Necessitat o moda? (En desacord, però, adherit al Dia de la Dona)

Deixa'm, dona,
ser com sóc
des del goig que tu ets!

Goig en mi,
per la platja intuïda
en el mar total:

Vida!

Que on va l'home,
l'ésser pobre, sense tu?

Sense el bes
i l'harmonia intel.ligent,
qui és més?

Qui descansa en qui?,
i qui, perquè tu vols,
es creu el fort?

Deixa'm, dona, arrelar
esta flor d'homenatge
d'un vuit de març.

Un gest que no et cal:
que l'aire de dona
ja fa temps que vola alt!


(És l'horitzó que veig des de casa)

Brindis

Jo t'ho oferisc:
a tu, silenci;
credo irrevocable
de qui sóc amic.

Brinde per tu,
en l'hora darrera
de l'any vençut,
l'hora que espera
l'alba del dia
quan sigues nascut.
Per tu,
2011, amic,
silenci dels dos,
alce la copa
i somie el desig:
“que tot siga bo”!

(No serà massa?)

Tres aromes

Tres olors al sentit de l'entusiasme,
tres essències que olore separades.

Tres netes branques de braus arbres:
espigol, romaní i la flor de les taronges.

A travès d'un somni, les tres juntes
em fan un hort d'idees guanyades.

Tres aromes de polítiques casolanes
que en el vent del poble s'escampen.

Per què tres esforços s'han de perdre?
Per què no ho entenc quan em desperte?

Tres olors, que amb la pudor no poden.
Culpa meua, del poble...o de vosaltres?



(Parlem-ne, dels tres aromes que,
tot i en flascó petit, pot ser perfecte.
Els pactes, deixem-los per a després.)

Tan fa, horta o femer

Amb l'aire alenat t'adones
de la diferència;
dels vents generals, olores
els fems de la indolència.

Ai, Catarroja!,
municipi de l'Horta;
nom jurídic?, administratiu?
Abans era una altra cosa:

horta, terreny regable
on es conreen verdures,
llegums i fruiters arbres.

I un femer és on es guarden
els fems i les coses brutes...
als afores d'este poble!


(Sembla que al responsable
li dóna el mateix horta o femer,
un perímetre... execrable)

He arribat a “EL BARRANC de Paiporta”

I ho he fet passejant -eufemisme que empre com a verb llegir- pel Nou accés a València des de la V-31.
Absurd projecte, com uns altres tants que, al meu parer, no haurien d'anar més enllà de la utopia, d'una quimera dels desgoverns municipals. I no m'estenc massa, no “m'enrotlle”, que diuen els moderns. Només deixar paleses la meua gratiud i la meua enhorabona. Però també la urgència, com sempre, que la gent s'assabente d'allò que hi volen fer, en sa casa.
Que els pobles de l'Horta han d'emetre les seues opinions, i només tenen temps-eh, tenim!- fins a l'11 de novembre. L'espai confús farà el que puga. Però, i si l'oposició es mou també? És una emergència.
Amunt EL BARRANC de Paiporta. Poble limítrof amb Catarroja, pobles ambdós que volguérem salvar. Entre altres molts, tots!, els de les Hortes de València. Una abraçada. I, per a acomiadar-me, torne a tirar mà dels moderns: Ens veem!

P.D.- Hi ha una dita que diu: “Quan el sol ix, ix per a tots”. Em permet afegir: Quan es posa el sol, també es posa per a tots.

De l'evangeli casolà

Mestre, seré jo?,
el proïsme de qui parlen
els Messies que governen
i la santa oposició.
Poble sofridor
-jo també!,
potser per pecador-
i gent de poca fe:
S'acosta la redempció,
hem de confiar en ells,
S'acosta el dia d'eleccions.
Donem-los propostes
i confiem cegament.
Fora les corbates!,
són els llibertadors...
I, mestre!, que ho sé:
tots sou bons, tots!;
aquells que només som poble,
si ens escoltàreu,
si ens véreu
i deixàreu de mirar-vos
només entre vosaltres,
sorpresa: també ho som,
de bons. I com!

Demaneu i s'us donarà,
diu l'evangeli...
Jo vaig a demanar-li
per si de cas. M'escoltarà?
En canvi, donar-li, poc.
Només un vot!
D'açó, vull parlar-ne
amb el meu amic ateu.
Per si ell li'n dóna un altre.

No obstant,
tinc fe cega en vosaltres.

(Com que no m'agradaria que
hi torne a guanyar l'unic Partit Polític
en el qual no crec, en Catarroja)

La lògica

Avalua els arguments
i escruta -ai, quin verb!,
la raó d'un pensament.
Què pretén la discussió
entre les dues ales,
divergents, però necessàries
per fer volar l'ocell ?
Que en són, d'ales diligents,
la falç, la rosa, el martell.
I n'és també, la gavina,
un ocell que picoteja
mentrestant i tranquil.lament.
No farem, així, que vole!
O és això el que desitgem?
Deixeu, per a un altre lloc
i un altre temps,
la recerca de la raó.
De saber-ne qui la té,
depèn quelcom trascendent?
Deixeu-vos estar!, ara.
Potser Kant la tenia...
i on estarà ja!

(En Catarroja, el nostre poble.
Una abraçada als litigants )