Tu ets

Tu ets, poble, el llarg camí
de temps i sentit
que, voluntari, he seguit.

Entre un pont real
i un altre fictici.
A la vora de la via
que ha encarrilat els trens
de la meua vida,

tu ets, poble,
la meua passió ara confusa,

perquè la gent que ara tens...

Què passa, poble?,
per què els fills,
dels teus temps i pares,
ja no són com eren ells?
Aquella olor, l'estic perdent.


(Eh, que no plore. Perquè m'ho aguante)

I, si per escriure açò, no he de pagar un impost,
ho vull dedicar a l'estimada familia que, avui,
en vore'ns pel poble, amb entranyable somriure
ens han dit: “Ens anem al Port”.
Per aquestos amics!