Les dones (avant, encara que siga de tant en tant)

Jo era, i sóc, del segle passat. Tinc més, ho sé, del vint que del vint-i-u actual i, encara que vullc que la meua hora siga la de ara, la meua sang és de fa seixanta anys... I no tants, per quasi, és el temps que fa que en mi va nàixer un goig, el d'escriure en el paper paraules que dins rebuscava. Promte en trobí una que sempre ha fet en mi un goig més especial, és la paraula dona. Després - en el temps sempre - eixa paraula, de vegades, tenia nom i cos, concret, estimat. Tots tenim, i només nàixer, un nom de dona especial, després el d'una altra, i d'unes poques més (potser algú no tant poques). Per fi la que junt al seu nom fica algo gran... però açò és privat, i hui vullc parlar de les dones. D'eixe col·lectiu tan gran, inmens, per quantitat i més encara qualitat.
Ara no sé si estic ficant-me en terreny de temps actual o balle pel segle passat. El cas és que vullc ballar, i en qualsevol música que sone... es a dir, balle al costat de la dona, tant si són de les que em fan costat com si són de les que, en la dansa, em xafen i fins i tot em fan mal. Reconéixer que dos d'estes darreres m'han sorprés i agradat és el que hui tracte de fer.
I quants homes encara volem creure-mos els forts! Seríem, sí, forts si quan cal eixa força ens obligara a la veritat.
I la veritat que parle, passa per la fidelitat, en la que per descans, per esperança o per fantasia meua, crec que ha triomfat en estes dos dones, de les que parlava abans, sense anomenar, per por, perquè no les conec molt, perquè, com he dit, m'han sorprés i m'ha agradat, però m'havien xafat... ballant.
Crec que elles són fidels, a elles mateixa i al seu cas. A les seues raons, a la seua coherència... quan han pensat que on estaven no podien continuar. I se n'han anat! Jo no crec que derrotades, més diria que han donat un pas, uno més, cap a la conquesta. I l'esperança d'elles pense que no és la meua, pero m'ha agradat!
Potser deurien haver-ho fet abans, però ha sigut ara (ara una, l'altra fa més d'un any). S'han cansat i han exposat mil raons, les que siguen, les que vullguen, que en el seu dret estan. El que està clar (jo ho tinc clar) és que bé no estaven en eixe cadafal. Per això s'han abaixat. S'han cansat d'ell? O s'han trobat elles? L'encís se n'ha enfugit? O s'ha posat la mà en el pit?
En qualsevol cas, crec que ha sigut el seu desig. No han tingut por i s'han escapat d'allí.
Ara et toca a tu, home. A qui?