ARRANCADA DE ROSSÍ...

Així m'ha passat a mi!.
Amatent en voluntat i cos,
les ulleres de prop
als ulls.
I a l'esquena, feta ampla,
un sac de fictícia ignorància...
tota la que ha fet falta
per a obrir el llibre.

Em sentia,
malgrat no voler escoltar-me.

Oblidava, o això volia,
només per animar-me.

Cremen els noms
però més les imatges.
Òbric les primeres pàgines
del llibre de festes majors;
voluntat a la merda:
ulls lesionats que es troben
amb fotos indesitjades.

Folklòric somriure
que ensenya dents.
Somriure, per què?, d'ell.

Fictici posat
d'anunci mercantil.
Sembla, ella, d'ofici vell.

Així i tot llegisc:
“Catarroja té coses bones...”
Sort que el reconeix!.

“Cultura és...”,
escriu la jaqueta a ratlles.
I jo, rossí, no seguisc!.

(Sant Miquel i catarrogins,
llueix-te i gaudiu. En festes)