CÀNTIC DE LA CUINA

Són les huit de la vesprada (ara ja de la nit), i quan creia que els meus ulls es tancaven i les mans se m'adormien, el cap volava no sé a on i desbordat tot jo pel cansament, o perquè segurament no tenia res a dir, el silenci de ma casa es trenca: un crit! això si, jubilós, d'alegria, com quan a un li s'obri l'esperit.
I no hi ha per a tant! però sí. Hem passat a la cuina de ma casa per l'all i pel pebre, d'anguiles i algun altre peix.
Alguns diumenges paella, arròs negre o carn coberta de pà. Creïlles i ou fregit alguna vegada, poc! Ensalades de tota mena, perolet o sols pastes on cap de tot. I pimentons i botifarres, i llonganisa i tomata..
Es que ma casa... a ma casa, qué collons! per què no dir-ho? falta quasi de tot. O falta molt, o falta un poc d'allò i d'açò però el que és allò de nutrir-se, de mejar perquè cal i disfrutar, ma casa... un dèu. Que no? No ni poc!
Però el crit de hui, a més està molt justificat! Perquè la cuina, com el despatx o la saleta on fem reunions molts caps, és... xe! internacional. No és un restaurant, però millor que això. Sí, no té moltes estreles, però tenedors sí, del dot de quan ens casàrem... i a allò que anàvem, al crit gojós, tant com l'olor de la flor del taronger, és perquè esta nit a ma casa, cuinat per a un italià, tindrem per a sopar pizza...
Que això és molt normal? Serà la de la pizzeria, o comprada en el mercat, però esta que ens mou al crit, en ma casa i aquesta nit, és més enllà d'extraordinària (que ja l'hem probat abans), és una sort tindre-la a casa i degustar-la, un goig.
Veus què fàcil és, tenint tan poc, tindre-ho tot!
Que no hi ha cap festa com la festa de que a ta casa siga festa, perque es viu de veritat, la germanor de porta oberta i la llar de la ciuna també. En qualsevol llengua, esta nit en un barrejat valencià-italià, una pizza com Deu mana. Si vols probar-la... ja ho saps!
I moltes gràcies al ciuner de hui.

I de pas, hui deixarem
al Nou Mil·lenni tranquil.