LA BUGADA

O el llibrell de la roba bruta
que es porta a la bugaderia,
safareig municipal...
on es renten com es pot
les brutors del pròxim passat,
del confús present
i del demà, amb la soledat
que deixa
el temps que ja no està.

La bugada, roba bruta de casa
que un dia vorà el veïnat
-caliu de credulitat-
qui n'ha de vore encara tanta!


S'ha de traure a la terrassa,
tard o prompte,
per a un procés de secat.
És el que cal:
net i clar
en un règim de democràcia.
I, per fer la bugada
la mestressa de casa,
mai no ha cobrat massa.

(Obriu l'ull i tanqueu la mà,
no és temps de posar-la
massa estirada )

CANÇÓ DE L' ARBRE

Cançó que l'arbre va compondre,
per a mi i per a nosaltres,
els dies anteriors
a l'esclat del vent maliciós.

Marxa fúnebre? No,
himne gloriós!
Lletra de les seues pròpies mans,
branques de puny tancat.
Música sorgida de les pedres,
tecles mogudes per les arrels.

Cançó de l'arbre alt i robust,
sever i frondós, digne tronc
de fusta centenària
i lenta ombra al pas del sol.

No sé si l'arbre cantava o no.
Potser la música surava pel lloc.

(Solitari pi: l'horta que encara atalaies
t'acompanya )

PARLA LA QUIETUD

Parla la quietud i s'insinua la calma;
la memòria, vestida de por, calla.
Mentre la vergonya roman de dol
i s'amaga.
La imatge retrata l'òrfena ala dreta
d'un palau d'idea nua,
d'ideologia buida.

Parla la quietud i hom l'assega,
qualsevol la sent però l'ignora.
S'acomoda tothom, tot el cos,
la por, el dol, i la imatge s'amplia.
Ara es veu la calma sencera,
la porta principal, l'ala esquerra
i el fràgil vidre de finestra nova.

La quietud però -intel.ligent- endevina:
darrere del retrat
hi ha una altra façana,
més finestres i una porta falsa.
Una disfressa de calma, una altra;
l'ambició d'ara i d'abans...
el real retrat de Catarroja.

DEURIEN SER ÚTILS

Deurien ser útils els records
-ai, memòria emprenyadora!-
d'aspectes, de fets, de noms...

Deuriem ser coherents,
sincers, valents...
deuriem ser poble, collons!

Deurien ser útils:
la història, els malsons,
els cants antics i els cants nous.

Deuriem...
deure menys i eixir del pou,
alçar la veu i la cara.

Deurien ser útils
-o deuriem-
i no ho som ni així ni encara!

RES NOU

No, res nou al paisatge de prop.
Res nou?
No de forma aparent.

Doncs, què passa?:
només els dies,
el silenci indiferent.

Res nou després del mal vent,
a pesar de trencar vidres,
tombar els pins
i arrancar calmes i sostres.
No!,
com si no haguera estat
un feridor desatre.

Què passa, poble?
És un dol sense llàgrimes
o són amagades?

Ha cessat el vent
però no ha canviat l'aire.
Queden... les conseqüencies.

QUAN LES BARBES DEL CABANYAL...

S'ha vist i encara es veu passar el perill:
expoli, saqueix, destrucció,
en solemne processó d'esquenes als veïns;
emboscades sota pretext de progrés
i vigílies a santa modernització...
M'he perdut pels camins rurals i els carrers,
entre la paciència i els credos d'ells,
vivint i veient viure la fe
de valors a l'altra banda dels diners,
del pornogràfic poder a l'empara
d'un vot democràtic mal entès.
Hi ha a prop -del poble que sóc- una ciutat
que mira malenconiosa cap al mar.
Cap on mires tu, Catarroja?

De moment, al Cabanyal, enhorabona!,
però això, a més d'un, què més els dóna?