UN CAFÈ?

A mitjan vesprada i al repòs d'ella;
damunt la taula de marbre sobre fusta,
el perol fumejant i una aroma d'horta
criden a Pep: Anem, posem-nos la brusa!.
A mitjan vesprada però...
a qualsevol hora si és hortolana,
mija hora, oberta la porta a la xerrada.

Un cafè?
Clar que sí!, amb companyia sana
i s'ho faran “tocat”de paraula,
d'aquesta paraula que sempre parla
quan qui parla és home del camp,
com Pep, que algun en queda encara...
Glop de cafè, calent, que calfa la conversa.

I el got o la tassa,
a la mà o sobre la taula, va buidant-se;
es refreda el café a l'ombra d'una casa,
que alguna en queda encara...
S'enceta un tema, a com ara, d'encisams
i van corrent: l'aigua, poble, terra,
alcalde, el demà, com és i com era,,,abans.

Més cafè?
Pep diu que sí, que li cal més cafè. I llarg!,
per parlar de Catarroja
i el “mal bé”que “li s'acosta”...
La lluna ix...al cel i a la ment d'un cantó
de la taula de fusta i marbre.
La gent -poble i camp, s'alça i se'n va a casa.

Una dona, vestida de negre, retira el got,
i la tassa amb nansa trencada. Caldrà fregar-la!



(Després em contava Pep:
-Quan comence el “mal bé”*, ja no aniré
a cap conversa ni cafè. Ara!, ara és quan
hi ha que prendre la veu i el carrer.
-Tu, què opines?
“Muerto el burro, cebada al rabo”)

*Així nomena Pep el Nou Mil.lenni