De l'evangeli casolà

Mestre, seré jo?,
el proïsme de qui parlen
els Messies que governen
i la santa oposició.
Poble sofridor
-jo també!,
potser per pecador-
i gent de poca fe:
S'acosta la redempció,
hem de confiar en ells,
S'acosta el dia d'eleccions.
Donem-los propostes
i confiem cegament.
Fora les corbates!,
són els llibertadors...
I, mestre!, que ho sé:
tots sou bons, tots!;
aquells que només som poble,
si ens escoltàreu,
si ens véreu
i deixàreu de mirar-vos
només entre vosaltres,
sorpresa: també ho som,
de bons. I com!

Demaneu i s'us donarà,
diu l'evangeli...
Jo vaig a demanar-li
per si de cas. M'escoltarà?
En canvi, donar-li, poc.
Només un vot!
D'açó, vull parlar-ne
amb el meu amic ateu.
Per si ell li'n dóna un altre.

No obstant,
tinc fe cega en vosaltres.

(Com que no m'agradaria que
hi torne a guanyar l'unic Partit Polític
en el qual no crec, en Catarroja)

La lògica

Avalua els arguments
i escruta -ai, quin verb!,
la raó d'un pensament.
Què pretén la discussió
entre les dues ales,
divergents, però necessàries
per fer volar l'ocell ?
Que en són, d'ales diligents,
la falç, la rosa, el martell.
I n'és també, la gavina,
un ocell que picoteja
mentrestant i tranquil.lament.
No farem, així, que vole!
O és això el que desitgem?
Deixeu, per a un altre lloc
i un altre temps,
la recerca de la raó.
De saber-ne qui la té,
depèn quelcom trascendent?
Deixeu-vos estar!, ara.
Potser Kant la tenia...
i on estarà ja!

(En Catarroja, el nostre poble.
Una abraçada als litigants )

Visca Catarroja!

Sí, a tu!, poble amic, però, amic invisible. Amic desconegut pel que fa al teu contingut, saps que et veig sovint, que t'habite, que et visc, i a pesar del risc de veure que et rius d'això, eh!, que t'estime.
I que, “Visca Catarroja”, és el meu desig. No obstant, que visca ben governat és la meua ànsia. Vull dir, governat correctament. Que ja ho és?, meravellós i endavant!; que penses que no és així?, ausades que tu, poble amic, tens la llibertat i el poder de canviar-ho.
Amic estimat – i ara parle del contingut del poble- sé que creus en tu. Doncs, has de triar l'opció d'acord amb aquesta creença, sense que et preocupen unes altres pors alienes a les correctes, ni uns altres interessos, si no són aquells només que et projecten al més alt de la teua condició de ciutadà del nostre poble: la teua consciència. Que ja ho crec que la tens, i la tens per damunt de qualsevol altra consideració, com ara la condició -teua- social, cultural, profesional, econòmica.
Ho diu la Constitució, però, ho diuen també les més elementals normes de la convivència i del ésser com a individu. No sé si m'embolicat, en resum: tu ets l'amo de tu mateix!
Com que crec que açó tu ja ho sabies, només queda aplicar-lo a la vida quotidiana, al que hages d'exigir, de demanar, de disfrutar. Tu manes, governe qui siga que governe. I sense por, ni falsos turments iinduïts per uns certs interessos, tens llibertat i t'empara el dret al secret de la teua intimitat; a l'hora de triar qui t'ha de governar, mira bé a tots els costats. També hi ha el costat de l'esquerra, i el de més a l'esquerra. I et sorprendria saber que 'a qui més honrat'. Ves pensant-ho i...Visca Catarroja!

La meua pàtria no ho diu

La meua pàtria és silenci
de la veu.
És terra mullada
pel reg d'ancestra paraula.
Estesa al sol, ara,
la meua pàtria està resseca
perquè el sol que dic
és por;
o còmoda apatia
d'un país que, tenint-la,
perd la pròpia ideologia.
Assentament cosmopolita,
de tots els colors de pells
que el sol del temps
destenyeix.
La meua pàtria és el poble,
de gent i carrer,
que hi viu i on visc;
de flama roja,
en el nom.
I en el cor flegma estoica
o covarda;
amb consciència d'esquerra,
dormida, callada.

La meua pàtria no ho diu
perquè, marejada
per l'absurd de tanta campana,
no troba la paraula.

La meua pàtria -qui no diria
que és la meitat de Catarroja?-
n'espera una, d'esquerra,
de campana,
de paraula...
Però, que sone ben alta!

(Potser la teua. O la vostra)

Traques al Nou d'Octubre

Esclats sortits
de les vergonyes?
O són remors
de pàtries i glòries?

Traques que resonen
de molt a prop,
com si volgueren
trencar el silenci,
digna arrel
de les poques que en queden
d'aquell nou d'octubre.

Traques que ensordeixen
el xiuxiueig
de les memòries.

Manipulades traques
al Nou d'Octubre.
I als calmosos pobles
que no s'immuten.


(Celebra'l com pugues! A Catarroja,
l'Ajuntament ens convida a menjar
paella. Al poliesportiu, proper a l'horta.
I en l'aire, les Trobades 2011 per la llengua)

Havia estat un poble

Havia estat un poble
amb el mateix nom que encara té,
Catarroja.
Hi era nostre, de la gent;
la d'ací i la forastera,
que en arribar ja no ho era.
Per dir-ho aixi: el progrés
va fer-ne, d'ell,
un poble que ja no ho és:
ni d'horta ni de ribera.
Tot i estar convenientment sempre,
l'Hortta i l'Albufera,
en boca dels dirigents.

Eh, que açò...
només són impertinències
d'un vell, com el poble,
que no ho vol ser, vell!
Però avui he anat al mercat
de Catarroja,
el de dins, reformat,
i he visitat tres parades:
hi despatxaven cordialitat.
N'he comprat tres quartes
i, mira per on!,
en arribar a casa i amb els núvols
damunt del camp, com amenaces,

vull tornar a saludar:
A Pep, a Dora, a un altre Pep...

cordial i antic vaïnat.


(Captiu, però, de tants amics
de Catarroja
que, venint de fora, els tinc!)

Érase una vez...

**titule en castellà per donar-li més èmfasi al fet de ser un “conte”.

Us conte:
Això era i no era una xiqueta molt bonica que vestia sovint una caperutxa roja. Un dia, va rebre l'encàrrec de portar una cistelleta amb pastissos a la seua àvia, que vivia a l'altra banda del bosc...

Eh, que hi faig? Açò , jo, ja ho he escoltat!, o ho he llegit. Ès un conte antic...que finalitza amb què un llop malvat es menja a la xiqueta, a l'àvia, i , a qui més?

Deixem-ho estar. De veres, que no en volia plagiar, ni conte ni cap butlleti de PP INFORMA , que avui, dissabte feliç en principi, ha caigut a meues mans. En arribar a casa, a l'altra banda del bosc de Catarroja, un correu del Tsar me l'havia portat, el butlleti i el desfici d'escriure. Només en llegir els titulars: “Una alcadesa del PP de todos y para todos todos” (sic). No sé si la duplicitat de “todos” és recalcament o tartamudeig.
“PSOE de Catarroja, en política no todo vale” . Aquest titular, serà una magistral llicò de catdràtics del PP? Quina sort teniu, Wilson Ferrús i Alberto Gradolí, amb aquests professors particulars.

Però, no ens maregem! Sabem com acaben, el conte, la xiqueta de roig i el llop!
Ho sabran ells?