COM ELS ARBRES

Sempre que veig els arbres despullats,

l'insomni dels meus ulls s'assossega.

I la seua nit, quasi ceguera, ho agraïx,

les llàgrimes no són prou

per a abastir le sequera;

la pols del temps, maleït temps

que trenca els assossecs,

cega els ulls, mans, servells

i les vides de la gent-

com els arbres-

perquè asseca les fulles del sustent.

Com els arbres, tampoc importa res!,

si mor el camp

o el poble, o el camperol o un pobre.

Com a mi, ara no m'importa gens

si açò no té ritme ni és vers...

Com els arbres, despullat i sec,

sols anhele l'alleujament del ofec,

del desesperat pel temps,

per la mort dels valors, del seny;

i sense més armes que paraules,

ràbies, pors i desesperances.

Uns altres, ells, assasins i lladres,

tenen punyals, ganivets, mentides...

el poder al seu costat.

Tenen diners, aliens, que paguen lletrats,

merdes, homes, dones ,ignorants,

fracassos amagats i forats que tapar.

I amunt amunt, partits desvergonyits

disfressats de dignitat...

justicies injustes fabricades a mesura,

No enganyen a ningú

i tots, però els arbres no, cecs enganyats.

De la grip porcina sospite,

del que acabe d'escriure, estic cert!.

(Ai, si arribara el dia en que els porcs parlaren)