Nit,
tu saps per què ?
Alba,
retorna'ns-el !
Déu, t'ho deurem !
Hi ha una història antiga ,
llegenda, conte
o el que siga,
qu'escoltava al meu barri
-el mateix barri d'alguns-
quan era menut
i el barri parlava.
Quan el tren a Catarroja,
parava un minut
o de llarg se'n passava,
la gent del poble
en vore la Estació,
primer acostant-se
i després allunyant-se,
diu la història,
el conte o la llegenda,
que, inqueta sospirava:
“Adéu, oliveretes de la Quinzeta “
I jo em pregunte
després de tants anys,
quan el tren passe de llarg
ara...què diran ?.
Amb l'ansia de saber
en quin temps sóc,
si estic a la tardor
o ja és hivern:
visc ansiós.
Perquè no sé mai,
ara que el temps
es contradiu,
si riu la primavera
o és vesprada d'estiu.
L'aire i el cel
i els colors seus
em tenen confós,
perquè ells també ho estan.
Abans, amb les feines del camp,
estava clar!:
Les collites de l'horta
o les de la marjal,
i els llauradors trafegant
senyalaven la estació del any.
Ja!, ja ho sé
que això no va a tornar!.
Oh got de ví,
com calfes la sang
i em regues el pit !
Estic tranquil
i em fas sentir fort.
L'arbre que hi há en mi,
ahir sec, demá amb flor,
s'obri a la frondossitat !
I DESPRES...
Ja ací la paraula meua,
la que obri els llavis.
Eixos llavis que ara meus
compartixc amb els que vull,
els que'm volen i als que tinc
per a dir junts la paraula:
La paraula ,roin,lleja,
com un clam endins
que no acalla ningú,
la paraula exacta és: tu !
El polsós camí rural
al voltant del meu camp,
no alça ja núvols de pols
perquè el camí
ja no está !
No está el camí polsós
perque no existeix cap lloc
on el camí puga arribar;
el camp ja
tampoc está !
i a la casa i al sequer,
al motoret del regants
i a la bassa,
al rodolí dels llorers
o als excelsos tarongers,
ja no hi ha per qué anar,
són passat !
Incomprès progrés malalt
o malvat o interessat:
quan la pols de abans,
dels nostres camíns rurals
vos enceguen...
voreu,amb els ulls tancats
el que ara no podeu,
perque esteu
massa encegats !
Al matí d'avui,
del divendres darrer
del mes de gener,
boira
que amaga les brutícies
i deixa passar, valents,
els raigs de sol primers.
Boira,
que ens allunya
dels passats dies de vent,
del seu record insolent,
que, difusa la llum,
ens fa creure, inocents,
que els ocres i els verds,
els vermells, els grocs
i els blaus del cel,
són com eren...
que no han canviat
l'horta ni el camp.
Boira, mística visió
de nostra il.lusió covarda,
ha fet deliciós
el dia nou.
Més tard,
quan la boira se'n va,
Déu !, la realitat.
Qué s'acabarà primer ?,
el meu record o el teu,
la terra o la vida,
tú o jo o els demés ?
Qué s'ha de apagar abans,
el sí obert o el no tancat,
la mentida o lo cert,
el compromís, la llibertat,
la paraula fosca o la lluita ? ,
la comparsa tosca o la necessitat?,
la subtil comprensió
o la destrucció de tant ?
Qué s'acabarà més prompte,
la esperança dels pares
o la fam dels seus fills ?
La ignorancia dels torpes
o l'engany dels massa vius ?.
El dupte o l'agonía,
el malsom o la alegria
del qui va a ferse amb tot ?
S'apagarà primer el forn,
caurà a terra el fumeral,
o serà simbol del entorn
l'antic i honorable rajolar ?
Qué s'acabarà primer ?,
ú quolsevol d'eixos noms
que ara em fan colps al cap,
o la clau de ma casa
de ferro rovellat ?.
Les teules de la teulada
o el ciment de la carretera ?,
l'avarícia dels nous plans
o els acordes sens trellat ?.
Pot ser se'n vajen abans
el repartiment per açò
que la figuera del hort ?.
He mirat cap avall al pou
i he vist a l'aigua del fons
refleixat un pardalet...
sense pressa mire amunt
i pense:
pobre ocell , quan siga vell !
El per qué de la llum
que no enllumena,
el per qué del treball
sense faena.
Per qué l'espai baix condemna ?.
Per qué la terra,desfeta a posta.
Per qué uns fills no tenen pa
i l'horta sense resposta.
Per qué és hui sense demá ?
Per qué no tinc confiança,
ni prou aigua ni casi casa,
perque el nom no importa,
pero el PAI vol robarla !
Per qué de la llum
si tot vol quedarse a fosques
amagant-se les vergonyes
i tapant al foc el fum.
I el darrer per qué que vull
li ho pregunte a aquest paisage,
que sempre es queda amb mi,
que no fuig,ni s'emporta equipage.
Una vegada més,
darrere les cortines,
veig el anar i vindre
del vol de ...les gavines !.
Per qué tinc por?
Els primer dies de estar
prop de aon tu estas,
la rastrera de emocions,
suposades novetats
que, sospitades, no ho eren tant,
van supondre un descontrol,
¿o era desfici ?,
al meu cap i al cor.
Et vaig coneixer, tot i quan
ja et coneixia de abans.
La coneixença, al costat,
del que de lluny era ja desencant
em feu entropessar
amb la trista realitat:
Ereu i sou tots igual!.
I per dalt de lo imaginat
el que alli em vaig trovar.
Em vaig anar fugint, asustat,
i saps quànt em va costar:
per que aixir d'alli és amarg,
obstacle llarg a superar,
és amenaza i promessa
de ceguera i mudessa...
És, qué et tinc que dir?,
el que sabeu tu i aquell
que, volent-se'n anar,
es queda!
Tu ves aon vullgues,
que jo me'n he de anar
al meu sommi lliure,
a viure sommiant,
teixint el meu temps d'espera,
dibuixant camins de xiprers
-tu a la palmera tens entema-
i obrintme portes cada dia,
ara un palau o una barraca,
ara,si vull, una masia,
que'l sommi es meu,recorda!
I ,quan em plau un batre d'ales
si vull de gavines,
de angels del cel
o de anecs de l'Albufera.
Tu ves aon vullgues
mentres et deixen,
a la trona ficticia
d'un conte de plenaris,
a la sala ben cerclada
d'un vastissim cor d'edils,
d'ocells fidels,
de ocelles amb vel
o velades...
de vesprades-nit triomfals
que donen pass a les albes
reseques i buides,
complexes,absurdes
i a decissions i actes
incalificables.
Tu ves aon vullgues
que jo vaig a esperarme,
a llegir,primer, el acta
´ després a moure les ales.
Però ara les meues,
les que tu no controles!
Sols ens consola
saber, creure o pensar
que tu,
aon has estat i aon estas,
has vençut.
A que sí !
Descansa en pau
….......................................
Se insinúa el silenci
com si t'hagueres callat,
pero dolça i educada
la veu torna,no se'n anat!
I el teu entorn aguarda
vore com gira la barca...
…...................................
Tens el bes de tots:
el cel, el llac i el Port
i tens...
ja!, ja se que no és prou!
…..................................
Però també tens les veles
i ara les ales...
per a pujarte'n ben alt,
tan alt com visqueres,
Miquel Sulema,
gran, sabut i valent...
per més que't vullguerem dir,
Tu ja ho saps-
El goig que jo tinc
no és el meu goig,
és el de tots
els que volem el mateix.
Pot ser també siga el teu,
que per camí diferent,
altre però paralel,
no es trove mai amb el meu.
Aleshores,el goig,de quí és?,
Teu,que vols mamprendre tot?
O meu,que no vull això.
i espere que tot quede en rés?
I no vull preguntarte qué,
si tens més poder o més.. .
quí va avant i quí arrere ?
Millor no saber el qué és.
Transcorregut el temps,
que és tan teu com meu,
sabrem quí és més valent,
el sabut o qui no sap ´res.
Bona vesprada,dilluns!
A les primeres clarors
del endemá,
possát a la reflexio
d'allo escoltat,
aón ?,ah!,
al lloc recent inaugurat
que, per lo vist,
té el contingut
el mateix que al costat.
Per si no t'has adonàt,
és el nou ajuntament,
el tróss afegit,adossat
i el qu'és pijor,
comunicat ?...
Al arribar a aquest punt
veig clar: han tingut que fer
al menys un forat,
al palau vell
i de nou , tranquilament
com si fora d'ells.
Però és igual,
intuixc la explicació
amb casi nou mil raons
que no les vull escoltar-
Jo aón volía arribar
era al solage del passàt,
a la cruèl ironia
d'una veu diguent per onda:
“ aguila un cridant al niu”
i el niu no sé qué contestá,
però l'anima profonda
de les pedres del costat,
tingueren que tremolar.
Fòra, a la plaça,
xiuxiulejaba el vent .