A tu que lluites, tota la meua fidelitat

I entre ja dins del que m'agrada: no sabeu a qui ho dedique, però segur que sabreu, i cert, que en conegueu alguns que mai podran podran ser el motiu de la fidelitat a que em referisc.
Fidelitat -ara no sé com és el desenvolupament- té el mateix arrel que fe, però, per a mi, mentres aquella és qualitat de cada dia de la setmana, per a alguns (d'eixos que no són el motiu del que escric) fe és allò dels diumenges, de traje lluidor i colp -suau- al pit. Fidelitat, per altra banda, naix del cor, de la noblesa, del convenciment, de l'esperit de la bona gent. I mai, fidelitat, déu ser producte de la por, de la cobardia, d¡allò que mana el capità... això mai no és fidelitat, és acatament, és estar sotmés, sense més, és d'homes i dones pobres, encara que tinguen les butxaques ben plenes. Això és no tindre pau en ú mateix i si no tens pau, mai no pots (no déus) donar la pau. No serà més que un frau (o teatre). Així mateix, la fe és mentira si no l'acompanyes d'obres. I no em referisc a les obres urbanísitiques, que tu saps de quines parle. De les quotidianes, de les necessàries que tu véus al teu costat - i no vols vore -, del pà que no té el teu germà, de la set que pateix el teu veí...
Però de què et parle? si no són per a tu les meues paraules... són per a quell (aquella) que lluita... aquells, aquells que estan! Estan ací, perquè ells no se n'han anat. És agost, però no están estiuejant. Què dic? Clar que estiuejen, el que no fan, no han fet mai, és anar-se'n de vacances. No, no se'n van perquè no poden. No poden canviar sa casa per l'apartament a la vora del camp de golf. El camp vora sa casa és d'altra mena de pilotes, d'aquelles pilotes que no desapareixen per un handicap de tres al quatre (o cal dir de tres o quatre milions)...
El camp vora sa casa no es rega per aspersió, més bé per la suor i molt d'amor. I quan l'aigua escaseja (ho coneixes?) fins i tot potser fa un prec, resa un poc, i li resa a un Sant sense capes de seda, sense joies ni corones, un sant que no està nuet de tot perquè un pobre drap el tapa... un sant de dilluns i dimarts, de cada dia de la seua setmana... un sant de fidelitat, i de fe, però de fe amb obres... El mateis sant del veí, del germà, del cosí. De vegades inclús, compartix l'angoixa en algun retor que li estén la mà, la paraula, la seua bona voluntat, que hi han d'eixos, n'hi han també!
Però inexorablement el temps passa, el full s'acaba i com, potser, açò no vaja a cap llos, i com, a pesar de tu, i de tu, i de tu... l'horta encara està un poc variada i encara hi han fruites... encara algun (algunes) llaurador i llauradores, tropes de misteriosos i sospitosos instints.
Encara queda gent que a més de fidelitat té fe, i treballa, treballa en el camp, treballa el camp, que, com el temps, també inexorablement, està condemnat (l'han condemnat) a passar, a acabar-se. I això faig jo: acabe!
Val que necessite la teua ajuda, la teua fe i les teues obres. Com que no les tinc, camí avall em perc, i em trobe amb els meus arbres i en la verdor de fulles noves.
I no t'oblides, ara que pots, protegix-te la pell. Hi han cremes cares per a que no et creme el sol, que no és el mateix el del camp que el del camp de golf. Protegix-te contra el sol, contra tu... contra això no hi han cremes.