Ximo i Tonet, de bon matí.
Un d'ells aparella l'egua,
l'altre ompli d'aigua la botija,
puja el cabàs al carro
i garjola amb els esmorzars...
no van a treballar,
van a “pegar” una ullada,
a vore com està el camp
(els agrada dir-lo així,
encara que camp no n'hi-ha)
per això no cal portar
ni eines ni ferramentes.
Ximo, el pare, porta brusa
-que mai l'ha volgut tirar-
una jupa marró de pana
i un barret li tapa el cap.
El xiquet, Tonet,
du un mocador de pita
nyugat estil fumeral,
però en lloc de calçò du “jeans”
i el jupetí se'l posa per “guai”.
Pujen al carro i van raonant,
deixen el poble, passen el ratjolar,
van amunt, cap a l'horta,
ara callats i el xaval endormiscat.
Ximo, despert però atorrullat
per la visió ennubolada
-s'havia fet un barretjat-
contemplava amb tristesa la terra.
Front a Casa de les Mestres
para el carro, baixa Ximo,
calia fer-ho per necessitat;
En acavar, es tira mà a la faixa
i trau l'encenedor de pedrenyal,
intenta encendre el cigarret,
li cau, s'abaixa i què veu ?:
Per el sòl, tapat amb brosses,
bruticies i fem,
enderrocs, branques seques,
rebles i estris trencats i vells...
era un cos humà ?,
un home ferit o dormint ?,
però el cos, mig despullat,
deixava endevinar que...
era una dona ?,
una mare o una fiila
maltractada per el home ?.
-”Vejes, Tonet,
que m'ha entrat borró i calfred ,
vejes el qu'és “.
I el xiquet, adont-se, li diu:
-”No és gens d'això, pare,
...és l'horta !... i està morta!!.
No hay comentarios:
Publicar un comentario