NOU D'OCTUBRE, NOU

Poble valencià de festa;
alguns valencians, també!.

Seguici d'un rei, En Jaume,
entrant a València, ciutat.
A pesar del gebre o la boira,
els batecs de vell Regne
celebren la data,
rememoren, commemoren,
fins i tot es reivindica.

Senyera.
Te Deum
i focs artificials.

Valències...
de les rites, dels gurtels
i els pastissers,

de confiters com el Camps,
de Jaumes i Violants
que es tornen massapà.

Nou d'octubre
de doble rasant:
d'un passat conqueridor
sota un blau cel
que acaricia al traïdor.

Poble valencià de festa,
Poble!,
del costum del Mocador
del valencià enamorat.

Però poble, l'altre!,
d'un color de “ja n'hi ha prou...”.
“València i poble sóc jo,
com ho va ser el meu pare,

com l'ha estat sempre l'honradesa,
l'horta i la seua gent,

la “gent del carrer”,
eixa a la que mai
no sobornareu.

Nous d'octubres, dos:
un és el vostre.
L'altre, el meu.