martes, 28 de octubre de 2008

CALIU

Fa fred fora de casa,
dins d'ella també.
Mire de reüll la llar
però està humida la nyenya.

Sense foc,
la fredor s'accentua,
però dura poc.

La meua vital passió,
la d'escriure,
la de viure cada jorn,
un ratet i a un racó,
abocant el sac mig ple,
el que m'enduc de matí
per omplir del que puc.

Des del crepúscul fins l'ocàs.
Allò collit ho aboque ací.

Ja no tinc fred,
s'afluixa el muscle
i això, i a tu
és el que busque!
Gràcies!

lunes, 27 de octubre de 2008

CÀNTIC DE LA CUINA

Són les huit de la vesprada (ara ja de la nit), i quan creia que els meus ulls es tancaven i les mans se m'adormien, el cap volava no sé a on i desbordat tot jo pel cansament, o perquè segurament no tenia res a dir, el silenci de ma casa es trenca: un crit! això si, jubilós, d'alegria, com quan a un li s'obri l'esperit.
I no hi ha per a tant! però sí. Hem passat a la cuina de ma casa per l'all i pel pebre, d'anguiles i algun altre peix.
Alguns diumenges paella, arròs negre o carn coberta de pà. Creïlles i ou fregit alguna vegada, poc! Ensalades de tota mena, perolet o sols pastes on cap de tot. I pimentons i botifarres, i llonganisa i tomata..
Es que ma casa... a ma casa, qué collons! per què no dir-ho? falta quasi de tot. O falta molt, o falta un poc d'allò i d'açò però el que és allò de nutrir-se, de mejar perquè cal i disfrutar, ma casa... un dèu. Que no? No ni poc!
Però el crit de hui, a més està molt justificat! Perquè la cuina, com el despatx o la saleta on fem reunions molts caps, és... xe! internacional. No és un restaurant, però millor que això. Sí, no té moltes estreles, però tenedors sí, del dot de quan ens casàrem... i a allò que anàvem, al crit gojós, tant com l'olor de la flor del taronger, és perquè esta nit a ma casa, cuinat per a un italià, tindrem per a sopar pizza...
Que això és molt normal? Serà la de la pizzeria, o comprada en el mercat, però esta que ens mou al crit, en ma casa i aquesta nit, és més enllà d'extraordinària (que ja l'hem probat abans), és una sort tindre-la a casa i degustar-la, un goig.
Veus què fàcil és, tenint tan poc, tindre-ho tot!
Que no hi ha cap festa com la festa de que a ta casa siga festa, perque es viu de veritat, la germanor de porta oberta i la llar de la ciuna també. En qualsevol llengua, esta nit en un barrejat valencià-italià, una pizza com Deu mana. Si vols probar-la... ja ho saps!
I moltes gràcies al ciuner de hui.
I de pas, hui deixarem
al Nou Mil·lenni tranquil.

domingo, 26 de octubre de 2008

NOU INTENT

Val un vint-i-sis d'octubre? Han passat dies, crec que quinze, des de que teníem programat l'aniversari d'un tros d'història trencada. L'aniversari de la confirmació de la gran veritat: el que no cau, es tira i avant! L'aniversari del poder entés com abús, dies després de fa un any que unes pedres deixaren d'estar on calien. Un any i uns dies, des de que un i uns digueren com eren!
Nou intent: que els meus companys tornen a posar cartells... papers, plàstic o el que siga, que diuen allò que us fa eixir (per què?) fora del gojós confort.
Serà la clau? Un i altre i mils d'intents, fent el que creguem, lluitant pel que vosaltres mai voleu.
Allí, allí està la casona. Està trencada, sola, abandonada, oblidada, però no li importa star així, perquè ella el que vol (com té dret) és, més que estar, ser!
Arreplegue les vostres rises, les vostres mofes, ho arreplegue i ho tire al femer, però sé que la casa del Mestre sospita el que li espera, i aguanta, estoica, el patiment. La construcció encara en peu és una morta vivent, però sap, com molts sabem, que ella té la veritat. Tu saps, sabeu vosaltres, no tots, però ella sap més, pels anys que té, més de trescents.
Che, que va a guanyar la casa, per tu i vosaltres, els teus i els altres. Sabeu que abans del cent, quan els vostres anys passen... (sabeu o no ho sabeu?) on estareu!

jueves, 23 de octubre de 2008

Saps?

Açò es el que m'agrada
de les meues nits de blog:
tocar, sense por, les lletres
i que elles ho diguen tot
Si jo desitge, parle, calle,
somie paraules,
a poc a poc.
Si la ràbia m'espenta
o el descans busque al cap,
elles, les lletres,
em fan costat.
Parlen, callen, senten per mi,
fan amb mi un únic cos.
Em fan d'elles tant com jo
em crec que són meues
i acabem per no saber
qui som de qui.
Però ens trobem i estimem.
Ens abracem... i naix açò,
que és el que m'agrada
de les meues nits de blog.

miércoles, 22 de octubre de 2008

No té titol, sols sentiment

Què a prop ho sent,
el teu silenci.
Què llunyana la veu.
On estàs?
Encara que sé
que estàs a prop!
Vols que vaja?
O véns tu?
Com ho fem?
Jo sé que et sent
I tu?
Jo sé el teu nom
i sé que tu saps
el meu,
tinc por de dir més,
deixe açò
pero no a tu!

martes, 21 de octubre de 2008

Sedant fictici

Com que hui la vesprada
seguix ennuvolada,
tinc també emboirat el cap
i tinc set, simbòlica,
d'aclarir la boira,
netejar el cel
i portar la purea
al meu paisatge emboirat.

El camp té sorolls estranys,
però quan els saps,
quan els fas teus, quotidians,
es tornen música volguda.
Torna el camp a ser... el camp.

I la vesprada grisa i trista
ens porta un lluminós ocàs,
el gris es fa perlat.
El cap s'obri de par en par.
La boira se'n va.
Es calma la set.

Serà l'esperança?
O mig got d'aigua a la taula,
que no està mig buit,
està mig ple de demà...?

I alguns pardals volaran.
M'ho crec i dorc a gust.

sábado, 18 de octubre de 2008

Huit zero quatre

De la vesprada, del catorze d'octubre. Ja s'ha encés la llum de fora (ai, si altres llums que cal que estiguen, se encengueren, sense importar l'hora...).
Hui, fa anys la riuada. Ah, que quina riuada? és que per als de la meua edat, la riuada fon la del cinquanta-set. Un altre dia parle d'ella, del que jo vaig vore des del balcó i al carrer, en este poble, en un barri que és moltes coses, però a més a més, és el més vell. El més oblidat, també. O no, concejal d'ell? I altra pregunta, perquè de veres que no ho sé: cobres ademés per ser-ho? Quant et paguen per això? Tant si és molt, com si no és res, m'agradaria saber-ho. A mi i a altres com jo, que no cobrem res quan, perquè cal i ho creguem, diguem no!
Però oblidem-se ara, del concejal o concejala... Hui, el que volia dir és que un d'eixos dies en que veus alguna cosa en algun lloc, que et mou a fer comentari,
Ha sigut esta vesprada, abans de les huit zero quatre, quan encara estava fora, que per a mi vol dir en el camp, entre la terra humida, entre arbres tendres i vells, entre branques seques que cauen encara que hui l'aire era poc, buit de vent. I el paisatge era gris, tornant-se negre a poc a poc, entre algun ocre o rogenc, un poc de groc o apenes endivinant-se, o més que això, sabent-se, el verd. Pel record d'altres dies, perquè ja en són molts en el paisatge mateix. Ai, si fóra eternament així...!
El comentari? Sí, és que allò que hui he vist, ha sigut en un llibre, que sóc d'eixos antics dels que... lligc doncs existisc. Perdó per l'atreviment i per si no està ben dit, però sempre m'ha agradat per ornament o costum, emprar allò del "ergo sum". I a lo que vaig, que el camí ja va esborrant-se i apagant-se la llum.
El que he llegit, que fa brotar el pensament al meu cap, entre matolls espessos de confusió i claritat, és un dit que algú digué, i com que no sé qui, ara no ho puc dir. Però el dit era aquest, més o menys: "L'ocell en la gàvia no canta per plaer, ho fa per ràbia".
Com és sols simarts deixem-ho ací, ho deixe així.
Potser hi ha qui pot viure senzillament estant, sense pensar. Deixem-lo estar!

viernes, 17 de octubre de 2008

27314

Som la nostra vida
i també les conseqüències.
Som el que som
i per a alguns és prou.

La vida torna de nou
cada dia
i el dia, pot ser un d'ells,
ens porte la sort.
És un cant d'esperança,
o que ha començat el vol?

Potser que aquest present
vole ja pel cel del temps,
i, encara lluny, ja està prop
poder ser més del que som.

Som la nostra vida
i un muntó d'il·lusions,
si la sort t'obri horitzons
com si fora loteria...

Loteria?
El miracle pot ser teu,
en desembre, el vint-i-dos.
Jo he comprat de la que toca,
la de salvem Catarroja!
Per si també tu ho vols fer!

jueves, 16 de octubre de 2008

Una mostra més de censura

Efímers són els murals pintats, les pancartes que denuncien o els reclams sempre legals. No duren perquè són durs? si diuen només el que és cert!
Pel contrari, allò que és evident, és obvi o no és més que obligat a fer, ho lliges i ho sents per tots els costats.
Ací -en Catarroja- redéu! què és el que està passant? No sembla com si, amb el temps, anàrem arrere i no avant?
Què fan? Què fem?
Hui, ja no ho sé. Abans feien això: de la palla, fem!
A més d'una adolorida sensació, crec també que algun error s'ha comés. Els que feu callar les manifestacions escrites, per fer-ho. Error!
Nosaltres també. Per la falta imperdonable de fer les pancartes de tan poca qualitat. Per això, clar, no tenen futur.
D'ací en avant no ho farem en suport de borsa de em. Aquestes les deixarem per altre menester!
Dotze d'octubre.
En la tele, les forcs armades desfilant.

miércoles, 15 de octubre de 2008

Silenci

El de ma casa,
el del carrer,
el d'un poble sencer...
A on està la gent?

Silenci,
el del meu endins,
el de dins de molts,
i el silenci pitjor:
el d'uns pocs...
Què por!

A on està la gent?
Per què estan en silenci
el vent, la pols,
els ocells,
inclús la veu?
Per què callem tots?
Per què no parla ni Deu?

martes, 14 de octubre de 2008

Compartim

De la inquietud compartida
passí a compartir el goig.
Des de la primera taula,
en la Mare de l'església,
vaig patejar el casal,
alguna cervesa fresca
i la consciència d'estar!

I quant he deprés de tant,
quanta essència en els companys,
que foren amics a l'instant,
ajudant-me a caminar...
pel camí, intemporal,
del temps que anomenen lliure,
i té passat el forrellat...

de la inquietud inicial
passí a compartir,
respostes amb sinceritat,
i fent-ho com qui no vol,
sense lliçons magistrals,
sense títols ni càrrecs,
sols per la necessitat.

I des d'aquell primer so,
com que la inquietud perdura,
s'ha fet música de cor
sense canviar partitura.

El calendari es fa llarg,
les reunions mai no acaben,
però la il·lusió tampoc.
Tot i això que, de vegades,
ara les fem en l'Hort

I en ell seguisc compartint,
amb ells deprenc cada nit,
pense, raone, sóc,
m'angoixe, desperte, vullc.

A voltes puc somriure,
alguna vegada em crec lliure
i sempre tinc ganes de viure,
i beure l'aigua que compartim.

Toquem el camp amb la mà,
mesclem joventut i lo altre
(lo altre és vell, però m'ho calle),
el cas és que açò calia.

Calia la Plataforma!
perquè esta vila dormida
pot despertar ferida
si el nou dimoni pren forma.

I no som millors que els altres,
però tampoc som pitjors!
No som ni rics ni pobres
i res cobrem per el crit:

"No volem l'Horta morta,
ho digue també per tu...
ja són nou mil més una
raons per SALVEM CATARROJA"
I... gràcies, amics!

lunes, 13 de octubre de 2008

Al perro, nuestro recuerdo

Era mayor, enfermo desde hace tiempo. Ayer murió uno de nuestros perros.
Y lo sentimos, y lo aceptamos, nos consolamos pensando que, rescatado del camino, destrozado y maltratado, tuvo en casa unos años de comodidad, de cariño, de cuidados.
¿Qué más le pudimos dar? Era un perro. Sólo eso. ¿Sólo? Desde el veterinario a su lugar de descanso. Lo enterramos y no hubo salmo, pero hubo un tierno recuerdo, un buen trato. Pobre animal, porque llegó a su final, pero también qué suerte! vivió en compañía de otros perros y gente que le trataba bien.
Su caminar por la vida lo hizo a cuatro patas. Comía, dormía, ladraba... ¿Sería feliz? Descansa en paz, perro, has sido un buen animal. Y digno, aunque fuiste irracional. ¿Mejor?
¿Habrías preferido ser de los otros? Los erectos, los que no pueden ser llamados, como tú, animales. Porque les queda grande, porque podría dañar la imagen de tus compadres. Vale para ti, y que no se ofenda nadie, mi oración especial de esta tarde. Y espero que donde estés no haya ya quien te ladre. Amén.

domingo, 12 de octubre de 2008

Epíleg, sempre el mateix

I això que està la terra remullada. Al voltant de la casa, la enderrocada fa un any, és tot un fangar, clar, per la pluja, sí, que està plovent molt!
I remullada i tot, la colla, que té el cap molt dur, les idees fixes, la voluntat de ferro i sense cobrar per això diners, ahir penjà una pancarta, que per al nit ja no estava. A migdia, una altra nova. Collons, que per la vesprada, he passat i ja no està. Qui m'aclarix aquest embroll? Qui està jugant, o qui vol ser més que qui? Este embolic, és de desfaenats? o és que la seua faena és eixa? Qui la lleva ho fa de bades, com ho fan els qui l'han penjat?
A mi ja em fa mal el cap i em vénen, intermitents, com alenades de dubte.
Què passa ací en Catarroja? Per què cada vegada, faça mal o bon oratge, quan hi ha algun succés, un esdeveniment, siga festius o dels altres, commemoratiu, social, polític o qualsevol, s'ha de tancar amb un epíleg com este?
A on van eixes pancartes? Al foc, com les branques seques que crema el jornaler, quan li ho manen?
O potser, no està ben escrit i li fa mal, al llegir-ho, a algun sabut de les lletres?
A qui no li feia mal, estic segur del que dic, és a Catarroja poble ni al que resta campesí.
No li ho pregunte a ningú, perquè qui ho sap no contesta, els voltants estan muts. I als que podia preguntar-ho, hui no han vingut per ací. Els ocells que van i vénen tenen nou escenari.
És l'hora de la posta de Sol, que hui no es veu, perquè ell tampoc ha vingut. Me l'imagine i em pose a somiar...
Pel camí, dels mestres, per a ser exacte, ve trotant un cavall, blanc o gris, que no ho veig clar. S'arrima a la casa, olora, mira i gira el cap als dos costats. Pensa que ningú l'està mirant, i té fam, o set, o és recelós, o simplement no cal raó, és sols un animal.
I li pega mos al tros negre i a les taques en blanc. No trau profit del que fa. No l aplaca la fam. Eren dos bosses de fem i retalls de paper. Res més, però l'instint, ¿tenen instint els cavalls? l'ha dut allí esta vesprada. No té trellat açò, però tampoc el té el pobre animal!
El cavall és una metàfora,
ell ho sap.

jueves, 9 de octubre de 2008

Nou d'octubre

I què esperes de hui?
De nou la pluja i el vent han sigut motiu que justifique el que fan i el que no han fet.
Nou d'octubre. Sé que és festa perquè no he anat a treballar. Però no he sentit una traqueta, ni rialles de la gent. No sent música al poliesportiu, perquè allí no han fet res.
La Paella? La pluja i el vent ho han suspés. I al camp, on jo estic, prop d'allí... a penes una rodona i un camí de servei (de cervell... és el camí) he passat tot el matí i... tu has vist ploure? Jo tampoc. Ha fet vent? Sí, un poc, com que m'han caigut quatre dàtils, però em quede sense arròs.
És igual, dinarem un entrepà, que açò que escric no ho dic per la falta del gra. Ho dic perquè pareix que... no hi ha res que celebrar. Nou d'octubre... sabeu el que es celebra? Puix pareix que algú no ho sap!
Potser esta vesprada, o demà, o el dia del Pilar... li faran una missa a En Jaume pel seu descans!
Alguna cosa celebraran pel Nou d'octubre, perquè no crec que ara tinguen por, perquè el Conqueridor entrà ací, just en un dia i data que (redeu!) comença per Nou! No, no crec que siga per això, sempre queda l'excusa del vent i la pluja. Pluja i vent que els són leals.
I si no, sempre quedarà el pavellò cobert, qe ja l'han inaugurat! Celebrem això, pero promte, que crec que va a seguir tancat.
Nou d'octubre també és Sant Donís. Vaig a endolçar-me amb un poc de massapà.
Bona vesprada.


miércoles, 8 de octubre de 2008

FELICITAT

Pot ser un dia qualsevol, sense cap història especial. També (com el que em mou a estes línies), un dia amb notícies bones. Un home, i junt a ell una dona, uns fills, una família, ha lliurat una altra batalla, cal dir que l'ha guanyada, i tots -molts- gaudim d'això.
I és una batalla més de la guerra que, sense voler i massa vegades, presenta la vida. Ja has guanyat moltes batalles, per què no vas a guanyar la guerra? La teua pròpia i també la que el mal seny te declarà el seu dia.
Hui, ahir, estos dies són d'història teua feliç. Ara és la tardor i pots encendre la llar en ta casa. Sí, eixa casa que, com la vida que tens, encara és teua. Pots menjar en eixa taula, junts a tots els que són teus. I dormir al teu llit i saborejar esta victòria.
I pots somriure amb orgull de qui és un home bo, del que té la raó, i amb ella mig poble. I tens els records, el futur, l'amistat, el carinyo i això que creguem que s'ha de tindre! Això mateix que no tots tenen.
La teua història és de valent. Viu d'acord amb el que eres. Tens por i estàs presoner, com jo i més gent, d'eixa por que ve d'un mal vent. Arracera't en ta casa, i ja vorem qui pot més.
De moment, de l'hospital a ta casa, un passeig lleuger i de plaer. D'ací pocs dies podràs passejar en la barca, com si no haguera passat res! Oloraràs el Port i dansarà la vela. Els ocells, encara que muts, te faran costat... pot ser alguna gavina fuja, asustada o avergonyida pea ar les esteles que deixes en l'aigua del llac.

I que quede clar, estem amb tu molta gent, com l'ocell, i encara que també muts, estem dient: Amunt, Miguel! Un abraç.
A miguel "Sulema"
(ell i els seus saben per qué)

martes, 7 de octubre de 2008

A aquell d'allà, o a esta d'ací, segons des d'on ho mire

Tu, quan ixes al carrer,
què veus?
Jo veig rosers, llorers,
un anouer, palmeres
i, encara, alguns tarongers.

Tu, quan obris els ulls,
què veus?

Jo veig un nou dia
i tot el que tinc,
que pareix que no és res
però encara tinc la vida!

i sóc conscient,
el pobre sóc jo!
Jo sóc qui no veu,
jo sóc qui no creu,
jo sóc... qui no sóc,
qui no té, el cec!

Sóc, també, qui crec,
i em crec qui sóc
i crec que puc
i sóc... qui vullc.

Tu, quan creus...
tu quan creus?
o en què o en qui?
o sols creus en quant?

Jo crec en mi, en els meus,
potser en Deu,
però en tu...
en tu no crec!

viernes, 3 de octubre de 2008

... i a tu et trobí al carrer

A un poble, com a una mare,
no es troba, es té,
es naix en ell i d'ella,
s'aprén i viu gràcies a ells.
I d'ells són tant els somnis
com els teus desitjos i fets.

Ta mare te fa voler,
te dóna la sang, el sentiment,
i el poble te fa el ser,
te deixa els carrers per córrer,
per créixer, jugant,
i els amics, que són d'ell mateix...

Ta mare i ton pare t'ensenyen,
el poble et dóna l'espai,
i ella, ell, tots, tants anys,
sempre al teu costat.

A tu, et trobí al carrer,
la vida, l'entorn, la sang,
se tenen, s'estimen... són!

Ta mare, el teu poble,
són abraç i bes...
el més pur sentiment,
i són (i estan) sempre,
inclús quan ja estan absents.

A tu et trobí al carrer
i no sé si també ho sents.
Tampoc sé si vas o véns,
com les gavines, el vent...
Ojalà fóra que sí.
I no ho mates abans de temps.
És que sí? Me sents?
Al poble... no el mateu!

jueves, 2 de octubre de 2008

OCTUBRE, ROIG O BLAU

Deu ha donat
molts privilegis a l'home.
És que a tu no t'ha aplegat?
Els núvols de la pols
no deixen al Sol
besar la flor...
però va fecundant.
Serà demà, o més avant.
Un dia el Sol eixirà
i la flor s'obrirà, viurà!

És que a tu el Sol
no t'aplegarà mai?

En octubre, roig o blau,
fa tres anys, volgueres dir-me:
ja voràs com és que no,
allò que pareix ser sí.

I hui estàs en lo mateix,
no és ja, gràcies a Deu.
Però perquè no podeu.

Ni és que no, perquè el cervell,
el teu i el d'uns quants més,
estan al servici d'ell.

Per què no et rebel·les?
A tu, com a mi i a tots,
des d'octubre d'aquell any,
ens queden eixos tres menys.

Em trobe, com tu, presoner,
però vullc obrir les ales
i volar com l'ocell...
I tu, per què no et rebel·les?
(Et parle del Nou Mil·lenni)

miércoles, 1 de octubre de 2008

CATARROJA

Està, com jo,
i als meus peus,
la terra cansada.

I jo m'enrecorde
quan eixa terra era viva.
Era lliure.
Era horta.
Era com jo, de treball,
de parents,
de respecte i carinyo inmens.

Era mare i filla,
era Deu i era home,
fill i pare...

Era germà, també,
i la sang, com la terra,
era roja...
i fluïa en llibertat
(casi sense tindre-ho en compte)
perquè era un do natural.

La sang, la terra,
l'amor, les mans de l'home
i les de la dona.
Quan tornarà Catarroja
a tindre aquella hora bona?