Un carrer de Catarroja, un qualsevol de l'itinerari acostumat de la processó de Sant Miquel. Bo, no era un carrer qualsevol, però és igual. Era el carrer i la casa des d'on sempre, Sant Miquel, t'he vist passar. Des de sempre, des de fa molts anys. En realitat, des de tots els anys, perquè, no sé si t'enrecordes, però es coneguem de sempre. Des de molt xicotet t'he vist allà en l'altar. Des de menut, inclús, encara que mut, t'he parlat. Hem sigut veïns, he nascut a cinquanta metres de casa. Però, què dic? Si estigueres en el meu bateig. Però jo et coneguí després. Asentat en un banc, davant de tu, l'espasa dominant, el dimoni als teus peus... no sé si la llum del Sol que entrava per les vidrieres o les lluminàries enceses de l'altar, tal vegada la llum que Deu enviava, no ho tinc clar, però la teua imatge, junt a les barques, les xarxes i aquells homes sants pescant, llauraren la meua infància.
Aquella casa, la mateixa (i ara sí, gràcies a Deu) que hui es manté quasi igual, aquella església arciprestal allí al costat de ma casa i, pot ser, al costat de molts anys caminant, deixaren en mi una estima antiga que es manté al cap dels anys. I al parlar de caminar, com quasi sempre em passa, ara ja no sé a on vaig, a on anava, però tornaré, com tantes vegades faig.
Estava en la provessó, però açò començà a descabdellar-se este matí en le meu cap, mentres seguia la celebració de la missa (o cal dir-li concelebrada?).
Volia ficar atenció, que per això era Sant Miquel, però el meu pensament s'envolava. Serà perquè estava en la plaça i feia un vent... però jo no vullc criticar, no vullc fer un mal juí. Tenia que fer gran esforç per a escoltar, i tot i això les paraules del retor no m'arribaven clares. Vaig mirar al cel, que allí fora era fàcil i preguí per mi i per tots, però crec que la meua oració, entre tanta conciència diversa, no s'escoltà. Perdò, perdò. És que crec que, fins i tot, vaig pecar. No sé si de supèrbia, d'orgull o vanitat. Tal vegada, com es diu ara, era d'intolerància. O això encara no és pecat?
Jo volia omplir-me de llum, omplir d'eixa llum la meua ànima, però el cervell s'enfoscà de fum, a pesar de la llum d'allí fora. He sigut egoista? O sols cego i sord al missatge de monsenyor? Per cert, quaranta retors no en són massa? Nou pecat, perdó, perdó!
Allí estava sant Miquel. Allí dalt, però dels escalons. No poguí vore l'altar! Allí estava, com per a anar per casa. Jo volia vore-li almenys eixa capa nova, bordada per tan digna artista, a qui li bese la mà...
Però calia que fóra aixina i la missa anava avant.
I allí estava Sant Miquel, allí estava Deu, crec. Pero allí estava tanta gent... Quanta gent! En la plaça, val, perquè l'església estava buida. No del tot: descansant en els bancs roba, bolses i trastos, pense que dels retors i els oficiants. Hi havia també en l'església només entrar un home asentat. Seria que estava resant? O sols que cuidava l'utillatge...
Aquella església arciprestal, de sempre d'algunes dones, quatre homes i un xiquet, hui s'havia traslladat. Este matí era la plaça la que asilava a la gent de pietat. La plaça era la que estava plena, del cos i el mor del Senyor. I, a més, d'homes i dones que jo no conec.
Però igual brillava la llum, la del Sol, la del dia lluminós (no en calien lluminàries) i la llum, potser, de Deu.
Però vaig vore massa destells, o eren molt forts i tanta llum portava obscuritat. El soroll del silenci forçat no deixava escoltar les paraules de la consagració. Tampoc la llum que feia més llum no era la llum de dalt. Era la que encenien en les cadires tant d'or i tants brillants, tants daurats i argents bordats en trajes de dia de festa, fets a posta per al dia de Sant Miquel.
No, no vaig vore... humiltat. No ho vaig vore, dic, perquè, potser estiga cego. No vaig sentir silenci de reculliment. No el vaig sentir perquè, possiblement estic sord. Pare del Cel, retor... tota esta gent va a tornar?
Com parlava d'humiltat, reconec el meu pecat. Tots els que allí estaven són dignes d'estar. O no tots?
Nou colpeig al pit i espere la concessió del diví perdó. Perquè... en vosaltres confie, en tu, Sant Miquel i en els teus. Però en els altres, alguns dels quals estaven allí, en ells... Deu! No puc, no puc!
Fins al diumenge, Sant Miquel, en ta casa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario