Per avorrir-vos, una mica més

JOC DE COLORS

Sense gaire equipatge:
un munt d'il.lusions, un silenci atemorit
i uns ulls vius que ho busquen tot;
no només un lloc en el paisatge,
ni l'almoina del remei. Quin contrasentit!,
què hi volen mes?, si ja mengen,
si els deixem que s'acosten...
fins a la mateixa porta, què en volen més?,
entrar dins de casa?
Doncs, no se n'adonen que són negres?

Negre, dius?
Com que sóc mig cec, no veig el color.
Potser perquè d'ell s'absenten:
el blau de la veritat, el groc de les ignoràncies,
el blanc de les caritats
a favor de les circumstàncies...
i els verds, clars i obscurs
de les seues esperances. Pot ser que
els de color siguem nosaltres!

Color de falsetats i de vergonyes,
color de pedants i vanitosos,
pinzellades d'hipòcrites races blanques.

L'Abdel que jo conec treballa la terra,
i no té fam, perquè la hi treballa...
M'escolta parlant-li en llengua nostra.

Ja coneix una paraula: caritat,
que en la llengua d'ell es diu honestedat.
Hem d'aprendre idiomes, la raça blanca.

Sense equipatge,
com l'Abdel, en tinc prou en açó
i li ho dedique a un personatge:

Joc de colors...a un amic roig
que és blanc, però dels estimats.

(Tots tres hem de “quedar” per fer-nos
una cervesa: el negre, el roig i jo,
que no sé cert si sóc daltònic)