martes, 29 de diciembre de 2009

Només dos dies

és el temps que queda
perquè acabe l'any.
Poc de temps,
insuficiente per a fer
allò que no hem fet abans.
Curt espai per a dir
tot allò que hem callat.
Només dos dias
però idonis,
per alçar-se en favor
de la utopia,
obrir-li els braços
a la innocència
-a vegades, vestida
de bon desig-
i amollar per a que volen,
com si volar fóra lliure!,
dos paraules d'ales grans:
!Feliç Any!.

(el vinent i els que vindran)

I, coses meues,
que aquest desig vola ara
per tots els que estic mirant.
També pels altres tants
que, en només dos dies,
encara em vindran al cap.

(entre uns i uns altres: tu!)

jueves, 24 de diciembre de 2009

LA “NOCHEBUENA” (menys coneguda com a Nit de Nadal)

Banya o mulla, és més: remulla,
la seca memòria
de la infància meua.
De llar de llenya i calor de fogassa;
pares, germans, ties i oncles,
cosins!.
Devota o pagana, la nit
era de familia i festa,
de carn rostida, costelles a la brasa.
Era ma casa!.
Una nadala que era, aleshores,
“villancico” de grans i xiquets.
Un acudit “verd”, però mai irreverent,
del “tio Salvoret”.
Unes cares, veus i cors
sense instruccions complementàries,
que eren, elles i ells,
els meus!.

Encara ho són. On estan?.
Dins de mi segur!,
i en la litúrgia renovada
de vestit i de llum,
com cada nit com la d'avui.
Amb altres testimonis.
Tots i tants, tan volguts!

Per les nits de Nadal
que ja han estat -i han sigut-
a ma casa i al carrer d'abans.
Pels arbres i el Niu d'ara. Per tu,
per vosaltres i ...per mi:
Bona nit de “Nochebuena”
al lloc i temps que ara tenim.

I tot el fosc...a la foguera!


(Que, encara que patim,
també som feliços, no?.
Em deixes, “blog”, que li ho dedique
a la meua dona?.
I a tots els que -a prop o lluny-
tenen la nostra llum aquesta nit)

miércoles, 23 de diciembre de 2009

Massa mullat

Massa mullat
per llarga pluja o excessiu plor.

Massa mullat
per l'empeny encara -veste'n por-
en defensar allò
que amb tu vaig aprendre,
pare:
si n'hi ha raó, avant!.

Massa mullat, però,
sembla que ix el sol.

Serà el Nadal?,
seràs tu?.

Potser, siga el camí
que tu ens ensenyares.
O, segur, és.

De tots els nadals, tants,
em quede amb el teu!

lunes, 21 de diciembre de 2009

El Sol s'està morint

L'home expert, astrònom o somiador,
sap de l'óbit del Sol en cinc milions d'anys.
Ja té substitut -a rei mort, rei posat-
un bessó del moribund amb batecs al cor,
amb singular nom, “Cygni”, i roig.
I ben a prop de la Terra, a poc anys llum...
Com a prop, a la vora del mar,
del mediterrani nostre i cult en el foc,
el clima siberià governa a l'hivern;
a l'estiu brama el caliu, com al desert.
Sense terme mig: extremista i radical,
calfament paulatí, a poc a poc,
de la Terra, de la vergonya, del cabdal
dels valors -refredats - d'alló l'humà.

El Sol s'està morint
i els vidres de finestres, al desembre de ma casa,
com anunci d'una guerra que deuríem vèncer,
s'omplin d'aigua-neu, de fred i d'enyorança.

El Sol s'està morint;
el vermell de les vergonyes s'ha tornat verd
i se l'ha menjat el ruc, l'ase, el mul...
que, encara que tossut, és hàbil i astut.

L'home expert, savi o somiador,
on va?.
Premudes passions li fan callar
o mentir i enganyar...
Calla la mort
de l'home i del Sol.

(A Copenhague, que no conec,
i a Catarroja............ )

domingo, 20 de diciembre de 2009

No hi ha crit

No hi ha crit, no hi ha queixa.
O sí?
Hi ha una flor que no fa jardí
-jo li dic vici-
que fa olor a desfici,
a lloc o camí, perdut o borrós.
No importa!,
o ara, no importa massa.
Com que fa fred
i, a pesar del temps, el camp és
lluminós, gojós...
el gaudisc de prop
i no xiscle.
Només dic que: no discutiu,
no oblideu a Catarroja,
una altra o descoberta,
és la vostra …
No hi ha crit ni queixa;
ni posició ni presa de partit.
N'hi ha només,
al vent lliure de l'humil opinió:
una esquerra neta
i de verda lucidesa.
Perquè és nadal
i per fotre a la dreta...

No hi ha crit
que la bona voluntat no emmudisca.
I, blogosfera a Catarroja,
confie en tu!.

I en tu, i en tu...
no em defraudeu!.

viernes, 18 de diciembre de 2009

LES CARES DE LA CARITAT

(A la Rosari. Més volguéreu...!)

Delicat mar dels ulls teus, mirant-te'ls.
Dolçor a l'oïda en escolter-les,
les teues paraules, fosques com te les creus...
lluminoses, tan sanes, tan amples!.

Més volguéren unes altres!.

Els dosmil set-cents setenta euros,
a la fam l'importen!.
Les dues hores, cada dia, preparant
el mercat, ens importen!.

Més que l'aparença d'unes altres!

Però, com tu em dius, no és...per a dir-ho.
Aquesta és la teua grandesa
i la de la caritat -ai, esforç!- ben entesa.
Vaig a ometre'l tot, però agraïnt-lo.

El teu amor no és d'eixir en imatges!.

No és la caritat que entenen molts,
però és capaç d' acariciar el que fas
i fer-me'l callar. No vaig a despullar
ni l'oració que pregues ni el teu nom.

Nom que no és...el nom d'unes altres!

(I en el nom de Cáritas, de l'Escola
d'Adults i en el meu: Gràcies!)

sábado, 12 de diciembre de 2009

Dissabte nuvolós

Del cel ennuvolat cau, silenciós,
un dissabte -un altre- que amaga
l'abnegada solsida d'un poble.
Poble gelat, pel sentiment i pel fred,
que, hi havent camí, no camina;
l'arrossega el miserable vent.
Un temps de núvols que tapen llibertats,
com si fóra un temps del passat!.
Ara, per tornar a l'ara obert,
cal desentelar i obrir el sostre del cel
amb la calor de pròpia voluntat.
Torna poble, del dissabte ennuvolat!,
no t'esperes a que ploga
per a que l'aigua aliena t'arruixe el camp.


(Catarroja, 12 de desembre
Ben mirat, podies ser aquest poble)

viernes, 11 de diciembre de 2009

El carro va més...

Un sol fosc alenteix les obres;
la pols i les tanques de fil d'aram
devoren la plaça,
el carrer estret, l'avinguda ampla.
Pot ser que algun dia,
la fornera, el carnisser,
els bars cantoners i el barber, ai!,
puguen obrir la porta.

Home!, -diuen que dimarts
s'inaugura aquesta obra!.
Però, tant fa!, diu el veïnat,
amb un abatiment
que només ells reconeixen:
-El que cal és saber quan, ai,
podrem obrir les portes
-Quan s'acabaran les obres?.

Que és el costum, a Catarroja,
que el carro vaja...més que l'haca!


(A la plaça La Regió. I a un poble
de credo estoic i bressol de rajola,
fins que vulguen, Déu i els fidels votants)

miércoles, 9 de diciembre de 2009

A l'opinió d'un xiquet

Si eres capaç d'això,
què no faràs al teu demà?,
però a poc a poc.

Val?, sense por...
peró amb la precaució que cal
per donar suport al bastó.
Quin bastó?,
doncs el que ja estàs clavant
amb l'esmolat punxó.

Et queda molta amplària
que a plaer has de recòrrer,
i l'opinió d'un xiquet
sempre serà necessària...
Tot i que alguns majors i vells
mai no sabran escoltar-la.

Serà problema d'ells!,
no el creus?. Tu, a la teua
i escoltant als teus,

on tens el refugi i l'ombra,
el consell i la cura
per opinar d'aquesta forma.

Compartim el somni:
Des de la serenitat,
a la merda el nou mil.lenni!

(Tot açò ve a compte-puntxant xiquet-
del nou estil del teu blog, del PAI “fot-horta”
i per la canya que dónes a Salvem Catarroja)

domingo, 6 de diciembre de 2009

“DEIXEM PARLAR LA TERRA”

A N. B., amb l'esperança que sàpiga per què

Amb el goig d'ahir i el sentiment d'avui
he anat cap a vosaltres. Gràcies!,
perquè m'heu portat -com ho dic?-
al antic costum del meu vol dels sentits.

Aquelles fulles seques, aquelles falles...
ai!, jo sé que no volen totes
amb les mateixes ales.

Als nobles arrels del barri, d'un poble
on hi ha batecs com els vostres,
calien fulles fresques: la Falla les Barraques.

…........................................................................

Calia l'aire, prop i lluny, de l'alé als carrers;
de l'antany i el sempre en la teua veu,
lletra de mantenidora, esme dels fallers,
llàgrima i paraula, en les que tu creus.

Has deixat parlar la terra.
Amb “Baptiste” l'hem plorat. I l'hem entès.
Pobre desentès que no l'escolta!.

El goig m'asserena i m'encen la llum,
veig el roig de la terra encara viu.
I he sentit com parla...gràcies a tu!!.
…............................................................................

Allò més gran, el que m'ha calat més frofund:
la menuda- cançó de vida, triomf de pares-
que no s'estima el camp de golf...
--”Pare,no!, el camp del iaio no, el camp del iaio,no!!


(A la colla “d'allà avall”, a la Falla les Barraques,
i al aguait d'altres classificacions, la meua: un deu!)

sábado, 5 de diciembre de 2009

EL LLUM APAGAT

El llum apagat i encesa la foscor,
ulls ajustats que s'acomoden
per veure, allò que no és, com era abans.
Els ulls, plorosos per l'esforç,
somien que ho veuen:

El barranc, el llac, llits complidors
abans de estar descoberts
pels dies agressors.

Se'n va la fosca i torna la llum;
els ulls, presoners per mirar
la bassa buida del demà,
s'obrin darrere de reixes.
Veuen que ho somien.

El Poyo, l'Albufera, preses del progrés
-el mateix progrés que l'Horta-
afusellades pels diners.

El llum, ara, no cal encendre'l.
En la tomba dels pobles i els dies
no hi ha res a veure.
Els morts i els cecs miren a palpes.
I veuen més que uns altres!


(Deixar el Nou Mil.lenni
redueix el risc.... )

viernes, 4 de diciembre de 2009

MAI NO M'HEU FET GRÀCIA

Tampoc cap d'aquells
de la teua pròpia colla.

Ni tu, ni ells,
mai no m'heu fet gràcia.
Tot i que sembla ser
que, a més d'altres coses,
hem de gaudir
la “graciosa” prepotència,
la del còmic plenari
amb pedra que es cola
-consta en l'acta?-
per la controlada porta.

No, mai no m'heu fet gràcia,
pero he hagut de riure'm
en un ple a Catarroja.

Si tot continua així,
supose que encara ploraré massa!


(L'havíeu assajat?)

jueves, 3 de diciembre de 2009

TORNEN ELS DIES

Tornen el dies, les hores...
torna nadal i el natalici
d'aquell que, potser
no va nàixer mai.

O mai no ha mort!.

Torna el sol de l'hivern
a mentir-nos per fora;
al endins torna el fred
a embrutar-nos l'hora,
l'hora de l'esperança
de veritable nadal;
la sensació renovada
de l'amor i de la mà,
obert i estesa
a un món de germans.

Tornen el dies,
l'hora i el sentiment
d'aquest món que s'ha adormit.
O està massa despert!

És Déu qui naix?

Doncs que ens mire,
que tornen els dies
dels seus evangelis
als sords d'ací avall.

I pot ser que així tornen
els dies de nadal.


(Aquesta mena de “cristma”
vol felicitar a:
Salvem Catarroja, ateus i creients,
als dels somni de la pau i
als que llauren terra i bona voluntat)

jueves, 26 de noviembre de 2009

BOTXINS

Encara en potència
i tot i així...botxins,
que els seus dits assenyalen
l'execució del reu.

La llei la retarda,
l'executor s'inquieta,
i el condemnat s'angoixa
amb l'ànima resseca,
com la seua pell;
com la seua filla, l'horta,
que a frec de coll
ja sent la corda.
Afligits, de dol, amb por...
però
què l'importa a qui?.

El tamboret de la mort
es tombarà tant
com faça falta:
arrossars, horta, port.

Pel negoci, per la causa!

Botxíns, de nom. Els cognoms,
al registre de Catarroja.

martes, 24 de noviembre de 2009

Això era Catarroja:

El costum i la cautela,
la fam saciada
-o saciant-se-
pel mil.lenari enginy,
el que avui diuen dret,
de treballar...
per menjar i fer diners.

Vàcua la gent d'antany?,
ignorant i neci, un poble
que ha pescat i llaurat?;
que ha dut als fills a l'escola
i que, de més d'una riuada,
s'ha redreçat.
Des d'aquella Catarroja, ¿aquesta?.

Això era.
I cal que ho siga encara;
benvinguts tots els de fora,
que també sou Catarroja,
sou pa, paraula i faena,
sou l'arrelat demà,
la cistella, el treball...

cultura, Albufera, carrer,
fàbrica, taller,
llengües i comerç...
com era abans, però ara més;
en lloc d'un, dos bars;
ara quatre en lloc de tres:
esglésies, bancs

i un centre de salut més gran!,
més metges i mestres.
I més dignitat,
i més llibertat;
i més vergonya on cal.
Menys consistori de palla,
menys “progrés”i més avanç.

Això era Catarroja.
Això serà,
quan el vell nou mil.lenni
quede soterrat pel fang.
El fang de sempre
de l'horta i del port,
de solcs i de sèquies de trellat.


(encara que jo no siga
ocell de “niu diví””,
tinc dret a somiar)

domingo, 22 de noviembre de 2009

CONTA'M UN CONTE

Sacsejant un braç del adormit cos de l'avi, el menut balbucejava, en la seua llengua, les paraules:
-”Conta'm un conte...”
L'ancià, en la plenitud del paradís de la seua sesta, obri un ull; el tanca de seguida. Però de nou una
veu, ara la de la xiqueta:
-”Sí, conta'ns algun”.

L'ombra del cap de l'avi va haver d'anar aclarint-se, doncs les paraules dels seus néts eren llei. Es va incorporar a l'hamaca on jeia, pausadament, mentre pensava...
Què els conte jo a aquests monyicots?, al temps que es posava les ulleres de pensar en “groc”.
I el menut i la germaneta ja estaven asseguts al voltant; un a la cadira baixeta, l'altra al terra. Els dos, animats i afalagats pel prometedor somriure que el iaio els havia dedicat.

-Vaig a contar-vos la història de “l'Arbre que estava malalt”.

-Eren, una vegada i un llogaret...això farà quatre o cinc anys i on hi havia un preciós jardí. En ell convivien una surera, un anouer, un cirerer...palmeres, rosers, alguna figuera i d'altres que no venen al cas. El cas que aquest conte ens conta és el de la surera.

Se sospita que, des que hi fou plantada, va sofrir diversos atacs de malalties estranyes, però passaren o s'amagaren fins que, ara fa -com us he dit- quatre o cinc anys, un mal vent la va traure del seu lloc. La surera té una seriosa malaltia. Enguany ha florit, però només un poc...L'arbre, no cal dir-ho!, mai no ha donat cap fruit.

Ara dóna por, està com empestat. Les fulles se li veuen caigudes, algunes branques seques. Símptomes, tots ells, d'un arbre que està malalt. Pot ser que...s'haja regat poc, o que es regue massa. O alguna cosa mala a les arrels.

La gent del llogaret, des de fa quatre o cinc anys, ha consultat als experts: jardiners, agricultors de la zona, biòlegs, persones majors i jovens. Fins i tot algun lletrat, per allò que saben tant!. Però l'arbre no trau cap. Tot i que ...trau , i massa, les mans!, brutes de resina apegalosa, branques que cal anar podant, tallant netament. Algun arbre del veïnat ha suggerit, alguna vegada, pintar el tronc de calç...però en mesclar-la amb el medicament de sulfat que necessita, queda un color verd brunenc, que fa que el jardí continue lleig.

Com el conte cal que acabe bé...-què no es farà pels néts?- els pobletans (habitants d'aquest poble) s'han reunit en assemblea i, sabeu el que han decidit?. Tallar en sec. Un arbre nou perque el jardí torne a lluir com antany.

I sí, el reg excessiu accentua la malaltia.

Els dos germanets corren decidits cap a la cuina. Els espera el berenar!.
Però van, també, pensatius: A què ens recorda la surera?

viernes, 20 de noviembre de 2009

A LES TEUES ESQUENES

A les teues esquenes
el resultat de la enquesta.

El mèrit del primer pas,
de Catarroja Descoberta.
I el colorit dels pètals resultants,
pinzellades de voluntad.

“Wilson Ferrús:
el polític millor valorat”.

No t'obri la porta?.
Ens sabem, com tu, pelegrins
i en aquest camí et seguim,
però

-Wilson Ferrús,
a les teues esquenes, el compromís!

miércoles, 18 de noviembre de 2009

PERSEVERANÇA

I

Perseverança però, transcendència,
a la qual faran greu les conseqüencies
de llargues i tossudes resistències
front a un poble ric en paciència.

Jocs de justicia i jurisprudència
en que han de vèncer les evidències,
a pesar de les fosques alternances
que la Llei sofreix per lega presència.

Ai, perseverança!, feta obstinació
cega i sorda al que al poble l'importa.
Per què no escoltes la seua opinió?.

El Suprem cal que us òbriga la porta,
però a penes cabeu tu i l'horta.
Serà aquest el trist ...i darrer graó?.

II

Qué hi ha darrere de tant d'afany i empeny?.
Recurs davant l'Alt Tribunal dels que són:
Ivvsa, Llanera i “tot aquest món”.
I en el seu nom, nostre honorable Consell.

Els mourà només l'esperit de servei
o és que la nit -això fosc- els confon?.
Improva , consistori...i el seu malson:
pobres cossos, o rics, pendents de la llei.

Al Mil.lenni, a l'hora alba encara,
el paralitza un PGOU cautelarment
mentre, lenta, sí, una barca s'acosta...

Catarroja mira, de gaidó, la vara
que regeix i comanda l'Ajuntament.
La vara persevera: cap resposta!

lunes, 16 de noviembre de 2009

HO VAIG A INTENTAR...

Abans que res, aclarir el què: disculpar-me amb la associació SALVEM CATARROJA. Moral i ideològicamente estava amb ells. Estic!. Però tan senzill com una inoportuna i emprenyadora malaltia, em van impedir anar a la xerrada sobre el Nou Mil.lenni, a la FESTA PER LA TERRA. Malgrat això he procurat assabentar-me com es va desenvolupar. Pareix ser que bé!, i dic bé amb la senzillesa que li cal a l'esdeveniment: reivindicar la terra, el terme d'horta de Catarroja; manifestar el seny front al desgavellat projecte- i les seues irreversibles conseqüencies - de la urbanització Nou Mil.lenni.

Una menuda espurna de llum per a pal.liar la foscor, la desinformació, en la qual, encara a hores d'ara, ens té sumit al poble el silenci del govern local. Va ser -em conten- una correcta i ben exposada opinió d'un respectable paisà. Ell en primer lloc, hi va expressar per què està en contra d'aquesta innecesària macrourbanització; savis comentaris i grans coneixements socials, geogràfics i de la història antiga i actual del poble i el seu terme.

D'altra banda les documentades llums aclaridores, jurídiques i judicials, del projecte; des que es va iniciar i, pas a pas, tot el procés fins al punt legal en que ara es troba. I açó va estar a càrrec d'un altre paisà, aquest europeu, tan integrat com compromés amb la colla dels que volen una Catarroja sana, la mateixa que alhora ja l'ha adoptat com un d'ells. Erudicció doncs, documentació i bona harmonia van encendre i van il.luminar, tembé, aquesta segona part.

Preguntes i debat. Gent d'interès i gent amb interès, tot i que alguna gent “interessant” no van anar..Potser no calien. Però els que sí calien, van anar, van actuar i van fer gaudir als assistents són els xicots del grup NAIA. Com que venien acompanyats-com fan sempre- de la seua qualitat i el compromís de professionalitat, les veus, la música i la força de les lletres, també del cor d'ells i de la terra que defensen...doncs, va haver d'eixir, tot, bé. I així va ser!.

Enhorabona.I a tots per igual: al Salvem, als participants, al públic i amics, a Naia; a la terra, per la festa. Al Casal Jaume I i al terreny que resta de l'horta , perquè encara hi ha alguna aixada que somia amb llaurar la terra.

miércoles, 11 de noviembre de 2009

QUAN VOLARÀS, LLIBERTAT?

Amiga de l'adolescència, encara no et deixen volar?,
què bé sé jo, que llibertat!, és la paraula
que ompli la boca, copes i plats, a la taula
de qui es creuen elegits, i cridats al gran sopar.

Llibertat, presonera encara de veu i mans,
només lliurada des de la distància llarga
on, alt i superb, el vent no fa moure cap ala,
i...en el prop, controlat, l'únic alè del vol ras.

Amiga llibertat, nua com la terra d'horta;
com ella, prometedora i núvia promesa:
em quede amb les dos, per si se'ns obri la porta.

Aniré darrere, seguint el deixant d'ala estesa;
o passaré davant, sostenint la torxa encesa.
Que hauràs de ser tu, llibertat!, l'au més forta.

domingo, 8 de noviembre de 2009

PAI, PAI, PAI...

Tres PAI tombats!,
tres PAI xicotets, dissimulats,
que la raó i el trellat
han tirat avall.

PARCENT,, mil huit-cents cases
que no es faran.
Mil huit-cents porcentatges
que “alguns” no sucaran.
Mil habitants que descansen
i poden respirar!
A tots, però a un grapat
de veïns i amics d'allà,
-i que han lluitat!!-
la nostra estreta de mà.

I tan bon punt!. Ah, sí,

que s'han tombat...per minúcies:
perquè no hi ha prou d'aigua,
pel gran salt demogràfic,
perquè afectava a sòl protegit
i massa superficie.
Minúcies més, a com ara,
el moviment ciutadà
contra urbanisme qüestionat,
contra promotors “de fora”
i contra el govern local.

Tres PAI tombats...i potser no calia
la lluita de quatre anys.
Els PAI així cauen ells sols!

A Catarroja, PAI, n'hi ha un,
només un, per manca de terreny.
I els PAI, PAI, PAI...
se semblen tant a ell!

L'UNIC QUE TINC CLAR

Cal pensar
en negre sobre negre?,

Cal començar
a viure l'alba d'un demà?

O soterrar la tristesa
i deixar crèixer
l'estima i l'amistat?

L'únic que tinc clar
d'aquesta abstracta realitat,
és que als dos us vull sempre
al meu costat!

Si vosaltres no ploreu,
jo tampoc!,
però...

(A tu, et sé.
A ella la entenc.
Jo, cec i tot, sempre estaré)

….......................................

ESPAI, avui em calía això.
Dilluns tornarem a tancar el puny,
a olorar les roses,
a mirar a les gavines de reüll...

sábado, 7 de noviembre de 2009

NOVA CRIDA

Potser vinga,
vingues!
´
La vaga esperança
és lícita;
qui sap si tot
és com ha estat?.

Potser siguem,
o no!.
Però tu ets
i jo sóc.

Ja t'he cridat!,
amic i temps.

viernes, 6 de noviembre de 2009

QUAN ÉREM MENUTS

Quan érem menuts
ens contaven un conte
-Marieta i el Mort!-
que, com que era macabre,
ens donava molta por.
Però, conte a la fi i al cap,
la mare, la tia o la iaia
ho apanyaven
perquè es riguera l'infant.

El destacat del conte era:
-Marietaaa...
ja vaig pel primer esglaó!.
Ella es posa a tremolar.

-Marietaaa, pel tercer esglaó.
La xiqueta crida
i la mare li diu que no fera cas.

-Ja sóc al replà de l'escala.
-Marietaaa, ja sóc a la teua cambra.
Ella s'amaga sota el llençol.

-Marieta, ja et tinc!
I se la va emportar...
i ningú no ha sabut mai
el destí que va seguir.
…....................................................

Què vos sembla,
Catarroja i catarrogins?

( Ja sé qu'han tancat l'infern,
però s'han deixat el dimoni)

jueves, 5 de noviembre de 2009

PAU

A què definir-la?,
hom sap el que és!.

Pau,
un ferm arbre
i dolç mot,

pau,
riure o plor, segons qui,
s'aprofita o la vol.

Pau que no cal
de vegades,
com la de missa i la mà;

pau necessaària
sempre!,
la de dins i de germà.

I pau sospitosa
del poble
i el seu govern...

miércoles, 4 de noviembre de 2009

UN CAFÈ?

A mitjan vesprada i al repòs d'ella;
damunt la taula de marbre sobre fusta,
el perol fumejant i una aroma d'horta
criden a Pep: Anem, posem-nos la brusa!.
A mitjan vesprada però...
a qualsevol hora si és hortolana,
mija hora, oberta la porta a la xerrada.

Un cafè?
Clar que sí!, amb companyia sana
i s'ho faran “tocat”de paraula,
d'aquesta paraula que sempre parla
quan qui parla és home del camp,
com Pep, que algun en queda encara...
Glop de cafè, calent, que calfa la conversa.

I el got o la tassa,
a la mà o sobre la taula, va buidant-se;
es refreda el café a l'ombra d'una casa,
que alguna en queda encara...
S'enceta un tema, a com ara, d'encisams
i van corrent: l'aigua, poble, terra,
alcalde, el demà, com és i com era,,,abans.

Més cafè?
Pep diu que sí, que li cal més cafè. I llarg!,
per parlar de Catarroja
i el “mal bé”que “li s'acosta”...
La lluna ix...al cel i a la ment d'un cantó
de la taula de fusta i marbre.
La gent -poble i camp, s'alça i se'n va a casa.

Una dona, vestida de negre, retira el got,
i la tassa amb nansa trencada. Caldrà fregar-la!



(Després em contava Pep:
-Quan comence el “mal bé”*, ja no aniré
a cap conversa ni cafè. Ara!, ara és quan
hi ha que prendre la veu i el carrer.
-Tu, què opines?
“Muerto el burro, cebada al rabo”)

*Així nomena Pep el Nou Mil.lenni

lunes, 2 de noviembre de 2009

L' ELEGÀNCIA ELS INSULTA

...i, com m'ha dit una dona:
“és senyal que els preocupa”.

Que a la meua oïda i meu entendre,
no us ha insultat ningú.
No!, que aquest espai ha estat allí,
a la plaça de la Verge
on tants anys s'ha fet ofrena...

i ,ara, porta a l'esquena
a uns governs
-del poble i comunitat-
que són de pena.
Pena...per informals,
per amorals...

-Espai, ara posa cura
i no caigues en ofensa.
Sapigueu, rojos i blaus:
“La veritat sempre sura”.

Va fent-se l'hora, ja arriba

i el merder s'aplega...

Pas a la democràcia,
i qui la destorbe, fora!!

domingo, 1 de noviembre de 2009

“TOTS SANTS”

( i Tots els Fidels Difunts )

I, una vegada més,
l'encertat del filòsof grec:
“la veritable saviesa és reconèixer
la pròpia ingnorància”.

Jo, com el hel.lè aquell,
tinc prou clar que no sé res...

però he estat al cementeri
i he posat flors;
no als morts, més bé als vius
que aquí tinc!.

-”Mare, pares!, el meu bes
agraït i des de dins.”

-I aprofite l'enllaç
per a contar-vos:
He anat a manifestar-me,
contra els corruptes,
els mentirosos, els lladres,,,

-”Ja, ja ho sé... que tu, pare!,
em diríes:
“Molt, bé, fill, molt bé!.

Decantaries un poc el cap
i et somriuries...

Per aixó sempre t'estime!

viernes, 30 de octubre de 2009

PROSCRIT

Enemic d'un estat,
d'una nació, d'un país.

En l'amplitud de proscrit:
enemic del estat
de la mentida,
del suborn disfressat,
del estat d'hipocresía,
despotisme i supèrbia.
Proscrit
del país de maravella,
d'allò més bé,
que és el bé d'ells;
del estat sacre i sant
de colp al seu pit
i la traveta al altre.

Proscrit,
sempre enemic
de l'estúpid estat
de gratuïta estupidesa,
de convenient bogeria
i lúcida embriaguesa,
de camí al estat
d'al.lucinògena
idolatria.

Palla que sobra
i proscrit que destorba.
Un valent, cent poregosos;
un titellaire
i, en les seues cordes,
cent lladres.
Una veu que no s'escolta
i mil sords
que l'aplaudeixen...
(sords de voluntat,
no els que no senten).

Un rei de res,
un proscrit, un enemic.
La misèria d'aquell és una;
la d'aquest una altra.

jueves, 29 de octubre de 2009

ARA, LA TRANQUIL.LITAT

Ara és l'hora del plenari, a Catarroja,
al palau que no és de les ciències
ni del arts. O és d'un art nou desesperat ?.
Que conteste l'alcalde...
Ah!, que avui no pot; en el pròxim ho farà.
Jo, que avui no he anat, gaudisc tranquil.litat,
perquè- de sobte- ja tinc aigua del poble;
no n'he tingut en tota la vesprada!!.
Això ho sabrà el senyor alcalde?,
o és cosa de cultura?,
o de jardins i parcs?.
Per cert, a la colla de les Aigües, gràcies
i un deu!. I als “abans citats” no vull suspendre'ls,
no fóra cas que repetisquen. Ja en tenim prou!.
Tinc aigua -ja ho he dit- i vaig a duxar-me,
que per això no he anat al plè,
per no engreixar-los la llista de :
moros, forasters, gitanos i...pudents.
Ara, rentat i pentinat,
tranquil per no haver anat. Me'l contaran!

COMPROMÍS

Com compromet la paraula!,
davant llunyana sospita
de ser llegida
o...ai!, escoltada.

Rente el mot si em llegeixes!

El fons, quan crec que m'escoltes,
no el sotmet a normes.
Doncs, no són prou netes
quan són paraules que penses?.

I un projecte sense efecte?

Subtil o bast compromís
de conte de fades;
somni esvarós de ments avares
en caps de nàufrags podrits.

I riu-te, compromís!


(li diuen “Ics”, però la incògnita
està en tots els que porta darrere...)

martes, 27 de octubre de 2009

CORRUPTUS

Quina amplitud, en desvetlar-me aquesta paraula,
quan l'he llegit en la quietud d'antiga pàgina
de mots llatins, descriptius, de l'època clàssica
quan, ja!, la culta esplendor alterna amb la faula.

La glòria per damunt; el vici, sota la taula.
Mà escultora de l'art ...i mà pervertida
pel suborn, bruta i mullada de covardia;
el cèsar...i l'esclau, de vida feta fàmula.

Quin fosc sospir, què presoner, què estret
el sender que condueix el pas del pervers,
amb l'única seua llum del poder dels diners!.

Per què, corrupte, t'has deixat arrebasar el dret?.
No creus en la pau de la calma? No eres res?.
La redempció, d'ànima i mans, pot fer-te més!.



CORRUPTUS TUUS
NO T'OBLIDEM

i els afectats per vosaltres
SEMPRE US RECORDAREM



(Fins dissabte, a la processó.
Per què contra la corrupció? )

lunes, 26 de octubre de 2009

GENERÓS POBLE

Catarroja!, gràcies!!.

L'Auntament demanarà un préstec
(huit-cents mil euros o més)
que haurem de pagar -deurem!-
al llarg de vint-i-dos anys...

Generós i generosos,
poble i pobladors, gràcies!,

i segona lectura del evangeli.
Va dir Llanera als creditors:
“heus ací” un poble bo
i el salvador Nou Mil.lenni.

Déu és infinit, totpoderós.
L'ajuntament del messies,
poble elegit, també.
Llaor i glòria...al generós!.

A l'alè del alcalde
i els seus patges regidors:
“Tú si que vales”,
concurs de televisió.


(DARRER DIMARTS D'OCTUBRE)

domingo, 25 de octubre de 2009

DESARRELATS

Desarrelats temps i lloc
en la trobada;
dia trist als ulls
i al ànima.
El que ens espera:
a l'ànima, al cos
i a l'esquena ampla;
l'ànim, tanmateix,
és de l'aparença
que cap d'ells plora.

Perquè
als desarrelats temps i lloc
no els importa.

Set del matí
de l'horari nou,
de l'hivern i de ma casa;
claror i cel
aguaiten, de sobte,
per darrere d'unes branques...

de palmeres,
de l'ànim, del cos
i de l'esquena ampla;
de l'horta,
d'un remor de memòria
i de tot allò
que, desprès dels desarrelats
temps i lloc,
ho sé, la vida em guarda.
Quan i on m'importa.

(Les branques seques les va tirant el vent;
les verds encara romanen un temps)

diumenge, 25 d'octubre
(a la merda)

jueves, 22 de octubre de 2009

NO HI HAN ARBRES

Però hi ha bosc...
com a ells els agrada.
Fosc i enfosquint-lo
tant com els plaga,
tant i quant
a més de quan,
li convinga a la trama
de les fosques mans.

No hi han arbres
ni sòbries arrels
que brollen...
ni segures terres,
que asseguren poble,
quan el poble desfulle
i caiguen els pètals
al jaç del diable.

Quin triomf, paisà!,
ara d'ells, els artesans
i arquitectes de l'urbà;
fonts d'on emanen
plans d'actuar integrats.
De papers mullats,
de camps assolats
i sequera a les llars.

T'espere, poble
-ja no sé per què-
reviscolat de nou,
mostrant-te despert
enfront del que no vols.
No et contradigues
del cap als llavis;
collons!, no et dormes.

No hi han arbres,
però espere -segur-
les vostres branques...


(“L'honestedat dels polítics
ha estat qüestionada per la
societat”. Traduït del castellà)

miércoles, 21 de octubre de 2009

CURT L'ESPAI

Curt l'espai
però llarga la distància.

Curt l'espai
de temps i de terra,
on caben, amants
sense abraçar-se,
l'assalt i l'esperança.

El teu i la meua;
el vostre i la nostra.

Imperatius inajornables
presoners de la pressa.
Alçades mans
a contrasenya...
d'esvarosa promesa.

En l'espai de cards
a la dreta d'un nord cert.

Alena en front,
al mateix espai,
un plançó brollat
dels arrels de sempre,
d'alternatives netes.

L'espai nostre i meu;
el d'el just i de llei.

(Donem-li temps.
L'espai l'han agafat ells!.
Donem-los paraules,
tot i que menteixen sense elles.)

jueves, 15 de octubre de 2009

JORNALS TORNATS

Avui ve Camps a Catarroja,
si el temps i la vergonya
no l'impedeixen.

Sorprèn, en tot cas,
que no impedeisquen res
ni “mister” Prop
ni “mister” Gurtel...
el PP i la neteja,
com a que no es parlen.

Avui vindrà Camps
-a Catarroja-
i molt devotament
i molt altra cosa,
li aplaudirà una gent.
Li xiularà una altra.

Amor amb amor es paga.

I demà l'hi podem
pagar a Camps...
Quant més, millor!.

Tornem-li la visita
al Palau de la Generalitat.
Li xiularà una gent.
Li aplaudirà una altra?-

Contra l'especulació
i la mala gestió a Catarroja,
la democràcia ens demana
tornar-li el jornal a Camps.

miércoles, 14 de octubre de 2009

VISIÓ...

“Visió és l'art de veure
les coses invisibles”
(d'un irlandès del passat,
polític i escriptor).

I ceguera és no veure
el que la vergonya amaga.

Encara que només siga
brossa d'ironia,
vomite un “enhorabona”
a la MAL guardonada,

que no sé per què
ni per qui.
I ella sap...que no m'importa!.

I ella sap...
que a ella tampoc.

Com tampoc a molts
dels que creu ben a prop.

Visió,
vergonya,
flames rovellades...
t'assoliran!

però un suau remor
-deliri blaver-
d'antigues falles,
haurien de tirar-te al carrer.

Allà t'esperem,
a la plaça de Manises,
divendres,
setze d'octubre
i a les set de la vesprada.

Front a la Generalitat,
contra l'especulació urbanística
i en defensa
del teu poble.

Podries vindre acompanyada.
Catarroja seria teua
i aleshores, sí!,
hauries de ser guardonada.

martes, 13 de octubre de 2009

VAIG AIXECANT EL CAP

Vaig aixecant el cap
a poc a poc;
espigolant la collita
d'aquest camp d'abans,
camp que va regar
alguna llàgrima
del meu passat.

Passat sense llibertat.

Vaig aixecant el cap
però amb els ulls tancats.
Pel si de cas.

Només els òbric,
poc i amb por,
per a llegir un poema.

Després,
per a viure'l,
els torne a tancar.

….................................

No te gens que veure.
Volia escriure una mica
sobre el Costa i la negativa
a anar-se'n del seu corral.
Recorde un refrnay
de les velles del poble:

A veure com no vos mateu!.

sábado, 10 de octubre de 2009

LLUM NOMÉS DEL DIA

Del dia que t'alces tard.
Dia mans i callat
perquè ahir va ser festa;
festa incompresa
perquè tu
ja no estàs.
Fosc nou d'octubre:
què has reivindicat?.
Un plat de paella
que sacie a l'ignorant?.
El somriure
del delinqüent,
perquè els vots
l'han exonerat?...

Llum només del dia,
del dia que va poder
ser gran.

Llum que il.lumina
el soterrat valencià
i disfresa el dol.
De la comunitat,
de la runa espoliada,
de la història sense porta
(la que crèiem protectora
de la casa dels Mestres,
al poble de Catarroja,
on està?).

A tu,
sompo govern local,
ja tenim clar
que no cal preguntar!.

No he tastat vostra paella
(vos he sofrit uns altres plats)
però he gaudit d'un suculent
i exquisit guisat de memòria:
dues pancartes
al lloc
-i a la vergonya-
del enderrocament.

No agrairé mai prou,
a Salvem Catarroja,
el que fa pel meu poble
front als baixos colps.

(Gràcies sempre!,
encara que la dignitat
i honradesa vostres,
no em permeta
deixar escrits vostres noms.
Els tinc gravats on cal.)

Encara que en la
penombra del temps...
les pancartes desapareguen!.

jueves, 8 de octubre de 2009

ANY DOS MIL NOU,

Octubre
i dia nou.
La festa al cor.

A la cara
reflectides
totes les preocupacions.
´ Moltes,
perquè són totes.

Però la veu,
i els ulls...
i les mans i els peus.
I el tràfec
amb l'equipatge,
I tot...
i ell,
i ella...

I un sac ple
del millor tresor,
desperten
l'alba
d'un nou d'octubre
generós,
valent...
Un rei,
una reina consort
i l'immens amor
dels dos,
mouen...

a donar-li llum
a un somni,
a portar-li un somni
a una vida.

Bon viatge,
tota l'esperança...
i que eixa vida,
el somni:
mare, pare i filla,
òmpliguen prompte
vostra casa...

(No volia però m'ha eixit.
Tota la sort!.
Aquest tan Gran estarà amb
vosaltres, Ell també.)

NOU D'OCTUBRE, NOU

Poble valencià de festa;
alguns valencians, també!.

Seguici d'un rei, En Jaume,
entrant a València, ciutat.
A pesar del gebre o la boira,
els batecs de vell Regne
celebren la data,
rememoren, commemoren,
fins i tot es reivindica.

Senyera.
Te Deum
i focs artificials.

Valències...
de les rites, dels gurtels
i els pastissers,

de confiters com el Camps,
de Jaumes i Violants
que es tornen massapà.

Nou d'octubre
de doble rasant:
d'un passat conqueridor
sota un blau cel
que acaricia al traïdor.

Poble valencià de festa,
Poble!,
del costum del Mocador
del valencià enamorat.

Però poble, l'altre!,
d'un color de “ja n'hi ha prou...”.
“València i poble sóc jo,
com ho va ser el meu pare,

com l'ha estat sempre l'honradesa,
l'horta i la seua gent,

la “gent del carrer”,
eixa a la que mai
no sobornareu.

Nous d'octubres, dos:
un és el vostre.
L'altre, el meu.

viernes, 2 de octubre de 2009

CANÇÓ DEL POBLE

Et vull tant, poble,
que sóc capaç
d'escriure açò.

Acaricie el teu nom,
tant!,
com deteste uns altres

Com tu, poble,
tinc el mal de la ceguera:
jo, als ulls,

tu, al fred del teu silenci,
al vergonyós interès
o en la por només.

Tant de pes
a la cistella del peix,
pel bes traïdor!.

Com el suportes, poble?.
Com no despertes
i et reveles?.

Et vull tant, poble,
que sóc capaç
de perdre'm amb tu.


(Uns i unes altres
ja es van perdre
al bosc de la complicitat)

jueves, 1 de octubre de 2009

INTÈRPRET DESCONEGUT

Deixeu-me que us el presente...

Tancava amb força els punys,
com si volguera agafar alguna cosa.
O retenir-la.
Múscul tens i sarró inteligent.
Dens, immens, com el seu verb.
Cap d'alta muntanya
ja descendit al pla;
brillant somriure de humanisme,
humanitat, idealisme-
Lluitador i esclau
per creure's i saber-se lliure.

Cadira de braços,
gaire buida …
o buida del tot . Però plena
com l'estudi, la cambra
on encara s'escolta aquella història.

El relat curt dels fets
(què em fa pensar
que aquest relat sí és cert?),
com ell els va viure...
els va sofrir,
fins que avui
els ha mort!.
…..........................................

Els serveis socials,
que mai es van ocupar d'ell,
ja han netejat la cambra,
han retirat de la taula,
un plateret d'olives,
un got amb dos dits de vi
i unes caixes de cartó:
milers de papers manuscrits
del any mil nou-cents...
trenta-sis,
trenta-set, trenta-huit
i trenta-nou...

La colla del fem
ja ha buidat el contenidor.
Ja han reciclat la memòria.

En pau!

miércoles, 30 de septiembre de 2009

CATIFA MÀGICA

Delicadament dibuixada,
esbós embastat
com les belles arts;
després treballada, bordada
per els cors i les mans
dels amants del camp.

Catifa màgica
que retrata la dolçor d'abans,
que conserva l'amor,
l'afany i l'esforç
per traure tant
des de tan poc.

La catifa descrita no vola
però vol volar!.

És la visió relaxada
que es veu des de dalt.

Del “campet”,
un trosset- si arriba-
d'un tot d'horta abandonada;
un desfici, contrapartida,
a l'especulació
filla de immobiliària.

Catifa que sembla mora,
com els avantpassats
del bell art agrari.
Feta per mans de genis d'ara,
els que tinc davant
de tant en tant...

Als que sempre tinc
al meu costat.

La catifa és d'ells i d'elles,
també les carxofes
i les carxoferes.
Admirant la bellesa
de -entre solc i solc-
les hortalisses...

el que més m'estime
és el recer
d'uns i d'unes altres.
A la riba del campet,
al que sempre m'acoste.

martes, 29 de septiembre de 2009

PLOU SOBRE MULLAT

I l'ànima del arbre
renaix exultant,
reviscola el seu verd
ara fresc
per la humitat;
plou del cel
aigua que el renta,
fulles netes
i branques lluentes
muden al arbre
de festa.
Plou avui,
dia vint-i-nou,
i l'arbre, des dels arrels,
evoca
-i enyora, com cada any-
aquell grandiós Sant Miquel.

Però enguany
plou,
i plou sobre mullat;
romandrà quiet,
mudat i callat
li dirà a Miquel un Pare Nostre,
no veurà
els carrers del poble,
no anirà a la Missa
ni eixirà en processó
pel carrer de l'Església.

El poble, ara està més lluny,
ja massa!,

Escoltarà la traca
i es veurà ell mateix
reflectit a l'espill
de l'aigua que li ofega.
Traca i aigua,
soroll , humitat
i ràbia continguda,
li ho diran.
Plou sobre mullat
i l'arbre ja sap
que això s'acaba...

El seu espirit s'entristeix
pero el seu exterior
no s'altera...
S'imagina
que on ell vaja
aniran,
l'horta de Cataroja,
algun home del camp
i Sant Miquel,
el Sant de l'espasa
que lluita contra el dimoni...

(Avui pot ser un bon dia
per a dir-li NO al nou mil.lenni)

lunes, 28 de septiembre de 2009

PUJA L'AIGUA

Puja l'aigua
i encoratja el risc;
puja el perill
d'omplir-se de fang
el camí,
els carrers d'avall,
la vergonya de dalt
i l'únic tros
-tres tarogers,
mal comptats-
que queden al camp
(abans dèiem horta,
avui diguem mort).

Puja l'aigua
i al poble, dins i fora,
es remulla la indiferència
dels quatre o deu
governants...
(quants són, què fan?).

Heu volgut navegar
pel mar amoral
de la riquesa fàcil
-riquesa pobra i
d'aigua bruta-
i vos arrebossa la casa,
l'aljub i l'horta
que encara no és vostra.

Heu de navegar
però amb vaixell
que responga
a la promesa que heu fet.

Puja l'aigua
i el somriure al vostres ulls
no s'ombreja...
No patiu,
el alt vol de la vergonya
no és el vostre,
no en teniu.

A la frontera
de la decència
no han posat barrera.
Oblideu-vos-en ara,
passeu!.
Però puja l'aigua.
I ja està cobrint
la vorera de casa!!.

ESPASA ENLAIRE

Erecta, lluenta,
apuntant cap al cel.
Agafada per una mà,
la mà santa
de Sant Miquel.
Als peus del sant,
Lucifer, Satanàs,,
el dimoni.
Sant o guerrer,
just o justicier,
Miquel, l'arcàngel,
sembla reptar
a la supèrbia.

A la mà, l'espasa;
als peus l'amo del mal.
I en la santa veu
la indignada protesta:
qui com a Déu?.

Demà, en la missa major
de la festa gran del sant,
sonaran les campanes...
Li hauríem de respondre...

L'església, la parròquia!,
encara no l'ha fet.
Per què Sant Miquel
porta l'espasa en alt?

(Que no s'han adonat
quin dimoni hi ha ací baix?)

domingo, 27 de septiembre de 2009

DE GUERRA I DE PAU

Refugi total.
Ara que la guerra-diuen-
s'ha acabat.

Déu ens lliure de la pau!.

Antic casal
útil al son del descans
dels tirs actuals.

Cansa la falsa pau!.

Bunquer i llar
que empara front l'enemic
que ve disfressat.

Soldat en missió de pau!.

Casa i palau
on el rei sóc jo;
sóc alcalde i regidor.

Sóc del partit de la pau!.

De guerra i de pau,
m'estime el temps meu;
per això l'use com crec.

I allà glòria...i ací pau!.

(En Catarroja, la guerra!:
l'expulsió dels hortolans,
reconquesta formigonera
i moros contra cristians)

viernes, 25 de septiembre de 2009

CANT DEL BOTIFARRA

Nit excelsa en plaça antiga
olorant la treva d'aigua caiguda.
I just avui va i no plou!.

Plaça, el lloc, de Falla allí parida,
bressol d'Ella i també d'ella,
veïna i blavera, ai! Regidora...

lletrada confusa que,
si no fores qui eres o qui ets,
què seríeu tu i ell?.

Qui l'ha “clavat”?,
la del blau en quatre-barrada
o ha segut Pep, el Botifarra?.

El bosc és confús però l'arbre clar...
tramontana o gregal,
el vent de la Llotjeta t'ha fotut,

ara “busca qui t'ha pegat”,
presents i absents hem gaudit,
demana responsabilitats!.

I sort que és cultura!,
què et sembla si en aquest cos
haguera estat l'Urbanisme?.

Déu vulga-i Sant Miquel-
que el concert seguisca el ritme
i es vaja l'alcalde abans del final.

Prou està aguantant el poble,
i l'horta, d' aquell mercat
que ex-alcaldessa i alcalde

a Catarroja han portat.
O no era la mateixa mà
la que va signar els dos concerts?.

Mà albuferenca i fallera:
és mèrit i culpa d'ella
el Botifarra i el Llanera...

(Demà la venjança.
Però avui te ho has engolit;
o cal dir “tragat”?)

miércoles, 23 de septiembre de 2009

SEMPRE ADMIRADA

Sempre admirada
dignitat!.
“Rara avis”- estranya-
en l'ocell polititzat,
plomatge complex
i patrimoni incert,
que, des de la nit del vot,
troba el sol
de la cadira i la clau;
té la sort
-que en la democràcia nostra
no és altra cosa-
del govern i la font
de la que emana
el seu sou...
I, d'açò, hi ha algú
a qui excloc...
però el magnífic son
de creure en ells,
els polítics ocells
disfressats de dignes,
s'esfuma al despertar.
A l'eixida del sol,
aquest home que sóc,
amb somnis de dignitat,
ja coneix
als homens que són!.
M'enfonsa la realitat
i busque suport...
de vegades
treballant l'hort;
ara, com plou,
a la riba d'aquest blog.

viernes, 18 de septiembre de 2009

CRIT DE QUEIXA

Tocant diners i construcció
la ceguera és la mateixa.
El campanar, moro o àrab,
poble sabut o de merda,
coll de corbata
o samarreta de marca;
terra que plora ,
acta d'esquerra
o llenya de l'altra...

Titol de villa magna
o devoció a la mare Ana,
quatre vots mal comptats,
contes de por
i la por dels comptes
que mai quadren...
Constructors fets callar
i ajuntaments de paper
fent màgia amb els diners...

Que-casualment-
ompli l'erari d'ells mateix.

Però la màgia i els mags,
redéu, han de ser bons!.
O jo m'he extraviat
més d'allò normal
o no he après prou
després de tants anys...
Em pose sota l'advocació
d'algun sant.
Perquè governe qui cal.

Ja !!

miércoles, 16 de septiembre de 2009

LLOA DEL SILENCI

Eloqüent silenci
que em parla tant de temps;
remor sorda
que sabia sempre
de què em parlava.
De qui !

Contra el vent
però confiant en ell.
Perquè en ell vola el temps
que va fent-se vell,
i ric
i lliure.

Eloqüent silenci
que, despert, es fa somni
i arrimat a una vora
de la vida i de la edat,
a crits ja et parla
de...la llibertat.

I, què més lliure
que el silenci ?.

Potser una paraula.

Però...
i si, a l'oceà de l'estima,
no és l'adequada ?.

(A L.S., segur que , encara,
sap per què.)

martes, 15 de septiembre de 2009

ÉS TAN BONA …

Ai!,
ai de sospir, tan bona
com llarga, com falsa,
com abstracta.

És tan bona,
enlloc però en la ment.
Com oberta la mar
al somni del vaixell.

Tan bona és
que només li falta
ser certa.
Ai-de nou-pluja de l'ansia...

La noticia correlada.
Que és mentida?,
no importa!.
És paraula seua i passa.

Com ja van passar unes altres...!
com quan va vendre casa i hort
sense avergonyir-se.
Ell davant, la justicia darrere.

Ai!, ara és meu el sospir,
recordant paraules de Espriu
(i cite acoblant-les a algú):
“...vergonya mansa dels lladrucs”).

Cautelar , de moment,
el nou mil.lenni està suspès...
Al gener del any que ve
ja vorem!.

Tant pot ser
que algo comence
com que acabi tot.

(I dic “tot” en l'amplitud del mot)

sábado, 12 de septiembre de 2009

DESPRÉS DE LA LLUNA PLENA

Després dela lluna plena,
la foscor.
Després de tempestuosa pluja,
la sequera.

Després...
ja tot fosc i sec,
al matí de l'endemà,
el sol.

També,
si volem, si vols,
tu i jo.
O millor, els dos.

L'aigua, del pou;
el verd i la llum
i de nou el cel...
dels teus ulls.

(Per a tu, per tu.
Per l'amor)

viernes, 11 de septiembre de 2009

EM SÉ POBLE

Em sé poble
i m'enorgulleix
el vent de poble.

Sóc poble
i gaudisc
d'ésser de poble,

però visc en un poble
assetjat i acorralat
on el vent es fa pobre...

i a dones i homes
la pobresa fa confondre
vent i aire.

L'aire viciat
també confon
gent i poble.

jueves, 10 de septiembre de 2009

TEMPS D'ALTRES TEMPS

Anem de viatge cap als dies,
els dies següents certs i nostres.
Asseguts en banc de fusta
d'un tren amb somni de lletra;
tossuts i inocents,
impacients sense fronteres.
Anem en el tren i en el temps
que, abans, ja van viatjar altres.
Anem aprenent
què farem amb tant de dia,
tanta saviesa, tanta vida.
En el temps, d'aquells
i de tots els temps,
creguts per la lletra apresa,
sabem llegir el nom
de cada estació on arriba,
el tren, el temps,
la vida.
Però no s'aprèn que cap d'ells
mai no es para!.
Ni en el temps d'altres temps
ni en el de ara!.

domingo, 6 de septiembre de 2009

ARRANCADA DE ROSSÍ...

Així m'ha passat a mi!.
Amatent en voluntat i cos,
les ulleres de prop
als ulls.
I a l'esquena, feta ampla,
un sac de fictícia ignorància...
tota la que ha fet falta
per a obrir el llibre.

Em sentia,
malgrat no voler escoltar-me.

Oblidava, o això volia,
només per animar-me.

Cremen els noms
però més les imatges.
Òbric les primeres pàgines
del llibre de festes majors;
voluntat a la merda:
ulls lesionats que es troben
amb fotos indesitjades.

Folklòric somriure
que ensenya dents.
Somriure, per què?, d'ell.

Fictici posat
d'anunci mercantil.
Sembla, ella, d'ofici vell.

Així i tot llegisc:
“Catarroja té coses bones...”
Sort que el reconeix!.

“Cultura és...”,
escriu la jaqueta a ratlles.
I jo, rossí, no seguisc!.

(Sant Miquel i catarrogins,
llueix-te i gaudiu. En festes)

miércoles, 26 de agosto de 2009

SÓC

Sóc un home
de poques ales.

Però vull volar...

Sóc un jove
de llarga edat.

Però vull somiar...

Sóc una hora
del temps que em queda.

I ho vull encara!.

domingo, 23 de agosto de 2009

PAISATGE NET

Paisatge net, amb creus i bous,
paisatge roig,
de carreteres secundàries
sense asfalt.
Pedra als costats i en els ponts
sobre rius i barrancs.
Per dalt, el Sol
i de quan en quan un cartell
que ens diu els quilòmetres
que falten per arribar.

Paisatge de sempre i d'abans,
de viatge estiuenc
actual i ancestral...
d'abraçades i somriures
i silencis de paraules.
De pares i fills que es volen
sense etiquetes ni traumes;
De Déu infinit damunt d'ells
sense mitjançar capellans
ni psicòlegs familiars.

Paisatge net...i sa,
on es paga, a l'eixida,
el peatge que una mare
porta de casa preparat:
braços arromangats i el berenar,
per als fills, per al pare,
i un bon term de café
com li agrada al cunyat.
Paisatge rural...i net,
amor familiar, satisfet !.

(Què passa?, volia escrure'l)

sábado, 22 de agosto de 2009

COMPLIRÀ EL PP...?

Es pregunta Catarroja
Descoberta.

Estarà acavat el Joan XXIII
-col.legi- al setembre ?-

I ara diu l'espai confús,
i què, si no ho està?

S'enutjaran els fidels?,
li retiraran el vot?.

Clar que no!.
Doncs, aleshores,
riu-te i viu, PP!,
que el dolorós problema
del capritx educatiu,
ni ara ni mai,
sembla ser el teu.

És l'estiu
i el trascendent
i el greu...
descansen.
Com descansa la rajola,
i els xiquets,
sense escola!.

Complirà el PP?.
Dubtes?,
per ventura no compleix,
tot allò que calla
i-covard i astut-
mai no ha dit?.
Però SEMPRE ho hem sabut!.

Subtil fil del engany,
que podrem o podran,
al setembre, reivindicar
front als culpables a l'ús:
“si el col.legi no està obert
és culpa de Zapatero,
o, a lo millor, de Ferrús.

(En tot cas, els dos darrers,
són...i responen, quan cal!.
Però el poble no vol veure'l)

viernes, 21 de agosto de 2009

LA VERITAT LLUNY DE CASA

I dic la veritat però sóc conscient
que és relativa o presumpta.
Baix d'un cel i una brisa
que recorden la distància
que hi ha entre la sidra i l'orxata,
entre la poma i la taronja...
un agost, una terrassa,
i un desengany de- ai!-
una amiga o lo que siga,
em fan ser testimoni
d'un relat de Catarroja:

D'una alcaldessa que va haver
-va haver una vegada tal cosa?-
que de tenca albuferenca,
es va convertir en polp.
Va estendre els seus tentacles
i va tancar les vergonyes...
Va dir, “allà vaig” i va anar.

El poble seu sap a on.
I, la seua amiga, ja ex,
segons sembla, ara també.

Quan torne parlarem,
que és d'Albal, per si és igual
la veritat prop de casa.

Clar que tot açò,
altres i jo
ja ho sabíem d'abans.

(Pobre Xiri, tots li assenyalen
amb el dit. Però, què és un rifle
sense balí ?.)

martes, 18 de agosto de 2009

ALGUNES COSES

Algunes coses no naixen.
Es creen
o s'ho creuen.
Els homens
i- vaja!-també les dones,
l'hi inventen.
Construeixen,
taüts o carrosses,
amb una carabassa
en alienes factories
sempre fora de casa.

Algunes coses,
com el barri o la llar,
són realitat molesta...
i es creen
o s'ho creuen,
nous carrers
amb nous cantons...

Algunes coses,
no podem imaginar-nos
qué fàcils són
de vendre!.

I creixen,
com abans els boscs,
en qualsevol poble,
però no en qualsevol lloc:
hi han per a això, bars
i parròquies que, de concilis,
passen de llarg.

Glòria a les...
algunes coses!,
respetem-les
encara que siga
per la seua antiguitat.

(Tant de bo que em llegires,
fulla perduda entre pàgines
d'un “misal”)

lunes, 17 de agosto de 2009

NO CREGUEM EN...

La bondat d'alguna gent
que mai no perdrà dignitat,

perquè no s'ha assabentat d'ella.

La víctima que plora
quan la taverna està plena,

perquè l'escena falseja.

No creguem en qui renega
del seu origen, que disfressa,

perquè la identitat seua és falsa.

No creguem, no crec!,
ni en ells ni en elles...

perquè es creuen mel d'abelles.

I són picada de vespes.


(A l'actriu de bar, perquè interpreti...
que em sé el seu origen)

domingo, 16 de agosto de 2009

LA DESCOBERTA I L'ENQUESTA...

Hereus del franquisme, val!.
Però no els lleves mèrit:
són de la seua collita,
de la seua pròpia idiosincràsia,
les subtileses a l'ús,
delicadeses d'abús.
Hereten la dictadura...
però amplien el negoci.

El país era un
i alguna titella ministre.
Teníem un Paco...i lluny!.
Ara en tenim més ...i massa!.
I, a més, prop de casa.

D'aquell ens passàvem els grisos,
alguns sabem per on;
d'aquests i d'aquest,
inadequats com som,
ens lliure Déu!.

Però, val!,
l'error no són els hereus.
És d'un poble,
que, ignorant o poregós,
els vota...perquè vol!.

Clar, que això,
ho paguem tots!.
I ens anem acostant,
sobris i a poc a poc,
a coneixer veritats.

Molt bé per Catarroja...
la Descoberta.

sábado, 15 de agosto de 2009

DEDICAT A L'ALBA

Primera hora
i nom
tan estimats.

Alba del dia
i ...primera collita
de la familia;

cinquè rebrot
del viscut i benvolgut
clan de parauletes:

perquè celebres
el sant, felicitats!.

Perquè em sé com eres
sóc oncle encantat.

QUINZE D'AGOST

L'Església celebra
l'assumpció o el que vulga,
de Maria, de la Verge;
és quinze d'agost
i és festa...
Què més cal
si ens permet menjar i beure?.
Si hi ha diners
per a un regal,
per a fer-li a qui celebre
el dia del seu sant!.

Si el regal és de paraules,
pot ser barat o gratis;
pot ser d'amor o records...
com que evoque el primer any:
polsera de pedres verdes,
de viatge per la mar
tu i jo...i ta mare.

Que ja apuntàvem maneres!:
seguim en el verd,
com de branques de palmeres.

Seguim...jo seguisc igual,
volen-te com aquell any.
I, que dure!, ta mare davant.

Feliç dia del sant,
eclesiàstic o de laic enamorat.

PRESÈNCIA D'ELLS

A poques hores de distància
ja endevine
la llum i el so que han d'omplirme
de promesa i constància...

Quan els arbres anuncien
la nit a la casa
i les ombres dibuixen
una flama que no abrasa...

Ja estaran ací.
I tornaran a cridar-nos
les veus treballoses de l'amor.

Complicat frenesí
de queixes i sigilosos passos.
Pel desitjat filial retorn.

(Benvingut, ramat. Vos esperàvem!)

viernes, 14 de agosto de 2009

ASSAIG DE L'ÀNSIA

Càlida i baixa, la veu
suspesa de tres cordes
amb tres colors definits:
el roig de la sang,
sang d'avantpassats morts
o per vida ferits;
grog d'or heràldic
amb el que ens hem criat
-molts, alguns o tots-.
I el morat confús,
convertit per l'ús
en emblema alternatiu...

Serà que és,
més prop de la vida,
d'un ànsia inmensa,
l'única eixida?.

Serà que l'ànsia s'humiteja
per llàgrimes velles?,
o serà que flameja
“el seu eco al vent...”?.

Serà la càlida veu d'ella,
o la punxent noblesa d'ell?.

Pot ser l'ànsia d'home cec.
Però estime a la parella.

(A Pere i Maria Euhenia i les
xarrades en el Hort.
Entre vers i cervesa, vostre!)

miércoles, 12 de agosto de 2009

SILENCI

Silenci no és
només callar;
aquest és
silenci covard,
lleig
i pobre
com el silenciat.

Silenci pot ser
la expressió més digna
de rica saviesa,
generosa,
valenta
i culta.

Silenci,
de veu i de gest,
d'honradesa
i llibertat;

silenci elegant...
si se sap callar.

(El respecte em condiciona.
No el fet, sinó la paraula:
descanse en pau.)

martes, 11 de agosto de 2009

A PESAR D'AIXÒ

A pesar d'ells,
goig sempre patent
en la pell,
i per ells,
aire permanent
de desdeny.

A pesar de l'ala dreta,
que mai s'adreça
en cap vol net
de nets ocells,
el rostre d'ells
sembla content.

A pesar del sentiment
propi i meu,
perquè l'errat sóc jo,
tinc l'ingenu atreviment
d'esperar la veu,
a pesar d'això.

(També els arxivarà
alguna causa Déu ?)

lunes, 10 de agosto de 2009

NOVES LLUMS ( i/o nous camins)

Camina descalça el camí
cap al seu cim.
Camina amb peus serens
els passos que li falten
fins a la mare nit.

A l'altre costat,
on la llum es fa ànima,
ànima i jaç s'ajunten...

el jaç les fa dos de fet;
la resta ho faran les mans
i l'almoina del vent.

L'ànima i llum m'esperen
en el tàlem del temps.

(dedicat a D.L.,mans al piano
mentre jo escric açò )

domingo, 9 de agosto de 2009

M'ESTIME EL TEMPS

El que he tingut sense ser meu,
el que he venut massa barat.

Però m'estime més el d'ara endavant.

Amb goig em guarde
el temps lluitat en nom d'un treball;
el temps, llarg i intensiu,
defensant d'un nom la dignitat...

Però m'estime més el que ara he començat.

M'estime el temps
de la meua vida que vull meua.
Perquè crec que me l'he guanyat,
pagant la voluntat aliena.

M'estime el temps
i, amb la caricia de l'estima,

m'estime el temps que encara em queda.

sábado, 8 de agosto de 2009

FICTÍCIA LLUM

Fictícia llum que dóna un piano,
quan veus, sense mirar
però com un allau de mirades,
l'altre horitzó de les coses.

Fictici temps de les hores
dels dies qualssevol,
que, del piano, les notes
fan dissabte.

Llum i fum dels ulls que es tanquen,
per efecte, per defecte,
reduït aforament
d'un espai encara ample.

Llarg i callat el silenci
que, respetuós i voluntari,
despulla l'auditori...

Canvia el compàs
amb l'esclat de mans, que parlen
a les mans del pianista.

Aplaudeixen i demanen,
a la llum i al art que tornen.
I a la nit de l'Hort que seguisca!.

(Voluntari -i també respetuós-
ho vull dedicar a tots els companys
que creuen en el creïble. I han fet
que jo sàpia somiar en un concert
com aquest. Per la seua hospitalitat,
al H.F., gràcies!)

CEL HORTOLÀ

Mereix partitura
i de mestre gran.
Donem-los temps!.

Cel de reflexos blaus,
del blau de tots
els que estimem aquest cel...
a més d'altres tons
de verds, rojos o grocs.

Ample el pentagrama
i ample l'espectre;
cel d'horta encara
a pesar del miserable.
Papers damunt de la taula
i no per a fer tractes
d'hortalisses ni taronges.

Es tracta de vendre
el cel hortolà de casa.
No seria un pasdoble
la música desitjada,
caldria un requiem
en memòria
del cel que avui té Catarroja.

Que s'arrisque algun mestre,
que una banda del poble
ja interpreta alguna nota.

Els donem temps?

jueves, 6 de agosto de 2009

DE MOLINER FUGIRÀS...

Perquè aquesta comèdia
amb actes de drama,
sainet o entremès
que es diu democràcia,
acorrala a l'innocent
en continu assetjament...

La utopia ho és per defecte
i el efecte és nefast;
que no ha de moldre,
arròs o blat,
qui no més vol ser alcalde
per tapar els seus forats.

I el eixemple...
per onsevulla que vulgues mirar:
a Catarroja, un PAI,
“re-parcelació” en Albal.
Convergència d'interessos
-politicament dispars-
amb euros del veïnat...

Que els moliners que conec,
els conec com gent honrada.
I els dos pobles citats,
d'alcaldes
d'oposats colors de corbata,
un t'acorrala en blau
i l'altre a la manera roja.

Però tinc clar una cosa,
que la ideologia,
la democracia o el partit,
és només corfa que els tapa!.

(Ells són ells,
i el que s'emporten, nostre!)

ACTUAL O PRESENT

Agost, quatre encara, incipient.
Dies per davant
d'estiueig diferent.
Sol gratuït i trasllat barat,
com abans,
barret de palla i bicicleta.
Un plat en taula a migdia
i per dormir lloc de sobra,
tot el camp,
o tot el lloc de la casa.
Convidat i amic,
tinc el repòs del estiu,
com d'altre temps si vull,
a l'Hort de Ferrís,
.
Des del sentiment d'ací,
desde la terra d'horta,
el poc de verd que queda
i alguna vetlada grata,
l'espai confús,
aquest estiu no tanca.

Si ens deixen,
emprarem el suport
de la nit fresca,
o la suau brisa de l'alba...
o l'hora de sesta.
O quan la colla se'n vaja
(dic la colla que molesta).

En agost, la flor es fa mustia
i la lluita es calenta,
però no es fon.
Actual o present ,
el vol continua
i les ales...no es detenen
mentre no s'acabe l'aire.

L'aire del ja veurem!

martes, 4 de agosto de 2009

RECERCA

Busque
el que sé que hi ha,
que existeix,
que està.

Espere
de la recerca,
veure la primera fulla
brollar de la terra,
mirant cap amunt.
I de dalt,
mirant-nos,
espere i busque
l'ull que ens cal.

I la mà
i la voluntat;
que existeix,
que està.

COM SI HAGUERA VOLGUT

Com si haguera volgut
dur a la casa més llum;
projectar a l'exterior,
del foc assasí, el fum...
Com si hagueren volgut,
la parella
de troncs de palmera
-vençuts!-
inundar l'ànima meua
amb un rebuf d'aire pur,
deixava veure l'eixida del sol.
Avui, dos buits s'omplien
de culpa reconeguda.
Avui, han volgut rentar la culpa
amb dos camions amb grua.

La sinuosa silueta
de dos centenaris arbres
ja no està...
la glòria-manipulada-de les proves,
permet seguir el ball
de la falsa llibertat.
Un camión molt gran
s'ha portat
dos troncs de palmera.
I la vergonya dels imputats.

Com si haguera volgut
rentar la merda...
pagat per la suor nostra,
l'acció de la Generalitat.

(Caldria felicitar al “picudo rojo”
i al “azulado Camps.”. No ho faig!)

domingo, 2 de agosto de 2009

COM UN CRESOL

Com si fóra d'un cresol,
la llum que li cal
-i per fi-
pareix li pot arribar
de l'església menys clerical.
La llum del seny,
de la mà d'un crist social,
no tant popular,
del cresol d'un cel nou
que il.lumina mentides,
i al pou del necessitat
posa música als últims dies...

Com un cresol,
que a l'espai confús confon,
ja no sé
si al Xiri li dóna llum
o la llum...és ell!.

I, confús, confesse:
no sé molt bé el que he escrit,
però el resum és
que allò dels “últims dies”
m'ha fet feliç.

miércoles, 29 de julio de 2009

LA POESIA

La poesia és ara
tan infantil com adulta.

Ampla i senzilla
com l'alegria, la tendresa,
la valentia, la por
i la il-lusió encesa.

La poesia és ara
per a ella...

i per a vosaltres, pares,
quan digueu tota la vida:

“És, poesia o prosa,
la meua filla!”.

(Wilson, en la llengua nostra,
un 10, per a tu i tota la familia)

domingo, 26 de julio de 2009

RISC EXTREM D'INCENDIS

Titular repetit en molta premsa espanyola.
Màximes per damunt dels quaranta,
que alerten -pur formulisme?-
del irrefutable foc que porta destrossa i mort.

Per lo vist, a Catarroja, no és risc...
és altra cosa?, és que està fet a posta?,
el terreny condemnat de l'horta
és una bomba ...i ningú alça el dit.

La palla del abandó és un perill,
per la patent congelació del edil,
regidor o del seny en ebullició...
L'ajuntament tindria algo que dir!.

O fer, qualsevol d'ells,
un passeig pel camp del somni,
del sac trencat de la il.lusió.
Actueu o sereu còmplices.

I em deixe la rima
per a quan reculla les verdures,
o quan veja fent-se
les vint-i-cinc altures.

(RISC EXTREM D'INCENDIS
AL CAMP ABANDONAT DE
CATARROJA I...cansa dir per què
si seguim amb el vel en la cara)

sábado, 25 de julio de 2009

Vint-i-cinc de juliol...

Dotze zero huit,
per a mi de mati.


Per al crono astronòmic
ja hem creuat el migdia.

Per al meu sentiment,
compta el temps
pels minuts musicals
de banda municipal,
de Artesana local
que, amb magistral nota diu:
“es chopà...hasta la moma”.

I així,
cadascú ho fa com li ix,
celebre Santa Ana i Sant Joaquín
(salutació a l'alcalde de Albal,
que també “fa parlar”...).

I així,
ara amb la “Danza Oriental”
del mestre de nom del carrer del Port,
m'esplaie un poc,
i li pegue foc al blog...

com és dissabte
-i no vaig a treballar-
a la nit tenim sopar
al que vindrà gent respectable
(tu també estàs invitat).

Hi haurà vi, tal vegada;
amena conversa i riallades,
verdures collides amb calma,
ecològiques,
filles d'una horta enamorada...

I del mateix amor,
regat amb l'aigua de la ràbia,
naix el remor de la queixa,
que ompli la sobretaula...
perquè la lluita no ens cansa.

No has de llegir-lo,
no estàs obligat.
Però, violat i prenyat,
com que l'avortament no em va,
això és el que he penjat:

NO ENS CANSA LA LLUITA

No!, encara no.
I menys ara, quan
venen a casa ,
i en safata de plata
et porten el cap.

Cap que és metàfora,
tot i què el qui ve parla,
amb llengua descarada
i amb l'accent de Catarroja,
tot el que bé li ve en gana

Com que coneix a Xirivella,
al “Florero” (així el nomena),
a la regidora estrella,
titol imaginari que ell li posa
a “la edila”barraquera;

ah!, i no es deixa
en la sentència,
a l'anònima ex-alcaldessa,
lady viatgera
que un dia va anar a Anlaterra,

i (sic) el bitllet
no el va pagar ella.
Que ve de l'escola fallera,
que és mora o...lo que toca.
Quan toca ser, s'acomoda!

Però la lluita no ens cansa,
li dic a qui ve a ma casa.
I sé cadascú quí és,
igual que ho sap ell o més...
Però ell, oficialment, els vota!.

(Ai, si el Xiri...s'assabenta!)

L'AFORAT

Cada vestit d'aforat,
què vesteix, què protegeix ?.

Cada treball en lloc públic,
assignat a dit, què diu ?.

Cada euro que vola
sense cap sentit, qui ho controla?

I el poble d'ací,
a cada pas que dóna el partit
aquest que governa,
en què es transforma ?

L'aforat somriu
i jo balle a l'ombra del meu niu,
esperant de tot i res
si el govern local és d'ells.

Cada assalt de l'aforat
que no guanya, jo avance un pas.

I també Catarroja,
que, en la seua espera, avança!.

viernes, 24 de julio de 2009

ES VA ACOSTANT EL DIA

Càlid dia de vent de ponent,
oponent al vent fresc
del tot ens val.

S'acosta el dia en que algú,
i la seua companyia,
caiguen de genolls.

I no serà, crec,
per demanar perdó,
doncs desconeixen l'oració.

Serà la humiliant postura
de qui no pot fer negociació;
el final de l'aventura.

Es va acostant el dia
de la trista i freda missiva.
El remitent: la justicia!.

Tornarà una suau brisa...
sí!, me l'estic inventant,
però va acostant-se el dia.

jueves, 23 de julio de 2009

LA NÚVIA

Coloma blanca
que escolta la veu;
au migratòria
que ha descobert l'amor.
Que estén les ales
i emprèn el seu vol;
núvia coloma,
que ve des de fora
a posar-se en l'horta.
A incorporar-se,
a prendre possessió
del càrrec,
de la cadira i el sou
que Cupido li ha trobat.

Núvia coloma,
vestida ara de verd
de l'esperança,
gaudeix del tàlem
i l'orgasme popular...
mentre les fletxes,
el jou i la resta,
es puguen comprar!.

TORNEM A FER...

Tornem a fer
curta la distància.
Des de l'Hort al cel
no hi ha més
que quatre pams,
una taula,
dos cadires
i una tassa de cafè...

Una conversa
de puntetes,
una paraula o dos,
o moltes,
que diuen -o no!-
el que senten,
però que són paraules
-com ho eren- nostres.

Tornem a fer
-moltes vegades torne!-
conversa amb tu
com si fórem,
un fill i un pare
que els dos sabíem
que no érem...
tornaré sempre!.

En juliol, el vint i tres
i...tots els dies.

miércoles, 22 de julio de 2009

NOVA JORNADA

Torne de nou, redimit
de l'odi d'ahir...
una nova jornada
però no canvie d'aixada.

Torne descansat,
i a la millor hora de l'alba.
No he fet més que dormir;
Déu i la nit m'han fet l'oblit.

I en la faena, la llum encara
de la rutina necessària;
sense ella, l'ànima cega.

Ara la paraula és una altra,
i continua sent contrària
a la merda que ens assetja.

(Li'l dedique a l'amiga de
la lluna negra, mentre passeja)

jueves, 16 de julio de 2009

MALEÏT EL TEMPS...

Maleït el temps,
que fa tan llarg el futur
d'ajuntament sense tu.

Maleïda pudor
que note al voltant,
pel vent governant.

I l'olfacte meu
no hauria de ser jutjat.
És sentit en llibertat!.

Tinc clar que això ho saps.
I també que, si pogueres,
caminaries les meues voreres.

I, així, vanitós,
maleïsc el temps contemporani.
Tot i què compartim calvari,

martes, 14 de julio de 2009

EL CORATGE QUE CAL

Tens l'alé inestimable
de fer-te valent
tenint por.

Tens, aparentment,
el coratge que cal,

la claror, més que un altre,
per a veure clar
quan el poble està a fosques.

Tens, innat o forçat,
el coratge que cal,

per a passar de tant
com per a no deixar passar,
quan l'interès s'ha acumulat.

Tens...el coratge que cal
al valent covard,

el vestit, la disfressa,
el comandament de la tropa
doctorada en no pensar.

Creus que tens el ciri popular;
i no veus la impopularitat.

Però tens el coratge
del ceg, que en la retina,
mai no li canvia el paisatge.

I el coratge que cal
per, amb dolçor verinosa,
“construir-te” el final.

(És clar: el final anhelat)

lunes, 13 de julio de 2009

TRETZE DE JULIOL

Encara que mai he deixat de veure't,
aquest matí he tornat a mirar-te.

Dorms al descans de l'altre camí
però encara, sempre!, estàs ací.

Molt i sovint et recorde.
Pare distint,
al centre de l'espai
on vas instal.lar el somriure,
on vas viure vivint!.

Juliol d'estúpid estiu
que se`t va dur;
I tretze, que tu sabies
havia de ser el quince.
Molt bé, cabut !.

Ahir cremàrem les bruticies
i avui encara està eixint fum.

Va per tu !.
Per l'onomàstica
i la promesa que ens vas fer
de no deixar-los passar.
L'estàs complint !!.

sábado, 11 de julio de 2009

CONTRA LES RATES

Qualsevol tipus de rates.
Contra elles,
qualsevol tipus de missatge.

Aquests veïns del Xarco,
honorables-o més-
com uns altres;
en tot cas, molt respectables,
han volgut
fer l'ús del seu dret,
per creure estar en democràcia;
reclamen a l'ajuntament
per la seua dignitat,
salubritat
i merescut benestar...

“neteja del solar
per part de la propietat”.

D'això fa dos o tres anys!.
Qui ha fet cas?.
Ningú!,
al menys fins la pintada mural.

Per les rates
dels barris i “zones nobles”,
la lenta agonia
d'un silenci soterrani.

Per a quan, en Catarroja,
una colla governant
més enllà del nou mil.lenni?.

Per la meua banda,
mentrestant,
SUPORT als de la pintada!.

(I sort!, que ja tenim
regidors de barri)

viernes, 10 de julio de 2009

JO TINC LA LLIBERTAT

Jo tinc la llibertat
de perdre-ho tot,
si tu li ajudes
a qui me ho vol robar.

I tinc,
tu no l'has tingut mai,
la llibertat
de no estar comprat.

Tinc també
el vent que tu no tens
que, a mi,
em porta el perfum
de la flor natural,
la flor sense comerç.

Com que mai m'he venut,
tinc la flor,
la riquesa,
el sou, la cultura,
els amics
i la familia,
la educació i la vergonya...
el silenci i la paraula,
la plaça on viure...

la caseta imagnària
(només una)
en la plaja que desitge.

Tinc l'horteta
amb la claror del camp clar...
Camp i claror a perdre,
si uns quants i tu
no us feu homes.

Tinc el suport moral
de la meua consciència...
I tinc la llibertat!.

(Denia, 10 de juliol )

jueves, 9 de julio de 2009

Des de l'aïllament

Des de'l titol que m'agrada
per al encapçalament,
però fent, en l'inici,
un incís, precís:
l'home que em mou
a aquesta espècie de crit,
no és un home aïllat;
Ho he titulat així,
malintencionadament,
per seguir el corrent
de una “autèntica altra gent”.
Nascut en el vint-i-quatre,
mil nou-cents....,
encara no mort, per sort!,
la sort d'ell i la meua,
perquè, cama i pedal de bicicleta,
el porten, de quan en quan,
a l'ombra d'aquest espai.

Tasseta de cafè
-o, si és l'hora, cerveseta-
és la barata quota
que paga, ma casa,
per una lliçó d'història...
per uns refranys o una “copleta”,
contes antics, locals!,
inventats alguns,
però uns altres certs!.
I tots es recullen...
es guarden, es pensen.

Ai, si saberen...
les coses que, “d'ells “, es conten!.
Relats extraordinaris
d'ordinaris membres reals.
Sospitosos assemblats
de catarrogins antics
i “nou mil.lenàris” actuals.

De vegades, l'home només aïllat
per el poc trellat d'uns altres,
en acabar de complir
el precepte dominical,
que sol ser d'onze a dotze,
(i ja no més detalls),
agafa l'egua de dos rodes
i ...a xarrar,
que, Miquel, ve d'un silenci
però no ho sap guardar.

miércoles, 8 de julio de 2009

PARAL.LELS I PARAL.LELES

No confondre amb allò de “per a ximples”,
simple joc de paral.lelisme,
que, argumentant altre joc, en la memòria
llunyana d'un vell; en la distància llarga
dels poquets estudis fets, paral.lels
són dos conceptes,
idees, línies, hòmens o dones
que, prolongats en l'espai i el temps,
i camí d'interès el mateix,
mai no es troben, no coincideixen.

Assumides doncs, les equidistàncies,
paral.les són tots ells;
les paral.leles són elles!.

Si el concepte primer arriba al cel,
geomètricament, tots seran sants.
Amb distinta jerarquia en el santora!.

Però un batut,
de justicia i geometria,
d'honesta resposta social,
hauria de traure un suc clar:
perduda la primera línia,
les que no es tallen amb ella
han de sofrir el mateix final.

Si, en urbanisme, negoci, horta...
la primera trajectòria
s'ha fet torta: alcalde, paga!.

Ah, però...la cara abaixada,
la vergonya disfressada,
la cabotada covarda...

tenen noms que es silencien massa!!.

Ells són el paral.lels.
Les paral.leles, les femelles.
I cada un...ha fet el seu...

(Llistat de regidors i adjacents.
L'arxiu: Memòria local.
Període: Des del Pre-Nou Mil.lenni
fins ...Déu vulga que ja prompte!.
Agraïments: Secret, de moment)

domingo, 5 de julio de 2009

WEB NO DISPONIBLE (?)

No puc entrar on vull;
No dispose d'Internet
però sí d'un poc de temps,

al cap meu i al ull,
la boira i el cristall d'augment
em fan lluents els foscs vents.

Que em mouen les ales,
em donen sustent i... lent,
en duen al calaix de les paraules.

Què lliure que em trobe!,
què dòcil i, tanmateix,
què rebèl.

I, a mitjes, la por i el seny,
cervell, precauciò...jo què sé!
(la cauta religió del vell?),

el que pendent tinc a dir
me ho calle. Per què?...
El silenci i jo ho sabem.

Algun arbre,
a punt de caure
també!. I no dic res.

(Però el reg sec de l'horta,
en sentir parlar de mort,
de més d'un arbre s'enrecorda)

sábado, 4 de julio de 2009

ESPERE, ANSIÓS , UN SMS

Del jardí o del jardiner,
que m'anuncie el canvi del mes,
en que dec canviar el cotxe:

d'aparcament, de vorera...
però l'ansia es fa quimera,
per rebre, el dia un o el que siga,

que no siga ja molt lluny,
o un sms,
o a traves del vent,
la palmadeta a l'esquena.

La que em lleve la pena.
Tot i què no conduïsc,
no tinc cotxe ni vorera,
tampoc, clar, aparcament...

em nodrisc de l'esperança
de que un dia algú em diga:
és dia un, del canvi
de color i de banda:

Des de ja,
la gent de l'ajuntament,
toca ser una altra!.

(Redéu, només d'escriure'l,
m'he emocionat)

I LES CAMPANES TOQUEN A MISA

Encara que no siga més
que una al.lucinació meua;
una nova claredat entre el fosc.
Un somriure de treva.

Un altre jutge que posa fre
al Chirivella.
La pinada del Fumeral
no es lleva!.

I les campanes toquen a Misa.
Pere les sent i passa de llarg;
Però, submisa i popular,
la regidora entra qual clarissa.

Fa com que resa: Santa Maria!...
-quant li hauran pagat,
al jutge que ens ha malcorat?.

Mare de Déu, continua l'oració...
què adornada està l'església,
de quí serà, avui, la flor?.

Ni els pins de la plaça, ni Déu,
li van llevar devoció
en xafardejar-ho tot
l'instant de la comunió,

i així fins que les campanes
repiquen al poble
amb un altre toc.

(Potser aleshores, Pere
no passe de llarg.
I Pere és només un nom;
el de la clarissa, uns quants)

miércoles, 1 de julio de 2009

SI L'ESPAI CONFÚS DEIXARA.

Si aquest blog, deixara un dia
d'estar confús,
en veure el llistat i retrats
que L'allipebre ens penja
de regidories de barri,
tornaria a caure
en la confusió més evident
-i clara!-de: per què, Déu,
li fas això a Catarroja ?

L'escassesa de la meva mirada
es confon més …
en veure la popular verema
de : en quines mans estem !,
però abans de gaudir,
només, avui, amb la primera,
vull deixar clars dos punts:
Un, gràcies per posar-me al dia
de qui defensa el meu barri

(He d'agrair-te'l, Elisa?)

L'altre punt, i en consciència,
és que, la responsabilitat i tasca
de l'amic Ferrús, està
per damunt de la nostra.
I , ja que és notable,
mai serà impresentable!.
Si sorgeix alguna manca,
mai és en contra del poble.

I acabe, amb Elisa de Barraques,
lloc oblidat ,
al que està clar que no estima,
o no tant com a la falsa gavina.
El seu silenci ho delata,
o la seua pobre paraula,
0 la misería o l'avantatge...
que no vull parlar del origen,

Però com conec,
d'ella, algun passatge,
he de dir: no fa al monjo
el vestit...
Potser sàpigues insultar-me
però, tens tan poc llegit...!

lunes, 29 de junio de 2009

COM A ROSELLES

Com a roselles
que entapissen l'erm,
substituint el cultiu
que no fem.
Com el seu vermell
descarat,
com el pecat
d'algun semtiment.

Ara em veig,
sense voler, com elles,
substituint;
de roig encès,
impertinent.
I sense un altre motiu
que ocupar
terra i temps.

Però també,
com a les roselles,
que la gent del camp
les mira,
tinc l'atenció.
I ,justa i recíproca,
la gent, que és com jo,
té la meua.

Raonem
baix un sostre d'estrelles.
Tornem a raonar,
mesclant veus doctes
amb altres profanes.
Vivim el camp
sota amenaça.
Envoltats de roselles.

(Diumenge, dia del gos a Les
Barraques. En l'Hort, la Gossa
Sorda canta Borinot)

DILLUNS : LA BOMBA

La que el temps sense vergonya
ha deixat fer-se malbé.
La ferida de mort per l'avaricia
que mata l'horta de set.

Bomba muscle del aigua
per portar-la fins al reg;
motor que la mou i trau fora
per mullar l'egoisme sec.

Bomba extractora, braç antic
com el recel
de més d'un home del camp
o del asfalt o del infern.

Dilluns, dia assenyalat
per fer-te la cura;
la mecànica ajuda
perquè tornes a parlar.

Mans del ferro i del acer
et trauran a ballar.
Tu diràs , sí!, al ball del aigua.
I, no!, a la mort del camp.

Que així siga,
exclamen, alçant-se, els regants
(supervivents del San Juan Bautista)

domingo, 28 de junio de 2009

LA NOGUERA MENUDA

Nascuda espontània; corfa tendra.
Discreta i callada; sempre a punt,
mirant cap a la porta, per a donar
el bon dia a cada jornada.

Noguera que escriu l'absència
d'una altra, més gran i morta.
Ella és, ara, pràctica presència:
mesura del temps que li queda a l'horta.

Ombra de caseta de fusta de revolta.
Veu i paraula; poètica fulla verda
que, elegant, es bressola a compás del vent.
I , al aire del temps, vol anar creixent,

i donar anous...
i el seu amor, als seus amants.

També, si cal, cervell i trellat
a qui la vulga arrancar.

La noguera menuda té un ideari:
quan passen molts anys,
en el seu demà imaginari,
descansar al mateix lloc!.

sábado, 27 de junio de 2009

EL DIA GRAN

Sagrats en intensitat
i practicants
de l'honradesa

que el Déu misericordiós
(que a la flora i fauna
els recorde que també és meu),
ens manté la flama encesa.

Dia de festa al cor,
el calendari no importa
ni l'església que amb ell juga,

perquè el halo és de certesa:
l'amaneixer d'aquest dia
és l'alba també de l'ànima,
un tros de cel que baixa...i et besa.

Dia gran de corbata i camisa,
de mantellina negra
i ventalls a la Misa;

de pasodoble a l'eixida,
perquè el treball d'un any
en cercavila es lluïsca.
Festers i Sant, de la mà!.

I pausadament, transfigurats
per la Forma Sagrada
que acaben de rebre,

des de`l cel del carrer de baix,
que el día gran ha il.luminat,
entre música i traca,
!quin bes m'ha arribat!.

(Als meus pares; amb la devoció
a ells i a tots els Festers de Sant Pere
de l'any 1957 )

LA CAVALCADA

Genet de rossí blanc,
falsari i fals,
seguit pels vasalls

de pelats genolls,
tapats pel rostoll
de palla de paranys
ja al descobert!

Tambor que proclama:
la segona dama
disfressada d'inocent;

però, fosca de llum
l'han reconegut,
i roda el fet i el desfet;
la traïció feta flama!

Repòs en la vesprada,
soroll de cavalcada
amb l'aire d'inocència.

Ara, el Sant i la barca,
plena d'il.lusió la xarxa,
pesquera de la decència
que ara no té Catarroja!.


(De clamor popular, destacar
la absència.)

viernes, 26 de junio de 2009

VINT-I-NOU DE JUNY : SANT PERE !!

Jo sé que el meu silenci ve de la comodidtat-
Com sé que jo vinc d'un carrer estret.
I sé, que més d'un jo és egocèntric,
i el que em mou a escriure així, és vanitat.

Sé tot això i no em retracte:
perquè he nascut i sóc; he viscut
i m'he nodrit. No sé si adobat prou,
en el barri excels de Les Barraques.

Què voleu?,
Sant Pere, com si fora meu!.

I el temporal, políticament incorrecte,
d'aprofitar-se de les claus
d'un Sant Pescador com el nostre,
fa que el peixos es rebel.len.

Ajuntament i algún fester,
busqueu un altre Port, una altra barca
i, sobretot, una altra xarxa!.

Que abans de saber que existía
Sant Pere i el dia del gos,
els barraquers ja gaudíem
la disparada de migdia.

Que tots som antics i moderns,
hem tingut iaios i pares.
I a pescadors i honrats,
Sant Pere és l'únic que ens guanya!!.


(Bones festes al Barri, al antic que jo em sé,
i al carrers afegits, benvinguts a Les Barraques

POLS I POLS

Pols en la carretera
que alça un cotxe al vindre.
A casa.

Pols accelerat
en detenir-se davant la porta.
Eixim a rebre'l. Què passa?.

Darrere la finestra
la mare escolta. L'àvia resa.
El Crist treballa !.

L'Ajuntament que cobra,
notifica, enredrant,
qualsevol cosa.

El pols del cor
puja i baixa.
L'advocat torna la calma.

El cotxe se'n va.
De nou, al camí, la polseguera.
Missió complida?.

Vindrà un dia
que els diran , des de dins, adéu!,
al cotxe, al correu i a ell!.

(És això el que vols, ajuntament?.
Potser no ho sapigueu, però és
detestable).

miércoles, 24 de junio de 2009

REVETLLA SENSE BALL

D'alcohol lleuger
i conversa intensa.
D'alguna cançó
i fantasia desperta.

Revetlla pobra en despesa
i rica en companyia;
de sant babtista
que la nit reivindica,

excusa que motiva
al creient i al ateu,
al qui pensa que no creu
i a qui l'inquietud obliga.

Revetlla en pau
on l'ànim té la porta oberta.
I no cal clau.

Guitarreig de l'horta
de dimarts i vint-i-tres
d'un juny que descansa.


(No!, no esperem que ho entenga
la colla que governa. A Catarroja.
I gràcies a Salvem per la seua flama.)

FOC DE REBEL.LIA

Foc engendrat en l'abisme de l'espera.
Encès sense pressa,
amb llenya pudenta feta foguera.

Branques seques de l'horta que vol morta
el ninot que ara es crema.
Llenyataires lliures heu fet la poda!.

I el goig serè de l'alegria, menuda,
controlada, educada encara.
Pel poc a poc de la conquesta...

Per la vanitat meua i d'avui,
de ser un entre vosaltres...
Foc que ja és flama de l'horta.

Flama que abrasa el risc de la pèrdua;
que, per l'aigua escassa, no s'apaga.
Foc de l'esforç d'home i de dona.

Forn on coure conjurs i sortilegis;
pira cremàtoria d'injustos privilegis.
Llar...i fumeral del fum que ja s'escampa.

Però, ara, és foc que il.lumina i calfa
els muscles que fan falta: per al camp,
per a l'horta i perquè sone una guitarra!.


(La colla organitzadora agraïx tota la
assisteància. L'habitual i l'excelsa companyia
nova. Gràcies i sempre benvinguts! )

Nit de Sant Joan. Hort de Ferrís

domingo, 21 de junio de 2009

QUI VOL, JA, EL CEL CLAR ?

Ara que ja ens hem acostumat:
a la nit fosca
de la mitja veritat;
a la quotidiana claredat
de la mentida,
a l'angúnia lenta
de la democràcia entesa
com l'entén l'ignorant atrapat.

Qui vol ja el cel clar,
si no es veu l'amenaça
ni es coneix la dignitat ?.

Qui vol ja, Catarroja!,
res més enllà de l'esperança
de veure'l eixir per la porta?.

sábado, 20 de junio de 2009

EN COMENÇAR

La plenitud en nàixer
la vam sentir tots igual;
fins al primer pas.
En començar a caminar,
arriba la diversitat.
I, des d'el mateix cel
i semblat cresol,
uns tenen la llum
i uns altres la foscor.

En començar...
a coixejar,
un ha d'agafar-se
d'on siga.

La plenitud en anar-se'n
la sentirem tots igual.

ACCEPTARÀS...

Acceptaràs, més tard
o més prompte;
enjorn ja no arribes.
Acceptaràs el veredicte,
assegut, sí, en el tron privilegiat
de ser, només!, cautelar.

Acceptaràs,
assumint deures i deutes.
Amb els altres, amb el poble.

És la llei, la dels hòmens,
la de l'home. La de Déu.
La resta no és res!.

viernes, 19 de junio de 2009

EL RIU JA NO ÉS EL RIU...

Ni els meus ulls
són el que eren...
però encara arriben a veure
la llum de dalt.

I a llegir el butlletí oficial,
i a escriure,
i a pensar...
i a cagarme, si cal,
en tot el que fa
pudor a fals,

o a pobre,
o a ignorant.

De tant en tant, la vida,
és bonica.
Però sempre, i tots!,
tenim el deure
i el dret,
d'estar assabentats.

Ho esteu vosaltres,
regidors i regidores
del govern local ?..

Si a data de avui
ho esteu,
a mi, aquest matí,
m'heu enganyat.

Potser perquè estic fixat!.

O que el potser
s'haja desviat...
i en la desesperació
de qui delega,
alguns de vosaltres
no sou més
que un vot quan cal!.

Ara et toca a tu.
I, a tu,
només vot itinerant,
demostrar que estàs viu.

Ara, quan ja
el riu no és el riu.

miércoles, 10 de junio de 2009

JA !

Ja sona...
el nou riu,
que no duu aigua.

A la vora seua,
una canya punyetera
que ofega.
La segona nota
de batuta urbanistica:
la insostenibilitat
de l'absurda música.

Ja sona el riu,
després de la revolta.
Ja baixa,
en línia recta,
el cabal
de merda falsa.

Directe al mar;
al mar de la justicia.
Ja era hora!.

martes, 9 de junio de 2009

MÉS TRAQUES EN CATARROJA

AQUESTA VEGADA CELEBRANT LA JUSTICIA I EL TRELLAT.
PER LA NOVA PARALITZACIÓ DEL NOU MIL.LENNI ( Que, sí!, sabem que és cautelar, però ja van dos...).
ENHORABONA A QUI CORRESPONGA. AL TSJ PER L'ENCERT; AL POBLE QUE JA SAP PER QUÈ I A LA RESTA, QUE HO ANIRÀ SABENT.
ENHORABONA ( i gràcies ?) AL GRUP SOCIALISTA, AL LOCAL ,ESPECIALMENT. AL SALVEM..., AL LLETRAT I A TOTS ELS DEMÉS (on l'espai confús vol incloure's).

NO ÉS PER LLANÇAR CAMPANES, PERÒ...PER A UNA TRAQUETA DISCRETA ?.

lunes, 8 de junio de 2009

A FORÇA DE FANTASIA

De què aprofita la realitat?
A força de fantasia, l'espiritualitat es confon amb la materialitat. I no cal dir-ho, això també és llibertat!, tant si t'agrada com si no; la consistència o falta de ella, la raresa de l'ambient, la simplicitat de només un nom, batejat en aigües culpables de dimoni, com a l'únic reu de responsabilitat, ajuda a la confusió. Més encara, arrodoneixen el decorat, amb el barroquisme que la clientela demana, les alteracions soci-geogràfiques fetes a la mesura que cal: camp per poble, aquest per ciutat, que passa a ser comunitat...i, iniciat el correlat, s'arriba -es pot arribar- fins a l'Estat. I, ja des d'ací a l'Europa. Per què no?.

Per a diputat/diputada en el parlament europeu, votem Paco o Vicent (són noms d'hòmens ficticis). O Tereseta o Maria Empar (encara més irreals). Els motius per al vot són tan legals i democràtics -que ho són- com el...(no sé què citar).

Em ve a la memòria, i acabe, que en algun lloc he llegit: Que no aprove no vol dir que no estudie. Doncs, això!. Enhorabona a tots vosaltres. A tots els que no sou -i afortunadament- com d'aquests altres. Mirem cap amunt. I si cara el sol ens perjudica, una gorra de bona visera i cap endavant.

jueves, 4 de junio de 2009

HO SABIA !

Sabia jo, crèdul que sóc,

que hi hauria solució.

Que la gràcia de Déu

estaria en algun lloc...


podríem eixir de la crisi

quan J.M., el messíes,

producte del seu desfici

i etíliques delícies,


diguera al món, sense rubor:

llibre va!.

Però el Jo sé...fa pudor,

com que això ho ha plagiat


dels seus correligionaris,

d'aquests que són ací a prop.

Que ja fa temps hem llegit,

al llibre d'actes d'aquest llar,

com eixir -impunes- de crisi

i que parega legal...


Autors, uns fills de J. M.

Editor, un poble que dóna pena.


(En Catarroja, cova de moda;

amb la sequera induïda

i arrossegant-me per l'horta)