sábado, 27 de diciembre de 2008

L'HORA

És l'hora, ho sé.
M'ho diu el cor.
Quin cor?
Si ja no en tinc,
tu me l'has furtat,
me l'has trencat.

El cor i la llavor,
el fruit i l'esforç
de tots i tants anys.

El llaurador ho sap:
tot el sembrat,
tot el treball,
sempre no naix,
o no creix...
és natural, és llei...

Però en aquest cas,
has sigut tu,
ambició, cobdícia,
tu me l'has furtat!

miércoles, 24 de diciembre de 2008

A qui arribe.

A qui arribe
a l'espai confús:
Bon Nadal i un
profitós i solidari
any Nou mil·lenni NO!

martes, 16 de diciembre de 2008

Tràgic destí

El del lladre,
que sempre du les de perdre.
El de qui fa castells
sols d'arena i aigua,
perquè cauen pel temps.

El de qui busca parella
només per medrar
i l'amor no li fa mella.
No sabrà mai
(ni tampoc ella)
el que s'han perdut.
I què trist!
Viure i morir
sense saber-ho.

Tràgic destí
del que es passa la vida
buscant la clau d'altra porta,
mentre no troba la seua,
perdent la llum i l'ombra.

Tràgic destí
del què ha d'escriure açò
per l'amenaça d'eixe altre,
del lladre,
del que fa castells en l'aire
i s'emporta clau i arbre.

D'aquell que té la mà llarga,
el cor de ciment i ferro,
d'aquell que volia ser cuc
i es quedà en palometa.

Tràgic destí,
viure i morir així,
esclau de tants mentiders,
i al llarg de la vida
sempre el mateix dubte;
qui es morirà primer?

lunes, 15 de diciembre de 2008

Un dia més

Un teatre més,
un pas avant,
un més, sense saber
per què ni a on.
Conservant la il·lusió
els actors i jo.

Imaginada o fingida,
precisa, recomanada,
la il·lusió atemorida
de: qui guanyarà el que vol?

Hui un dia més
de l'acostumat plenari fictici,
on, paradoxalment,
del que està ple és de buidor,
d'actes incongruents,
de ficció amb semblança,
de veritat disfressada,
pudenta, inconvenient,
sols profitosa
per als ignorants silents.

Un teatre, un dia més,
cap episodi
ni a destacar
ni a reviure.

Un dia més,
fins que "l'eminència" calle,
o algú dels demés es canse.

jueves, 11 de diciembre de 2008

... i Goliat!

Sempre no és el més fort
qui guanya, qui venç.
Alguna vegada
és el temps,
alguna altra la raó.

I jo sé,
des de xicotet,
que, a vegades,
són les dos.

És, crec jo,
sols qüestió de qualitat,
és just que ha de guanyar
qui tinga la veritat.

No és el mateix un cudol,
que una pedra
al seu lloc!

Per què la mort?

Per què la mort,
si tots mereixem viure?
Tots?
Qui ho sap!

Potser aquell que és un bord,
un canalla,
miserable, avariciós,
aquell que maltracte als demés,
el que s'aprofita d'ells,
aquell qui vol els diners,
ànima sense sentiment,
dèspota, orgullós,
embustero, mentider,
dominant, injust,
prepotent...
i jo què sé
quantes coses més.
Potser aquell
que és tot això, eixe!
potser no meresca viure,
potser...

No, no, val, ja pare.
Però moren tants innocents!
És la teua voluntat, Deu?
bé... amén.

miércoles, 10 de diciembre de 2008

AHIR, HUI... TU!

A l'hora clara
de la matinada
la barca se'n va...

Si em talles el vent
-si li'l talles a ell-
qui podrà
defendre's del temps?

Ni jo, ni ell,
ni com nosaltres
aquells,
que gosen fer-te front,
ni qui, ple de llaments,
resisteix,
qui, fins l'alé darrer,
defense allò seu
de mans com les teues,
que seques i brutes,
trenquen les veles,
s'enduen el vent,
neguen les aigües
i allunyen l'arrel.

Si no ens deixes
al sequiol de la costum,
marcar l'estela
i ho deixes nu,
vols sols la mort,
la distància, el fum.
Vols horta i port,
tu: l'únic viu.

Vols port i niu,
tot per a tu!
Voldria dir que t'aprofite,
però no puc...

viernes, 5 de diciembre de 2008

Eucaristia

Ens presenten tan sols
el vi i el pà
com a sacra eucaristia.

El cos de Crist, diuen,
comunió instituida
en el darrer sopar...

I els dotze companys
begueren d'ell,
menjaren tots
i la nova aliança
fou feta.

Entre ells, ú que el negà,
altre que el traicionà,
i ell, que morí en la creu.

Però saps per què?
Vosaltres ho sabeu?

El càliç d'or, d'aon?

Quin sentit?
què perseguiu
quan combregueu?


El pà i el vi,
com el producte del camp,
el de la gent honrada,
naix i es serveix
amb tifell de fang!

Quan t'agenolles,
davant del sant
pregunta-li...

però acosta't a d'ell
descalç!

jueves, 4 de diciembre de 2008

Passaran?

Si l'avarícia té la clau
per a obrir la porta
i entrar en la cova
quan vol...

la inteligència que tens,
o la por de quedar-te nuet,
pot ser pany i forrellat
per a no deixar-la entrar.

Tu tens trellat,
ells el poder,
tu el sofriment
i ells... ja ho saps.

Doncs, fica't al mig
i no els deixes passar!

lunes, 17 de noviembre de 2008

Ja ho sé

Ja sé que m'esteu mirant
des de lluny, des de prop
i, sobretot, des de dalt.

I de tots els que sou,
uns sospiren,
altre (o altra) renega,
i sempre hi ha algú
que calla.

O calleu tots?
Valents de bars,
de nit i amagats.

De dia,
quan la llum diu
"ara la veritat!"
aleshores en silenci
obligat, covard.

Però sé
que m'esteu mirant,
i no sols a mi,
a més, quan dic jo,
no és el jo individual,
mireu més a dins,
mireu als voltants.

I jo sé
que també esteu mirant
els fruits meus
i els de tants...

Mireu les pedres, la terra,
els arbres, els camins,
lo nou, lo vell,
el que queda en peu.

Mireu la sang,
la força i la suor,
i tota la voluntat
dels que ja no estan.

Mireu, ja ho sé,
les línies perfectes
que encara hi han,
al llarg i en vertical.

Les blanques parets, la fusta
i els antics taulells,
encara que sé que res
al "projecte" vos ajusta.

I mireu l'aigua,
com mireu la vostra presa!
Mireu com i quan podreu
despullar tanta fermesa.

Mireu tant
que podeu quedar-se cecs,
perquè sords i muts
ja esteu!

martes, 11 de noviembre de 2008

TORNEM A LA TERRA

Tornem a la terra,
a la paraula més brava,
a la que sembra,
treballa, nutreix, i mima,
a la que rega l'aigua,
a la que sempre és nova
quan és vella pel temps,
però renaix cada dia.
A la terra que agraix
la mà que la fa produir,
que l'acaricia i l'acompanya.

Tornem a la terra,
la del llaurador en oblit,
la del malferit de sempre,
la terra que dóna fruit,
però no et fa prou ric,
ni lliure. Ni té calendari.
La que et fa promeses
que no sempre cumplix.
Tornem a la terra,
encara que sols per a dir
que no s'especule amb ella.

El nom i l'adjectiu seran nous,
però l'acció ja és molt vella!

lunes, 10 de noviembre de 2008

Hi han més

Sabeu de què m'he enterat?
Que en contra del Nou Mil·lenni
no estic sol!

Hi han més,
quants? uns quants,
dos, tres... cent
o més.

Però no tots ho diuen,
perquè tenen por
o no saben com.

I si ho diguérem junts?

La veu de molts
és més veu.
Potser, més veu seria prou!

jueves, 6 de noviembre de 2008

ARA SÍ

Perdoneu, callem,
jo també, i fins el silenci.
No ho sentiu?
Jo sí.
No sé d'on ve,
però ho sent.

Qui guitarreig!
Quin vol de notes,
què dolçor, què tendres!

L'acústica perfecta
arriba als meus oïts,
entra suau al meu sentit,
entra en mi tot
i estic feliç.

No sé si la guitarra
volia en mi parlar...
però sé que alguna cosa ha dit
i jo li vullc contestar
però em perc en l'afany,
sense saber què respondre.

Les notes esperen,
fent prop de mi el niu.
Ara sí, sé el que dir:
El poble està viu!

sábado, 1 de noviembre de 2008

I si fóra un acudit...

Sabeu aquell que diu: "caminant, no hi ha camí"?
Ho sabeu?
En tot cas, sí que hi ha qui ho sap. I vol ficar-li remei (iconserve la inocència de xiquet).
Els homes bons, de trages Armani, corbates de seda, senseguants blangs perquè de cap color s'estilen ara, de camises de qualsevol color de moda, perquè per a canviar color no hi ha cap de dificultat, serà per diners? Serà per vergonya? Cal anar a la moda.
I la moda és (millor dit, era, perquè s'ha relaxat un poquet) fer camins, per a que Machado estiga tranquil, fer autopistes, fer jardins al menys on trasplantar un arbre i mig. En la rodona, on creuen bulevards plens de llums (de llumenàries vullc dir, la llum és una altra cosa, ja vorem!), en la rodona, deia, dos grans cossiols on plantar violetes, per si cal fer un ramet per a oferir a la dona. Si els ramets foren més (de violeta, dic) podem comprar-les a la floristeria. En poc de temps, potser es puga triar, perquè en ficaran un altra.
I més camins, i bancs (de mobiliari) portats d'algun país emergent. I bancs dels altres, per a diners, també d'alguns emergents (com es deien abans estos darrers?).
Prou, solament us preguntava hui si coneixíeu allò de "caminant... no hi ha camí". Com sé que sí, ho deixaré ja, apagaré la llum i miraré per la finestra.
Us contaré un altre dia què veig. O vos ho dic ara? Val, però un poquet i prou.
Al front i al fons, Torrent. Més a prop, terme d'Albal i Catarroja, de Picanya i de Paiporta, i una construcció recent, que no cal anomenar, si no és que vos aneu a casar.
A l'esquerra Albal i a la dreta Paiporta, Massanassa, un fumeral i... el que queda de camp.
Prou, fins ací hem arribat.

martes, 28 de octubre de 2008

CALIU

Fa fred fora de casa,
dins d'ella també.
Mire de reüll la llar
però està humida la nyenya.

Sense foc,
la fredor s'accentua,
però dura poc.

La meua vital passió,
la d'escriure,
la de viure cada jorn,
un ratet i a un racó,
abocant el sac mig ple,
el que m'enduc de matí
per omplir del que puc.

Des del crepúscul fins l'ocàs.
Allò collit ho aboque ací.

Ja no tinc fred,
s'afluixa el muscle
i això, i a tu
és el que busque!
Gràcies!

lunes, 27 de octubre de 2008

CÀNTIC DE LA CUINA

Són les huit de la vesprada (ara ja de la nit), i quan creia que els meus ulls es tancaven i les mans se m'adormien, el cap volava no sé a on i desbordat tot jo pel cansament, o perquè segurament no tenia res a dir, el silenci de ma casa es trenca: un crit! això si, jubilós, d'alegria, com quan a un li s'obri l'esperit.
I no hi ha per a tant! però sí. Hem passat a la cuina de ma casa per l'all i pel pebre, d'anguiles i algun altre peix.
Alguns diumenges paella, arròs negre o carn coberta de pà. Creïlles i ou fregit alguna vegada, poc! Ensalades de tota mena, perolet o sols pastes on cap de tot. I pimentons i botifarres, i llonganisa i tomata..
Es que ma casa... a ma casa, qué collons! per què no dir-ho? falta quasi de tot. O falta molt, o falta un poc d'allò i d'açò però el que és allò de nutrir-se, de mejar perquè cal i disfrutar, ma casa... un dèu. Que no? No ni poc!
Però el crit de hui, a més està molt justificat! Perquè la cuina, com el despatx o la saleta on fem reunions molts caps, és... xe! internacional. No és un restaurant, però millor que això. Sí, no té moltes estreles, però tenedors sí, del dot de quan ens casàrem... i a allò que anàvem, al crit gojós, tant com l'olor de la flor del taronger, és perquè esta nit a ma casa, cuinat per a un italià, tindrem per a sopar pizza...
Que això és molt normal? Serà la de la pizzeria, o comprada en el mercat, però esta que ens mou al crit, en ma casa i aquesta nit, és més enllà d'extraordinària (que ja l'hem probat abans), és una sort tindre-la a casa i degustar-la, un goig.
Veus què fàcil és, tenint tan poc, tindre-ho tot!
Que no hi ha cap festa com la festa de que a ta casa siga festa, perque es viu de veritat, la germanor de porta oberta i la llar de la ciuna també. En qualsevol llengua, esta nit en un barrejat valencià-italià, una pizza com Deu mana. Si vols probar-la... ja ho saps!
I moltes gràcies al ciuner de hui.
I de pas, hui deixarem
al Nou Mil·lenni tranquil.

domingo, 26 de octubre de 2008

NOU INTENT

Val un vint-i-sis d'octubre? Han passat dies, crec que quinze, des de que teníem programat l'aniversari d'un tros d'història trencada. L'aniversari de la confirmació de la gran veritat: el que no cau, es tira i avant! L'aniversari del poder entés com abús, dies després de fa un any que unes pedres deixaren d'estar on calien. Un any i uns dies, des de que un i uns digueren com eren!
Nou intent: que els meus companys tornen a posar cartells... papers, plàstic o el que siga, que diuen allò que us fa eixir (per què?) fora del gojós confort.
Serà la clau? Un i altre i mils d'intents, fent el que creguem, lluitant pel que vosaltres mai voleu.
Allí, allí està la casona. Està trencada, sola, abandonada, oblidada, però no li importa star així, perquè ella el que vol (com té dret) és, més que estar, ser!
Arreplegue les vostres rises, les vostres mofes, ho arreplegue i ho tire al femer, però sé que la casa del Mestre sospita el que li espera, i aguanta, estoica, el patiment. La construcció encara en peu és una morta vivent, però sap, com molts sabem, que ella té la veritat. Tu saps, sabeu vosaltres, no tots, però ella sap més, pels anys que té, més de trescents.
Che, que va a guanyar la casa, per tu i vosaltres, els teus i els altres. Sabeu que abans del cent, quan els vostres anys passen... (sabeu o no ho sabeu?) on estareu!

jueves, 23 de octubre de 2008

Saps?

Açò es el que m'agrada
de les meues nits de blog:
tocar, sense por, les lletres
i que elles ho diguen tot
Si jo desitge, parle, calle,
somie paraules,
a poc a poc.
Si la ràbia m'espenta
o el descans busque al cap,
elles, les lletres,
em fan costat.
Parlen, callen, senten per mi,
fan amb mi un únic cos.
Em fan d'elles tant com jo
em crec que són meues
i acabem per no saber
qui som de qui.
Però ens trobem i estimem.
Ens abracem... i naix açò,
que és el que m'agrada
de les meues nits de blog.

miércoles, 22 de octubre de 2008

No té titol, sols sentiment

Què a prop ho sent,
el teu silenci.
Què llunyana la veu.
On estàs?
Encara que sé
que estàs a prop!
Vols que vaja?
O véns tu?
Com ho fem?
Jo sé que et sent
I tu?
Jo sé el teu nom
i sé que tu saps
el meu,
tinc por de dir més,
deixe açò
pero no a tu!

martes, 21 de octubre de 2008

Sedant fictici

Com que hui la vesprada
seguix ennuvolada,
tinc també emboirat el cap
i tinc set, simbòlica,
d'aclarir la boira,
netejar el cel
i portar la purea
al meu paisatge emboirat.

El camp té sorolls estranys,
però quan els saps,
quan els fas teus, quotidians,
es tornen música volguda.
Torna el camp a ser... el camp.

I la vesprada grisa i trista
ens porta un lluminós ocàs,
el gris es fa perlat.
El cap s'obri de par en par.
La boira se'n va.
Es calma la set.

Serà l'esperança?
O mig got d'aigua a la taula,
que no està mig buit,
està mig ple de demà...?

I alguns pardals volaran.
M'ho crec i dorc a gust.

sábado, 18 de octubre de 2008

Huit zero quatre

De la vesprada, del catorze d'octubre. Ja s'ha encés la llum de fora (ai, si altres llums que cal que estiguen, se encengueren, sense importar l'hora...).
Hui, fa anys la riuada. Ah, que quina riuada? és que per als de la meua edat, la riuada fon la del cinquanta-set. Un altre dia parle d'ella, del que jo vaig vore des del balcó i al carrer, en este poble, en un barri que és moltes coses, però a més a més, és el més vell. El més oblidat, també. O no, concejal d'ell? I altra pregunta, perquè de veres que no ho sé: cobres ademés per ser-ho? Quant et paguen per això? Tant si és molt, com si no és res, m'agradaria saber-ho. A mi i a altres com jo, que no cobrem res quan, perquè cal i ho creguem, diguem no!
Però oblidem-se ara, del concejal o concejala... Hui, el que volia dir és que un d'eixos dies en que veus alguna cosa en algun lloc, que et mou a fer comentari,
Ha sigut esta vesprada, abans de les huit zero quatre, quan encara estava fora, que per a mi vol dir en el camp, entre la terra humida, entre arbres tendres i vells, entre branques seques que cauen encara que hui l'aire era poc, buit de vent. I el paisatge era gris, tornant-se negre a poc a poc, entre algun ocre o rogenc, un poc de groc o apenes endivinant-se, o més que això, sabent-se, el verd. Pel record d'altres dies, perquè ja en són molts en el paisatge mateix. Ai, si fóra eternament així...!
El comentari? Sí, és que allò que hui he vist, ha sigut en un llibre, que sóc d'eixos antics dels que... lligc doncs existisc. Perdó per l'atreviment i per si no està ben dit, però sempre m'ha agradat per ornament o costum, emprar allò del "ergo sum". I a lo que vaig, que el camí ja va esborrant-se i apagant-se la llum.
El que he llegit, que fa brotar el pensament al meu cap, entre matolls espessos de confusió i claritat, és un dit que algú digué, i com que no sé qui, ara no ho puc dir. Però el dit era aquest, més o menys: "L'ocell en la gàvia no canta per plaer, ho fa per ràbia".
Com és sols simarts deixem-ho ací, ho deixe així.
Potser hi ha qui pot viure senzillament estant, sense pensar. Deixem-lo estar!

viernes, 17 de octubre de 2008

27314

Som la nostra vida
i també les conseqüències.
Som el que som
i per a alguns és prou.

La vida torna de nou
cada dia
i el dia, pot ser un d'ells,
ens porte la sort.
És un cant d'esperança,
o que ha començat el vol?

Potser que aquest present
vole ja pel cel del temps,
i, encara lluny, ja està prop
poder ser més del que som.

Som la nostra vida
i un muntó d'il·lusions,
si la sort t'obri horitzons
com si fora loteria...

Loteria?
El miracle pot ser teu,
en desembre, el vint-i-dos.
Jo he comprat de la que toca,
la de salvem Catarroja!
Per si també tu ho vols fer!

jueves, 16 de octubre de 2008

Una mostra més de censura

Efímers són els murals pintats, les pancartes que denuncien o els reclams sempre legals. No duren perquè són durs? si diuen només el que és cert!
Pel contrari, allò que és evident, és obvi o no és més que obligat a fer, ho lliges i ho sents per tots els costats.
Ací -en Catarroja- redéu! què és el que està passant? No sembla com si, amb el temps, anàrem arrere i no avant?
Què fan? Què fem?
Hui, ja no ho sé. Abans feien això: de la palla, fem!
A més d'una adolorida sensació, crec també que algun error s'ha comés. Els que feu callar les manifestacions escrites, per fer-ho. Error!
Nosaltres també. Per la falta imperdonable de fer les pancartes de tan poca qualitat. Per això, clar, no tenen futur.
D'ací en avant no ho farem en suport de borsa de em. Aquestes les deixarem per altre menester!
Dotze d'octubre.
En la tele, les forcs armades desfilant.

miércoles, 15 de octubre de 2008

Silenci

El de ma casa,
el del carrer,
el d'un poble sencer...
A on està la gent?

Silenci,
el del meu endins,
el de dins de molts,
i el silenci pitjor:
el d'uns pocs...
Què por!

A on està la gent?
Per què estan en silenci
el vent, la pols,
els ocells,
inclús la veu?
Per què callem tots?
Per què no parla ni Deu?

martes, 14 de octubre de 2008

Compartim

De la inquietud compartida
passí a compartir el goig.
Des de la primera taula,
en la Mare de l'església,
vaig patejar el casal,
alguna cervesa fresca
i la consciència d'estar!

I quant he deprés de tant,
quanta essència en els companys,
que foren amics a l'instant,
ajudant-me a caminar...
pel camí, intemporal,
del temps que anomenen lliure,
i té passat el forrellat...

de la inquietud inicial
passí a compartir,
respostes amb sinceritat,
i fent-ho com qui no vol,
sense lliçons magistrals,
sense títols ni càrrecs,
sols per la necessitat.

I des d'aquell primer so,
com que la inquietud perdura,
s'ha fet música de cor
sense canviar partitura.

El calendari es fa llarg,
les reunions mai no acaben,
però la il·lusió tampoc.
Tot i això que, de vegades,
ara les fem en l'Hort

I en ell seguisc compartint,
amb ells deprenc cada nit,
pense, raone, sóc,
m'angoixe, desperte, vullc.

A voltes puc somriure,
alguna vegada em crec lliure
i sempre tinc ganes de viure,
i beure l'aigua que compartim.

Toquem el camp amb la mà,
mesclem joventut i lo altre
(lo altre és vell, però m'ho calle),
el cas és que açò calia.

Calia la Plataforma!
perquè esta vila dormida
pot despertar ferida
si el nou dimoni pren forma.

I no som millors que els altres,
però tampoc som pitjors!
No som ni rics ni pobres
i res cobrem per el crit:

"No volem l'Horta morta,
ho digue també per tu...
ja són nou mil més una
raons per SALVEM CATARROJA"
I... gràcies, amics!

lunes, 13 de octubre de 2008

Al perro, nuestro recuerdo

Era mayor, enfermo desde hace tiempo. Ayer murió uno de nuestros perros.
Y lo sentimos, y lo aceptamos, nos consolamos pensando que, rescatado del camino, destrozado y maltratado, tuvo en casa unos años de comodidad, de cariño, de cuidados.
¿Qué más le pudimos dar? Era un perro. Sólo eso. ¿Sólo? Desde el veterinario a su lugar de descanso. Lo enterramos y no hubo salmo, pero hubo un tierno recuerdo, un buen trato. Pobre animal, porque llegó a su final, pero también qué suerte! vivió en compañía de otros perros y gente que le trataba bien.
Su caminar por la vida lo hizo a cuatro patas. Comía, dormía, ladraba... ¿Sería feliz? Descansa en paz, perro, has sido un buen animal. Y digno, aunque fuiste irracional. ¿Mejor?
¿Habrías preferido ser de los otros? Los erectos, los que no pueden ser llamados, como tú, animales. Porque les queda grande, porque podría dañar la imagen de tus compadres. Vale para ti, y que no se ofenda nadie, mi oración especial de esta tarde. Y espero que donde estés no haya ya quien te ladre. Amén.

domingo, 12 de octubre de 2008

Epíleg, sempre el mateix

I això que està la terra remullada. Al voltant de la casa, la enderrocada fa un any, és tot un fangar, clar, per la pluja, sí, que està plovent molt!
I remullada i tot, la colla, que té el cap molt dur, les idees fixes, la voluntat de ferro i sense cobrar per això diners, ahir penjà una pancarta, que per al nit ja no estava. A migdia, una altra nova. Collons, que per la vesprada, he passat i ja no està. Qui m'aclarix aquest embroll? Qui està jugant, o qui vol ser més que qui? Este embolic, és de desfaenats? o és que la seua faena és eixa? Qui la lleva ho fa de bades, com ho fan els qui l'han penjat?
A mi ja em fa mal el cap i em vénen, intermitents, com alenades de dubte.
Què passa ací en Catarroja? Per què cada vegada, faça mal o bon oratge, quan hi ha algun succés, un esdeveniment, siga festius o dels altres, commemoratiu, social, polític o qualsevol, s'ha de tancar amb un epíleg com este?
A on van eixes pancartes? Al foc, com les branques seques que crema el jornaler, quan li ho manen?
O potser, no està ben escrit i li fa mal, al llegir-ho, a algun sabut de les lletres?
A qui no li feia mal, estic segur del que dic, és a Catarroja poble ni al que resta campesí.
No li ho pregunte a ningú, perquè qui ho sap no contesta, els voltants estan muts. I als que podia preguntar-ho, hui no han vingut per ací. Els ocells que van i vénen tenen nou escenari.
És l'hora de la posta de Sol, que hui no es veu, perquè ell tampoc ha vingut. Me l'imagine i em pose a somiar...
Pel camí, dels mestres, per a ser exacte, ve trotant un cavall, blanc o gris, que no ho veig clar. S'arrima a la casa, olora, mira i gira el cap als dos costats. Pensa que ningú l'està mirant, i té fam, o set, o és recelós, o simplement no cal raó, és sols un animal.
I li pega mos al tros negre i a les taques en blanc. No trau profit del que fa. No l aplaca la fam. Eren dos bosses de fem i retalls de paper. Res més, però l'instint, ¿tenen instint els cavalls? l'ha dut allí esta vesprada. No té trellat açò, però tampoc el té el pobre animal!
El cavall és una metàfora,
ell ho sap.

jueves, 9 de octubre de 2008

Nou d'octubre

I què esperes de hui?
De nou la pluja i el vent han sigut motiu que justifique el que fan i el que no han fet.
Nou d'octubre. Sé que és festa perquè no he anat a treballar. Però no he sentit una traqueta, ni rialles de la gent. No sent música al poliesportiu, perquè allí no han fet res.
La Paella? La pluja i el vent ho han suspés. I al camp, on jo estic, prop d'allí... a penes una rodona i un camí de servei (de cervell... és el camí) he passat tot el matí i... tu has vist ploure? Jo tampoc. Ha fet vent? Sí, un poc, com que m'han caigut quatre dàtils, però em quede sense arròs.
És igual, dinarem un entrepà, que açò que escric no ho dic per la falta del gra. Ho dic perquè pareix que... no hi ha res que celebrar. Nou d'octubre... sabeu el que es celebra? Puix pareix que algú no ho sap!
Potser esta vesprada, o demà, o el dia del Pilar... li faran una missa a En Jaume pel seu descans!
Alguna cosa celebraran pel Nou d'octubre, perquè no crec que ara tinguen por, perquè el Conqueridor entrà ací, just en un dia i data que (redeu!) comença per Nou! No, no crec que siga per això, sempre queda l'excusa del vent i la pluja. Pluja i vent que els són leals.
I si no, sempre quedarà el pavellò cobert, qe ja l'han inaugurat! Celebrem això, pero promte, que crec que va a seguir tancat.
Nou d'octubre també és Sant Donís. Vaig a endolçar-me amb un poc de massapà.
Bona vesprada.


miércoles, 8 de octubre de 2008

FELICITAT

Pot ser un dia qualsevol, sense cap història especial. També (com el que em mou a estes línies), un dia amb notícies bones. Un home, i junt a ell una dona, uns fills, una família, ha lliurat una altra batalla, cal dir que l'ha guanyada, i tots -molts- gaudim d'això.
I és una batalla més de la guerra que, sense voler i massa vegades, presenta la vida. Ja has guanyat moltes batalles, per què no vas a guanyar la guerra? La teua pròpia i també la que el mal seny te declarà el seu dia.
Hui, ahir, estos dies són d'història teua feliç. Ara és la tardor i pots encendre la llar en ta casa. Sí, eixa casa que, com la vida que tens, encara és teua. Pots menjar en eixa taula, junts a tots els que són teus. I dormir al teu llit i saborejar esta victòria.
I pots somriure amb orgull de qui és un home bo, del que té la raó, i amb ella mig poble. I tens els records, el futur, l'amistat, el carinyo i això que creguem que s'ha de tindre! Això mateix que no tots tenen.
La teua història és de valent. Viu d'acord amb el que eres. Tens por i estàs presoner, com jo i més gent, d'eixa por que ve d'un mal vent. Arracera't en ta casa, i ja vorem qui pot més.
De moment, de l'hospital a ta casa, un passeig lleuger i de plaer. D'ací pocs dies podràs passejar en la barca, com si no haguera passat res! Oloraràs el Port i dansarà la vela. Els ocells, encara que muts, te faran costat... pot ser alguna gavina fuja, asustada o avergonyida pea ar les esteles que deixes en l'aigua del llac.

I que quede clar, estem amb tu molta gent, com l'ocell, i encara que també muts, estem dient: Amunt, Miguel! Un abraç.
A miguel "Sulema"
(ell i els seus saben per qué)

martes, 7 de octubre de 2008

A aquell d'allà, o a esta d'ací, segons des d'on ho mire

Tu, quan ixes al carrer,
què veus?
Jo veig rosers, llorers,
un anouer, palmeres
i, encara, alguns tarongers.

Tu, quan obris els ulls,
què veus?

Jo veig un nou dia
i tot el que tinc,
que pareix que no és res
però encara tinc la vida!

i sóc conscient,
el pobre sóc jo!
Jo sóc qui no veu,
jo sóc qui no creu,
jo sóc... qui no sóc,
qui no té, el cec!

Sóc, també, qui crec,
i em crec qui sóc
i crec que puc
i sóc... qui vullc.

Tu, quan creus...
tu quan creus?
o en què o en qui?
o sols creus en quant?

Jo crec en mi, en els meus,
potser en Deu,
però en tu...
en tu no crec!

viernes, 3 de octubre de 2008

... i a tu et trobí al carrer

A un poble, com a una mare,
no es troba, es té,
es naix en ell i d'ella,
s'aprén i viu gràcies a ells.
I d'ells són tant els somnis
com els teus desitjos i fets.

Ta mare te fa voler,
te dóna la sang, el sentiment,
i el poble te fa el ser,
te deixa els carrers per córrer,
per créixer, jugant,
i els amics, que són d'ell mateix...

Ta mare i ton pare t'ensenyen,
el poble et dóna l'espai,
i ella, ell, tots, tants anys,
sempre al teu costat.

A tu, et trobí al carrer,
la vida, l'entorn, la sang,
se tenen, s'estimen... són!

Ta mare, el teu poble,
són abraç i bes...
el més pur sentiment,
i són (i estan) sempre,
inclús quan ja estan absents.

A tu et trobí al carrer
i no sé si també ho sents.
Tampoc sé si vas o véns,
com les gavines, el vent...
Ojalà fóra que sí.
I no ho mates abans de temps.
És que sí? Me sents?
Al poble... no el mateu!

jueves, 2 de octubre de 2008

OCTUBRE, ROIG O BLAU

Deu ha donat
molts privilegis a l'home.
És que a tu no t'ha aplegat?
Els núvols de la pols
no deixen al Sol
besar la flor...
però va fecundant.
Serà demà, o més avant.
Un dia el Sol eixirà
i la flor s'obrirà, viurà!

És que a tu el Sol
no t'aplegarà mai?

En octubre, roig o blau,
fa tres anys, volgueres dir-me:
ja voràs com és que no,
allò que pareix ser sí.

I hui estàs en lo mateix,
no és ja, gràcies a Deu.
Però perquè no podeu.

Ni és que no, perquè el cervell,
el teu i el d'uns quants més,
estan al servici d'ell.

Per què no et rebel·les?
A tu, com a mi i a tots,
des d'octubre d'aquell any,
ens queden eixos tres menys.

Em trobe, com tu, presoner,
però vullc obrir les ales
i volar com l'ocell...
I tu, per què no et rebel·les?
(Et parle del Nou Mil·lenni)

miércoles, 1 de octubre de 2008

CATARROJA

Està, com jo,
i als meus peus,
la terra cansada.

I jo m'enrecorde
quan eixa terra era viva.
Era lliure.
Era horta.
Era com jo, de treball,
de parents,
de respecte i carinyo inmens.

Era mare i filla,
era Deu i era home,
fill i pare...

Era germà, també,
i la sang, com la terra,
era roja...
i fluïa en llibertat
(casi sense tindre-ho en compte)
perquè era un do natural.

La sang, la terra,
l'amor, les mans de l'home
i les de la dona.
Quan tornarà Catarroja
a tindre aquella hora bona?

martes, 30 de septiembre de 2008

Deuríem dir NO

De la idea
al paper, al cor, al blog.
De la idea,
anirà després al temps?
Seria prou!
Al temps que compta dies,
que crea passat
quan arriba el present.
El temps, serà demà futur?
Seria prou!
si qualsevol arrel
seguira viva i fera rebrot...

De la idea,
només nascuda, precisa,
he fet en el temps distància,
que ja es divisa...
allò intuït!

Açò és el que passa
quan la gent calla.
De la idea,
que jo creia que seria prou,
s'encengué el foc...
i ja ens abrasa!

Ingenu, encara,
acaricie eixa paraula.
La idea és i seria prou,
que diga "no!" Catarroja.
NOU MIL RAONS PER A FER-HO

lunes, 29 de septiembre de 2008

Ai, Sant Miquel, Sant Miquel!

Vint-i-un de setembre. Deu de la nit.
Un carrer de Catarroja, un qualsevol de l'itinerari acostumat de la processó de Sant Miquel. Bo, no era un carrer qualsevol, però és igual. Era el carrer i la casa des d'on sempre, Sant Miquel, t'he vist passar. Des de sempre, des de fa molts anys. En realitat, des de tots els anys, perquè, no sé si t'enrecordes, però es coneguem de sempre. Des de molt xicotet t'he vist allà en l'altar. Des de menut, inclús, encara que mut, t'he parlat. Hem sigut veïns, he nascut a cinquanta metres de casa. Però, què dic? Si estigueres en el meu bateig. Però jo et coneguí després. Asentat en un banc, davant de tu, l'espasa dominant, el dimoni als teus peus... no sé si la llum del Sol que entrava per les vidrieres o les lluminàries enceses de l'altar, tal vegada la llum que Deu enviava, no ho tinc clar, però la teua imatge, junt a les barques, les xarxes i aquells homes sants pescant, llauraren la meua infància.
Aquella casa, la mateixa (i ara sí, gràcies a Deu) que hui es manté quasi igual, aquella església arciprestal allí al costat de ma casa i, pot ser, al costat de molts anys caminant, deixaren en mi una estima antiga que es manté al cap dels anys. I al parlar de caminar, com quasi sempre em passa, ara ja no sé a on vaig, a on anava, però tornaré, com tantes vegades faig.
Estava en la provessó, però açò començà a descabdellar-se este matí en le meu cap, mentres seguia la celebració de la missa (o cal dir-li concelebrada?).
Volia ficar atenció, que per això era Sant Miquel, però el meu pensament s'envolava. Serà perquè estava en la plaça i feia un vent... però jo no vullc criticar, no vullc fer un mal juí. Tenia que fer gran esforç per a escoltar, i tot i això les paraules del retor no m'arribaven clares. Vaig mirar al cel, que allí fora era fàcil i preguí per mi i per tots, però crec que la meua oració, entre tanta conciència diversa, no s'escoltà. Perdò, perdò. És que crec que, fins i tot, vaig pecar. No sé si de supèrbia, d'orgull o vanitat. Tal vegada, com es diu ara, era d'intolerància. O això encara no és pecat?
Jo volia omplir-me de llum, omplir d'eixa llum la meua ànima, però el cervell s'enfoscà de fum, a pesar de la llum d'allí fora. He sigut egoista? O sols cego i sord al missatge de monsenyor? Per cert, quaranta retors no en són massa? Nou pecat, perdó, perdó!
Allí estava sant Miquel. Allí dalt, però dels escalons. No poguí vore l'altar! Allí estava, com per a anar per casa. Jo volia vore-li almenys eixa capa nova, bordada per tan digna artista, a qui li bese la mà...
Però calia que fóra aixina i la missa anava avant.
I allí estava Sant Miquel, allí estava Deu, crec. Pero allí estava tanta gent... Quanta gent! En la plaça, val, perquè l'església estava buida. No del tot: descansant en els bancs roba, bolses i trastos, pense que dels retors i els oficiants. Hi havia també en l'església només entrar un home asentat. Seria que estava resant? O sols que cuidava l'utillatge...
Aquella església arciprestal, de sempre d'algunes dones, quatre homes i un xiquet, hui s'havia traslladat. Este matí era la plaça la que asilava a la gent de pietat. La plaça era la que estava plena, del cos i el mor del Senyor. I, a més, d'homes i dones que jo no conec.
Però igual brillava la llum, la del Sol, la del dia lluminós (no en calien lluminàries) i la llum, potser, de Deu.
Però vaig vore massa destells, o eren molt forts i tanta llum portava obscuritat. El soroll del silenci forçat no deixava escoltar les paraules de la consagració. Tampoc la llum que feia més llum no era la llum de dalt. Era la que encenien en les cadires tant d'or i tants brillants, tants daurats i argents bordats en trajes de dia de festa, fets a posta per al dia de Sant Miquel.
No, no vaig vore... humiltat. No ho vaig vore, dic, perquè, potser estiga cego. No vaig sentir silenci de reculliment. No el vaig sentir perquè, possiblement estic sord. Pare del Cel, retor... tota esta gent va a tornar?
Com parlava d'humiltat, reconec el meu pecat. Tots els que allí estaven són dignes d'estar. O no tots?
Nou colpeig al pit i espere la concessió del diví perdó. Perquè... en vosaltres confie, en tu, Sant Miquel i en els teus. Però en els altres, alguns dels quals estaven allí, en ells... Deu! No puc, no puc!
Fins al diumenge, Sant Miquel, en ta casa.

domingo, 28 de septiembre de 2008

El Sol, la claror.

Diumenge, vint-i-huit de setembre. L'hora no la sé, que el rellotge el tinc trencat.
Este matí plovia, però com si haguera volgut, Deu o el Sant, dur la llum, des del cel fins a l'amenaçada Horta Sud, en Catarroja, ara brillava el Sol, entrava per les finestres, balconades i portals, per la porta de l'església... Podran fer la missa de Sant Miquel a la Plaça La Llontgeta. Entrava, com convidat grat i desitjat, el Sol en ca Vicent, en el baret del cantó, i en els carrers del poble, en totes les cases que donaven a l'Est, a la mar... També en les alqueries la contemplació de la Natura es fa esperançada i gratament especial.
I esta intervenció divina (o és que tocava ja) també es rebria amb l'entusiasme que cal, en els camps d'arròs, reanimant els grans del daurat producte, tant com les cares dels arrosers atribulats.
Quasi, inclús, el Sol feia brillar l'aigua del sequiol. En el Port, també confús, també de perfil trencat per projectes en els que alguns tenen els ulls ficats, i les mans, i... Però ara ha vingut el Sol i casa Sulema es pot contemplar amb goig, amb llum natural, amb tota la seua bellesa, tot l'encís i tota la història... la mateixa que volen trencar.
No, ara, mentres dure el Sol, l'ànima de Catarroja estarà anegada d'esperança. No sé si sols fins demà, que és Sant Miquel, que és festa gran...
Hui, el poble, l'horta, la marjal, el secà, les cases, els homes, les dones... estan plens de llum del Sol. Ha vingut i ha allumenat a tots. Toquen les dotze les campanes. El Sol és de bades i aplega a tot lloc, almenys e este moment. Haurà també entrat el Sol, pel balcó, a l'Ajuntament?

sábado, 27 de septiembre de 2008

La tardor

Mira-la, ja està ací
al costat de la finestra,
entrant pel menjador,
lenta però furiosa,
lluitant per ficar-se dins.

Mira-la, dominadora.
Mira-la tu, amic.
Jo no puc...

És massa promte!
Ahir, o este matí
en ma casa...
era encara estiu.

I tot per culpa del temps,
que ha de passar
i passa!

Ah, però tinc esperança
encara que l'horitzó
s'ha enfosquit
i ara no el veig.
Sé que està ahi, ho sé.

Sé que demà el voré
i voré després l'hivern
i potser la primavera...
quan tornarà tot a ser...
tornarà a ser com era?

Com les estacions d'un tren,
anunciant que la propera
serà en ma casa en estiu.

Ai, si poguera,
a cada costat de la porta
tindre dos muntons de temps
i al voltant d'ells,
en vol rasant, onze gavines
(o una d'elles era collverd?
Eh, que em perc)
senyalant encara l'Horta...

Somiant açò,
veig la tardor en ma casa
i crec que ha vingut a posta,
carregada d'esperança,
a dur vents de resistència:
"No tingues por, Catarroja!"

viernes, 26 de septiembre de 2008

Les dones (avant, encara que siga de tant en tant)

Jo era, i sóc, del segle passat. Tinc més, ho sé, del vint que del vint-i-u actual i, encara que vullc que la meua hora siga la de ara, la meua sang és de fa seixanta anys... I no tants, per quasi, és el temps que fa que en mi va nàixer un goig, el d'escriure en el paper paraules que dins rebuscava. Promte en trobí una que sempre ha fet en mi un goig més especial, és la paraula dona. Després - en el temps sempre - eixa paraula, de vegades, tenia nom i cos, concret, estimat. Tots tenim, i només nàixer, un nom de dona especial, després el d'una altra, i d'unes poques més (potser algú no tant poques). Per fi la que junt al seu nom fica algo gran... però açò és privat, i hui vullc parlar de les dones. D'eixe col·lectiu tan gran, inmens, per quantitat i més encara qualitat.
Ara no sé si estic ficant-me en terreny de temps actual o balle pel segle passat. El cas és que vullc ballar, i en qualsevol música que sone... es a dir, balle al costat de la dona, tant si són de les que em fan costat com si són de les que, en la dansa, em xafen i fins i tot em fan mal. Reconéixer que dos d'estes darreres m'han sorprés i agradat és el que hui tracte de fer.
I quants homes encara volem creure-mos els forts! Seríem, sí, forts si quan cal eixa força ens obligara a la veritat.
I la veritat que parle, passa per la fidelitat, en la que per descans, per esperança o per fantasia meua, crec que ha triomfat en estes dos dones, de les que parlava abans, sense anomenar, per por, perquè no les conec molt, perquè, com he dit, m'han sorprés i m'ha agradat, però m'havien xafat... ballant.
Crec que elles són fidels, a elles mateixa i al seu cas. A les seues raons, a la seua coherència... quan han pensat que on estaven no podien continuar. I se n'han anat! Jo no crec que derrotades, més diria que han donat un pas, uno més, cap a la conquesta. I l'esperança d'elles pense que no és la meua, pero m'ha agradat!
Potser deurien haver-ho fet abans, però ha sigut ara (ara una, l'altra fa més d'un any). S'han cansat i han exposat mil raons, les que siguen, les que vullguen, que en el seu dret estan. El que està clar (jo ho tinc clar) és que bé no estaven en eixe cadafal. Per això s'han abaixat. S'han cansat d'ell? O s'han trobat elles? L'encís se n'ha enfugit? O s'ha posat la mà en el pit?
En qualsevol cas, crec que ha sigut el seu desig. No han tingut por i s'han escapat d'allí.
Ara et toca a tu, home. A qui?

jueves, 25 de septiembre de 2008

Aclaració

Quan el panorama es torna gris, quan el dubte es fa desfici o fins i tot, la por ofega, la tendresa es torna ràbia, i la ràbia inspira... i escrius d'altra manera.
Quan a més l'únic pi que tinc a casa està amenaçat i és la mort qui l'amenaça... I el pi que jo tinc és un només. En Catarroja, hi han molts, i tots... perquè sí, hala!... a la fosa. I què passa? Puix que progressivament tot es desbarata, la ràbia es fa fúria. La fúria es rebel·la i en cadena es produeix un producte d'alt voltatge, no com en l'horta, que el producte brota en calma... com escrivia jo abans, en suavitat, en tendresa i si no em feu massa burla, diré que en emoció i il·lusió. Hui, que estan com estan les coses, crec que el que em naix de dins pareix insubordinació... serà?
Però tot açò és perquè jo pretenc fer un aclariment. Perquè les paraules ixen correguent, potser massa sense pensar-ho un moment. I ací està el meu dubte: i si jo no he dit prou clar per què escric ací i així i ara?
Crec que està clar que proteste.
Però, per si no està tan clar el perquè i contra què ho faig, he volgut aclarir-ho. I és açò:
Estic contra el Nou Mil·lenni!

miércoles, 24 de septiembre de 2008

A tu que lluites, tota la meua fidelitat

I entre ja dins del que m'agrada: no sabeu a qui ho dedique, però segur que sabreu, i cert, que en conegueu alguns que mai podran podran ser el motiu de la fidelitat a que em referisc.
Fidelitat -ara no sé com és el desenvolupament- té el mateix arrel que fe, però, per a mi, mentres aquella és qualitat de cada dia de la setmana, per a alguns (d'eixos que no són el motiu del que escric) fe és allò dels diumenges, de traje lluidor i colp -suau- al pit. Fidelitat, per altra banda, naix del cor, de la noblesa, del convenciment, de l'esperit de la bona gent. I mai, fidelitat, déu ser producte de la por, de la cobardia, d¡allò que mana el capità... això mai no és fidelitat, és acatament, és estar sotmés, sense més, és d'homes i dones pobres, encara que tinguen les butxaques ben plenes. Això és no tindre pau en ú mateix i si no tens pau, mai no pots (no déus) donar la pau. No serà més que un frau (o teatre). Així mateix, la fe és mentira si no l'acompanyes d'obres. I no em referisc a les obres urbanísitiques, que tu saps de quines parle. De les quotidianes, de les necessàries que tu véus al teu costat - i no vols vore -, del pà que no té el teu germà, de la set que pateix el teu veí...
Però de què et parle? si no són per a tu les meues paraules... són per a quell (aquella) que lluita... aquells, aquells que estan! Estan ací, perquè ells no se n'han anat. És agost, però no están estiuejant. Què dic? Clar que estiuejen, el que no fan, no han fet mai, és anar-se'n de vacances. No, no se'n van perquè no poden. No poden canviar sa casa per l'apartament a la vora del camp de golf. El camp vora sa casa és d'altra mena de pilotes, d'aquelles pilotes que no desapareixen per un handicap de tres al quatre (o cal dir de tres o quatre milions)...
El camp vora sa casa no es rega per aspersió, més bé per la suor i molt d'amor. I quan l'aigua escaseja (ho coneixes?) fins i tot potser fa un prec, resa un poc, i li resa a un Sant sense capes de seda, sense joies ni corones, un sant que no està nuet de tot perquè un pobre drap el tapa... un sant de dilluns i dimarts, de cada dia de la seua setmana... un sant de fidelitat, i de fe, però de fe amb obres... El mateis sant del veí, del germà, del cosí. De vegades inclús, compartix l'angoixa en algun retor que li estén la mà, la paraula, la seua bona voluntat, que hi han d'eixos, n'hi han també!
Però inexorablement el temps passa, el full s'acaba i com, potser, açò no vaja a cap llos, i com, a pesar de tu, i de tu, i de tu... l'horta encara està un poc variada i encara hi han fruites... encara algun (algunes) llaurador i llauradores, tropes de misteriosos i sospitosos instints.
Encara queda gent que a més de fidelitat té fe, i treballa, treballa en el camp, treballa el camp, que, com el temps, també inexorablement, està condemnat (l'han condemnat) a passar, a acabar-se. I això faig jo: acabe!
Val que necessite la teua ajuda, la teua fe i les teues obres. Com que no les tinc, camí avall em perc, i em trobe amb els meus arbres i en la verdor de fulles noves.
I no t'oblides, ara que pots, protegix-te la pell. Hi han cremes cares per a que no et creme el sol, que no és el mateix el del camp que el del camp de golf. Protegix-te contra el sol, contra tu... contra això no hi han cremes.

martes, 23 de septiembre de 2008

Bona nit, Hans!

Vint i tres de setembre.
Set de la vesprada.
Està bufant fort el vent, les branques de les palmeres, algunes seques, ballen una alocada dansa, alguna cau. L'estiu llangueix, és més, en el temps ja s'ha mort. En la figuera, les poques figues que queden s'unflen. El camp, a més d'enfosquir-se més promte, adquireix una tonalitat grisa, però un gris perla, almenys en el cel. Baix, en la terra, en el camp, el poc verd que queda es torna sedós... potser trist, potser dolç...
Ja estic altra vegada igual. No volia ser bucòlic, sols pensava en descriure que l'oratge està mal. Hi ha un poc de pluja i de tant en tant un rellamp. I ara vaig al gra: este home que estic mirant, des de la porta de casa, està treballant al camps... i no fa menció de tornar a casa. Sols, quan la pluja s'envalentona, busca un baix cobert que sempre trova. I d'ell vullc parlar. Poquet, perquè ell és molt discret i també per no cansar.
L'he conegut fa poc. I poc, per tant, d'ell puc dir-vos. Pero eixe poc vos ho vaig a contar. No sé si dir que ell és un llaurador, un home de camp o un enamorat de l'horta. O un snob, con dirien ara. També pot ser un esperit d'aventura, o un amant del risc...
En tot cas, ahí està, baix la pluja, entre la pols de la terra i les branques que arranca el vent, i al costat del seu lligó, mirant-se les tomateres, i els pimentons, albargines... recreant-se en il·lusions i adinsant-se en lo que creu.
I encara no fa menció d'anar-se'n. Ni li està preocupant el fred. He dit que no du camisa? És per sentir al pit el vent. He dit que no du calcer? Es per sentir en excés, la natura, la terra en tota la seua pell.
Redeu! d'on ve eixe home? D'on ha eixit este guerrer?
Segueix plovent, s'apropa a la casa, parle amb ell. A poc a poc el conec... O no tant, perquè és difícil. Perquè els homes som així. Perquè sóc valencià i molt arreu. Però m'esforce i... un poquet sí que el comprenc. O vullc comprendre'l.
I, tampoc ho he dit? Ell no és d'ací!
Ai, què collons! I d'on ve este? Vos dic abans per què. Per què ha vingut i per què ací.
Busca la natura, el Sol i els arbres, els fruits, els estrels i les albes, l'ocàs de la llum en l'horitzó. El sentit i el colorit, l'esforç i el gustet a la gola del que ell mateix fa parir. La mare: la terra: el fill: el fruit. I el llaurador en la lluita, snese ànim de masclisme antic, podíem dir que és el pare. En tot cas, es qui fa possible parir.
I, sabeu quant parix València si la deixen en el seu camí, llavor, gestació, desenvolupament, formació.... nova vida, nous fruits...
I per a que això no acabe, ha vingut ell des de llunt. També per a realitzar el seu somni, però ajuda a ser millor el que ací ja no volem.
Tindran que vindre de fora?
No ho sé, però forma part de lo possible. De moment ell ja ha vingut.
I com que no vol ni vi ni un cigarro, sols li he oferit la mà. Ell l'ha apretat.
Ja és de nit se'n va a casa. Un poc trist perquè és un pis a València, i allí no hi ha camp, allí hi ha poc sol, però està il·lusionat. Al anar-se'n m'ha dit amb bon estil valencià "Bona nit i fins demà". I això que d'on ve ho parlen tot en alemà!
I el torne a mirar quan se'n va. Estic segur de que té diners per a comprar-se espardenyes, però ell se'n va descalç!
Jo no despegue els meus llavis, però dins de mi he sentit un remor que deia: "Bona nit, Hans".

lunes, 22 de septiembre de 2008

Mai no tornà

Aquell carrer de baix
on jo jugava,
aquells anys infantils
en què el vent del demà bufava.

Mai no tornà...
Aquell feliç record
que, mai tampoc, oblidava,
perquè era intens i fort,
encara que se n'anava.

I no tornà...
perquè la vida passava
mes, sense tornar, estava,
perquè el seu cos, ara vell,
era fort i jove encara.

I la memòria brotava,
el so del passat no era estrany
i cada imatge li agradava
si no fóra... per lo d'ara.
Ara sí que el pensament,
sa casa, el barri, el carrer...
per mals camins galopaven.

Eren aquells veïns
-que mai no diria amics-
perduts en el odi immens
que, anticristià però intens,
sentia hui per ells.

Aquell carrer de baix,
centre d'envoltants carrers,
tenia, hui ho té? No ho sé!
Tenia algo, no sé el què...
que jo quan deia on vivia
i hui quan dic d'on sóc
és un sentiment immens.

Però mai tornà,
perquè fon niu d'alguna gent
que hauria d'emportar-se el vent
o de perdre's en el pas del temps.

És gent que no tindrà set,
ni fam, ni res... perquè no és res!
Que s'arrimà al meu carrer,
i d'ell fuig... traicioner.

Ara el meu carrer de baix
ha tornat, per un moment,
a renàixer, a estar net...

En la missa crec que he vist
al traïdor agenollat,
el retor alçà el cos de Crist,
però aquell mai més s'ha alçat.

Els raigs de Sol del meu barri
il·luminaven l'altar.
Aleluia!

jueves, 18 de septiembre de 2008

El món invertit

Açò no és qüestió de sexe, que allà cadascú en el seu (o seua), ni és qüestió de ideologies (ja volguérem que les tingueren) ni qüestió de noms ni d'altres qualificatius insustancials, sense essència, sense fonaments, sense... sense reflexió, sense sinceritat, sense noblesa ni honradesa, sense saber el que es vol, el que es pot, sense saber qui és qui i no avergonyir-se.
Potser algú que ho llisca vaja entenent-ho. Segur que aquells que no ho entendrien no van a llegir-ho. No poden llegir-ho,perquè no els deixarien, no poden, perquè estos fulls són de bades. No poden perquè no volen, alguns inclús perquè no saben.
I per tot açò passarem a ser més clars, el món invertit és el que vivim a Catarroja, perquè abans era el nostre poble (també el meu) i ara és d'ells. Perquè abans ens véiem al carrer, creuant-nos, uns al carro, altres a la bicicleta, molts a peu... i ens desitjàvem bon dia! i era un desig sincer. Abans al poble, al camp, cap amunt, allà baix, al taller, a les tendes... quan hi havia un sols sospitós de llaurar tort... pobre d'ell!
Catarroja, on estàs? Què t'han fet? i el que és pitjor... que volen fer-te?
Ara que es pot parlar de llibertat, tu saps que és això? Llibertat de no pensar, de no opinar, de no ser res, de renegar de tant? La llibertat de no tindre arrels? Si fins els de fra se'ls emporten dins d'un sac!
On estan les vostres? On s'heu deixat tants anys treballant? Què té la casa del poble? que allí no deixen ser noble? No ho crec, no té sentit, que havent volat tan alt, ara vullgues viure agenollat!
Això tenia al cap quan li ficava al principi de l'escrit, el món invertit.
Qui sóc? Un catarrogí insatisfet, desencantat i encara esperançat en un canvi a l'ajuntament.
Seré l'únic?

miércoles, 17 de septiembre de 2008

LA POR!! (el mural, la por)

Passà a ser -per un instant- part integrant del paisatge. I eixe paisatge era teu, era vostre, i com ja teniu per costum: "és meu i no em convé, és nostre i no ens agrada, diguem que és el vent i fora!"
Què et passa, guerrer, tens por? És que NOU MIL són massa? Diguérem nou mil i n'hi han més. Però, a lo vist, lo del nou mil quedà imponent, fon intel·ligent, fon sutil... Per què, si no, durà tan poc? Per què cremava? Per què destorbava? Per què el telèfon pegava foc?
Nou mil raons per l'horta i la revolta, nou mil raons... donaren por! És que m'ho imagine, de sobte sonà el timbre: "has vist el mural? Com deixeu que es pinta això? Tard o promte la gent ho llegirà, i el que és pitjor, opinarà. Això no pot ser! Fora, lleveu-ho, borreu-ho. Demaneu que ho pinten. Pintura i pinzell... Deu, això no pot ser. I si la gent ho llig i comprén que, de nou mil, alguna raó és important?"
Alguna - que'n són més - és certa, real, i a Catarroja li fa mal.
Pintura i pinzell. Fora, fora! I els que ho han fet... anatema! Excomulgats!
"És el meu poble, són els meus vots, la democràcia, la incongruent majoria. Nou mil raons?"
No ho diràs mai, guerrer, però estàveu... preocupats? asustats? acollonats? No ho sé, però ho borràreu. Promte! Per si un cas.
I en el poble, més d'ú que no s'hauria enterat, mira per a on! ara va al mural i es queda un poc més desconfiat.
El guerrer està asustat. Per què s'asusta el guerrer? Per què els vassalls li fan cas? En el poble, més d'ú hui està reflexionant. Quan vas a fer ho tu?
Si necessites raons, n'hi han nou mil. Si necessites collons, això és cosa teua. Tan sols puc dir-te que la por no és bona consellera.
Sin tens el coratge de quedar-te nu, de parlar amb tu, de ser tu sense ell... Si per un moment tigueres la llum, si veres la veritat de com són i estan les coses... Hauries vençut la por.
Això si que és un tresor.

martes, 16 de septiembre de 2008

Sonarà igual?

No és un conte, és real. Any dos-mil huit, en l'era del telèfon mòbil, portàtils i e-mails a la carta, prefabricats. Segle, ja, XXI, esforç mínim per al cap i per al braç. Sols tens que deixar-te portar...
I jo, que estic malalt, sóc un privilegiat. És diumenge i no vaig a l'escola. No tinc diners i no isc a cap lloc. L'oratge és suau i puc eixir al corral (a ca ma iaia, un corral gran, assolellat).
A l'ombra d'un gesmiler, mesclant olors de gesmil i porcs, mesclant sabors, un got d'aigua -fresqueta, clar- i un entrepà per esmorzar, ma iaia sap el que m'agrada.
I un so! Ara fort, després suau... És la banda del meu poble, una, no importa quina. És La Unió, o és L'Artesana? Què més dóna, si les dos sonen igual, les dos són especials. Són del meu poble, i ja està!
Però jo els deia abans, sóc un privilegiat, perquè encara que tinc pocs anys, estic en este corral, on hi ha un gesmiler, quatre porcs, un veïnat, que és com és, però és el meu veïnat. Bo, de m'abuela, però jo me l'he apropiat.
Seguix el so, ara fort, després més suau. Sona ara "Sinfonia Valentina", és del mestre Salvador Chulià. Nostre, és del poble, d'ací prop, quasi veí, com jo vullc ser i volguera ser demà. És veí, i devot de Catarroja, és paisà.
Ja s'ha acabat la composició del mestre. Ara s'ou Lo Cant del Valencià, de Pedro Sosa. També és bo.
I per fi la veu de mon pare, que em crida perquè li acompanye, a la taula i al cafenet que li ha preparat l'abuela, que no és sa mare, és la sogra, peò ell diu que és la millor dona que hi ha.
I mon pare em pregunta "què, t'agrada la música? Ara escoltaràs també algo gran. La banda és de Carcaixent i la música és de Verdi, és La Traviata, Preludi. Dis-me, a vore si t'agrà".
I m'agradà... perquè era, és, d'agradar, però més perque era mon pare qui me la feia escoltar... I fins els porcs pararen de bramar. Quin matí que em vaig passar! Quin diumenge! Quins anys!
A tot açò, mon pare allí estava treballant, li aviava una llum que no anava en el menjaor a la iaia, una llum que allumenava en la paret, uns taulells antics que dibuixaven, en blanc, groc i blau, dos meravellosos rams de flors.
Encara escoltí una de Chueca, de Giner i d'algú més. I el tambor de Granaderos, ésta va ser el final. Després, cap a casa i amb mon pare, jo el mirava de reüll, i ell feia cara de pagat! Ell també, hui ho sé, sense girar-se m'estava mirant.
I crec que m'estava diguent: Fill meu, aprofita't. Esta música, este so i altres sons, no és perquè sí que te'ls faig escoltar. És que demà, quan no estiga este corral, quan enderroquen la casa, i altres cases... quan vaja a viure més alt, en un pis, en un barri "urbanitzat", tindràs coses més modernes, més noves, però el que has escoltat en ca l'abuela, entre el gesmil, prop dels porcs i el resol, si no és en este corral, potser les mateixes notes no et sonaran igual!
Gràcies, pare, gràcies Chulià i gràcies sempre, Catarroja, encara que et van a canviar!
Si els deixem!

lunes, 15 de septiembre de 2008

Saps?

Jo sé, i tu saps...
i, pot ser,
els dos no sapiguem el mateix.

Tu què saps?
Jo, el que sé...
Tu mai no ho sabràs!

Perquè a més de saber, crec,
i tinc llum,
que em diu a on vaig.
Tu ho saps?

He aprés el que he somiat.
M'he escoltat, m'he vist,
i sentint-me, he anat avant...

Ja tinc arrels!
i tinc llavors que han brotat.
No saps com, no ho saps.
Pot ser, infeliç,
que no ho sàpigues mai.