Bona nit, Hans!

Vint i tres de setembre.
Set de la vesprada.
Està bufant fort el vent, les branques de les palmeres, algunes seques, ballen una alocada dansa, alguna cau. L'estiu llangueix, és més, en el temps ja s'ha mort. En la figuera, les poques figues que queden s'unflen. El camp, a més d'enfosquir-se més promte, adquireix una tonalitat grisa, però un gris perla, almenys en el cel. Baix, en la terra, en el camp, el poc verd que queda es torna sedós... potser trist, potser dolç...
Ja estic altra vegada igual. No volia ser bucòlic, sols pensava en descriure que l'oratge està mal. Hi ha un poc de pluja i de tant en tant un rellamp. I ara vaig al gra: este home que estic mirant, des de la porta de casa, està treballant al camps... i no fa menció de tornar a casa. Sols, quan la pluja s'envalentona, busca un baix cobert que sempre trova. I d'ell vullc parlar. Poquet, perquè ell és molt discret i també per no cansar.
L'he conegut fa poc. I poc, per tant, d'ell puc dir-vos. Pero eixe poc vos ho vaig a contar. No sé si dir que ell és un llaurador, un home de camp o un enamorat de l'horta. O un snob, con dirien ara. També pot ser un esperit d'aventura, o un amant del risc...
En tot cas, ahí està, baix la pluja, entre la pols de la terra i les branques que arranca el vent, i al costat del seu lligó, mirant-se les tomateres, i els pimentons, albargines... recreant-se en il·lusions i adinsant-se en lo que creu.
I encara no fa menció d'anar-se'n. Ni li està preocupant el fred. He dit que no du camisa? És per sentir al pit el vent. He dit que no du calcer? Es per sentir en excés, la natura, la terra en tota la seua pell.
Redeu! d'on ve eixe home? D'on ha eixit este guerrer?
Segueix plovent, s'apropa a la casa, parle amb ell. A poc a poc el conec... O no tant, perquè és difícil. Perquè els homes som així. Perquè sóc valencià i molt arreu. Però m'esforce i... un poquet sí que el comprenc. O vullc comprendre'l.
I, tampoc ho he dit? Ell no és d'ací!
Ai, què collons! I d'on ve este? Vos dic abans per què. Per què ha vingut i per què ací.
Busca la natura, el Sol i els arbres, els fruits, els estrels i les albes, l'ocàs de la llum en l'horitzó. El sentit i el colorit, l'esforç i el gustet a la gola del que ell mateix fa parir. La mare: la terra: el fill: el fruit. I el llaurador en la lluita, snese ànim de masclisme antic, podíem dir que és el pare. En tot cas, es qui fa possible parir.
I, sabeu quant parix València si la deixen en el seu camí, llavor, gestació, desenvolupament, formació.... nova vida, nous fruits...
I per a que això no acabe, ha vingut ell des de llunt. També per a realitzar el seu somni, però ajuda a ser millor el que ací ja no volem.
Tindran que vindre de fora?
No ho sé, però forma part de lo possible. De moment ell ja ha vingut.
I com que no vol ni vi ni un cigarro, sols li he oferit la mà. Ell l'ha apretat.
Ja és de nit se'n va a casa. Un poc trist perquè és un pis a València, i allí no hi ha camp, allí hi ha poc sol, però està il·lusionat. Al anar-se'n m'ha dit amb bon estil valencià "Bona nit i fins demà". I això que d'on ve ho parlen tot en alemà!
I el torne a mirar quan se'n va. Estic segur de que té diners per a comprar-se espardenyes, però ell se'n va descalç!
Jo no despegue els meus llavis, però dins de mi he sentit un remor que deia: "Bona nit, Hans".