Mai no tornà

Aquell carrer de baix
on jo jugava,
aquells anys infantils
en què el vent del demà bufava.

Mai no tornà...
Aquell feliç record
que, mai tampoc, oblidava,
perquè era intens i fort,
encara que se n'anava.

I no tornà...
perquè la vida passava
mes, sense tornar, estava,
perquè el seu cos, ara vell,
era fort i jove encara.

I la memòria brotava,
el so del passat no era estrany
i cada imatge li agradava
si no fóra... per lo d'ara.
Ara sí que el pensament,
sa casa, el barri, el carrer...
per mals camins galopaven.

Eren aquells veïns
-que mai no diria amics-
perduts en el odi immens
que, anticristià però intens,
sentia hui per ells.

Aquell carrer de baix,
centre d'envoltants carrers,
tenia, hui ho té? No ho sé!
Tenia algo, no sé el què...
que jo quan deia on vivia
i hui quan dic d'on sóc
és un sentiment immens.

Però mai tornà,
perquè fon niu d'alguna gent
que hauria d'emportar-se el vent
o de perdre's en el pas del temps.

És gent que no tindrà set,
ni fam, ni res... perquè no és res!
Que s'arrimà al meu carrer,
i d'ell fuig... traicioner.

Ara el meu carrer de baix
ha tornat, per un moment,
a renàixer, a estar net...

En la missa crec que he vist
al traïdor agenollat,
el retor alçà el cos de Crist,
però aquell mai més s'ha alçat.

Els raigs de Sol del meu barri
il·luminaven l'altar.
Aleluia!