. I a un poble
de credo estoic i bressol de rajola,
fins que vulguen, Déu i els fidels votants)

A l'opinió d'un xiquet

2009-12-09T03:55:00.001-08:00

Si eres capaç d'això,
què no faràs al teu demà?,
però a poc a poc.

Val?, sense por...
peró amb la precaució que cal
per donar suport al bastó.
Quin bastó?,
doncs el que ja estàs clavant
amb l'esmolat punxó.

Et queda molta amplària
que a plaer has de recòrrer,
i l'opinió d'un xiquet
sempre serà necessària...
Tot i que alguns majors i vells
mai no sabran escoltar-la.

Serà problema d'ells!,
no el creus?. Tu, a la teua
i escoltant als teus,

on tens el refugi i l'ombra,
el consell i la cura
per opinar d'aquesta forma.

Compartim el somni:
Des de la serenitat,
a la merda el nou mil.lenni!

(Tot açò ve a compte-puntxant xiquet-
del nou estil del teu blog, del PAI “fot-horta”
i per la canya que dónes a Salvem Catarroja)

“DEIXEM PARLAR LA TERRA”

2009-12-06T13:08:00.000-08:00

A N. B., amb l'esperança que sàpiga per què

Amb el goig d'ahir i el sentiment d'avui
he anat cap a vosaltres. Gràcies!,
perquè m'heu portat -com ho dic?-
al antic costum del meu vol dels sentits.

Aquelles fulles seques, aquelles falles...
ai!, jo sé que no volen totes
amb les mateixes ales.

Als nobles arrels del barri, d'un poble
on hi ha batecs com els vostres,
calien fulles fresques: la Falla les Barraques.

…........................................................................

Calia l'aire, prop i lluny, de l'alé als carrers;
de l'antany i el sempre en la teua veu,
lletra de mantenidora, esme dels fallers,
llàgrima i paraula, en les que tu creus.

Has deixat parlar la terra.
Amb “Baptiste” l'hem plorat. I l'hem entès.
Pobre desentès que no l'escolta!.

El goig m'asserena i m'encen la llum,
veig el roig de la terra encara viu.
I he sentit com parla...gràcies a tu!!.
…............................................................................

Allò més gran, el que m'ha calat més frofund:
la menuda- cançó de vida, triomf de pares-
que no s'estima el camp de golf...
--”Pare,no!, el camp del iaio no, el camp del iaio,no!!

(A la colla “d'allà avall”, a la Falla les Barraques,
i al aguait d'altres classificacions, la meua: un deu!)

EL LLUM APAGAT

2009-12-05T03:22:00.000-08:00

El llum apagat i encesa la foscor,
ulls ajustats que s'acomoden
per veure, allò que no és, com era abans.
Els ulls, plorosos per l'esforç,
somien que ho veuen:

El barranc, el llac, llits complidors
abans de estar descoberts
pels dies agressors.

Se'n va la fosca i torna la llum;
els ulls, presoners per mirar
la bassa buida del demà,
s'obrin darrere de reixes.
Veuen que ho somien.

El Poyo, l'Albufera, preses del progrés
-el mateix progrés que l'Horta-
afusellades pels diners.

El llum, ara, no cal encendre'l.
En la tomba dels pobles i els dies
no hi ha res a veure.
Els morts i els cecs miren a palpes.
I veuen més que uns altres!

(Deixar el Nou Mil.lenni
redueix el risc.... )

MAI NO M'HEU FET GRÀCIA

2009-12-04T10:50:00.000-08:00

Tampoc cap d'aquells
de la teua pròpia colla.

Ni tu, ni ells,
mai no m'heu fet gràcia.
Tot i que sembla ser
que, a més d'altres coses,
hem de gaudir
la “graciosa” prepotència,
la del còmic plenari
amb pedra que es cola
-consta en l'acta?-
per la controlada porta.

No, mai no m'heu fet gràcia,
pero he hagut de riure'm
en un ple a Catarroja.

Si tot continua així,
supose que encara ploraré massa!

(L'havíeu assajat?)

TORNEN ELS DIES

2009-12-03T04:35:00.001-08:00

Tornen el dies, les hores...
torna nadal i el natalici
d'aquell que, potser
no va nàixer mai.

O mai no ha mort!.

Torna el sol de l'hivern
a mentir-nos per fora;
al endins torna el fred
a embrutar-nos l'hora,
l'hora de l'esperança
de veritable nadal;
la sensació renovada
de l'amor i de la mà,
obert i estesa
a un món de germans.

Tornen el dies,
l'hora i el sentiment
d'aquest món que s'ha adormit.
O està massa despert!

És Déu qui naix?

Doncs que ens mire,
que tornen els dies
dels seus evangelis
als sords d'ací avall.

I pot ser que així tornen
els dies de nadal.

(Aquesta mena de “cristma”
vol felicitar a:
Salvem Catarroja, ateus i creients,
als dels somni de la pau i
als que llauren terra i bona voluntat)

BOTXINS

2009-11-26T11:58:00.000-08:00

Encara en potència
i tot i així...botxins,
que els seus dits assenyalen
l'execució del reu.

La llei la retarda,
l'executor s'inquieta,
i el condemnat s'angoixa
amb l'ànima resseca,
com la seua pell;
com la seua filla, l'horta,
que a frec de coll
ja sent la corda.
Afligits, de dol, amb por...
però
què l'importa a qui?.

El tamboret de la mort
es tombarà tant
com faça falta:
arrossars, horta, port.

Pel negoci, per la causa!

Botxíns, de nom. Els cognoms,
al registre de Catarroja.

Això era Catarroja:

2009-11-24T03:14:00.000-08:00

El costum i la cautela,
la fam saciada
-o saciant-se-
pel mil.lenari enginy,
el que avui diuen dret,
de treballar...
per menjar i fer diners.

Vàcua la gent d'antany?,
ignorant i neci, un poble
que ha pescat i llaurat?;
que ha dut als fills a l'escola
i que, de més d'una riuada,
s'ha redreçat.
Des d'aquella Catarroja, ¿aquesta?.

Això era.
I cal que ho siga encara;
benvinguts tots els de fora,
que també sou Catarroja,
sou pa, paraula i faena,
sou l'arrelat demà,
la cistella, el treball...

cultura, Albufera, carrer,
fàbrica, taller,
llengües i comerç...
com era abans, però ara més;
en lloc d'un, dos bars;
ara quatre en lloc de tres:
esglésies, bancs

i un centre de salut més gran!,
més metges i mestres.
I més dignitat,
i més llibertat;
i més vergonya on cal.
Menys consistori de palla,
menys “progrés”i més avanç.

Això era Catarroja.
Això serà,
quan el vell nou mil.lenni
quede soterrat pel fang.
El fang de sempre
de l'horta i del port,
de solcs i de sèquies de trellat.

(encara que jo no siga
ocell de “niu diví””,
tinc dret a somiar)

CONTA'M UN CONTE

2009-11-22T01:54:00.000-08:00

Sacsejant un braç del adormit cos de l'avi, el menut balbucejava, en la seua llengua, les paraules:
-”Conta'm un conte...”
L'ancià, en la plenitud del paradís de la seua sesta, obri un ull; el tanca de seguida. Però de nou una
veu, ara la de la xiqueta:
-”Sí, conta'ns algun”.

L'ombra del cap de l'avi va haver d'anar aclarint-se, doncs les paraules dels seus néts eren llei. Es va incorporar a l'hamaca on jeia, pausadament, mentre pensava...
Què els conte jo a aquests monyicots?, al temps que es posava les ulleres de pensar en “groc”.
I el menut i la germaneta ja estaven asseguts al voltant; un a la cadira baixeta, l'altra al terra. Els dos, animats i afalagats pel prometedor somriure que el iaio els havia dedicat.

-Vaig a contar-vos la història de “l'Arbre que estava malalt”.

-Eren, una vegada i un llogaret...això farà quatre o cinc anys i on hi havia un preciós jardí. En ell convivien una surera, un anouer, un cirerer...palmeres, rosers, alguna figuera i d'altres que no venen al cas. El cas que aquest conte ens conta és el de la surera.

Se sospita que, des que hi fou plantada, va sofrir diversos atacs de malalties estranyes, però passaren o s'amagaren fins que, ara fa -com us he dit- quatre o cinc anys, un mal vent la va traure del seu lloc. La surera té una seriosa malaltia. Enguany ha florit, però només un poc...L'arbre, no cal dir-ho!, mai no ha donat cap fruit.

Ara dóna por, està com empestat. Les fulles se li veuen caigudes, algunes branques seques. Símptomes, tots ells, d'un arbre que està malalt. Pot ser que...s'haja regat poc, o que es regue massa. O alguna cosa mala a les arrels.

La gent del llogaret, des de fa quatre o cinc anys, ha consultat als experts: jardiners, agricultors de la zona, biòlegs, persones majors i jovens. Fins i tot algun lletrat, per allò que saben tant!. Però l'arbre no trau cap. Tot i que ...trau , i massa, les mans!, brutes de resina apegalosa, branques que cal anar podant, tallant netament. Algun arbre del veïnat ha suggerit, alguna vegada, pintar el tronc de calç...però en mesclar-la amb el medicament de sulfat que necessita, queda un color verd brunenc, que fa que el jardí continue lleig.

Com el conte cal que acabe bé...-què no es farà pels néts?- els pobletans (habitants d'aquest poble) s'han reunit en assemblea i, sabeu el que han decidit?. Tallar en sec. Un arbre nou perque el jardí torne a lluir com antany.

I sí, el reg excessiu accentua la malaltia.

Els dos germanets corren decidits cap a la cuina. Els espera el berenar!.
Però van, també, pensatius: A què ens recorda la surera?

A LES TEUES ESQUENES

2009-11-20T23:01:00.000-08:00

A les teues esquenes
el resultat de la enquesta.

El mèrit del primer pas,
de Catarroja Descoberta.
I el colorit dels pètals resultants,
pinzellades de voluntad.

“Wilson Ferrús:
el polític millor valorat”.

No t'obri la porta?.
Ens sabem, com tu, pelegrins
i en aquest camí et seguim,
però

-Wilson Ferrús,
a les teues esquenes, el compromís!

PERSEVERANÇA

2009-11-18T05:23:00.000-08:00

I

Perseverança però, transcendència,
a la qual faran greu les conseqüencies
de llargues i tossudes resistències
front a un poble ric en paciència.

Jocs de justicia i jurisprudència
en que han de vèncer les evidències,
a pesar de les fosques alternances
que la Llei sofreix per lega presència.

Ai, perseverança!, feta obstinació
cega i sorda al que al poble l'importa.
Per què no escoltes la seua opinió?.

El Suprem cal que us òbriga la porta,
però a penes cabeu tu i l'horta.
Serà aquest el trist ...i darrer graó?.

II

Qué hi ha darrere de tant d'afany i empeny?.
Recurs davant l'Alt Tribunal dels que són:
Ivvsa, Llanera i “tot aquest món”.
I en el seu nom, nostre honorable Consell.

Els mourà només l'esperit de servei
o és que la nit -això fosc- els confon?.
Improva , consistori...i el seu malson:
pobres cossos, o rics, pendents de la llei.

Al Mil.lenni, a l'hora alba encara,
el paralitza un PGOU cautelarment
mentre, lenta, sí, una barca s'acosta...

Catarroja mira, de gaidó, la vara
que regeix i comanda l'Ajuntament.
La vara persevera: cap resposta!

HO VAIG A INTENTAR...

2009-11-16T02:57:00.000-08:00

Abans que res, aclarir el què: disculpar-me amb la associació SALVEM CATARROJA. Moral i ideològicamente estava amb ells. Estic!. Però tan senzill com una inoportuna i emprenyadora malaltia, em van impedir anar a la xerrada sobre el Nou Mil.lenni, a la FESTA PER LA TERRA. Malgrat això he procurat assabentar-me com es va desenvolupar. Pareix ser que bé!, i dic bé amb la senzillesa que li cal a l'esdeveniment: reivindicar la terra, el terme d'horta de Catarroja; manifestar el seny front al desgavellat projecte- i les seues irreversibles conseqüencies - de la urbanització Nou Mil.lenni.

Una menuda espurna de llum per a pal.liar la foscor, la desinformació, en la qual, encara a hores d'ara, ens té sumit al poble el silenci del govern local. Va ser -em conten- una correcta i ben exposada opinió d'un respectable paisà. Ell en primer lloc, hi va expressar per què està en contra d'aquesta innecesària macrourbanització; savis comentaris i grans coneixements socials, geogràfics i de la història antiga i actual del poble i el seu terme.

D'altra banda les documentades llums aclaridores, jurídiques i judicials, del projecte; des que es va iniciar i, pas a pas, tot el procés fins al punt legal en que ara es troba. I açó va estar a càrrec d'un altre paisà, aquest europeu, tan integrat com compromés amb la colla dels que volen una Catarroja sana, la mateixa que alhora ja l'ha adoptat com un d'ells. Erudicció doncs, documentació i bona harmonia van encendre i van il.luminar, tembé, aquesta segona part.

Preguntes i debat. Gent d'interès i gent amb interès, tot i que alguna gent “interessant” no van anar..Potser no calien. Però els que sí calien, van anar, van actuar i van fer gaudir als assistents són els xicots del grup NAIA. Com que venien acompanyats-com fan sempre- de la seua qualitat i el compromís de professionalitat, les veus, la música i la força de les lletres, també del cor d'ells i de la terra que defensen...doncs, va haver d'eixir, tot, bé. I així va ser!.

Enhorabona.I a tots per igual: al Salvem, als participants, al públic i amics, a Naia; a la terra, per la festa. Al Casal Jaume I i al terreny que resta de l'horta , perquè encara hi ha alguna aixada que somia amb llaurar la terra.

QUAN VOLARÀS, LLIBERTAT?

2009-11-11T10:11:00.000-08:00

Amiga de l'adolescència, encara no et deixen volar?,
què bé sé jo, que llibertat!, és la paraula
que ompli la boca, copes i plats, a la taula
de qui es creuen elegits, i cridats al gran sopar.

Llibertat, presonera encara de veu i mans,
només lliurada des de la distància llarga
on, alt i superb, el vent no fa moure cap ala,
i...en el prop, controlat, l'únic alè del vol ras.

Amiga llibertat, nua com la terra d'horta;
com ella, prometedora i núvia promesa:
em quede amb les dos, per si se'ns obri la porta.

Aniré darrere, seguint el deixant d'ala estesa;
o passaré davant, sostenint la torxa encesa.
Que hauràs de ser tu, llibertat!, l'au més forta.

PAI, PAI, PAI...

2009-11-08T23:38:00.000-08:00

Tres PAI tombats!,
tres PAI xicotets, dissimulats,
que la raó i el trellat
han tirat avall.

PARCENT,, mil huit-cents cases
que no es faran.
Mil huit-cents porcentatges
que “alguns” no sucaran.
Mil habitants que descansen
i poden respirar!
A tots, però a un grapat
de veïns i amics d'allà,
-i que han lluitat!!-
la nostra estreta de mà.

I tan bon punt!. Ah, sí,

que s'han tombat...per minúcies:
perquè no hi ha prou d'aigua,
pel gran salt demogràfic,
perquè afectava a sòl protegit
i massa superficie.
Minúcies més, a com ara,
el moviment ciutadà
contra urbanisme qüestionat,
contra promotors “de fora”
i contra el govern local.

Tres PAI tombats...i potser no calia
la lluita de quatre anys.
Els PAI així cauen ells sols!

A Catarroja, PAI, n'hi ha un,
només un, per manca de terreny.
I els PAI, PAI, PAI...
se semblen tant a ell!

L'UNIC QUE TINC CLAR

2009-11-08T00:03:00.001-08:00

Cal pensar
en negre sobre negre?,

Cal començar
a viure l'alba d'un demà?

O soterrar la tristesa
i deixar crèixer
l'estima i l'amistat?

L'únic que tinc clar
d'aquesta abstracta realitat,
és que als dos us vull sempre
al meu costat!

Si vosaltres no ploreu,
jo tampoc!,
però...

(A tu, et sé.
A ella la entenc.
Jo, cec i tot, sempre estaré)

….......................................

ESPAI, avui em calía això.
Dilluns tornarem a tancar el puny,
a olorar les roses,
a mirar a les gavines de reüll...

NOVA CRIDA

2009-11-07T04:11:00.001-08:00

Potser vinga,
vingues!
´
La vaga esperança
és lícita;
qui sap si tot
és com ha estat?.

Potser siguem,
o no!.
Però tu ets
i jo sóc.

Ja t'he cridat!,
amic i temps.

QUAN ÉREM MENUTS

2009-11-06T08:14:00.000-08:00

Quan érem menuts
ens contaven un conte
-Marieta i el Mort!-
que, com que era macabre,
ens donava molta por.
Però, conte a la fi i al cap,
la mare, la tia o la iaia
ho apanyaven
perquè es riguera l'infant.

El destacat del conte era:
-Marietaaa...
ja vaig pel primer esglaó!.
Ella es posa a tremolar.

-Marietaaa, pel tercer esglaó.
La xiqueta crida
i la mare li diu que no fera cas.

-Ja sóc al replà de l'escala.
-Marietaaa, ja sóc a la teua cambra.
Ella s'amaga sota el llençol.

-Marieta, ja et tinc!
I se la va emportar...
i ningú no ha sabut mai
el destí que va seguir.
…....................................................

Què vos sembla,
Catarroja i catarrogins?

( Ja sé qu'han tancat l'infern,
però s'han deixat el dimoni)

PAU

2009-11-05T02:47:00.000-08:00

A què definir-la?,
hom sap el que és!.

Pau,
un ferm arbre
i dolç mot,

pau,
riure o plor, segons qui,
s'aprofita o la vol.

Pau que no cal
de vegades,
com la de missa i la mà;

pau necessaària
sempre!,
la de dins i de germà.

I pau sospitosa
del poble
i el seu govern...

UN CAFÈ?

2009-11-04T00:55:00.000-08:00

A mitjan vesprada i al repòs d'ella;
damunt la taula de marbre sobre fusta,
el perol fumejant i una aroma d'horta
criden a Pep: Anem, posem-nos la brusa!.
A mitjan vesprada però...
a qualsevol hora si és hortolana,
mija hora, oberta la porta a la xerrada.

Un cafè?
Clar que sí!, amb companyia sana
i s'ho faran “tocat”de paraula,
d'aquesta paraula que sempre parla
quan qui parla és home del camp,
com Pep, que algun en queda encara...
Glop de cafè, calent, que calfa la conversa.

I el got o la tassa,
a la mà o sobre la taula, va buidant-se;
es refreda el café a l'ombra d'una casa,
que alguna en queda encara...
S'enceta un tema, a com ara, d'encisams
i van corrent: l'aigua, poble, terra,
alcalde, el demà, com és i com era,,,abans.

Més cafè?
Pep diu que sí, que li cal més cafè. I llarg!,
per parlar de Catarroja
i el “mal bé”que “li s'acosta”...
La lluna ix...al cel i a la ment d'un cantó
de la taula de fusta i marbre.
La gent -poble i camp, s'alça i se'n va a casa.

Una dona, vestida de negre, retira el got,
i la tassa amb nansa trencada. Caldrà fregar-la!

(Després em contava Pep:
-Quan comence el “mal bé”*, ja no aniré
a cap conversa ni cafè. Ara!, ara és quan
hi ha que prendre la veu i el carrer.
-Tu, què opines?
“Muerto el burro, cebada al rabo”)

*Així nomena Pep el Nou Mil.lenni

L' ELEGÀNCIA ELS INSULTA

2009-11-02T01:03:00.000-08:00

...i, com m'ha dit una dona:
“és senyal que els preocupa”.

Que a la meua oïda i meu entendre,
no us ha insultat ningú.
No!, que aquest espai ha estat allí,
a la plaça de la Verge
on tants anys s'ha fet ofrena...

i ,ara, porta a l'esquena
a uns governs
-del poble i comunitat-
que són de pena.
Pena...per informals,
per amorals...

-Espai, ara posa cura
i no caigues en ofensa.
Sapigueu, rojos i blaus:
“La veritat sempre sura”.

Va fent-se l'hora, ja arriba

i el merder s'aplega...

Pas a la democràcia,
i qui la destorbe, fora!!

“TOTS SANTS”

2009-11-01T02:14:00.001-08:00

( i Tots els Fidels Difunts )

I, una vegada més,
l'encertat del filòsof grec:
“la veritable saviesa és reconèixer
la pròpia ingnorància”.

Jo, com el hel.lè aquell,
tinc prou clar que no sé res...

però he estat al cementeri
i he posat flors;
no als morts, més bé als vius
que aquí tinc!.

-”Mare, pares!, el meu bes
agraït i des de dins.”

-I aprofite l'enllaç
per a contar-vos:
He anat a manifestar-me,
contra els corruptes,
els mentirosos, els lladres,,,

-”Ja, ja ho sé... que tu, pare!,
em diríes:
“Molt, bé, fill, molt bé!.

Decantaries un poc el cap
i et somriuries...

Per aixó sempre t'estime!

PROSCRIT

2009-10-30T00:45:00.000-07:00

Enemic d'un estat,
d'una nació, d'un país.

En l'amplitud de proscrit:
enemic del estat
de la mentida,
del suborn disfressat,
del estat d'hipocresía,
despotisme i supèrbia.
Proscrit
del país de maravella,
d'allò més bé,
que és el bé d'ells;
del estat sacre i sant
de colp al seu pit
i la traveta al altre.

Proscrit,
sempre enemic
de l'estúpid estat
de gratuïta estupidesa,
de convenient bogeria
i lúcida embriaguesa,
de camí al estat
d'al.lucinògena
idolatria.

Palla que sobra
i proscrit que destorba.
Un valent, cent poregosos;
un titellaire
i, en les seues cordes,
cent lladres.
Una veu que no s'escolta
i mil sords
que l'aplaudeixen...
(sords de voluntat,
no els que no senten).

Un rei de res,
un proscrit, un enemic.
La misèria d'aquell és una;
la d'aquest una altra.

ARA, LA TRANQUIL.LITAT

2009-10-29T12:40:00.001-07:00

Ara és l'hora del plenari, a Catarroja,
al palau que no és de les ciències
ni del arts. O és d'un art nou desesperat ?.
Que conteste l'alcalde...
Ah!, que avui no pot; en el pròxim ho farà.
Jo, que avui no he anat, gaudisc tranquil.litat,
perquè- de sobte- ja tinc aigua del poble;
no n'he tingut en tota la vesprada!!.
Això ho sabrà el senyor alcalde?,
o és cosa de cultura?,
o de jardins i parcs?.
Per cert, a la colla de les Aigües, gràcies
i un deu!. I als “abans citats” no vull suspendre'ls,
no fóra cas que repetisquen. Ja en tenim prou!.
Tinc aigua -ja ho he dit- i vaig a duxar-me,
que per això no he anat al plè,
per no engreixar-los la llista de :
moros, forasters, gitanos i...pudents.
Ara, rentat i pentinat,
tranquil per no haver anat. Me'l contaran!

COMPROMÍS

2009-10-29T05:40:00.000-07:00

Com compromet la paraula!,
davant llunyana sospita
de ser llegida
o...ai!, escoltada.

Rente el mot si em llegeixes!

El fons, quan crec que m'escoltes,
no el sotmet a normes.
Doncs, no són prou netes
quan són paraules que penses?.

I un projecte sense efecte?

Subtil o bast compromís
de conte de fades;
somni esvarós de ments avares
en caps de nàufrags podrits.

I riu-te, compromís!

(li diuen “Ics”, però la incògnita
està en tots els que porta darrere...)

CORRUPTUS

2009-10-27T23:52:00.001-07:00

Quina amplitud, en desvetlar-me aquesta paraula,
quan l'he llegit en la quietud d'antiga pàgina
de mots llatins, descriptius, de l'època clàssica
quan, ja!, la culta esplendor alterna amb la faula.

La glòria per damunt; el vici, sota la taula.
Mà escultora de l'art ...i mà pervertida
pel suborn, bruta i mullada de covardia;
el cèsar...i l'esclau, de vida feta fàmula.

Quin fosc sospir, què presoner, què estret
el sender que condueix el pas del pervers,
amb l'única seua llum del poder dels diners!.

Per què, corrupte, t'has deixat arrebasar el dret?.
No creus en la pau de la calma? No eres res?.
La redempció, d'ànima i mans, pot fer-te més!.

CORRUPTUS TUUS
NO T'OBLIDEM

i els afectats per vosaltres
SEMPRE US RECORDAREM

(Fins dissabte, a la processó.
Per què contra la corrupció? )

GENERÓS POBLE

2009-10-26T22:54:00.000-07:00

Catarroja!, gràcies!!.

L'Auntament demanarà un préstec
(huit-cents mil euros o més)
que haurem de pagar -deurem!-
al llarg de vint-i-dos anys...

Generós i generosos,
poble i pobladors, gràcies!,

i segona lectura del evangeli.
Va dir Llanera als creditors:
“heus ací” un poble bo
i el salvador Nou Mil.lenni.

Déu és infinit, totpoderós.
L'ajuntament del messies,
poble elegit, també.
Llaor i glòria...al generós!.

A l'alè del alcalde
i els seus patges regidors:
“Tú si que vales”,
concurs de televisió.

(DARRER DIMARTS D'OCTUBRE)

DESARRELATS

2009-10-25T04:02:00.000-07:00

Desarrelats temps i lloc
en la trobada;
dia trist als ulls
i al ànima.
El que ens espera:
a l'ànima, al cos
i a l'esquena ampla;
l'ànim, tanmateix,
és de l'aparença
que cap d'ells plora.

Perquè
als desarrelats temps i lloc
no els importa.

Set del matí
de l'horari nou,
de l'hivern i de ma casa;
claror i cel
aguaiten, de sobte,
per darrere d'unes branques...

de palmeres,
de l'ànim, del cos
i de l'esquena ampla;
de l'horta,
d'un remor de memòria
i de tot allò
que, desprès dels desarrelats
temps i lloc,
ho sé, la vida em guarda.
Quan i on m'importa.

(Les branques seques les va tirant el vent;
les verds encara romanen un temps)

diumenge, 25 d'octubre
(a la merda)

NO HI HAN ARBRES

2009-10-22T04:50:00.000-07:00

Però hi ha bosc...
com a ells els agrada.
Fosc i enfosquint-lo
tant com els plaga,
tant i quant
a més de quan,
li convinga a la trama
de les fosques mans.

No hi han arbres
ni sòbries arrels
que brollen...
ni segures terres,
que asseguren poble,
quan el poble desfulle
i caiguen els pètals
al jaç del diable.

Quin triomf, paisà!,
ara d'ells, els artesans
i arquitectes de l'urbà;
fonts d'on emanen
plans d'actuar integrats.
De papers mullats,
de camps assolats
i sequera a les llars.

T'espere, poble
-ja no sé per què-
reviscolat de nou,
mostrant-te despert
enfront del que no vols.
No et contradigues
del cap als llavis;
collons!, no et dormes.

No hi han arbres,
però espere -segur-
les vostres branques...

(“L'honestedat dels polítics
ha estat qüestionada per la
societat”. Traduït del castellà)

CURT L'ESPAI

2009-10-21T04:36:00.000-07:00

Curt l'espai
però llarga la distància.

Curt l'espai
de temps i de terra,
on caben, amants
sense abraçar-se,
l'assalt i l'esperança.

El teu i la meua;
el vostre i la nostra.

Imperatius inajornables
presoners de la pressa.
Alçades mans
a contrasenya...
d'esvarosa promesa.

En l'espai de cards
a la dreta d'un nord cert.

Alena en front,
al mateix espai,
un plançó brollat
dels arrels de sempre,
d'alternatives netes.

L'espai nostre i meu;
el d'el just i de llei.

(Donem-li temps.
L'espai l'han agafat ells!.
Donem-los paraules,
tot i que menteixen sense elles.)

JORNALS TORNATS

2009-10-15T07:48:00.000-07:00

Avui ve Camps a Catarroja,
si el temps i la vergonya
no l'impedeixen.

Sorprèn, en tot cas,
que no impedeisquen res
ni “mister” Prop
ni “mister” Gurtel...
el PP i la neteja,
com a que no es parlen.

Avui vindrà Camps
-a Catarroja-
i molt devotament
i molt altra cosa,
li aplaudirà una gent.
Li xiularà una altra.

Amor amb amor es paga.

I demà l'hi podem
pagar a Camps...
Quant més, millor!.

Tornem-li la visita
al Palau de la Generalitat.
Li xiularà una gent.
Li aplaudirà una altra?-

Contra l'especulació
i la mala gestió a Catarroja,
la democràcia ens demana
tornar-li el jornal a Camps.

VISIÓ...

2009-10-14T03:44:00.000-07:00

“Visió és l'art de veure
les coses invisibles”
(d'un irlandès del passat,
polític i escriptor).

I ceguera és no veure
el que la vergonya amaga.

Encara que només siga
brossa d'ironia,
vomite un “enhorabona”
a la MAL guardonada,

que no sé per què
ni per qui.
I ella sap...que no m'importa!.

I ella sap...
que a ella tampoc.

Com tampoc a molts
dels que creu ben a prop.

Visió,
vergonya,
flames rovellades...
t'assoliran!

però un suau remor
-deliri blaver-
d'antigues falles,
haurien de tirar-te al carrer.

Allà t'esperem,
a la plaça de Manises,
divendres,
setze d'octubre
i a les set de la vesprada.

Front a la Generalitat,
contra l'especulació urbanística
i en defensa
del teu poble.

Podries vindre acompanyada.
Catarroja seria teua
i aleshores, sí!,
hauries de ser guardonada.

VAIG AIXECANT EL CAP

2009-10-13T05:01:00.000-07:00

Vaig aixecant el cap
a poc a poc;
espigolant la collita
d'aquest camp d'abans,
camp que va regar
alguna llàgrima
del meu passat.

Passat sense llibertat.

Vaig aixecant el cap
però amb els ulls tancats.
Pel si de cas.

Només els òbric,
poc i amb por,
per a llegir un poema.

Després,
per a viure'l,
els torne a tancar.

….................................

No te gens que veure.
Volia escriure una mica
sobre el Costa i la negativa
a anar-se'n del seu corral.
Recorde un refrnay
de les velles del poble:

A veure com no vos mateu!.

LLUM NOMÉS DEL DIA

2009-10-10T04:09:00.000-07:00

Del dia que t'alces tard.
Dia mans i callat
perquè ahir va ser festa;
festa incompresa
perquè tu
ja no estàs.
Fosc nou d'octubre:
què has reivindicat?.
Un plat de paella
que sacie a l'ignorant?.
El somriure
del delinqüent,
perquè els vots
l'han exonerat?...

Llum només del dia,
del dia que va poder
ser gran.

Llum que il.lumina
el soterrat valencià
i disfresa el dol.
De la comunitat,
de la runa espoliada,
de la història sense porta
(la que crèiem protectora
de la casa dels Mestres,
al poble de Catarroja,
on està?).

A tu,
sompo govern local,
ja tenim clar
que no cal preguntar!.

No he tastat vostra paella
(vos he sofrit uns altres plats)
però he gaudit d'un suculent
i exquisit guisat de memòria:
dues pancartes
al lloc
-i a la vergonya-
del enderrocament.

No agrairé mai prou,
a Salvem Catarroja,
el que fa pel meu poble
front als baixos colps.

(Gràcies sempre!,
encara que la dignitat
i honradesa vostres,
no em permeta
deixar escrits vostres noms.
Els tinc gravats on cal.)

Encara que en la
penombra del temps...
les pancartes desapareguen!.

ANY DOS MIL NOU,

2009-10-08T04:25:00.000-07:00

Octubre
i dia nou.
La festa al cor.

A la cara
reflectides
totes les preocupacions.
´ Moltes,
perquè són totes.

Però la veu,
i els ulls...
i les mans i els peus.
I el tràfec
amb l'equipatge,
I tot...
i ell,
i ella...

I un sac ple
del millor tresor,
desperten
l'alba
d'un nou d'octubre
generós,
valent...
Un rei,
una reina consort
i l'immens amor
dels dos,
mouen...

a donar-li llum
a un somni,
a portar-li un somni
a una vida.

Bon viatge,
tota l'esperança...
i que eixa vida,
el somni:
mare, pare i filla,
òmpliguen prompte
vostra casa...

(No volia però m'ha eixit.
Tota la sort!.
Aquest tan Gran estarà amb
vosaltres, Ell també.)

NOU D'OCTUBRE, NOU

2009-10-08T03:23:00.000-07:00

Poble valencià de festa;
alguns valencians, també!.

Seguici d'un rei, En Jaume,
entrant a València, ciutat.
A pesar del gebre o la boira,
els batecs de vell Regne
celebren la data,
rememoren, commemoren,
fins i tot es reivindica.

Senyera.
Te Deum
i focs artificials.

Valències...
de les rites, dels gurtels
i els pastissers,

de confiters com el Camps,
de Jaumes i Violants
que es tornen massapà.

Nou d'octubre
de doble rasant:
d'un passat conqueridor
sota un blau cel
que acaricia al traïdor.

Poble valencià de festa,
Poble!,
del costum del Mocador
del valencià enamorat.

Però poble, l'altre!,
d'un color de “ja n'hi ha prou...”.
“València i poble sóc jo,
com ho va ser el meu pare,

com l'ha estat sempre l'honradesa,
l'horta i la seua gent,

la “gent del carrer”,
eixa a la que mai
no sobornareu.

Nous d'octubres, dos:
un és el vostre.
L'altre, el meu.

CANÇÓ DEL POBLE

2009-10-02T03:58:00.000-07:00

Et vull tant, poble,
que sóc capaç
d'escriure açò.

Acaricie el teu nom,
tant!,
com deteste uns altres

Com tu, poble,
tinc el mal de la ceguera:
jo, als ulls,

tu, al fred del teu silenci,
al vergonyós interès
o en la por només.

Tant de pes
a la cistella del peix,
pel bes traïdor!.

Com el suportes, poble?.
Com no despertes
i et reveles?.

Et vull tant, poble,
que sóc capaç
de perdre'm amb tu.

(Uns i unes altres
ja es van perdre
al bosc de la complicitat)