miércoles, 24 de marzo de 2010

ENLAIRE

“S'ha quedat enlaire,
com penjada del buit”.

D'un buit, tanmateix, ple
de vergonyes, de penes,
desamors i desventures
d'antics i remots temps,
o propers.
Uns i uns altres. I algunes:
de complexos sofriments
dels que no hi tenim culpa.
Som innocents!,
en trencar vostra innocència
mai no vam participar. Escruta!,
subtil us demana el vers.

No serà, doncs, que en l'aire
s'ha quedat ,
al buit ahir vostre,
un trist i esvarós passat?

I el present?
On esteu, és vostre i meu.
O teu i nostre.
Gairebé...és de tots!!

(Com els diners que hi cobres)

domingo, 21 de marzo de 2010

HA TORNAT LA REALITAT

No cal dir-ho: no-res se'n havia anat!,
tanmateix, estava en un altre lloc.
Ha tornat, potser apesarat,
el temps que reviscola el desconsol
i només una bossa d'íntims retrats
que, dèbil, la dignitat sempre es guarda,
per si de cas, li estalvia la resaca.

Ha tornat la realitat. I se'n recorda
d'el que ha vist amb una ullada:
el fum, que no ha tapat del tot la merda;
la disfressa, que no ha fet monja la mona;
la mà que, ostentosa, ofrena
i de sotamà expropia i condemna.
Ha vist al poble que s'ho empassa!.

També, però, ha vist la dignitat,
alguna coherència i una cosa ben clara:
el poble no coneix l'essència
de la seua ala, de l'esquerra...
però tampoc de la dreta, tan estranya.
Potser caldria, entre festa, falla,
mentides i d'altres, es despertara.

Ha tornat la realitat
i l'espai, ingenu, demana:
Torna, Catarroja!

lunes, 15 de marzo de 2010

Demà escriuré...

Demà quan assolisca els temps de les promeses
hauré de dir que vull voler tornar a escriure,
i creure'm que ho de fer des d'aleshores
com em crec el sempre del miracle del viure.

Del viure en el misteri, a l'infern del no-res
on habiten, com veïnes, serps de cobdícies.
Esclau, jo, amb la soledat del captaire
em rebel.le contra el temps i les malícies.

Que no són meus, per dret, l'infern i tots els cels?
L'amor i l'odi, la bona gent i l'excels home*,
la cultura, la fam i fins les obres del poble?

Que no és mèrit meu, el meu paisatge ben noble?
Que no pagaríem, ben a gust, els sous que cobren,
perquè governaren els bons. És a dir, uns altres!


*ésser de bona voluntat, sense qüestió de sexes

(Poble, obri l'ull!, que avui a les huit i mitja
del matí, al teu Ajuntament han fet un ple. I
no s'ha parlat de Falles. O sí?)

miércoles, 10 de marzo de 2010

ANÀFORA

Conta'm, dona!

Dona, angel profitós;
dona que no destorba.
Dona, ai!, dóna'm el que vull
i calla!.
Dona, ves-te'n
dona, ja no em fas falta.

Conta'm , dona!
Tot i que, oh!,vara nua:
signa guardó i censura.

Dona, camí;
mai no un destí...
Dona, no penses!
Per això cobres,
dona, serveis que prestes.

Conta'm , dona
I , dona, salva'm!
Dona, llueix-te;
corol.la, dona...
cap altra compta.

Tindràs l'almoina, dona.
Tu, sereveix-me
i calla.
Ai!, dona, donzella santa.
Si una altra
es filtra o es cola,
ja ho saps, dona...
mira cap a una altra banda.

Conta'm, dona, però,
no et faré cas!

(Malgrat d'una altra dona,
com tu -i com tu-
encara en queda massa )

Al tipus de dona que embruta
l'autèntic nom de “dona”

QUAN VOLARÀS, LLIBERTAT?

Amiga de l'adolescència, encara no et deixen volar?,
què bé sé jo, que llibertat! és la paraula
que ompli la boca, copes i plats, a la taula
de qui es creuen elegits, i cridats al gran sopar.

Llibertat, presonera encara de veu i mans,
només lliurada des de la distància llarga
on, alt i superb, el vent no fa moure cap ala,
i...en el prop, controlat, l'únic alè del vol ras.

Amiga llibertat, nua com la terra d'horta;
com ella, prometedora i núvia promesa:
em quede amb les dues, per si se'ns obri la porta.

Aniré darrere, seguint el deixant d'ala estesa;
o passaré davant, sostenint la torxa encesa.
Que hauràs de ser tu, llibertat!, l'au més forta.

martes, 9 de marzo de 2010

NO ELS CAL RES MÉS , A ELLES

Fosca inquietud en mirar-les;
en veure-les, estúpida sensació
de mi mateix. Tot i que ja ho sé,
me'l pregunte:
Què hi faig en aquest acte?

Ja ho he dit: ho sé, però me'l calle!

Sospir de redempció, que s'afegeix
a l'ampla devoció del sempre meu
per les dones. No per aquestes, plàcides,
que pel que es veu, ni Déu les rescata!
És la vesprada...
que se disfressa de falses abraçades,
d'antics cobertors en la façana
que pengen al balcó les mans esclaves.

Que per entrar en la casa
sembla obert un bertrol, més que la porta.
No els cal més?, a elles!

Però és l'hora, l'enhorabona!
A la dona. I d'aquell sospir, el respir cert,
per les tres lletres premiades,
per l'altiva i dura sendera caminada.
Amb els vostres passos, sí!,
aniran caient muralles.

I el que has escrit tu,
¡a fe meua!, que ho de de llegir.
A pesar del vent que diu:
“No, que no ho sàpiga ningú”.

(L'espai confús, ¿ho sabies?,
està per tu i on estigues tu)

A Piedad Peris Garcia,
guanyadora del Premi per a autors
de la Provincia de Valencia del X
Certamen de relats breus sobre la dona.
Catarroja, 2010

sábado, 6 de marzo de 2010

No m'insultes

I no és un prec. És una ordre!:
No m'insultes
-sóc espai i em crec poble-
en contar
les mentides que em contes.

Hom llegeix de tant en tant:
premsa diària,
safardejos, alguna consulta
especialitzada.
Ah, mira!, algun llibre de poesia
i, fent com qui no fa,
una pàgina -web?- es cola!.

Del consistori,
a qui li corresponga
-l'espai sap a qui!-,
reb el meu ego subjectiu
l'insult que encapçala.

Es tracta “del dia de la dona”,
concurs de redacció,
jurat i premi...
Aleshores se n'adona!,
ve l'embolic, la confusió.
Por!...lícita i humana,
però, ni ho són tots
els qui hi estàn...
ni-cert i ferm-algú/algun@ que hi és
no hauria d'estar.

Obrim pas a l'acte
i ja en direm més.