jueves, 30 de diciembre de 2010

Brindis

Jo t'ho oferisc:
a tu, silenci;
credo irrevocable
de qui sóc amic.

Brinde per tu,
en l'hora darrera
de l'any vençut,
l'hora que espera
l'alba del dia
quan sigues nascut.
Per tu,
2011, amic,
silenci dels dos,
alce la copa
i somie el desig:
“que tot siga bo”!

(No serà massa?)

viernes, 3 de diciembre de 2010

Tres aromes

Tres olors al sentit de l'entusiasme,
tres essències que olore separades.

Tres netes branques de braus arbres:
espigol, romaní i la flor de les taronges.

A travès d'un somni, les tres juntes
em fan un hort d'idees guanyades.

Tres aromes de polítiques casolanes
que en el vent del poble s'escampen.

Per què tres esforços s'han de perdre?
Per què no ho entenc quan em desperte?

Tres olors, que amb la pudor no poden.
Culpa meua, del poble...o de vosaltres?



(Parlem-ne, dels tres aromes que,
tot i en flascó petit, pot ser perfecte.
Els pactes, deixem-los per a després.)

viernes, 19 de noviembre de 2010

Tan fa, horta o femer

Amb l'aire alenat t'adones
de la diferència;
dels vents generals, olores
els fems de la indolència.

Ai, Catarroja!,
municipi de l'Horta;
nom jurídic?, administratiu?
Abans era una altra cosa:

horta, terreny regable
on es conreen verdures,
llegums i fruiters arbres.

I un femer és on es guarden
els fems i les coses brutes...
als afores d'este poble!


(Sembla que al responsable
li dóna el mateix horta o femer,
un perímetre... execrable)

miércoles, 3 de noviembre de 2010

He arribat a “EL BARRANC de Paiporta”

I ho he fet passejant -eufemisme que empre com a verb llegir- pel Nou accés a València des de la V-31.
Absurd projecte, com uns altres tants que, al meu parer, no haurien d'anar més enllà de la utopia, d'una quimera dels desgoverns municipals. I no m'estenc massa, no “m'enrotlle”, que diuen els moderns. Només deixar paleses la meua gratiud i la meua enhorabona. Però també la urgència, com sempre, que la gent s'assabente d'allò que hi volen fer, en sa casa.
Que els pobles de l'Horta han d'emetre les seues opinions, i només tenen temps-eh, tenim!- fins a l'11 de novembre. L'espai confús farà el que puga. Però, i si l'oposició es mou també? És una emergència.
Amunt EL BARRANC de Paiporta. Poble limítrof amb Catarroja, pobles ambdós que volguérem salvar. Entre altres molts, tots!, els de les Hortes de València. Una abraçada. I, per a acomiadar-me, torne a tirar mà dels moderns: Ens veem!

P.D.- Hi ha una dita que diu: “Quan el sol ix, ix per a tots”. Em permet afegir: Quan es posa el sol, també es posa per a tots.

martes, 2 de noviembre de 2010

De l'evangeli casolà

Mestre, seré jo?,
el proïsme de qui parlen
els Messies que governen
i la santa oposició.
Poble sofridor
-jo també!,
potser per pecador-
i gent de poca fe:
S'acosta la redempció,
hem de confiar en ells,
S'acosta el dia d'eleccions.
Donem-los propostes
i confiem cegament.
Fora les corbates!,
són els llibertadors...
I, mestre!, que ho sé:
tots sou bons, tots!;
aquells que només som poble,
si ens escoltàreu,
si ens véreu
i deixàreu de mirar-vos
només entre vosaltres,
sorpresa: també ho som,
de bons. I com!

Demaneu i s'us donarà,
diu l'evangeli...
Jo vaig a demanar-li
per si de cas. M'escoltarà?
En canvi, donar-li, poc.
Només un vot!
D'açó, vull parlar-ne
amb el meu amic ateu.
Per si ell li'n dóna un altre.

No obstant,
tinc fe cega en vosaltres.

(Com que no m'agradaria que
hi torne a guanyar l'unic Partit Polític
en el qual no crec, en Catarroja)

domingo, 24 de octubre de 2010

La lògica

Avalua els arguments
i escruta -ai, quin verb!,
la raó d'un pensament.
Què pretén la discussió
entre les dues ales,
divergents, però necessàries
per fer volar l'ocell ?
Que en són, d'ales diligents,
la falç, la rosa, el martell.
I n'és també, la gavina,
un ocell que picoteja
mentrestant i tranquil.lament.
No farem, així, que vole!
O és això el que desitgem?
Deixeu, per a un altre lloc
i un altre temps,
la recerca de la raó.
De saber-ne qui la té,
depèn quelcom trascendent?
Deixeu-vos estar!, ara.
Potser Kant la tenia...
i on estarà ja!

(En Catarroja, el nostre poble.
Una abraçada als litigants )

miércoles, 20 de octubre de 2010

Visca Catarroja!

Sí, a tu!, poble amic, però, amic invisible. Amic desconegut pel que fa al teu contingut, saps que et veig sovint, que t'habite, que et visc, i a pesar del risc de veure que et rius d'això, eh!, que t'estime.
I que, “Visca Catarroja”, és el meu desig. No obstant, que visca ben governat és la meua ànsia. Vull dir, governat correctament. Que ja ho és?, meravellós i endavant!; que penses que no és així?, ausades que tu, poble amic, tens la llibertat i el poder de canviar-ho.
Amic estimat – i ara parle del contingut del poble- sé que creus en tu. Doncs, has de triar l'opció d'acord amb aquesta creença, sense que et preocupen unes altres pors alienes a les correctes, ni uns altres interessos, si no són aquells només que et projecten al més alt de la teua condició de ciutadà del nostre poble: la teua consciència. Que ja ho crec que la tens, i la tens per damunt de qualsevol altra consideració, com ara la condició -teua- social, cultural, profesional, econòmica.
Ho diu la Constitució, però, ho diuen també les més elementals normes de la convivència i del ésser com a individu. No sé si m'embolicat, en resum: tu ets l'amo de tu mateix!
Com que crec que açó tu ja ho sabies, només queda aplicar-lo a la vida quotidiana, al que hages d'exigir, de demanar, de disfrutar. Tu manes, governe qui siga que governe. I sense por, ni falsos turments iinduïts per uns certs interessos, tens llibertat i t'empara el dret al secret de la teua intimitat; a l'hora de triar qui t'ha de governar, mira bé a tots els costats. També hi ha el costat de l'esquerra, i el de més a l'esquerra. I et sorprendria saber que 'a qui més honrat'. Ves pensant-ho i...Visca Catarroja!

lunes, 11 de octubre de 2010

La meua pàtria no ho diu

La meua pàtria és silenci
de la veu.
És terra mullada
pel reg d'ancestra paraula.
Estesa al sol, ara,
la meua pàtria està resseca
perquè el sol que dic
és por;
o còmoda apatia
d'un país que, tenint-la,
perd la pròpia ideologia.
Assentament cosmopolita,
de tots els colors de pells
que el sol del temps
destenyeix.
La meua pàtria és el poble,
de gent i carrer,
que hi viu i on visc;
de flama roja,
en el nom.
I en el cor flegma estoica
o covarda;
amb consciència d'esquerra,
dormida, callada.

La meua pàtria no ho diu
perquè, marejada
per l'absurd de tanta campana,
no troba la paraula.

La meua pàtria -qui no diria
que és la meitat de Catarroja?-
n'espera una, d'esquerra,
de campana,
de paraula...
Però, que sone ben alta!

(Potser la teua. O la vostra)

sábado, 9 de octubre de 2010

Traques al Nou d'Octubre

Esclats sortits
de les vergonyes?
O són remors
de pàtries i glòries?

Traques que resonen
de molt a prop,
com si volgueren
trencar el silenci,
digna arrel
de les poques que en queden
d'aquell nou d'octubre.

Traques que ensordeixen
el xiuxiueig
de les memòries.

Manipulades traques
al Nou d'Octubre.
I als calmosos pobles
que no s'immuten.


(Celebra'l com pugues! A Catarroja,
l'Ajuntament ens convida a menjar
paella. Al poliesportiu, proper a l'horta.
I en l'aire, les Trobades 2011 per la llengua)

miércoles, 6 de octubre de 2010

Havia estat un poble

Havia estat un poble
amb el mateix nom que encara té,
Catarroja.
Hi era nostre, de la gent;
la d'ací i la forastera,
que en arribar ja no ho era.
Per dir-ho aixi: el progrés
va fer-ne, d'ell,
un poble que ja no ho és:
ni d'horta ni de ribera.
Tot i estar convenientment sempre,
l'Hortta i l'Albufera,
en boca dels dirigents.

Eh, que açò...
només són impertinències
d'un vell, com el poble,
que no ho vol ser, vell!
Però avui he anat al mercat
de Catarroja,
el de dins, reformat,
i he visitat tres parades:
hi despatxaven cordialitat.
N'he comprat tres quartes
i, mira per on!,
en arribar a casa i amb els núvols
damunt del camp, com amenaces,

vull tornar a saludar:
A Pep, a Dora, a un altre Pep...

cordial i antic vaïnat.


(Captiu, però, de tants amics
de Catarroja
que, venint de fora, els tinc!)

sábado, 2 de octubre de 2010

Érase una vez...

**titule en castellà per donar-li més èmfasi al fet de ser un “conte”.

Us conte:
Això era i no era una xiqueta molt bonica que vestia sovint una caperutxa roja. Un dia, va rebre l'encàrrec de portar una cistelleta amb pastissos a la seua àvia, que vivia a l'altra banda del bosc...

Eh, que hi faig? Açò , jo, ja ho he escoltat!, o ho he llegit. Ès un conte antic...que finalitza amb què un llop malvat es menja a la xiqueta, a l'àvia, i , a qui més?

Deixem-ho estar. De veres, que no en volia plagiar, ni conte ni cap butlleti de PP INFORMA , que avui, dissabte feliç en principi, ha caigut a meues mans. En arribar a casa, a l'altra banda del bosc de Catarroja, un correu del Tsar me l'havia portat, el butlleti i el desfici d'escriure. Només en llegir els titulars: “Una alcadesa del PP de todos y para todos todos” (sic). No sé si la duplicitat de “todos” és recalcament o tartamudeig.
“PSOE de Catarroja, en política no todo vale” . Aquest titular, serà una magistral llicò de catdràtics del PP? Quina sort teniu, Wilson Ferrús i Alberto Gradolí, amb aquests professors particulars.

Però, no ens maregem! Sabem com acaben, el conte, la xiqueta de roig i el llop!
Ho sabran ells?

viernes, 1 de octubre de 2010

El neci sóc jo

Ho sóc bastant, de neci,
per estar a l'expectativa.
O a pesar d'això.
Expectant davant l'opinió
d'un i d'altre.
L'assumisc amb fe
i alhora me la qüestione;
no debades, ,
abans que neci sóc poble*.

I dic: el neci sóc jo,
per la lògica por al paisatge
de l'entorn que m'embolica:
mandrosa promesa,
esquerrana,
a la vora de qui governa.
Que governa la dreta?,
doncs, el neci seré jo
per esperar a l'esquerra.

(I l'espere!, neci i tot )

Al qual i a la qual corresponga,
que...ja sabeu qui sou.

*aleshores Catarroja

miércoles, 29 de septiembre de 2010

Duel de vents

Es baten al carrer dos rivals:
el vent folklòric,
campió actual, contra l'aspirant
vent reivindicatiu.
Cartell de luxe per a la boxa local:
festa patronal, Sant Miquel,
pes pesat i l'ídol del veïnat,
en pugilat contra un pes ploma,
el reivindicatiu vent Vaga general.

Als carrers de Catarroja,
llac i marjal del cel,
el resultat “està cantat”.
No?,
ciri i vel, terra i fam
(tots els tipus de les fams),
als sons de Al vent o Pasodoble,
ja sabem qui guanya o perd:
el poble ...o el poble.

martes, 28 de septiembre de 2010

Demà ja en parlarem

Demà ja en parlarem,
però, potser com parlem
cada demà de cada dia:
en silenci espectador
d'allò que aquell més savi
faça o ens diga.

Demà ja en parlarem
de fer -o haver ja fet-
quadrat el cercle...
d'estar al cas
del que fa o preten fer
el “poder” establert,
o d'aquells que persegueixen
les vespres de hi establir-se.
Dels governs governants,
d'oposicions que s'oposen,
d'opositors que hi fan
oposicions...
De que açò no és de trellat
i avance unes hores la vaga:
demà no en parlarem.
Car, la vaga és general
i obrers els sindicats.
Jo?, la petita fantasia
d'un poble riberenc del llac.
Es diu Catarroja
i demà celebra la festa patronal.
Gaudiu companys,
i visca Sant Miquel!

29 de setembre 2010
A l'horta municipal.

lunes, 27 de septiembre de 2010

Darrere de tu

O, hauria de dir 'al teu costat', Rosa?
Havia de prescindir-ne, potser, de constatar ací la meua opinió, però, si més no, vull deixar caure unes gotetes del meu sentiment:
“CONTINUA LA LLUITA CONTRA EL NOU MIL.LENNI” m'ha fet goig llegir-lo. Perquè ve en el teu blog i des d'Esquerra Unida, perquè cal fer-li algun adob, rentar i planxar el llençol que cobreix i encobreix -entre altres interessos- el terrible fantasma del Nou Mil.lenni a Catarroja.

I perquè en este punt, en este lloc alhora estimat i estrany que és Catarroja,
cal que, de tant en tant, ens desperten i ens recorden què i on està l'esquerra.

Per això, m'ha fet goig. I per la resta de raons que tu ja saps. Una abraçada.

sábado, 25 de septiembre de 2010

No conec

No conec el poble
on vaig viure ahir.

No conec l'home
paisà (meu) de sospirs.

Els vols distints
han trencat el veïnatge;
vents diferents
ens han arrossegat
a diferents aires.

No conec el poble,
aquell niu on vaig nàixer.

Ni les seues esperances
ni el tomb de les memòries.


(Però, què tens, Catarroja,
que encara t'estime?)

lunes, 20 de septiembre de 2010

Ala de gavina

Ala de gavina,
perduda i trobada
al Temple
on s'amaguen
tantes ales de gavines.

Deixa'm creure't
o saber-te;
o creure'm que et sé.

Em fas mal i por!,
ala de gavina.
De tot, un poc.

Els vols, el teu i el meu,
no coincideixen
en cap aire ni vent.
Només en aquest front,
on tu ataques...

i jo en defense.

Ala femella
de mascles ocells,
¿no t'adónes?

Que no ets ala
ni ets res!

(Però, cobres molts diners
per ser ala que no voles.
Tan alt com hi podries!)

domingo, 19 de septiembre de 2010

Setembre

Mescla capritxosa de tardor i estiu,
barrejat de sentits, aspres, fins;
simfonia d'olors arrossers i festius,
de cíclic retorn als sorolls sedentaris.

Setembre local, poeta i arquitecte.
De lletres florals, de llibre de festes,
de focs d'encenalls d'hostes enemigues
que prometen fer un poble perfecte.

De port i mercat, llocs dels entreactes;
paelles i allipebres amb llenya d'hortes.
I cervesa a tothom, però, debades!

De l'avenc profund d'il.luses butxaques,
al so dels timbals i seguici de 'filaes',
hem pagat les vergonyes ben pagades.


(Però, des del gust i el costum, una abraçada
als moros i cristians de Catarroja.
D'allò més fort a la filà Al-Azraq , que
és mora i com de casa)

jueves, 16 de septiembre de 2010

Quants vots necessite?

Quants vots necessite per a ser alcalde?
Camí suposat, però, acariciat
en els onírics instants. I ja despert,
em rendisc al bes incert del meu poble:

seguisc, tendre cor i innocència d'home,
capficat en xifres d'irrealitat
que vaig sumant amb els dits de les mans.
Em sorprèn el resultat. Gens probable!

No seré mai alcalde, ho endivine.
Ni vots ni melsa els assolisc a penes,
per més que en l'afany, de dignitat em prive.

Quants vots, si jo poguera comprar-me'ls,
em caldrien per dirigir les regnes
que governen al poble que estime?
….............................................................


(Ja sona el vent aclaparador de les vespres.
De la primavera d'eleccions.
Des del turment de Catarroja en festes,
ànim incondicional ... a totes “les oposicions”)

sábado, 28 de agosto de 2010

Ponent

Calor sofocant, extremat;
punt geogràfico per on el sol,
cansat o avorrit, es gita a dormir.
És, el ponent, l'oest de la terra,
sempre que aquesta
tinga el nord davant...
És també, el ponent, el vent de l'oest
que, en el cas valencià,
és vent que ens ve de la meseta...

Ai, ponent!,
d'allà d'on véns i on arribes,
què pretens?

En quin partit milites?,
quina ideologia tens?.
Al niu on jo nie, et temem.

Infidel ponent valencià:
per a qui treballes? Tu també?
L'horta està abandonada,
tu saps bé per què!
En cremar-la,
ens fas l'ànima cendra.
Ai, ponent!,
mira amb voluntat l'esquerra,
i respecta'ns la terra.

Que no és contra tu, ponent,
que Catarroja,
hauria de fer la guerra.

martes, 24 de agosto de 2010

El fum de l'entorn

El fum de l'entorn fa olor d'amenaça,
endegant el paisatge de després de morta,
cadàver de l'horta, calavera d'arrels
covardament incinerada;
festa funeral de vergonya escrutada.
Indrets que el menyspreu ha fet tombes
on jaure sense dol, sense memòria
i sense almenys el consol
d'un rés mortuori, una pregària
pel seu etern descans...
El fum de l'entorn fa olor a podrit.
Serà per allò que assembla
o que el triomf de la merda somriu?


(La premsa d'avui, diu una altra cosa?
Inspirat en la noticia del mercantil valencià,
de sis incendis a Catarroja. 24 d'agost 2010)

viernes, 16 de julio de 2010

Un dia de calor

Potser la culpa és compartida:
el sol abrasador,
estar una estona tot sol,
o els arbres d'aquesta terra
que crec meua sent de tots...
Un dia de calor
quan emborratxava el sol,
la cervesa i el record.
Un juliol de triomfs...

Enhorabona a tants
que no voleu el “nou mil.lenni”.
Jo, tampoc!!

Però, gràcies a tots,
tot i que no estigueu als blogs.
Ni espereu cap vot!

viernes, 9 de julio de 2010

Un cami real

Un camí real, lluny de ser reial
és sendera de manques
en la realitat: el rei real és reina.
És la fam!

Totes les fams, però,
la cruenta fam de qui no té pa.

Un camí real i quotidià:
un home furgant en les escombraries.
Un vers sense trellat.
Una impotència covarda.

No sé quina cosa fer
mentre l'home sofreix de fam.

Tots els dies!
I en un poble com ara el nostre.

CATARROJA, nou de juliol de
l'any 2010

lunes, 5 de julio de 2010

Tu ets

Tu ets, poble, el llarg camí
de temps i sentit
que, voluntari, he seguit.

Entre un pont real
i un altre fictici.
A la vora de la via
que ha encarrilat els trens
de la meua vida,

tu ets, poble,
la meua passió ara confusa,

perquè la gent que ara tens...

Què passa, poble?,
per què els fills,
dels teus temps i pares,
ja no són com eren ells?
Aquella olor, l'estic perdent.


(Eh, que no plore. Perquè m'ho aguante)

I, si per escriure açò, no he de pagar un impost,
ho vull dedicar a l'estimada familia que, avui,
en vore'ns pel poble, amb entranyable somriure
ens han dit: “Ens anem al Port”.
Per aquestos amics!

sábado, 26 de junio de 2010

Les brases d'una festa

Olora el lloc a herba-sana,
a alfàbega i a calma,
al seré de l'endemà
quan la lógica decència
ha deixat ben net el lloc.

Aforisme de la colla:
reivindica quan hi ha manca,
provoca, somriu, treballa.
Crema al foc de la foguera
d'un sant Joan de nit i màgia

la denuncia, feta falla,
de la presumpta indecència;
la ineficàcia assalariada
amb màscara de democràcia.
La raó ho testifica!

Les brases d'una festa,
al cor i en defensa de l'horta,
han estat revifades per flames
de diferents pensaments;
clar, que tots eren d'esquerres.

Però olora el lloc, també,
a camí, sense asfaltar, obert
a tots els quals no vingueren.
Alli, tots érem llicenciats...
amb títol, honoris causa, d'amistat.

La resta, se suposa!

( L'espai, un any més,
agraïx la deferència: a l'Hort de Ferrís,
a Salvem Catarroja i a un amic
que ens va acompanyar...tot i que
a les sis del matí se n'anava a treballar)

jueves, 24 de junio de 2010

Encara no

Encara no
se m'han assecat les ganes;
serenament descansen!

En primaveres de nits
anhelen estius
que no hagen d'acabar-se,

De pell de pits no marcits,
com les ànsies no mortes;
encara no!

S'han fet eternes,
amb l'eternitat del temps
en lluita contra l'home.

Encara no,
el silenci meu, és que em calle
perquè no tinga veu,

i si ara no vole
no és que m'he quedat sense ales,
encara no!

(Potser més endavant ens trobarem
en el vol, en la veu, en les paraules)

domingo, 9 de mayo de 2010

Senderes entremaliades

Per aquestes vaig, les camine
amb la pressa de qui fa tard.
Senderes que menen
al mar dels amors complicats:
dues llengües, dues estimes,
sense saber quina és més.
Que no han de ser les dues?,
que no ha de servir-me'n,
un sol cor per a dos volers?

Senderes d'un desfici
vorejades per dos noms,
dos recers en l'idioma gran.

Aquest en el qual parlen:
la vida, les terres, els mars,
les ànsies, les toleràncies,
els amants de llibertats;
la precisa llengua del poble
que viu l'autenticitat.
L'idioma après a l'escola
que t'ensenya a caminar.
Per senderes i a cel obert.


(8 de maig del 2010)
A l'espera de les Trobades 2011,
a Catarroja, i amb els dos noms.

jueves, 15 de abril de 2010

POLÍTICS I , NO OBSTANT AIXÒ, PERSONES

Que anem a parlar d'algú? Sí!, de tots, però, de ningú. Perquè parlar, sempre m'ha fet por en els seus dos vessants: que ningú m'escolte ( sol passar ) i que allò que dic no siga encertat.
La mitologia de la intel.ligència hauria de garantir alguna cosa; arran d'esta creença, més d'una vegada es fica la pota! I tampoc sembla convenient fer-se'n servir només del sentit emocional.

La innocent perseverança, doncs, és el camí d'enmig, el suport, el dret, la llibertat...les ganes de fer-ho. I ho faig: dir que els polítics són persones; que totes les persones no hi són polítics, ni tots els dels llistats a les eleccions municipals en són, de polítics. N'hi han que sí. N'hi han que no! I això, a més, no importa massa; a mi no m'importa gens. El que ens importa -a mi i al cinquanta per cent de la gent de Catarroja- és que al comicis es presenten un grapat de noms d'aquells que al cognom, a l'esme, al reflex de les seues cares, les seues paraules i actes i les seues intencions, transmeten: solidaritat, honradesa, honestedat, i clar: l'orgull net de servir al seu poble. I ser volgut pel poble.

Que parle d'algú? Sí, de tots i de ningú.

Parle de la proximitat, extreta -si així ha de ser- de llistes de partits que se presenten. Parle, alhora, del mercat que inexorablement representen, uns o uns altres, caps o cues...És real i palpable. Parle d'una cosa força important: del meu poble, de les seues apressants necessitats, de la inevitable imatge diferent que el poble demana, cada barri, cada cau classificat com a feu de vot roig o blau.

Polític, persona, titulat universitari o gaveta del secà: tu hauries de ser alcalde. Hi podries revalidar el títol més preuat: primer edil honest i honrat. Polític, i no obstant aixó, persona,
intel.ligentment i emocional, ho sabem: la democràcia no és perfecta.

martes, 6 de abril de 2010

Reliquies rurals

En són unes poques,
una o dues vintenes?:
Als estrets bancals,
aliniats de dalt cap avall
-o a l'inrevés,segons es mire-
s'alcen,
en esclava llibertat
silencioses oliveres...

No són meues,
però com si ho foren!

Que a cegues, no vaig veure
unes mans de pare i mare,
unes suors que humitejaven
flors d'il.lusions i de somnis?

Un passat que mai no passa,
un somriure rural,
sempre riu present!,
que parla sense paraules:

porta en veu alta el missatge,
que l'eco, de l'amor als fills
i de l'agraït temps, repeteix:
“ho faig per mi...i per vosaltres”.

Com no s'han d'escoltar
els dolços clams d'oliveres
amb tendres paraules de pare?

Que no ha de ser que ens diuen,
amb veu tremolosa de l'home
i en silencis d'il.lusions?: us estime!

Reliquies rurals,
amors sentits...que em guarde.
Com que he tingut
cultius d'horta que recorde.


Les oliveres d'avui, 6 de març, han estat cases del Cabanyal.
Al cel d'allà volaven unes maleïdes gavines, amagades pel
vol alhora de més de 50.000 folis, de reliquies de Gurtel o de
vergonyes...
Com diu el meu amic: No et mareges!
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

EL MEDI AMBIENT

(o el mediamiental desconcert d'escalfades raons que, sospitoses, no ens porten a cap lloc)

Així i tot...l'acció de l'augment de temperatura al planeta -erràtica estrella anomenada Terra- pot provocar catàstrofes naturals. Que ja les provoquen...les emissions de diòxid de carboni, l'efecte d'hivernacle, els raigs del Sol, i l'ajuda, involuntària o no, de l'activitat humana. Calors sofocants que l'atmosfera, com una submisa noucentista enamorada, al seu pit emmagatzema i,
més avall del pit, també engendra el crit de: alerta!

Dues families, Montesco científics i polítics Capuleto, o viceversa, ara rivals ara amics, publiciten l'alerta al carrer, a l'ecològic parer, al palau domèstic de cada casa, a l'escola, de verges ments -innocents?-, al reciclatge, als vehicles dels carrers i a les consciències massives de la gent. Molt bé!

Ah, però, i aquella, de gent?, que té la paella pel mànec!, que posa sis bicicletes...i tala sis-cents arbres. Què fem amb ells? Perquè, vaja que fan bon almerç!, però no pel medi ambient. Per ells!!

Irremeiablement, anirem on la naturalesa ens porte, però amb la rapidesa que les circumstàncies ens provoquen. Dius circumstàncies? Potser et referisques a la música ambiental, al democràtic entorn del segle XXI. És a dir, al món global, suma dels “ pas a pas” locals en les quimeres de l'especulació i la manca de responsabilitat. Meues, també, però més inexorables les avaricioses quimeres dels governants. Els qui haurien de moure's més honradament i en horitzontal!
I al que anàvem: nivell crític, alerta. Any internacional de la biodiversitat...i mil.lenni nou de la immoralitat, de la construcció desgavellada, de...clima intoxicant i contaminat. I dic: canvi climàtic? D'aquest clima, tan de bo que canvie!

Ha d'haver-me'l produït l'escalfament del planeta. Jo no volia dir això.
Però no sóc innocent. No he col.laborat prou a regenerar el “medi ambient” del poble que em bressola. No he votat suficients vots. O n'he votat massa. Alerta, noves emissions al 2011 . No oblidem, tanmateix, les energies alternatives. Renovables.
Déu proveirà!

viernes, 2 de abril de 2010

LA SAGETA

( divendres sant)

Llagrimós devot, semblant amarg
i suplicant,
demanava en prèstec una escala
per pujar a la creu i llevar-li els claus
al natzaré agonitzant;

era una veu popular.

Vanidós addicte, semblant pedant
i prepotent,
prenia a la força una fèrtil terra
per llevar-li l'arbre i plantar-hi gratacels
al jesucrist de l'horta;

era una veu popular.

jueves, 1 de abril de 2010

Per avorrir-vos, una mica més

JOC DE COLORS

Sense gaire equipatge:
un munt d'il.lusions, un silenci atemorit
i uns ulls vius que ho busquen tot;
no només un lloc en el paisatge,
ni l'almoina del remei. Quin contrasentit!,
què hi volen mes?, si ja mengen,
si els deixem que s'acosten...
fins a la mateixa porta, què en volen més?,
entrar dins de casa?
Doncs, no se n'adonen que són negres?

Negre, dius?
Com que sóc mig cec, no veig el color.
Potser perquè d'ell s'absenten:
el blau de la veritat, el groc de les ignoràncies,
el blanc de les caritats
a favor de les circumstàncies...
i els verds, clars i obscurs
de les seues esperances. Pot ser que
els de color siguem nosaltres!

Color de falsetats i de vergonyes,
color de pedants i vanitosos,
pinzellades d'hipòcrites races blanques.

L'Abdel que jo conec treballa la terra,
i no té fam, perquè la hi treballa...
M'escolta parlant-li en llengua nostra.

Ja coneix una paraula: caritat,
que en la llengua d'ell es diu honestedat.
Hem d'aprendre idiomes, la raça blanca.

Sense equipatge,
com l'Abdel, en tinc prou en açó
i li ho dedique a un personatge:

Joc de colors...a un amic roig
que és blanc, però dels estimats.

(Tots tres hem de “quedar” per fer-nos
una cervesa: el negre, el roig i jo,
que no sé cert si sóc daltònic)

miércoles, 24 de marzo de 2010

ENLAIRE

“S'ha quedat enlaire,
com penjada del buit”.

D'un buit, tanmateix, ple
de vergonyes, de penes,
desamors i desventures
d'antics i remots temps,
o propers.
Uns i uns altres. I algunes:
de complexos sofriments
dels que no hi tenim culpa.
Som innocents!,
en trencar vostra innocència
mai no vam participar. Escruta!,
subtil us demana el vers.

No serà, doncs, que en l'aire
s'ha quedat ,
al buit ahir vostre,
un trist i esvarós passat?

I el present?
On esteu, és vostre i meu.
O teu i nostre.
Gairebé...és de tots!!

(Com els diners que hi cobres)

domingo, 21 de marzo de 2010

HA TORNAT LA REALITAT

No cal dir-ho: no-res se'n havia anat!,
tanmateix, estava en un altre lloc.
Ha tornat, potser apesarat,
el temps que reviscola el desconsol
i només una bossa d'íntims retrats
que, dèbil, la dignitat sempre es guarda,
per si de cas, li estalvia la resaca.

Ha tornat la realitat. I se'n recorda
d'el que ha vist amb una ullada:
el fum, que no ha tapat del tot la merda;
la disfressa, que no ha fet monja la mona;
la mà que, ostentosa, ofrena
i de sotamà expropia i condemna.
Ha vist al poble que s'ho empassa!.

També, però, ha vist la dignitat,
alguna coherència i una cosa ben clara:
el poble no coneix l'essència
de la seua ala, de l'esquerra...
però tampoc de la dreta, tan estranya.
Potser caldria, entre festa, falla,
mentides i d'altres, es despertara.

Ha tornat la realitat
i l'espai, ingenu, demana:
Torna, Catarroja!

lunes, 15 de marzo de 2010

Demà escriuré...

Demà quan assolisca els temps de les promeses
hauré de dir que vull voler tornar a escriure,
i creure'm que ho de fer des d'aleshores
com em crec el sempre del miracle del viure.

Del viure en el misteri, a l'infern del no-res
on habiten, com veïnes, serps de cobdícies.
Esclau, jo, amb la soledat del captaire
em rebel.le contra el temps i les malícies.

Que no són meus, per dret, l'infern i tots els cels?
L'amor i l'odi, la bona gent i l'excels home*,
la cultura, la fam i fins les obres del poble?

Que no és mèrit meu, el meu paisatge ben noble?
Que no pagaríem, ben a gust, els sous que cobren,
perquè governaren els bons. És a dir, uns altres!


*ésser de bona voluntat, sense qüestió de sexes

(Poble, obri l'ull!, que avui a les huit i mitja
del matí, al teu Ajuntament han fet un ple. I
no s'ha parlat de Falles. O sí?)

miércoles, 10 de marzo de 2010

ANÀFORA

Conta'm, dona!

Dona, angel profitós;
dona que no destorba.
Dona, ai!, dóna'm el que vull
i calla!.
Dona, ves-te'n
dona, ja no em fas falta.

Conta'm , dona!
Tot i que, oh!,vara nua:
signa guardó i censura.

Dona, camí;
mai no un destí...
Dona, no penses!
Per això cobres,
dona, serveis que prestes.

Conta'm , dona
I , dona, salva'm!
Dona, llueix-te;
corol.la, dona...
cap altra compta.

Tindràs l'almoina, dona.
Tu, sereveix-me
i calla.
Ai!, dona, donzella santa.
Si una altra
es filtra o es cola,
ja ho saps, dona...
mira cap a una altra banda.

Conta'm, dona, però,
no et faré cas!

(Malgrat d'una altra dona,
com tu -i com tu-
encara en queda massa )

Al tipus de dona que embruta
l'autèntic nom de “dona”

QUAN VOLARÀS, LLIBERTAT?

Amiga de l'adolescència, encara no et deixen volar?,
què bé sé jo, que llibertat! és la paraula
que ompli la boca, copes i plats, a la taula
de qui es creuen elegits, i cridats al gran sopar.

Llibertat, presonera encara de veu i mans,
només lliurada des de la distància llarga
on, alt i superb, el vent no fa moure cap ala,
i...en el prop, controlat, l'únic alè del vol ras.

Amiga llibertat, nua com la terra d'horta;
com ella, prometedora i núvia promesa:
em quede amb les dues, per si se'ns obri la porta.

Aniré darrere, seguint el deixant d'ala estesa;
o passaré davant, sostenint la torxa encesa.
Que hauràs de ser tu, llibertat!, l'au més forta.

martes, 9 de marzo de 2010

NO ELS CAL RES MÉS , A ELLES

Fosca inquietud en mirar-les;
en veure-les, estúpida sensació
de mi mateix. Tot i que ja ho sé,
me'l pregunte:
Què hi faig en aquest acte?

Ja ho he dit: ho sé, però me'l calle!

Sospir de redempció, que s'afegeix
a l'ampla devoció del sempre meu
per les dones. No per aquestes, plàcides,
que pel que es veu, ni Déu les rescata!
És la vesprada...
que se disfressa de falses abraçades,
d'antics cobertors en la façana
que pengen al balcó les mans esclaves.

Que per entrar en la casa
sembla obert un bertrol, més que la porta.
No els cal més?, a elles!

Però és l'hora, l'enhorabona!
A la dona. I d'aquell sospir, el respir cert,
per les tres lletres premiades,
per l'altiva i dura sendera caminada.
Amb els vostres passos, sí!,
aniran caient muralles.

I el que has escrit tu,
¡a fe meua!, que ho de de llegir.
A pesar del vent que diu:
“No, que no ho sàpiga ningú”.

(L'espai confús, ¿ho sabies?,
està per tu i on estigues tu)

A Piedad Peris Garcia,
guanyadora del Premi per a autors
de la Provincia de Valencia del X
Certamen de relats breus sobre la dona.
Catarroja, 2010

sábado, 6 de marzo de 2010

No m'insultes

I no és un prec. És una ordre!:
No m'insultes
-sóc espai i em crec poble-
en contar
les mentides que em contes.

Hom llegeix de tant en tant:
premsa diària,
safardejos, alguna consulta
especialitzada.
Ah, mira!, algun llibre de poesia
i, fent com qui no fa,
una pàgina -web?- es cola!.

Del consistori,
a qui li corresponga
-l'espai sap a qui!-,
reb el meu ego subjectiu
l'insult que encapçala.

Es tracta “del dia de la dona”,
concurs de redacció,
jurat i premi...
Aleshores se n'adona!,
ve l'embolic, la confusió.
Por!...lícita i humana,
però, ni ho són tots
els qui hi estàn...
ni-cert i ferm-algú/algun@ que hi és
no hauria d'estar.

Obrim pas a l'acte
i ja en direm més.

jueves, 18 de febrero de 2010

COM DÈIEM AHIR …

Fruit de l'aliança nova i eterna
-o “qui estiga bé...”-
continua igual la caverna:

Al capdavant, el sou ben alt!,
que s'acoste al cel.
Mentrestant, “ora pro nobis”,
i parla l'orador de torn;
si Demóstenes alçara el cap!.

Tranquils, que no!,
que està mort.

El qui és viu
és l'expert en hisenda,
amb vocació, sembla,
de natzaré jesucrist
O serà de Julio Cèsar?:

“Divideix i venceràs”.

Heus ací que l'alcaldessa
va i li fa cas:
Si parteixes a trossets,
un contracte massa gran,
pots dir que hi són menors
i donar-se'l a qui vols.

I, si tot i així,
el delegat de govern
em declara penitent?.

No et mareges!,
tu, el dissabte et confesses.
Dos colps al pit
i un “mea culpa”,
si t'està veient el poble.

Però, a vore quin vestit et poses!.

Vés en pau.

martes, 26 de enero de 2010

LA BUGADA

O el llibrell de la roba bruta
que es porta a la bugaderia,
safareig municipal...
on es renten com es pot
les brutors del pròxim passat,
del confús present
i del demà, amb la soledat
que deixa
el temps que ja no està.

La bugada, roba bruta de casa
que un dia vorà el veïnat
-caliu de credulitat-
qui n'ha de vore encara tanta!


S'ha de traure a la terrassa,
tard o prompte,
per a un procés de secat.
És el que cal:
net i clar
en un règim de democràcia.
I, per fer la bugada
la mestressa de casa,
mai no ha cobrat massa.

(Obriu l'ull i tanqueu la mà,
no és temps de posar-la
massa estirada )

lunes, 25 de enero de 2010

CANÇÓ DE L' ARBRE

Cançó que l'arbre va compondre,
per a mi i per a nosaltres,
els dies anteriors
a l'esclat del vent maliciós.

Marxa fúnebre? No,
himne gloriós!
Lletra de les seues pròpies mans,
branques de puny tancat.
Música sorgida de les pedres,
tecles mogudes per les arrels.

Cançó de l'arbre alt i robust,
sever i frondós, digne tronc
de fusta centenària
i lenta ombra al pas del sol.

No sé si l'arbre cantava o no.
Potser la música surava pel lloc.

(Solitari pi: l'horta que encara atalaies
t'acompanya )

lunes, 18 de enero de 2010

PARLA LA QUIETUD

Parla la quietud i s'insinua la calma;
la memòria, vestida de por, calla.
Mentre la vergonya roman de dol
i s'amaga.
La imatge retrata l'òrfena ala dreta
d'un palau d'idea nua,
d'ideologia buida.

Parla la quietud i hom l'assega,
qualsevol la sent però l'ignora.
S'acomoda tothom, tot el cos,
la por, el dol, i la imatge s'amplia.
Ara es veu la calma sencera,
la porta principal, l'ala esquerra
i el fràgil vidre de finestra nova.

La quietud però -intel.ligent- endevina:
darrere del retrat
hi ha una altra façana,
més finestres i una porta falsa.
Una disfressa de calma, una altra;
l'ambició d'ara i d'abans...
el real retrat de Catarroja.

sábado, 16 de enero de 2010

DEURIEN SER ÚTILS

Deurien ser útils els records
-ai, memòria emprenyadora!-
d'aspectes, de fets, de noms...

Deuriem ser coherents,
sincers, valents...
deuriem ser poble, collons!

Deurien ser útils:
la història, els malsons,
els cants antics i els cants nous.

Deuriem...
deure menys i eixir del pou,
alçar la veu i la cara.

Deurien ser útils
-o deuriem-
i no ho som ni així ni encara!

RES NOU

No, res nou al paisatge de prop.
Res nou?
No de forma aparent.

Doncs, què passa?:
només els dies,
el silenci indiferent.

Res nou després del mal vent,
a pesar de trencar vidres,
tombar els pins
i arrancar calmes i sostres.
No!,
com si no haguera estat
un feridor desatre.

Què passa, poble?
És un dol sense llàgrimes
o són amagades?

Ha cessat el vent
però no ha canviat l'aire.
Queden... les conseqüencies.

martes, 5 de enero de 2010

QUAN LES BARBES DEL CABANYAL...

S'ha vist i encara es veu passar el perill:
expoli, saqueix, destrucció,
en solemne processó d'esquenes als veïns;
emboscades sota pretext de progrés
i vigílies a santa modernització...
M'he perdut pels camins rurals i els carrers,
entre la paciència i els credos d'ells,
vivint i veient viure la fe
de valors a l'altra banda dels diners,
del pornogràfic poder a l'empara
d'un vot democràtic mal entès.
Hi ha a prop -del poble que sóc- una ciutat
que mira malenconiosa cap al mar.
Cap on mires tu, Catarroja?

De moment, al Cabanyal, enhorabona!,
però això, a més d'un, què més els dóna?