BOTXINS

Encara en potència
i tot i així...botxins,
que els seus dits assenyalen
l'execució del reu.

La llei la retarda,
l'executor s'inquieta,
i el condemnat s'angoixa
amb l'ànima resseca,
com la seua pell;
com la seua filla, l'horta,
que a frec de coll
ja sent la corda.
Afligits, de dol, amb por...
però
què l'importa a qui?.

El tamboret de la mort
es tombarà tant
com faça falta:
arrossars, horta, port.

Pel negoci, per la causa!

Botxíns, de nom. Els cognoms,
al registre de Catarroja.

Això era Catarroja:

El costum i la cautela,
la fam saciada
-o saciant-se-
pel mil.lenari enginy,
el que avui diuen dret,
de treballar...
per menjar i fer diners.

Vàcua la gent d'antany?,
ignorant i neci, un poble
que ha pescat i llaurat?;
que ha dut als fills a l'escola
i que, de més d'una riuada,
s'ha redreçat.
Des d'aquella Catarroja, ¿aquesta?.

Això era.
I cal que ho siga encara;
benvinguts tots els de fora,
que també sou Catarroja,
sou pa, paraula i faena,
sou l'arrelat demà,
la cistella, el treball...

cultura, Albufera, carrer,
fàbrica, taller,
llengües i comerç...
com era abans, però ara més;
en lloc d'un, dos bars;
ara quatre en lloc de tres:
esglésies, bancs

i un centre de salut més gran!,
més metges i mestres.
I més dignitat,
i més llibertat;
i més vergonya on cal.
Menys consistori de palla,
menys “progrés”i més avanç.

Això era Catarroja.
Això serà,
quan el vell nou mil.lenni
quede soterrat pel fang.
El fang de sempre
de l'horta i del port,
de solcs i de sèquies de trellat.


(encara que jo no siga
ocell de “niu diví””,
tinc dret a somiar)

CONTA'M UN CONTE

Sacsejant un braç del adormit cos de l'avi, el menut balbucejava, en la seua llengua, les paraules:
-”Conta'm un conte...”
L'ancià, en la plenitud del paradís de la seua sesta, obri un ull; el tanca de seguida. Però de nou una
veu, ara la de la xiqueta:
-”Sí, conta'ns algun”.

L'ombra del cap de l'avi va haver d'anar aclarint-se, doncs les paraules dels seus néts eren llei. Es va incorporar a l'hamaca on jeia, pausadament, mentre pensava...
Què els conte jo a aquests monyicots?, al temps que es posava les ulleres de pensar en “groc”.
I el menut i la germaneta ja estaven asseguts al voltant; un a la cadira baixeta, l'altra al terra. Els dos, animats i afalagats pel prometedor somriure que el iaio els havia dedicat.

-Vaig a contar-vos la història de “l'Arbre que estava malalt”.

-Eren, una vegada i un llogaret...això farà quatre o cinc anys i on hi havia un preciós jardí. En ell convivien una surera, un anouer, un cirerer...palmeres, rosers, alguna figuera i d'altres que no venen al cas. El cas que aquest conte ens conta és el de la surera.

Se sospita que, des que hi fou plantada, va sofrir diversos atacs de malalties estranyes, però passaren o s'amagaren fins que, ara fa -com us he dit- quatre o cinc anys, un mal vent la va traure del seu lloc. La surera té una seriosa malaltia. Enguany ha florit, però només un poc...L'arbre, no cal dir-ho!, mai no ha donat cap fruit.

Ara dóna por, està com empestat. Les fulles se li veuen caigudes, algunes branques seques. Símptomes, tots ells, d'un arbre que està malalt. Pot ser que...s'haja regat poc, o que es regue massa. O alguna cosa mala a les arrels.

La gent del llogaret, des de fa quatre o cinc anys, ha consultat als experts: jardiners, agricultors de la zona, biòlegs, persones majors i jovens. Fins i tot algun lletrat, per allò que saben tant!. Però l'arbre no trau cap. Tot i que ...trau , i massa, les mans!, brutes de resina apegalosa, branques que cal anar podant, tallant netament. Algun arbre del veïnat ha suggerit, alguna vegada, pintar el tronc de calç...però en mesclar-la amb el medicament de sulfat que necessita, queda un color verd brunenc, que fa que el jardí continue lleig.

Com el conte cal que acabe bé...-què no es farà pels néts?- els pobletans (habitants d'aquest poble) s'han reunit en assemblea i, sabeu el que han decidit?. Tallar en sec. Un arbre nou perque el jardí torne a lluir com antany.

I sí, el reg excessiu accentua la malaltia.

Els dos germanets corren decidits cap a la cuina. Els espera el berenar!.
Però van, també, pensatius: A què ens recorda la surera?

A LES TEUES ESQUENES

A les teues esquenes
el resultat de la enquesta.

El mèrit del primer pas,
de Catarroja Descoberta.
I el colorit dels pètals resultants,
pinzellades de voluntad.

“Wilson Ferrús:
el polític millor valorat”.

No t'obri la porta?.
Ens sabem, com tu, pelegrins
i en aquest camí et seguim,
però

-Wilson Ferrús,
a les teues esquenes, el compromís!

PERSEVERANÇA

I

Perseverança però, transcendència,
a la qual faran greu les conseqüencies
de llargues i tossudes resistències
front a un poble ric en paciència.

Jocs de justicia i jurisprudència
en que han de vèncer les evidències,
a pesar de les fosques alternances
que la Llei sofreix per lega presència.

Ai, perseverança!, feta obstinació
cega i sorda al que al poble l'importa.
Per què no escoltes la seua opinió?.

El Suprem cal que us òbriga la porta,
però a penes cabeu tu i l'horta.
Serà aquest el trist ...i darrer graó?.

II

Qué hi ha darrere de tant d'afany i empeny?.
Recurs davant l'Alt Tribunal dels que són:
Ivvsa, Llanera i “tot aquest món”.
I en el seu nom, nostre honorable Consell.

Els mourà només l'esperit de servei
o és que la nit -això fosc- els confon?.
Improva , consistori...i el seu malson:
pobres cossos, o rics, pendents de la llei.

Al Mil.lenni, a l'hora alba encara,
el paralitza un PGOU cautelarment
mentre, lenta, sí, una barca s'acosta...

Catarroja mira, de gaidó, la vara
que regeix i comanda l'Ajuntament.
La vara persevera: cap resposta!

HO VAIG A INTENTAR...

Abans que res, aclarir el què: disculpar-me amb la associació SALVEM CATARROJA. Moral i ideològicamente estava amb ells. Estic!. Però tan senzill com una inoportuna i emprenyadora malaltia, em van impedir anar a la xerrada sobre el Nou Mil.lenni, a la FESTA PER LA TERRA. Malgrat això he procurat assabentar-me com es va desenvolupar. Pareix ser que bé!, i dic bé amb la senzillesa que li cal a l'esdeveniment: reivindicar la terra, el terme d'horta de Catarroja; manifestar el seny front al desgavellat projecte- i les seues irreversibles conseqüencies - de la urbanització Nou Mil.lenni.

Una menuda espurna de llum per a pal.liar la foscor, la desinformació, en la qual, encara a hores d'ara, ens té sumit al poble el silenci del govern local. Va ser -em conten- una correcta i ben exposada opinió d'un respectable paisà. Ell en primer lloc, hi va expressar per què està en contra d'aquesta innecesària macrourbanització; savis comentaris i grans coneixements socials, geogràfics i de la història antiga i actual del poble i el seu terme.

D'altra banda les documentades llums aclaridores, jurídiques i judicials, del projecte; des que es va iniciar i, pas a pas, tot el procés fins al punt legal en que ara es troba. I açó va estar a càrrec d'un altre paisà, aquest europeu, tan integrat com compromés amb la colla dels que volen una Catarroja sana, la mateixa que alhora ja l'ha adoptat com un d'ells. Erudicció doncs, documentació i bona harmonia van encendre i van il.luminar, tembé, aquesta segona part.

Preguntes i debat. Gent d'interès i gent amb interès, tot i que alguna gent “interessant” no van anar..Potser no calien. Però els que sí calien, van anar, van actuar i van fer gaudir als assistents són els xicots del grup NAIA. Com que venien acompanyats-com fan sempre- de la seua qualitat i el compromís de professionalitat, les veus, la música i la força de les lletres, també del cor d'ells i de la terra que defensen...doncs, va haver d'eixir, tot, bé. I així va ser!.

Enhorabona.I a tots per igual: al Salvem, als participants, al públic i amics, a Naia; a la terra, per la festa. Al Casal Jaume I i al terreny que resta de l'horta , perquè encara hi ha alguna aixada que somia amb llaurar la terra.

QUAN VOLARÀS, LLIBERTAT?

Amiga de l'adolescència, encara no et deixen volar?,
què bé sé jo, que llibertat!, és la paraula
que ompli la boca, copes i plats, a la taula
de qui es creuen elegits, i cridats al gran sopar.

Llibertat, presonera encara de veu i mans,
només lliurada des de la distància llarga
on, alt i superb, el vent no fa moure cap ala,
i...en el prop, controlat, l'únic alè del vol ras.

Amiga llibertat, nua com la terra d'horta;
com ella, prometedora i núvia promesa:
em quede amb les dos, per si se'ns obri la porta.

Aniré darrere, seguint el deixant d'ala estesa;
o passaré davant, sostenint la torxa encesa.
Que hauràs de ser tu, llibertat!, l'au més forta.