LA VERITAT LLUNY DE CASA

I dic la veritat però sóc conscient
que és relativa o presumpta.
Baix d'un cel i una brisa
que recorden la distància
que hi ha entre la sidra i l'orxata,
entre la poma i la taronja...
un agost, una terrassa,
i un desengany de- ai!-
una amiga o lo que siga,
em fan ser testimoni
d'un relat de Catarroja:

D'una alcaldessa que va haver
-va haver una vegada tal cosa?-
que de tenca albuferenca,
es va convertir en polp.
Va estendre els seus tentacles
i va tancar les vergonyes...
Va dir, “allà vaig” i va anar.

El poble seu sap a on.
I, la seua amiga, ja ex,
segons sembla, ara també.

Quan torne parlarem,
que és d'Albal, per si és igual
la veritat prop de casa.

Clar que tot açò,
altres i jo
ja ho sabíem d'abans.

(Pobre Xiri, tots li assenyalen
amb el dit. Però, què és un rifle
sense balí ?.)