Vint-i-cinc de juliol...

Dotze zero huit,
per a mi de mati.


Per al crono astronòmic
ja hem creuat el migdia.

Per al meu sentiment,
compta el temps
pels minuts musicals
de banda municipal,
de Artesana local
que, amb magistral nota diu:
“es chopà...hasta la moma”.

I així,
cadascú ho fa com li ix,
celebre Santa Ana i Sant Joaquín
(salutació a l'alcalde de Albal,
que també “fa parlar”...).

I així,
ara amb la “Danza Oriental”
del mestre de nom del carrer del Port,
m'esplaie un poc,
i li pegue foc al blog...

com és dissabte
-i no vaig a treballar-
a la nit tenim sopar
al que vindrà gent respectable
(tu també estàs invitat).

Hi haurà vi, tal vegada;
amena conversa i riallades,
verdures collides amb calma,
ecològiques,
filles d'una horta enamorada...

I del mateix amor,
regat amb l'aigua de la ràbia,
naix el remor de la queixa,
que ompli la sobretaula...
perquè la lluita no ens cansa.

No has de llegir-lo,
no estàs obligat.
Però, violat i prenyat,
com que l'avortament no em va,
això és el que he penjat: