CRIDEM UN POC MÉS

Cridades que sabem

que no ens les escolten,

amb paraules ben netes

que acaben ferides,

com les mans del captaire

plenes sols de queixes.

Cridem al aire del carrer

ple dels passos de la gent.

Aire i gent sords i muts:

un poc més vos cridem!.

I amb el crit, la quimera

del ser i estar de l'horta,

quimera que en veu nostra

es converteix en pregària:

per l'arbre, per la terra,

per l'aigua al reg...

per un solc llaurat ben fet

mentre l'home el vulga fer.

Quimera, també desperta

en la gent de l'altra banda,

la que vol l'horta ben morta

baix del ciment soterrada.

Cridem un poc més,

per si la vergonya torna

o el vent dur es fa cançò,

per si l'ambició es mesura,

l'aire mut per fi parla

i diu: no més especulació!.

(Nota recordatòria: NO-en gran-al

nou mil.lenni )