Tràgic destí

El del lladre,
que sempre du les de perdre.
El de qui fa castells
sols d'arena i aigua,
perquè cauen pel temps.

El de qui busca parella
només per medrar
i l'amor no li fa mella.
No sabrà mai
(ni tampoc ella)
el que s'han perdut.
I què trist!
Viure i morir
sense saber-ho.

Tràgic destí
del que es passa la vida
buscant la clau d'altra porta,
mentre no troba la seua,
perdent la llum i l'ombra.

Tràgic destí
del què ha d'escriure açò
per l'amenaça d'eixe altre,
del lladre,
del que fa castells en l'aire
i s'emporta clau i arbre.

D'aquell que té la mà llarga,
el cor de ciment i ferro,
d'aquell que volia ser cuc
i es quedà en palometa.

Tràgic destí,
viure i morir així,
esclau de tants mentiders,
i al llarg de la vida
sempre el mateix dubte;
qui es morirà primer?