I remullada i tot, la colla, que té el cap molt dur, les idees fixes, la voluntat de ferro i sense cobrar per això diners, ahir penjà una pancarta, que per al nit ja no estava. A migdia, una altra nova. Collons, que per la vesprada, he passat i ja no està. Qui m'aclarix aquest embroll? Qui està jugant, o qui vol ser més que qui? Este embolic, és de desfaenats? o és que la seua faena és eixa? Qui la lleva ho fa de bades, com ho fan els qui l'han penjat?
A mi ja em fa mal el cap i em vénen, intermitents, com alenades de dubte.
Què passa ací en Catarroja? Per què cada vegada, faça mal o bon oratge, quan hi ha algun succés, un esdeveniment, siga festius o dels altres, commemoratiu, social, polític o qualsevol, s'ha de tancar amb un epíleg com este?
A on van eixes pancartes? Al foc, com les branques seques que crema el jornaler, quan li ho manen?
O potser, no està ben escrit i li fa mal, al llegir-ho, a algun sabut de les lletres?
A qui no li feia mal, estic segur del que dic, és a Catarroja poble ni al que resta campesí.
No li ho pregunte a ningú, perquè qui ho sap no contesta, els voltants estan muts. I als que podia preguntar-ho, hui no han vingut per ací. Els ocells que van i vénen tenen nou escenari.
És l'hora de la posta de Sol, que hui no es veu, perquè ell tampoc ha vingut. Me l'imagine i em pose a somiar...
Pel camí, dels mestres, per a ser exacte, ve trotant un cavall, blanc o gris, que no ho veig clar. S'arrima a la casa, olora, mira i gira el cap als dos costats. Pensa que ningú l'està mirant, i té fam, o set, o és recelós, o simplement no cal raó, és sols un animal.
I li pega mos al tros negre i a les taques en blanc. No trau profit del que fa. No l aplaca la fam. Eren dos bosses de fem i retalls de paper. Res més, però l'instint, ¿tenen instint els cavalls? l'ha dut allí esta vesprada. No té trellat açò, però tampoc el té el pobre animal!
El cavall és una metàfora,
ell ho sap.
ell ho sap.
No hay comentarios:
Publicar un comentario