Demà escriuré...

Demà quan assolisca els temps de les promeses
hauré de dir que vull voler tornar a escriure,
i creure'm que ho de fer des d'aleshores
com em crec el sempre del miracle del viure.

Del viure en el misteri, a l'infern del no-res
on habiten, com veïnes, serps de cobdícies.
Esclau, jo, amb la soledat del captaire
em rebel.le contra el temps i les malícies.

Que no són meus, per dret, l'infern i tots els cels?
L'amor i l'odi, la bona gent i l'excels home*,
la cultura, la fam i fins les obres del poble?

Que no és mèrit meu, el meu paisatge ben noble?
Que no pagaríem, ben a gust, els sous que cobren,
perquè governaren els bons. És a dir, uns altres!


*ésser de bona voluntat, sense qüestió de sexes

(Poble, obri l'ull!, que avui a les huit i mitja
del matí, al teu Ajuntament han fet un ple. I
no s'ha parlat de Falles. O sí?)