miércoles, 29 de julio de 2009

LA POESIA

La poesia és ara
tan infantil com adulta.

Ampla i senzilla
com l'alegria, la tendresa,
la valentia, la por
i la il-lusió encesa.

La poesia és ara
per a ella...

i per a vosaltres, pares,
quan digueu tota la vida:

“És, poesia o prosa,
la meua filla!”.

(Wilson, en la llengua nostra,
un 10, per a tu i tota la familia)

domingo, 26 de julio de 2009

RISC EXTREM D'INCENDIS

Titular repetit en molta premsa espanyola.
Màximes per damunt dels quaranta,
que alerten -pur formulisme?-
del irrefutable foc que porta destrossa i mort.

Per lo vist, a Catarroja, no és risc...
és altra cosa?, és que està fet a posta?,
el terreny condemnat de l'horta
és una bomba ...i ningú alça el dit.

La palla del abandó és un perill,
per la patent congelació del edil,
regidor o del seny en ebullició...
L'ajuntament tindria algo que dir!.

O fer, qualsevol d'ells,
un passeig pel camp del somni,
del sac trencat de la il.lusió.
Actueu o sereu còmplices.

I em deixe la rima
per a quan reculla les verdures,
o quan veja fent-se
les vint-i-cinc altures.

(RISC EXTREM D'INCENDIS
AL CAMP ABANDONAT DE
CATARROJA I...cansa dir per què
si seguim amb el vel en la cara)

sábado, 25 de julio de 2009

Vint-i-cinc de juliol...

Dotze zero huit,
per a mi de mati.


Per al crono astronòmic
ja hem creuat el migdia.

Per al meu sentiment,
compta el temps
pels minuts musicals
de banda municipal,
de Artesana local
que, amb magistral nota diu:
“es chopà...hasta la moma”.

I així,
cadascú ho fa com li ix,
celebre Santa Ana i Sant Joaquín
(salutació a l'alcalde de Albal,
que també “fa parlar”...).

I així,
ara amb la “Danza Oriental”
del mestre de nom del carrer del Port,
m'esplaie un poc,
i li pegue foc al blog...

com és dissabte
-i no vaig a treballar-
a la nit tenim sopar
al que vindrà gent respectable
(tu també estàs invitat).

Hi haurà vi, tal vegada;
amena conversa i riallades,
verdures collides amb calma,
ecològiques,
filles d'una horta enamorada...

I del mateix amor,
regat amb l'aigua de la ràbia,
naix el remor de la queixa,
que ompli la sobretaula...
perquè la lluita no ens cansa.

No has de llegir-lo,
no estàs obligat.
Però, violat i prenyat,
com que l'avortament no em va,
això és el que he penjat:

NO ENS CANSA LA LLUITA

No!, encara no.
I menys ara, quan
venen a casa ,
i en safata de plata
et porten el cap.

Cap que és metàfora,
tot i què el qui ve parla,
amb llengua descarada
i amb l'accent de Catarroja,
tot el que bé li ve en gana

Com que coneix a Xirivella,
al “Florero” (així el nomena),
a la regidora estrella,
titol imaginari que ell li posa
a “la edila”barraquera;

ah!, i no es deixa
en la sentència,
a l'anònima ex-alcaldessa,
lady viatgera
que un dia va anar a Anlaterra,

i (sic) el bitllet
no el va pagar ella.
Que ve de l'escola fallera,
que és mora o...lo que toca.
Quan toca ser, s'acomoda!

Però la lluita no ens cansa,
li dic a qui ve a ma casa.
I sé cadascú quí és,
igual que ho sap ell o més...
Però ell, oficialment, els vota!.

(Ai, si el Xiri...s'assabenta!)

L'AFORAT

Cada vestit d'aforat,
què vesteix, què protegeix ?.

Cada treball en lloc públic,
assignat a dit, què diu ?.

Cada euro que vola
sense cap sentit, qui ho controla?

I el poble d'ací,
a cada pas que dóna el partit
aquest que governa,
en què es transforma ?

L'aforat somriu
i jo balle a l'ombra del meu niu,
esperant de tot i res
si el govern local és d'ells.

Cada assalt de l'aforat
que no guanya, jo avance un pas.

I també Catarroja,
que, en la seua espera, avança!.

viernes, 24 de julio de 2009

ES VA ACOSTANT EL DIA

Càlid dia de vent de ponent,
oponent al vent fresc
del tot ens val.

S'acosta el dia en que algú,
i la seua companyia,
caiguen de genolls.

I no serà, crec,
per demanar perdó,
doncs desconeixen l'oració.

Serà la humiliant postura
de qui no pot fer negociació;
el final de l'aventura.

Es va acostant el dia
de la trista i freda missiva.
El remitent: la justicia!.

Tornarà una suau brisa...
sí!, me l'estic inventant,
però va acostant-se el dia.

jueves, 23 de julio de 2009

LA NÚVIA

Coloma blanca
que escolta la veu;
au migratòria
que ha descobert l'amor.
Que estén les ales
i emprèn el seu vol;
núvia coloma,
que ve des de fora
a posar-se en l'horta.
A incorporar-se,
a prendre possessió
del càrrec,
de la cadira i el sou
que Cupido li ha trobat.

Núvia coloma,
vestida ara de verd
de l'esperança,
gaudeix del tàlem
i l'orgasme popular...
mentre les fletxes,
el jou i la resta,
es puguen comprar!.

TORNEM A FER...

Tornem a fer
curta la distància.
Des de l'Hort al cel
no hi ha més
que quatre pams,
una taula,
dos cadires
i una tassa de cafè...

Una conversa
de puntetes,
una paraula o dos,
o moltes,
que diuen -o no!-
el que senten,
però que són paraules
-com ho eren- nostres.

Tornem a fer
-moltes vegades torne!-
conversa amb tu
com si fórem,
un fill i un pare
que els dos sabíem
que no érem...
tornaré sempre!.

En juliol, el vint i tres
i...tots els dies.

miércoles, 22 de julio de 2009

NOVA JORNADA

Torne de nou, redimit
de l'odi d'ahir...
una nova jornada
però no canvie d'aixada.

Torne descansat,
i a la millor hora de l'alba.
No he fet més que dormir;
Déu i la nit m'han fet l'oblit.

I en la faena, la llum encara
de la rutina necessària;
sense ella, l'ànima cega.

Ara la paraula és una altra,
i continua sent contrària
a la merda que ens assetja.

(Li'l dedique a l'amiga de
la lluna negra, mentre passeja)

jueves, 16 de julio de 2009

MALEÏT EL TEMPS...

Maleït el temps,
que fa tan llarg el futur
d'ajuntament sense tu.

Maleïda pudor
que note al voltant,
pel vent governant.

I l'olfacte meu
no hauria de ser jutjat.
És sentit en llibertat!.

Tinc clar que això ho saps.
I també que, si pogueres,
caminaries les meues voreres.

I, així, vanitós,
maleïsc el temps contemporani.
Tot i què compartim calvari,

martes, 14 de julio de 2009

EL CORATGE QUE CAL

Tens l'alé inestimable
de fer-te valent
tenint por.

Tens, aparentment,
el coratge que cal,

la claror, més que un altre,
per a veure clar
quan el poble està a fosques.

Tens, innat o forçat,
el coratge que cal,

per a passar de tant
com per a no deixar passar,
quan l'interès s'ha acumulat.

Tens...el coratge que cal
al valent covard,

el vestit, la disfressa,
el comandament de la tropa
doctorada en no pensar.

Creus que tens el ciri popular;
i no veus la impopularitat.

Però tens el coratge
del ceg, que en la retina,
mai no li canvia el paisatge.

I el coratge que cal
per, amb dolçor verinosa,
“construir-te” el final.

(És clar: el final anhelat)

lunes, 13 de julio de 2009

TRETZE DE JULIOL

Encara que mai he deixat de veure't,
aquest matí he tornat a mirar-te.

Dorms al descans de l'altre camí
però encara, sempre!, estàs ací.

Molt i sovint et recorde.
Pare distint,
al centre de l'espai
on vas instal.lar el somriure,
on vas viure vivint!.

Juliol d'estúpid estiu
que se`t va dur;
I tretze, que tu sabies
havia de ser el quince.
Molt bé, cabut !.

Ahir cremàrem les bruticies
i avui encara està eixint fum.

Va per tu !.
Per l'onomàstica
i la promesa que ens vas fer
de no deixar-los passar.
L'estàs complint !!.

sábado, 11 de julio de 2009

CONTRA LES RATES

Qualsevol tipus de rates.
Contra elles,
qualsevol tipus de missatge.

Aquests veïns del Xarco,
honorables-o més-
com uns altres;
en tot cas, molt respectables,
han volgut
fer l'ús del seu dret,
per creure estar en democràcia;
reclamen a l'ajuntament
per la seua dignitat,
salubritat
i merescut benestar...

“neteja del solar
per part de la propietat”.

D'això fa dos o tres anys!.
Qui ha fet cas?.
Ningú!,
al menys fins la pintada mural.

Per les rates
dels barris i “zones nobles”,
la lenta agonia
d'un silenci soterrani.

Per a quan, en Catarroja,
una colla governant
més enllà del nou mil.lenni?.

Per la meua banda,
mentrestant,
SUPORT als de la pintada!.

(I sort!, que ja tenim
regidors de barri)

viernes, 10 de julio de 2009

JO TINC LA LLIBERTAT

Jo tinc la llibertat
de perdre-ho tot,
si tu li ajudes
a qui me ho vol robar.

I tinc,
tu no l'has tingut mai,
la llibertat
de no estar comprat.

Tinc també
el vent que tu no tens
que, a mi,
em porta el perfum
de la flor natural,
la flor sense comerç.

Com que mai m'he venut,
tinc la flor,
la riquesa,
el sou, la cultura,
els amics
i la familia,
la educació i la vergonya...
el silenci i la paraula,
la plaça on viure...

la caseta imagnària
(només una)
en la plaja que desitge.

Tinc l'horteta
amb la claror del camp clar...
Camp i claror a perdre,
si uns quants i tu
no us feu homes.

Tinc el suport moral
de la meua consciència...
I tinc la llibertat!.

(Denia, 10 de juliol )

jueves, 9 de julio de 2009

Des de l'aïllament

Des de'l titol que m'agrada
per al encapçalament,
però fent, en l'inici,
un incís, precís:
l'home que em mou
a aquesta espècie de crit,
no és un home aïllat;
Ho he titulat així,
malintencionadament,
per seguir el corrent
de una “autèntica altra gent”.
Nascut en el vint-i-quatre,
mil nou-cents....,
encara no mort, per sort!,
la sort d'ell i la meua,
perquè, cama i pedal de bicicleta,
el porten, de quan en quan,
a l'ombra d'aquest espai.

Tasseta de cafè
-o, si és l'hora, cerveseta-
és la barata quota
que paga, ma casa,
per una lliçó d'història...
per uns refranys o una “copleta”,
contes antics, locals!,
inventats alguns,
però uns altres certs!.
I tots es recullen...
es guarden, es pensen.

Ai, si saberen...
les coses que, “d'ells “, es conten!.
Relats extraordinaris
d'ordinaris membres reals.
Sospitosos assemblats
de catarrogins antics
i “nou mil.lenàris” actuals.

De vegades, l'home només aïllat
per el poc trellat d'uns altres,
en acabar de complir
el precepte dominical,
que sol ser d'onze a dotze,
(i ja no més detalls),
agafa l'egua de dos rodes
i ...a xarrar,
que, Miquel, ve d'un silenci
però no ho sap guardar.

miércoles, 8 de julio de 2009

PARAL.LELS I PARAL.LELES

No confondre amb allò de “per a ximples”,
simple joc de paral.lelisme,
que, argumentant altre joc, en la memòria
llunyana d'un vell; en la distància llarga
dels poquets estudis fets, paral.lels
són dos conceptes,
idees, línies, hòmens o dones
que, prolongats en l'espai i el temps,
i camí d'interès el mateix,
mai no es troben, no coincideixen.

Assumides doncs, les equidistàncies,
paral.les són tots ells;
les paral.leles són elles!.

Si el concepte primer arriba al cel,
geomètricament, tots seran sants.
Amb distinta jerarquia en el santora!.

Però un batut,
de justicia i geometria,
d'honesta resposta social,
hauria de traure un suc clar:
perduda la primera línia,
les que no es tallen amb ella
han de sofrir el mateix final.

Si, en urbanisme, negoci, horta...
la primera trajectòria
s'ha fet torta: alcalde, paga!.

Ah, però...la cara abaixada,
la vergonya disfressada,
la cabotada covarda...

tenen noms que es silencien massa!!.

Ells són el paral.lels.
Les paral.leles, les femelles.
I cada un...ha fet el seu...

(Llistat de regidors i adjacents.
L'arxiu: Memòria local.
Període: Des del Pre-Nou Mil.lenni
fins ...Déu vulga que ja prompte!.
Agraïments: Secret, de moment)

domingo, 5 de julio de 2009

WEB NO DISPONIBLE (?)

No puc entrar on vull;
No dispose d'Internet
però sí d'un poc de temps,

al cap meu i al ull,
la boira i el cristall d'augment
em fan lluents els foscs vents.

Que em mouen les ales,
em donen sustent i... lent,
en duen al calaix de les paraules.

Què lliure que em trobe!,
què dòcil i, tanmateix,
què rebèl.

I, a mitjes, la por i el seny,
cervell, precauciò...jo què sé!
(la cauta religió del vell?),

el que pendent tinc a dir
me ho calle. Per què?...
El silenci i jo ho sabem.

Algun arbre,
a punt de caure
també!. I no dic res.

(Però el reg sec de l'horta,
en sentir parlar de mort,
de més d'un arbre s'enrecorda)

sábado, 4 de julio de 2009

ESPERE, ANSIÓS , UN SMS

Del jardí o del jardiner,
que m'anuncie el canvi del mes,
en que dec canviar el cotxe:

d'aparcament, de vorera...
però l'ansia es fa quimera,
per rebre, el dia un o el que siga,

que no siga ja molt lluny,
o un sms,
o a traves del vent,
la palmadeta a l'esquena.

La que em lleve la pena.
Tot i què no conduïsc,
no tinc cotxe ni vorera,
tampoc, clar, aparcament...

em nodrisc de l'esperança
de que un dia algú em diga:
és dia un, del canvi
de color i de banda:

Des de ja,
la gent de l'ajuntament,
toca ser una altra!.

(Redéu, només d'escriure'l,
m'he emocionat)

I LES CAMPANES TOQUEN A MISA

Encara que no siga més
que una al.lucinació meua;
una nova claredat entre el fosc.
Un somriure de treva.

Un altre jutge que posa fre
al Chirivella.
La pinada del Fumeral
no es lleva!.

I les campanes toquen a Misa.
Pere les sent i passa de llarg;
Però, submisa i popular,
la regidora entra qual clarissa.

Fa com que resa: Santa Maria!...
-quant li hauran pagat,
al jutge que ens ha malcorat?.

Mare de Déu, continua l'oració...
què adornada està l'església,
de quí serà, avui, la flor?.

Ni els pins de la plaça, ni Déu,
li van llevar devoció
en xafardejar-ho tot
l'instant de la comunió,

i així fins que les campanes
repiquen al poble
amb un altre toc.

(Potser aleshores, Pere
no passe de llarg.
I Pere és només un nom;
el de la clarissa, uns quants)

miércoles, 1 de julio de 2009

SI L'ESPAI CONFÚS DEIXARA.

Si aquest blog, deixara un dia
d'estar confús,
en veure el llistat i retrats
que L'allipebre ens penja
de regidories de barri,
tornaria a caure
en la confusió més evident
-i clara!-de: per què, Déu,
li fas això a Catarroja ?

L'escassesa de la meva mirada
es confon més …
en veure la popular verema
de : en quines mans estem !,
però abans de gaudir,
només, avui, amb la primera,
vull deixar clars dos punts:
Un, gràcies per posar-me al dia
de qui defensa el meu barri

(He d'agrair-te'l, Elisa?)

L'altre punt, i en consciència,
és que, la responsabilitat i tasca
de l'amic Ferrús, està
per damunt de la nostra.
I , ja que és notable,
mai serà impresentable!.
Si sorgeix alguna manca,
mai és en contra del poble.

I acabe, amb Elisa de Barraques,
lloc oblidat ,
al que està clar que no estima,
o no tant com a la falsa gavina.
El seu silenci ho delata,
o la seua pobre paraula,
0 la misería o l'avantatge...
que no vull parlar del origen,

Però com conec,
d'ella, algun passatge,
he de dir: no fa al monjo
el vestit...
Potser sàpigues insultar-me
però, tens tan poc llegit...!