... i a tu et trobí al carrer

A un poble, com a una mare,
no es troba, es té,
es naix en ell i d'ella,
s'aprén i viu gràcies a ells.
I d'ells són tant els somnis
com els teus desitjos i fets.

Ta mare te fa voler,
te dóna la sang, el sentiment,
i el poble te fa el ser,
te deixa els carrers per córrer,
per créixer, jugant,
i els amics, que són d'ell mateix...

Ta mare i ton pare t'ensenyen,
el poble et dóna l'espai,
i ella, ell, tots, tants anys,
sempre al teu costat.

A tu, et trobí al carrer,
la vida, l'entorn, la sang,
se tenen, s'estimen... són!

Ta mare, el teu poble,
són abraç i bes...
el més pur sentiment,
i són (i estan) sempre,
inclús quan ja estan absents.

A tu et trobí al carrer
i no sé si també ho sents.
Tampoc sé si vas o véns,
com les gavines, el vent...
Ojalà fóra que sí.
I no ho mates abans de temps.

És que sí? Me sents?
Al poble... no el mateu!