miércoles, 30 de septiembre de 2009

CATIFA MÀGICA

Delicadament dibuixada,
esbós embastat
com les belles arts;
després treballada, bordada
per els cors i les mans
dels amants del camp.

Catifa màgica
que retrata la dolçor d'abans,
que conserva l'amor,
l'afany i l'esforç
per traure tant
des de tan poc.

La catifa descrita no vola
però vol volar!.

És la visió relaxada
que es veu des de dalt.

Del “campet”,
un trosset- si arriba-
d'un tot d'horta abandonada;
un desfici, contrapartida,
a l'especulació
filla de immobiliària.

Catifa que sembla mora,
com els avantpassats
del bell art agrari.
Feta per mans de genis d'ara,
els que tinc davant
de tant en tant...

Als que sempre tinc
al meu costat.

La catifa és d'ells i d'elles,
també les carxofes
i les carxoferes.
Admirant la bellesa
de -entre solc i solc-
les hortalisses...

el que més m'estime
és el recer
d'uns i d'unes altres.
A la riba del campet,
al que sempre m'acoste.

martes, 29 de septiembre de 2009

PLOU SOBRE MULLAT

I l'ànima del arbre
renaix exultant,
reviscola el seu verd
ara fresc
per la humitat;
plou del cel
aigua que el renta,
fulles netes
i branques lluentes
muden al arbre
de festa.
Plou avui,
dia vint-i-nou,
i l'arbre, des dels arrels,
evoca
-i enyora, com cada any-
aquell grandiós Sant Miquel.

Però enguany
plou,
i plou sobre mullat;
romandrà quiet,
mudat i callat
li dirà a Miquel un Pare Nostre,
no veurà
els carrers del poble,
no anirà a la Missa
ni eixirà en processó
pel carrer de l'Església.

El poble, ara està més lluny,
ja massa!,

Escoltarà la traca
i es veurà ell mateix
reflectit a l'espill
de l'aigua que li ofega.
Traca i aigua,
soroll , humitat
i ràbia continguda,
li ho diran.
Plou sobre mullat
i l'arbre ja sap
que això s'acaba...

El seu espirit s'entristeix
pero el seu exterior
no s'altera...
S'imagina
que on ell vaja
aniran,
l'horta de Cataroja,
algun home del camp
i Sant Miquel,
el Sant de l'espasa
que lluita contra el dimoni...

(Avui pot ser un bon dia
per a dir-li NO al nou mil.lenni)

lunes, 28 de septiembre de 2009

PUJA L'AIGUA

Puja l'aigua
i encoratja el risc;
puja el perill
d'omplir-se de fang
el camí,
els carrers d'avall,
la vergonya de dalt
i l'únic tros
-tres tarogers,
mal comptats-
que queden al camp
(abans dèiem horta,
avui diguem mort).

Puja l'aigua
i al poble, dins i fora,
es remulla la indiferència
dels quatre o deu
governants...
(quants són, què fan?).

Heu volgut navegar
pel mar amoral
de la riquesa fàcil
-riquesa pobra i
d'aigua bruta-
i vos arrebossa la casa,
l'aljub i l'horta
que encara no és vostra.

Heu de navegar
però amb vaixell
que responga
a la promesa que heu fet.

Puja l'aigua
i el somriure al vostres ulls
no s'ombreja...
No patiu,
el alt vol de la vergonya
no és el vostre,
no en teniu.

A la frontera
de la decència
no han posat barrera.
Oblideu-vos-en ara,
passeu!.
Però puja l'aigua.
I ja està cobrint
la vorera de casa!!.

ESPASA ENLAIRE

Erecta, lluenta,
apuntant cap al cel.
Agafada per una mà,
la mà santa
de Sant Miquel.
Als peus del sant,
Lucifer, Satanàs,,
el dimoni.
Sant o guerrer,
just o justicier,
Miquel, l'arcàngel,
sembla reptar
a la supèrbia.

A la mà, l'espasa;
als peus l'amo del mal.
I en la santa veu
la indignada protesta:
qui com a Déu?.

Demà, en la missa major
de la festa gran del sant,
sonaran les campanes...
Li hauríem de respondre...

L'església, la parròquia!,
encara no l'ha fet.
Per què Sant Miquel
porta l'espasa en alt?

(Que no s'han adonat
quin dimoni hi ha ací baix?)

domingo, 27 de septiembre de 2009

DE GUERRA I DE PAU

Refugi total.
Ara que la guerra-diuen-
s'ha acabat.

Déu ens lliure de la pau!.

Antic casal
útil al son del descans
dels tirs actuals.

Cansa la falsa pau!.

Bunquer i llar
que empara front l'enemic
que ve disfressat.

Soldat en missió de pau!.

Casa i palau
on el rei sóc jo;
sóc alcalde i regidor.

Sóc del partit de la pau!.

De guerra i de pau,
m'estime el temps meu;
per això l'use com crec.

I allà glòria...i ací pau!.

(En Catarroja, la guerra!:
l'expulsió dels hortolans,
reconquesta formigonera
i moros contra cristians)

viernes, 25 de septiembre de 2009

CANT DEL BOTIFARRA

Nit excelsa en plaça antiga
olorant la treva d'aigua caiguda.
I just avui va i no plou!.

Plaça, el lloc, de Falla allí parida,
bressol d'Ella i també d'ella,
veïna i blavera, ai! Regidora...

lletrada confusa que,
si no fores qui eres o qui ets,
què seríeu tu i ell?.

Qui l'ha “clavat”?,
la del blau en quatre-barrada
o ha segut Pep, el Botifarra?.

El bosc és confús però l'arbre clar...
tramontana o gregal,
el vent de la Llotjeta t'ha fotut,

ara “busca qui t'ha pegat”,
presents i absents hem gaudit,
demana responsabilitats!.

I sort que és cultura!,
què et sembla si en aquest cos
haguera estat l'Urbanisme?.

Déu vulga-i Sant Miquel-
que el concert seguisca el ritme
i es vaja l'alcalde abans del final.

Prou està aguantant el poble,
i l'horta, d' aquell mercat
que ex-alcaldessa i alcalde

a Catarroja han portat.
O no era la mateixa mà
la que va signar els dos concerts?.

Mà albuferenca i fallera:
és mèrit i culpa d'ella
el Botifarra i el Llanera...

(Demà la venjança.
Però avui te ho has engolit;
o cal dir “tragat”?)

miércoles, 23 de septiembre de 2009

SEMPRE ADMIRADA

Sempre admirada
dignitat!.
“Rara avis”- estranya-
en l'ocell polititzat,
plomatge complex
i patrimoni incert,
que, des de la nit del vot,
troba el sol
de la cadira i la clau;
té la sort
-que en la democràcia nostra
no és altra cosa-
del govern i la font
de la que emana
el seu sou...
I, d'açò, hi ha algú
a qui excloc...
però el magnífic son
de creure en ells,
els polítics ocells
disfressats de dignes,
s'esfuma al despertar.
A l'eixida del sol,
aquest home que sóc,
amb somnis de dignitat,
ja coneix
als homens que són!.
M'enfonsa la realitat
i busque suport...
de vegades
treballant l'hort;
ara, com plou,
a la riba d'aquest blog.

viernes, 18 de septiembre de 2009

CRIT DE QUEIXA

Tocant diners i construcció
la ceguera és la mateixa.
El campanar, moro o àrab,
poble sabut o de merda,
coll de corbata
o samarreta de marca;
terra que plora ,
acta d'esquerra
o llenya de l'altra...

Titol de villa magna
o devoció a la mare Ana,
quatre vots mal comptats,
contes de por
i la por dels comptes
que mai quadren...
Constructors fets callar
i ajuntaments de paper
fent màgia amb els diners...

Que-casualment-
ompli l'erari d'ells mateix.

Però la màgia i els mags,
redéu, han de ser bons!.
O jo m'he extraviat
més d'allò normal
o no he après prou
després de tants anys...
Em pose sota l'advocació
d'algun sant.
Perquè governe qui cal.

Ja !!

miércoles, 16 de septiembre de 2009

LLOA DEL SILENCI

Eloqüent silenci
que em parla tant de temps;
remor sorda
que sabia sempre
de què em parlava.
De qui !

Contra el vent
però confiant en ell.
Perquè en ell vola el temps
que va fent-se vell,
i ric
i lliure.

Eloqüent silenci
que, despert, es fa somni
i arrimat a una vora
de la vida i de la edat,
a crits ja et parla
de...la llibertat.

I, què més lliure
que el silenci ?.

Potser una paraula.

Però...
i si, a l'oceà de l'estima,
no és l'adequada ?.

(A L.S., segur que , encara,
sap per què.)

martes, 15 de septiembre de 2009

ÉS TAN BONA …

Ai!,
ai de sospir, tan bona
com llarga, com falsa,
com abstracta.

És tan bona,
enlloc però en la ment.
Com oberta la mar
al somni del vaixell.

Tan bona és
que només li falta
ser certa.
Ai-de nou-pluja de l'ansia...

La noticia correlada.
Que és mentida?,
no importa!.
És paraula seua i passa.

Com ja van passar unes altres...!
com quan va vendre casa i hort
sense avergonyir-se.
Ell davant, la justicia darrere.

Ai!, ara és meu el sospir,
recordant paraules de Espriu
(i cite acoblant-les a algú):
“...vergonya mansa dels lladrucs”).

Cautelar , de moment,
el nou mil.lenni està suspès...
Al gener del any que ve
ja vorem!.

Tant pot ser
que algo comence
com que acabi tot.

(I dic “tot” en l'amplitud del mot)

sábado, 12 de septiembre de 2009

DESPRÉS DE LA LLUNA PLENA

Després dela lluna plena,
la foscor.
Després de tempestuosa pluja,
la sequera.

Després...
ja tot fosc i sec,
al matí de l'endemà,
el sol.

També,
si volem, si vols,
tu i jo.
O millor, els dos.

L'aigua, del pou;
el verd i la llum
i de nou el cel...
dels teus ulls.

(Per a tu, per tu.
Per l'amor)

viernes, 11 de septiembre de 2009

EM SÉ POBLE

Em sé poble
i m'enorgulleix
el vent de poble.

Sóc poble
i gaudisc
d'ésser de poble,

però visc en un poble
assetjat i acorralat
on el vent es fa pobre...

i a dones i homes
la pobresa fa confondre
vent i aire.

L'aire viciat
també confon
gent i poble.

jueves, 10 de septiembre de 2009

TEMPS D'ALTRES TEMPS

Anem de viatge cap als dies,
els dies següents certs i nostres.
Asseguts en banc de fusta
d'un tren amb somni de lletra;
tossuts i inocents,
impacients sense fronteres.
Anem en el tren i en el temps
que, abans, ja van viatjar altres.
Anem aprenent
què farem amb tant de dia,
tanta saviesa, tanta vida.
En el temps, d'aquells
i de tots els temps,
creguts per la lletra apresa,
sabem llegir el nom
de cada estació on arriba,
el tren, el temps,
la vida.
Però no s'aprèn que cap d'ells
mai no es para!.
Ni en el temps d'altres temps
ni en el de ara!.

domingo, 6 de septiembre de 2009

ARRANCADA DE ROSSÍ...

Així m'ha passat a mi!.
Amatent en voluntat i cos,
les ulleres de prop
als ulls.
I a l'esquena, feta ampla,
un sac de fictícia ignorància...
tota la que ha fet falta
per a obrir el llibre.

Em sentia,
malgrat no voler escoltar-me.

Oblidava, o això volia,
només per animar-me.

Cremen els noms
però més les imatges.
Òbric les primeres pàgines
del llibre de festes majors;
voluntat a la merda:
ulls lesionats que es troben
amb fotos indesitjades.

Folklòric somriure
que ensenya dents.
Somriure, per què?, d'ell.

Fictici posat
d'anunci mercantil.
Sembla, ella, d'ofici vell.

Així i tot llegisc:
“Catarroja té coses bones...”
Sort que el reconeix!.

“Cultura és...”,
escriu la jaqueta a ratlles.
I jo, rossí, no seguisc!.

(Sant Miquel i catarrogins,
llueix-te i gaudiu. En festes)