Del títol, de moment, oblidem-nos. Més tard ja en parlarem. Ara, des de la serenitat de dos dies desprès, parlem de falles ja passades, ja cremades, ja gaudides i, com no?, ja sofrides. Però, millor no parlem tampoc de “les fallles”; les pobres!, si només són coses inanimades, idees i somnis d'uns pocs homes i dones. Molt pocs, llevat dels artistes fallers, els treballadors dels monuments, que amb diners, donen al faller, a les comissions, unes figures de cartró i algunes idees, de crítiques amorfes, de excuses políticament correctes per tal de passar uns bons dies de festes.
Ah, però, cal la llum de la fallera/el faller per controlar-se. I dic llum en tota la seua amplitud d'accepcions...Ja sabeu!
Disculpeu-me, i animeu-vos que ja acabe. És que tampoc no volia parlar de les falles, sinó de les places on s'hi planten -o les palplanten- ; d'aquelles àgores gregues, espais públics oberts, centre social de cultura, de política i -altra volta, com no?- de comerç. Innocents grecs!, al segle XXI i al País Valencià, si a l'àgora es planta una falla, l'accés s'hi restringeix...És la democràcia pintada de blau. Clar que no de tots els colors blaus.
I ara sí que pose punt i final dient per què el títol. És un homenatge a un bon amic, qui em proporciona, sempre a mitges, suculents esmorzars de diumenge. En dir-li jo, “què bo que està el que has cuinat”, ell em contesta: -“ a mi, què m'has de dir?” Com que, pel que fa al que vos he escrit, només ha estat pel “segrest” (entre cometes,eh!) de la falleta de Salvem Catarroja, ja m'imagine que els dos o tres que em llegiu, acabeu dient: A mi, què m'has de dir! I tots, vosaltres i el meu amic, amb una vanitat d'allò més sana.
