martes, 16 de septiembre de 2008

Sonarà igual?

No és un conte, és real. Any dos-mil huit, en l'era del telèfon mòbil, portàtils i e-mails a la carta, prefabricats. Segle, ja, XXI, esforç mínim per al cap i per al braç. Sols tens que deixar-te portar...
I jo, que estic malalt, sóc un privilegiat. És diumenge i no vaig a l'escola. No tinc diners i no isc a cap lloc. L'oratge és suau i puc eixir al corral (a ca ma iaia, un corral gran, assolellat).
A l'ombra d'un gesmiler, mesclant olors de gesmil i porcs, mesclant sabors, un got d'aigua -fresqueta, clar- i un entrepà per esmorzar, ma iaia sap el que m'agrada.
I un so! Ara fort, després suau... És la banda del meu poble, una, no importa quina. És La Unió, o és L'Artesana? Què més dóna, si les dos sonen igual, les dos són especials. Són del meu poble, i ja està!
Però jo els deia abans, sóc un privilegiat, perquè encara que tinc pocs anys, estic en este corral, on hi ha un gesmiler, quatre porcs, un veïnat, que és com és, però és el meu veïnat. Bo, de m'abuela, però jo me l'he apropiat.
Seguix el so, ara fort, després més suau. Sona ara "Sinfonia Valentina", és del mestre Salvador Chulià. Nostre, és del poble, d'ací prop, quasi veí, com jo vullc ser i volguera ser demà. És veí, i devot de Catarroja, és paisà.
Ja s'ha acabat la composició del mestre. Ara s'ou Lo Cant del Valencià, de Pedro Sosa. També és bo.
I per fi la veu de mon pare, que em crida perquè li acompanye, a la taula i al cafenet que li ha preparat l'abuela, que no és sa mare, és la sogra, peò ell diu que és la millor dona que hi ha.
I mon pare em pregunta "què, t'agrada la música? Ara escoltaràs també algo gran. La banda és de Carcaixent i la música és de Verdi, és La Traviata, Preludi. Dis-me, a vore si t'agrà".
I m'agradà... perquè era, és, d'agradar, però més perque era mon pare qui me la feia escoltar... I fins els porcs pararen de bramar. Quin matí que em vaig passar! Quin diumenge! Quins anys!
A tot açò, mon pare allí estava treballant, li aviava una llum que no anava en el menjaor a la iaia, una llum que allumenava en la paret, uns taulells antics que dibuixaven, en blanc, groc i blau, dos meravellosos rams de flors.
Encara escoltí una de Chueca, de Giner i d'algú més. I el tambor de Granaderos, ésta va ser el final. Després, cap a casa i amb mon pare, jo el mirava de reüll, i ell feia cara de pagat! Ell també, hui ho sé, sense girar-se m'estava mirant.
I crec que m'estava diguent: Fill meu, aprofita't. Esta música, este so i altres sons, no és perquè sí que te'ls faig escoltar. És que demà, quan no estiga este corral, quan enderroquen la casa, i altres cases... quan vaja a viure més alt, en un pis, en un barri "urbanitzat", tindràs coses més modernes, més noves, però el que has escoltat en ca l'abuela, entre el gesmil, prop dels porcs i el resol, si no és en este corral, potser les mateixes notes no et sonaran igual!
Gràcies, pare, gràcies Chulià i gràcies sempre, Catarroja, encara que et van a canviar!
Si els deixem!

No hay comentarios: