La meua pàtria no ho diu

La meua pàtria és silenci
de la veu.
És terra mullada
pel reg d'ancestra paraula.
Estesa al sol, ara,
la meua pàtria està resseca
perquè el sol que dic
és por;
o còmoda apatia
d'un país que, tenint-la,
perd la pròpia ideologia.
Assentament cosmopolita,
de tots els colors de pells
que el sol del temps
destenyeix.
La meua pàtria és el poble,
de gent i carrer,
que hi viu i on visc;
de flama roja,
en el nom.
I en el cor flegma estoica
o covarda;
amb consciència d'esquerra,
dormida, callada.

La meua pàtria no ho diu
perquè, marejada
per l'absurd de tanta campana,
no troba la paraula.

La meua pàtria -qui no diria
que és la meitat de Catarroja?-
n'espera una, d'esquerra,
de campana,
de paraula...
Però, que sone ben alta!

(Potser la teua. O la vostra)