NO ELS CAL RES MÉS , A ELLES

Fosca inquietud en mirar-les;
en veure-les, estúpida sensació
de mi mateix. Tot i que ja ho sé,
me'l pregunte:
Què hi faig en aquest acte?

Ja ho he dit: ho sé, però me'l calle!

Sospir de redempció, que s'afegeix
a l'ampla devoció del sempre meu
per les dones. No per aquestes, plàcides,
que pel que es veu, ni Déu les rescata!
És la vesprada...
que se disfressa de falses abraçades,
d'antics cobertors en la façana
que pengen al balcó les mans esclaves.

Que per entrar en la casa
sembla obert un bertrol, més que la porta.
No els cal més?, a elles!

Però és l'hora, l'enhorabona!
A la dona. I d'aquell sospir, el respir cert,
per les tres lletres premiades,
per l'altiva i dura sendera caminada.
Amb els vostres passos, sí!,
aniran caient muralles.

I el que has escrit tu,
¡a fe meua!, que ho de de llegir.
A pesar del vent que diu:
“No, que no ho sàpiga ningú”.

(L'espai confús, ¿ho sabies?,
està per tu i on estigues tu)

A Piedad Peris Garcia,
guanyadora del Premi per a autors
de la Provincia de Valencia del X
Certamen de relats breus sobre la dona.
Catarroja, 2010