jueves, 26 de noviembre de 2009

BOTXINS

Encara en potència
i tot i així...botxins,
que els seus dits assenyalen
l'execució del reu.

La llei la retarda,
l'executor s'inquieta,
i el condemnat s'angoixa
amb l'ànima resseca,
com la seua pell;
com la seua filla, l'horta,
que a frec de coll
ja sent la corda.
Afligits, de dol, amb por...
però
què l'importa a qui?.

El tamboret de la mort
es tombarà tant
com faça falta:
arrossars, horta, port.

Pel negoci, per la causa!

Botxíns, de nom. Els cognoms,
al registre de Catarroja.

martes, 24 de noviembre de 2009

Això era Catarroja:

El costum i la cautela,
la fam saciada
-o saciant-se-
pel mil.lenari enginy,
el que avui diuen dret,
de treballar...
per menjar i fer diners.

Vàcua la gent d'antany?,
ignorant i neci, un poble
que ha pescat i llaurat?;
que ha dut als fills a l'escola
i que, de més d'una riuada,
s'ha redreçat.
Des d'aquella Catarroja, ¿aquesta?.

Això era.
I cal que ho siga encara;
benvinguts tots els de fora,
que també sou Catarroja,
sou pa, paraula i faena,
sou l'arrelat demà,
la cistella, el treball...

cultura, Albufera, carrer,
fàbrica, taller,
llengües i comerç...
com era abans, però ara més;
en lloc d'un, dos bars;
ara quatre en lloc de tres:
esglésies, bancs

i un centre de salut més gran!,
més metges i mestres.
I més dignitat,
i més llibertat;
i més vergonya on cal.
Menys consistori de palla,
menys “progrés”i més avanç.

Això era Catarroja.
Això serà,
quan el vell nou mil.lenni
quede soterrat pel fang.
El fang de sempre
de l'horta i del port,
de solcs i de sèquies de trellat.


(encara que jo no siga
ocell de “niu diví””,
tinc dret a somiar)

domingo, 22 de noviembre de 2009

CONTA'M UN CONTE

Sacsejant un braç del adormit cos de l'avi, el menut balbucejava, en la seua llengua, les paraules:
-”Conta'm un conte...”
L'ancià, en la plenitud del paradís de la seua sesta, obri un ull; el tanca de seguida. Però de nou una
veu, ara la de la xiqueta:
-”Sí, conta'ns algun”.

L'ombra del cap de l'avi va haver d'anar aclarint-se, doncs les paraules dels seus néts eren llei. Es va incorporar a l'hamaca on jeia, pausadament, mentre pensava...
Què els conte jo a aquests monyicots?, al temps que es posava les ulleres de pensar en “groc”.
I el menut i la germaneta ja estaven asseguts al voltant; un a la cadira baixeta, l'altra al terra. Els dos, animats i afalagats pel prometedor somriure que el iaio els havia dedicat.

-Vaig a contar-vos la història de “l'Arbre que estava malalt”.

-Eren, una vegada i un llogaret...això farà quatre o cinc anys i on hi havia un preciós jardí. En ell convivien una surera, un anouer, un cirerer...palmeres, rosers, alguna figuera i d'altres que no venen al cas. El cas que aquest conte ens conta és el de la surera.

Se sospita que, des que hi fou plantada, va sofrir diversos atacs de malalties estranyes, però passaren o s'amagaren fins que, ara fa -com us he dit- quatre o cinc anys, un mal vent la va traure del seu lloc. La surera té una seriosa malaltia. Enguany ha florit, però només un poc...L'arbre, no cal dir-ho!, mai no ha donat cap fruit.

Ara dóna por, està com empestat. Les fulles se li veuen caigudes, algunes branques seques. Símptomes, tots ells, d'un arbre que està malalt. Pot ser que...s'haja regat poc, o que es regue massa. O alguna cosa mala a les arrels.

La gent del llogaret, des de fa quatre o cinc anys, ha consultat als experts: jardiners, agricultors de la zona, biòlegs, persones majors i jovens. Fins i tot algun lletrat, per allò que saben tant!. Però l'arbre no trau cap. Tot i que ...trau , i massa, les mans!, brutes de resina apegalosa, branques que cal anar podant, tallant netament. Algun arbre del veïnat ha suggerit, alguna vegada, pintar el tronc de calç...però en mesclar-la amb el medicament de sulfat que necessita, queda un color verd brunenc, que fa que el jardí continue lleig.

Com el conte cal que acabe bé...-què no es farà pels néts?- els pobletans (habitants d'aquest poble) s'han reunit en assemblea i, sabeu el que han decidit?. Tallar en sec. Un arbre nou perque el jardí torne a lluir com antany.

I sí, el reg excessiu accentua la malaltia.

Els dos germanets corren decidits cap a la cuina. Els espera el berenar!.
Però van, també, pensatius: A què ens recorda la surera?

viernes, 20 de noviembre de 2009

A LES TEUES ESQUENES

A les teues esquenes
el resultat de la enquesta.

El mèrit del primer pas,
de Catarroja Descoberta.
I el colorit dels pètals resultants,
pinzellades de voluntad.

“Wilson Ferrús:
el polític millor valorat”.

No t'obri la porta?.
Ens sabem, com tu, pelegrins
i en aquest camí et seguim,
però

-Wilson Ferrús,
a les teues esquenes, el compromís!

miércoles, 18 de noviembre de 2009

PERSEVERANÇA

I

Perseverança però, transcendència,
a la qual faran greu les conseqüencies
de llargues i tossudes resistències
front a un poble ric en paciència.

Jocs de justicia i jurisprudència
en que han de vèncer les evidències,
a pesar de les fosques alternances
que la Llei sofreix per lega presència.

Ai, perseverança!, feta obstinació
cega i sorda al que al poble l'importa.
Per què no escoltes la seua opinió?.

El Suprem cal que us òbriga la porta,
però a penes cabeu tu i l'horta.
Serà aquest el trist ...i darrer graó?.

II

Qué hi ha darrere de tant d'afany i empeny?.
Recurs davant l'Alt Tribunal dels que són:
Ivvsa, Llanera i “tot aquest món”.
I en el seu nom, nostre honorable Consell.

Els mourà només l'esperit de servei
o és que la nit -això fosc- els confon?.
Improva , consistori...i el seu malson:
pobres cossos, o rics, pendents de la llei.

Al Mil.lenni, a l'hora alba encara,
el paralitza un PGOU cautelarment
mentre, lenta, sí, una barca s'acosta...

Catarroja mira, de gaidó, la vara
que regeix i comanda l'Ajuntament.
La vara persevera: cap resposta!

lunes, 16 de noviembre de 2009

HO VAIG A INTENTAR...

Abans que res, aclarir el què: disculpar-me amb la associació SALVEM CATARROJA. Moral i ideològicamente estava amb ells. Estic!. Però tan senzill com una inoportuna i emprenyadora malaltia, em van impedir anar a la xerrada sobre el Nou Mil.lenni, a la FESTA PER LA TERRA. Malgrat això he procurat assabentar-me com es va desenvolupar. Pareix ser que bé!, i dic bé amb la senzillesa que li cal a l'esdeveniment: reivindicar la terra, el terme d'horta de Catarroja; manifestar el seny front al desgavellat projecte- i les seues irreversibles conseqüencies - de la urbanització Nou Mil.lenni.

Una menuda espurna de llum per a pal.liar la foscor, la desinformació, en la qual, encara a hores d'ara, ens té sumit al poble el silenci del govern local. Va ser -em conten- una correcta i ben exposada opinió d'un respectable paisà. Ell en primer lloc, hi va expressar per què està en contra d'aquesta innecesària macrourbanització; savis comentaris i grans coneixements socials, geogràfics i de la història antiga i actual del poble i el seu terme.

D'altra banda les documentades llums aclaridores, jurídiques i judicials, del projecte; des que es va iniciar i, pas a pas, tot el procés fins al punt legal en que ara es troba. I açó va estar a càrrec d'un altre paisà, aquest europeu, tan integrat com compromés amb la colla dels que volen una Catarroja sana, la mateixa que alhora ja l'ha adoptat com un d'ells. Erudicció doncs, documentació i bona harmonia van encendre i van il.luminar, tembé, aquesta segona part.

Preguntes i debat. Gent d'interès i gent amb interès, tot i que alguna gent “interessant” no van anar..Potser no calien. Però els que sí calien, van anar, van actuar i van fer gaudir als assistents són els xicots del grup NAIA. Com que venien acompanyats-com fan sempre- de la seua qualitat i el compromís de professionalitat, les veus, la música i la força de les lletres, també del cor d'ells i de la terra que defensen...doncs, va haver d'eixir, tot, bé. I així va ser!.

Enhorabona.I a tots per igual: al Salvem, als participants, al públic i amics, a Naia; a la terra, per la festa. Al Casal Jaume I i al terreny que resta de l'horta , perquè encara hi ha alguna aixada que somia amb llaurar la terra.

miércoles, 11 de noviembre de 2009

QUAN VOLARÀS, LLIBERTAT?

Amiga de l'adolescència, encara no et deixen volar?,
què bé sé jo, que llibertat!, és la paraula
que ompli la boca, copes i plats, a la taula
de qui es creuen elegits, i cridats al gran sopar.

Llibertat, presonera encara de veu i mans,
només lliurada des de la distància llarga
on, alt i superb, el vent no fa moure cap ala,
i...en el prop, controlat, l'únic alè del vol ras.

Amiga llibertat, nua com la terra d'horta;
com ella, prometedora i núvia promesa:
em quede amb les dos, per si se'ns obri la porta.

Aniré darrere, seguint el deixant d'ala estesa;
o passaré davant, sostenint la torxa encesa.
Que hauràs de ser tu, llibertat!, l'au més forta.

domingo, 8 de noviembre de 2009

PAI, PAI, PAI...

Tres PAI tombats!,
tres PAI xicotets, dissimulats,
que la raó i el trellat
han tirat avall.

PARCENT,, mil huit-cents cases
que no es faran.
Mil huit-cents porcentatges
que “alguns” no sucaran.
Mil habitants que descansen
i poden respirar!
A tots, però a un grapat
de veïns i amics d'allà,
-i que han lluitat!!-
la nostra estreta de mà.

I tan bon punt!. Ah, sí,

que s'han tombat...per minúcies:
perquè no hi ha prou d'aigua,
pel gran salt demogràfic,
perquè afectava a sòl protegit
i massa superficie.
Minúcies més, a com ara,
el moviment ciutadà
contra urbanisme qüestionat,
contra promotors “de fora”
i contra el govern local.

Tres PAI tombats...i potser no calia
la lluita de quatre anys.
Els PAI així cauen ells sols!

A Catarroja, PAI, n'hi ha un,
només un, per manca de terreny.
I els PAI, PAI, PAI...
se semblen tant a ell!

L'UNIC QUE TINC CLAR

Cal pensar
en negre sobre negre?,

Cal començar
a viure l'alba d'un demà?

O soterrar la tristesa
i deixar crèixer
l'estima i l'amistat?

L'únic que tinc clar
d'aquesta abstracta realitat,
és que als dos us vull sempre
al meu costat!

Si vosaltres no ploreu,
jo tampoc!,
però...

(A tu, et sé.
A ella la entenc.
Jo, cec i tot, sempre estaré)

….......................................

ESPAI, avui em calía això.
Dilluns tornarem a tancar el puny,
a olorar les roses,
a mirar a les gavines de reüll...

sábado, 7 de noviembre de 2009

NOVA CRIDA

Potser vinga,
vingues!
´
La vaga esperança
és lícita;
qui sap si tot
és com ha estat?.

Potser siguem,
o no!.
Però tu ets
i jo sóc.

Ja t'he cridat!,
amic i temps.

viernes, 6 de noviembre de 2009

QUAN ÉREM MENUTS

Quan érem menuts
ens contaven un conte
-Marieta i el Mort!-
que, com que era macabre,
ens donava molta por.
Però, conte a la fi i al cap,
la mare, la tia o la iaia
ho apanyaven
perquè es riguera l'infant.

El destacat del conte era:
-Marietaaa...
ja vaig pel primer esglaó!.
Ella es posa a tremolar.

-Marietaaa, pel tercer esglaó.
La xiqueta crida
i la mare li diu que no fera cas.

-Ja sóc al replà de l'escala.
-Marietaaa, ja sóc a la teua cambra.
Ella s'amaga sota el llençol.

-Marieta, ja et tinc!
I se la va emportar...
i ningú no ha sabut mai
el destí que va seguir.
…....................................................

Què vos sembla,
Catarroja i catarrogins?

( Ja sé qu'han tancat l'infern,
però s'han deixat el dimoni)

jueves, 5 de noviembre de 2009

PAU

A què definir-la?,
hom sap el que és!.

Pau,
un ferm arbre
i dolç mot,

pau,
riure o plor, segons qui,
s'aprofita o la vol.

Pau que no cal
de vegades,
com la de missa i la mà;

pau necessaària
sempre!,
la de dins i de germà.

I pau sospitosa
del poble
i el seu govern...

miércoles, 4 de noviembre de 2009

UN CAFÈ?

A mitjan vesprada i al repòs d'ella;
damunt la taula de marbre sobre fusta,
el perol fumejant i una aroma d'horta
criden a Pep: Anem, posem-nos la brusa!.
A mitjan vesprada però...
a qualsevol hora si és hortolana,
mija hora, oberta la porta a la xerrada.

Un cafè?
Clar que sí!, amb companyia sana
i s'ho faran “tocat”de paraula,
d'aquesta paraula que sempre parla
quan qui parla és home del camp,
com Pep, que algun en queda encara...
Glop de cafè, calent, que calfa la conversa.

I el got o la tassa,
a la mà o sobre la taula, va buidant-se;
es refreda el café a l'ombra d'una casa,
que alguna en queda encara...
S'enceta un tema, a com ara, d'encisams
i van corrent: l'aigua, poble, terra,
alcalde, el demà, com és i com era,,,abans.

Més cafè?
Pep diu que sí, que li cal més cafè. I llarg!,
per parlar de Catarroja
i el “mal bé”que “li s'acosta”...
La lluna ix...al cel i a la ment d'un cantó
de la taula de fusta i marbre.
La gent -poble i camp, s'alça i se'n va a casa.

Una dona, vestida de negre, retira el got,
i la tassa amb nansa trencada. Caldrà fregar-la!



(Després em contava Pep:
-Quan comence el “mal bé”*, ja no aniré
a cap conversa ni cafè. Ara!, ara és quan
hi ha que prendre la veu i el carrer.
-Tu, què opines?
“Muerto el burro, cebada al rabo”)

*Així nomena Pep el Nou Mil.lenni

lunes, 2 de noviembre de 2009

L' ELEGÀNCIA ELS INSULTA

...i, com m'ha dit una dona:
“és senyal que els preocupa”.

Que a la meua oïda i meu entendre,
no us ha insultat ningú.
No!, que aquest espai ha estat allí,
a la plaça de la Verge
on tants anys s'ha fet ofrena...

i ,ara, porta a l'esquena
a uns governs
-del poble i comunitat-
que són de pena.
Pena...per informals,
per amorals...

-Espai, ara posa cura
i no caigues en ofensa.
Sapigueu, rojos i blaus:
“La veritat sempre sura”.

Va fent-se l'hora, ja arriba

i el merder s'aplega...

Pas a la democràcia,
i qui la destorbe, fora!!

domingo, 1 de noviembre de 2009

“TOTS SANTS”

( i Tots els Fidels Difunts )

I, una vegada més,
l'encertat del filòsof grec:
“la veritable saviesa és reconèixer
la pròpia ingnorància”.

Jo, com el hel.lè aquell,
tinc prou clar que no sé res...

però he estat al cementeri
i he posat flors;
no als morts, més bé als vius
que aquí tinc!.

-”Mare, pares!, el meu bes
agraït i des de dins.”

-I aprofite l'enllaç
per a contar-vos:
He anat a manifestar-me,
contra els corruptes,
els mentirosos, els lladres,,,

-”Ja, ja ho sé... que tu, pare!,
em diríes:
“Molt, bé, fill, molt bé!.

Decantaries un poc el cap
i et somriuries...

Per aixó sempre t'estime!