De sobte recorde paraules
d'antiga cançò de Raimon:
“Treballaré el teu cos
com treballa la terra
el llaurador del meu poble...”
Ai!, si fóra avui,
si fóra jo
o el poble en que visc:
què diría la cançò ?,
què esperaria el cos ?.
Clar, que sempre
em quedarà la mà,
sense aixada ni forquetes,
ací, en posarla, tinc mestres...
De sobte recorde promeses
de no ser fastigós ni groller.
Com jo sí que vull complir-les,
deixe, per ara, als roders.
No plantaré més flors
si no van a creixer
ni a pintar de viu color
el tapis del groc silvestre.
No plantaré més flors
que no han d'encoratjar
si no les deixen...
si no em deixen somiar
en paradisos
ni en verds vergers,
no m'arraparé les mans,
al edén seu,
buscant rebrots i empeltats.
Ja no podré, no caldrà
si la destrucció parda
podreix total la saba
ferint de mort els ullals.
Si la ment canosa
es mescla amb la primerenca,
i s'embruten una a l'altra;
si el concepte canvia,
si en mi mateix
el cansament mana,
no plantaré més flors.
(No faré collita. És el que vols?)
Cítrics i altres cultius,
qué sort!
No us afecta la crisi,
com?, si ja us heu mort!
----------
Mai defensaré
allò que no em crec.
----------
No em molestará mai si em criden fill de la meua mare.
És d'el que més orgullós estic,ser fill d'ella i del meu pare.
La ofensa, l'insult, sería qu em catalogaren com a fill...
de la seua.
--------------
Són els preus o els costos?,
el bosc o el arbre ?,
la institució o l'home?.
Eres tu...o el càrrec ?
(anònim: la mateixa terra,
la mateixa gent, La passió, diferent)
La mare va posar la cadira al gabinet, sala on ens recollien en les fredes vesprades de l'hivern. Posàven el tapet sobre la taula, on s'alternaven les funcions, ara menjar, ara sala d'estar,
de tertúlia d'intimitat familiar; unes altres vegades taller de brodat, adobs de roba o, per a les festes grans , obrador per a la menja.
Tres metres en cada costat, al capdavall nou quadrats. Però era el centre vital, el cor de la casa,on clapits paternes i paternals bombaven el fluït necessari per arribar a cada membre, a cada fill o net, al avi i fins i tot hi-havia de sobra per a cada gos.
La resta de la casa, un total de molts metres quadrats, importen menys encara que siguen zona principal. El que importa és la seua història, la de la mateixa familia que va nàixer centenars d'anys enrere, Familia encara no dispersada, habitants uns quants residents, uns altres- tots!- estant presents en el record, en cors i ments.
Heu sentit alguna vegada allò de estar sense estar ?. En aquesta casa, sempre.
A la mare, al començament, li semblava miratge; l'avi es va adonar més prompt. Abans de
l'última aprovació, la familia havia assajat resignació. Sense abandonar la lluita, com mai no cessaran els torrencials pensaments, clar, contra vosaltres!.
La vida d'un arbre, d'un hort, d'un poble, no es pot comprar ni vendre. I menys mirant de
reüll, com si es tinguera por.
Si aquest sentiment us sembla vulgar o pobre, Déu!, què podem pensar del vostre ?.
Meus, ni un minut més. De moment!.
(dedicat a un amic que no és
com “ells”.Espere que no ho siga mai)
Aquell que em llegisca ací,
trencant silenci i desfici,
sabrà que no tinc d'ofici
el més productiu d'avui.
Que no el tinc per no voler
ni ser ric ni cap poder,
ni buscar no més el meu bé,
que vull el d'altres també
i no un poble-femer.
El millor ja l'he tingut,
viure a l'horta i disfrutar;
ara, perquè no puc volar,
o perquè no he volgut?,
per no ser com “ells”, astut!,
o per conservar el camp?,
meu!, com la meua sang;
per no ser dòcil perfecte
i llepar del gran projecte,
em veus ara ací penjat.
I sé, i tu tembé ho saps,
que té dret a fer-se d'or,
si així ho vol, el llaurador,
però...vendre el camp obligat?
A quin punt hem arribat!.
El “astut” ocupa bon lloc
i l' innocent que no entra al joc
de fer-se un gran patrimoni
amb l'assumpte del mil.lenni,
és babau o “roig”...o està mort!.
------------------------
Amic blogger, ho entens?,
ja descansa l'horta en pau
i ningú deixa el palau,
serà que són molt valents?
Amén
en la “ cuina de la mare “,
ens dóna detall d'una recepta
de xoriços amb pollastre.
“Pollastre a la regiduria”
es diu aquest exquisit plat,
que si no fora per l'amarg,
seria de rebosteria.
I sí, si ho deixem al seu foc
el temps que necessita
i, a més, estem callats,
“ va fent-se ric, ric, ric “
Com que som de Catarroja,
des-de fa quatre o cinq anys
a ma casa...l'hem tastat
afegint-li un tros de fotxa.
Però al preu que ens costa,
preferisc el poble “d'abans”:
gambetes de les barraques
i un tros de pa amb oli i sal.
Front a la fam
la lluita per el pa,
Front al vent
un racó a recer.
Front a la por,
valentia
i front a la covardia
cap remei,
com no siga
deixar-lo de ser.
Front al cinisme
i el poder incontrolat,
rebel.lia i oposició
justa i de veritat.
Front al silenci,
la veu.
Front a la boca tancada,
la paraula
i contra l'espessor,
claretat.
Front a les mans
que volen portar-se el cel,
enfundades en guants,
que se'l guanyen treballant!.
Front a l'artificial,
l'encant del natural,
la bellessa
noble i neta del camp.
I front a la riquesa
de dubtosa procedència,
la Justícia ja ho sap!.
(potser ja està actuant)
