seguix ennuvolada,
tinc també emboirat el cap
i tinc set, simbòlica,
d'aclarir la boira,
netejar el cel
i portar la purea
al meu paisatge emboirat.
El camp té sorolls estranys,
però quan els saps,
quan els fas teus, quotidians,
es tornen música volguda.
Torna el camp a ser... el camp.
I la vesprada grisa i trista
ens porta un lluminós ocàs,
el gris es fa perlat.
El cap s'obri de par en par.
La boira se'n va.
Es calma la set.
Serà l'esperança?
O mig got d'aigua a la taula,
que no està mig buit,
està mig ple de demà...?
I alguns pardals volaran.
M'ho crec i dorc a gust.
No hay comentarios:
Publicar un comentario