Està, com jo,
i als meus peus,
la terra cansada.
I jo m'enrecorde
quan eixa terra era viva.
Era lliure.
Era horta.
Era com jo, de treball,
de parents,
de respecte i carinyo inmens.
Era mare i filla,
era Deu i era home,
fill i pare...
Era germà, també,
i la sang, com la terra,
era roja...
i fluïa en llibertat
(casi sense tindre-ho en compte)
perquè era un do natural.
La sang, la terra,
l'amor, les mans de l'home
i les de la dona.
Quan tornarà Catarroja
a tindre aquella hora bona?
El patrimoni dels regidors i les regidores
Hace 13 años
1 comentario:
Es un privilegi i un luxe tindre la posibilitat de llegir-te.
De vegades un s'emociona, perque no escrius amb la mà, sinó amb el cor, amb l'ànima i això aplega al cor a l'ànima (i a mi no saps de quina manera).
Gràcies per les diferents emocions que em provoquen les teues paraules.
Tenim molt que apendre de tú.
Un tio gran de veritat, dels que paguen la pena!
Una forta abraçada
Publicar un comentario