Aquest país valencià, aquella horta;
aquest so dolent del frec a frec,
agut i aspre, entre el tronc dolent
i la serra innocent eina de destrossa.
Sota el vent mentider xerrica,
qual música estrident d'una guerra,
l'últim tall i el tomb de l'arbre a terra.
Un raconet, anònim per tants noms
com li ha donat la falàcia, agonitza;
la brossa governa amb l'excusa daurada
d'una demòcràcia que hi vota la dreta,
és un raconet que perd nom i vergonya.
Enmig, ma casa: somni i angoixa;
la seua pena, aquesta Catarroja...
Aquest país valencià, aquella horta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario