jueves, 15 de abril de 2010

POLÍTICS I , NO OBSTANT AIXÒ, PERSONES

Que anem a parlar d'algú? Sí!, de tots, però, de ningú. Perquè parlar, sempre m'ha fet por en els seus dos vessants: que ningú m'escolte ( sol passar ) i que allò que dic no siga encertat.
La mitologia de la intel.ligència hauria de garantir alguna cosa; arran d'esta creença, més d'una vegada es fica la pota! I tampoc sembla convenient fer-se'n servir només del sentit emocional.

La innocent perseverança, doncs, és el camí d'enmig, el suport, el dret, la llibertat...les ganes de fer-ho. I ho faig: dir que els polítics són persones; que totes les persones no hi són polítics, ni tots els dels llistats a les eleccions municipals en són, de polítics. N'hi han que sí. N'hi han que no! I això, a més, no importa massa; a mi no m'importa gens. El que ens importa -a mi i al cinquanta per cent de la gent de Catarroja- és que al comicis es presenten un grapat de noms d'aquells que al cognom, a l'esme, al reflex de les seues cares, les seues paraules i actes i les seues intencions, transmeten: solidaritat, honradesa, honestedat, i clar: l'orgull net de servir al seu poble. I ser volgut pel poble.

Que parle d'algú? Sí, de tots i de ningú.

Parle de la proximitat, extreta -si així ha de ser- de llistes de partits que se presenten. Parle, alhora, del mercat que inexorablement representen, uns o uns altres, caps o cues...És real i palpable. Parle d'una cosa força important: del meu poble, de les seues apressants necessitats, de la inevitable imatge diferent que el poble demana, cada barri, cada cau classificat com a feu de vot roig o blau.

Polític, persona, titulat universitari o gaveta del secà: tu hauries de ser alcalde. Hi podries revalidar el títol més preuat: primer edil honest i honrat. Polític, i no obstant aixó, persona,
intel.ligentment i emocional, ho sabem: la democràcia no és perfecta.

martes, 6 de abril de 2010

Reliquies rurals

En són unes poques,
una o dues vintenes?:
Als estrets bancals,
aliniats de dalt cap avall
-o a l'inrevés,segons es mire-
s'alcen,
en esclava llibertat
silencioses oliveres...

No són meues,
però com si ho foren!

Que a cegues, no vaig veure
unes mans de pare i mare,
unes suors que humitejaven
flors d'il.lusions i de somnis?

Un passat que mai no passa,
un somriure rural,
sempre riu present!,
que parla sense paraules:

porta en veu alta el missatge,
que l'eco, de l'amor als fills
i de l'agraït temps, repeteix:
“ho faig per mi...i per vosaltres”.

Com no s'han d'escoltar
els dolços clams d'oliveres
amb tendres paraules de pare?

Que no ha de ser que ens diuen,
amb veu tremolosa de l'home
i en silencis d'il.lusions?: us estime!

Reliquies rurals,
amors sentits...que em guarde.
Com que he tingut
cultius d'horta que recorde.


Les oliveres d'avui, 6 de març, han estat cases del Cabanyal.
Al cel d'allà volaven unes maleïdes gavines, amagades pel
vol alhora de més de 50.000 folis, de reliquies de Gurtel o de
vergonyes...
Com diu el meu amic: No et mareges!
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

EL MEDI AMBIENT

(o el mediamiental desconcert d'escalfades raons que, sospitoses, no ens porten a cap lloc)

Així i tot...l'acció de l'augment de temperatura al planeta -erràtica estrella anomenada Terra- pot provocar catàstrofes naturals. Que ja les provoquen...les emissions de diòxid de carboni, l'efecte d'hivernacle, els raigs del Sol, i l'ajuda, involuntària o no, de l'activitat humana. Calors sofocants que l'atmosfera, com una submisa noucentista enamorada, al seu pit emmagatzema i,
més avall del pit, també engendra el crit de: alerta!

Dues families, Montesco científics i polítics Capuleto, o viceversa, ara rivals ara amics, publiciten l'alerta al carrer, a l'ecològic parer, al palau domèstic de cada casa, a l'escola, de verges ments -innocents?-, al reciclatge, als vehicles dels carrers i a les consciències massives de la gent. Molt bé!

Ah, però, i aquella, de gent?, que té la paella pel mànec!, que posa sis bicicletes...i tala sis-cents arbres. Què fem amb ells? Perquè, vaja que fan bon almerç!, però no pel medi ambient. Per ells!!

Irremeiablement, anirem on la naturalesa ens porte, però amb la rapidesa que les circumstàncies ens provoquen. Dius circumstàncies? Potser et referisques a la música ambiental, al democràtic entorn del segle XXI. És a dir, al món global, suma dels “ pas a pas” locals en les quimeres de l'especulació i la manca de responsabilitat. Meues, també, però més inexorables les avaricioses quimeres dels governants. Els qui haurien de moure's més honradament i en horitzontal!
I al que anàvem: nivell crític, alerta. Any internacional de la biodiversitat...i mil.lenni nou de la immoralitat, de la construcció desgavellada, de...clima intoxicant i contaminat. I dic: canvi climàtic? D'aquest clima, tan de bo que canvie!

Ha d'haver-me'l produït l'escalfament del planeta. Jo no volia dir això.
Però no sóc innocent. No he col.laborat prou a regenerar el “medi ambient” del poble que em bressola. No he votat suficients vots. O n'he votat massa. Alerta, noves emissions al 2011 . No oblidem, tanmateix, les energies alternatives. Renovables.
Déu proveirà!

viernes, 2 de abril de 2010

LA SAGETA

( divendres sant)

Llagrimós devot, semblant amarg
i suplicant,
demanava en prèstec una escala
per pujar a la creu i llevar-li els claus
al natzaré agonitzant;

era una veu popular.

Vanidós addicte, semblant pedant
i prepotent,
prenia a la força una fèrtil terra
per llevar-li l'arbre i plantar-hi gratacels
al jesucrist de l'horta;

era una veu popular.

jueves, 1 de abril de 2010

Per avorrir-vos, una mica més

JOC DE COLORS

Sense gaire equipatge:
un munt d'il.lusions, un silenci atemorit
i uns ulls vius que ho busquen tot;
no només un lloc en el paisatge,
ni l'almoina del remei. Quin contrasentit!,
què hi volen mes?, si ja mengen,
si els deixem que s'acosten...
fins a la mateixa porta, què en volen més?,
entrar dins de casa?
Doncs, no se n'adonen que són negres?

Negre, dius?
Com que sóc mig cec, no veig el color.
Potser perquè d'ell s'absenten:
el blau de la veritat, el groc de les ignoràncies,
el blanc de les caritats
a favor de les circumstàncies...
i els verds, clars i obscurs
de les seues esperances. Pot ser que
els de color siguem nosaltres!

Color de falsetats i de vergonyes,
color de pedants i vanitosos,
pinzellades d'hipòcrites races blanques.

L'Abdel que jo conec treballa la terra,
i no té fam, perquè la hi treballa...
M'escolta parlant-li en llengua nostra.

Ja coneix una paraula: caritat,
que en la llengua d'ell es diu honestedat.
Hem d'aprendre idiomes, la raça blanca.

Sense equipatge,
com l'Abdel, en tinc prou en açó
i li ho dedique a un personatge:

Joc de colors...a un amic roig
que és blanc, però dels estimats.

(Tots tres hem de “quedar” per fer-nos
una cervesa: el negre, el roig i jo,
que no sé cert si sóc daltònic)