Des de l'aïllament

Des de'l titol que m'agrada
per al encapçalament,
però fent, en l'inici,
un incís, precís:
l'home que em mou
a aquesta espècie de crit,
no és un home aïllat;
Ho he titulat així,
malintencionadament,
per seguir el corrent
de una “autèntica altra gent”.
Nascut en el vint-i-quatre,
mil nou-cents....,
encara no mort, per sort!,
la sort d'ell i la meua,
perquè, cama i pedal de bicicleta,
el porten, de quan en quan,
a l'ombra d'aquest espai.

Tasseta de cafè
-o, si és l'hora, cerveseta-
és la barata quota
que paga, ma casa,
per una lliçó d'història...
per uns refranys o una “copleta”,
contes antics, locals!,
inventats alguns,
però uns altres certs!.
I tots es recullen...
es guarden, es pensen.

Ai, si saberen...
les coses que, “d'ells “, es conten!.
Relats extraordinaris
d'ordinaris membres reals.
Sospitosos assemblats
de catarrogins antics
i “nou mil.lenàris” actuals.

De vegades, l'home només aïllat
per el poc trellat d'uns altres,
en acabar de complir
el precepte dominical,
que sol ser d'onze a dotze,
(i ja no més detalls),
agafa l'egua de dos rodes
i ...a xarrar,
que, Miquel, ve d'un silenci
però no ho sap guardar.