sábado, 28 de febrero de 2009

SEXE PERÒ...romàntic?

De sobte recorde paraules

d'antiga cançò de Raimon:


“Treballaré el teu cos

com treballa la terra

el llaurador del meu poble...”


Ai!, si fóra avui,

si fóra jo

o el poble en que visc:


què diría la cançò ?,

què esperaria el cos ?.


Clar, que sempre

em quedarà la mà,

sense aixada ni forquetes,

ací, en posarla, tinc mestres...


De sobte recorde promeses

de no ser fastigós ni groller.

Com jo sí que vull complir-les,

deixe, per ara, als roders.


viernes, 27 de febrero de 2009

FLORS NO, GRÀCIES!

No plantaré més flors

si no van a creixer

ni a pintar de viu color

el tapis del groc silvestre.


No plantaré més flors

que no han d'encoratjar

si no les deixen...


si no em deixen somiar

en paradisos

ni en verds vergers,


no m'arraparé les mans,

al edén seu,

buscant rebrots i empeltats.


Ja no podré, no caldrà

si la destrucció parda

podreix total la saba

ferint de mort els ullals.

Si la ment canosa

es mescla amb la primerenca,

i s'embruten una a l'altra;

si el concepte canvia,

si en mi mateix

el cansament mana,

no plantaré més flors.


(No faré collita. És el que vols?)

NOTES (quatre)

Cítrics i altres cultius,

qué sort!

No us afecta la crisi,

com?, si ja us heu mort!

----------


Mai defensaré

allò que no em crec.

----------


No em molestará mai si em criden fill de la meua mare.

És d'el que més orgullós estic,ser fill d'ella i del meu pare.

La ofensa, l'insult, sería qu em catalogaren com a fill...

de la seua.

--------------


Són els preus o els costos?,

el bosc o el arbre ?,

la institució o l'home?.

Eres tu...o el càrrec ?

jueves, 26 de febrero de 2009

RÀBIA

(anònim: la mateixa terra,

la mateixa gent, La passió, diferent)


La mare va posar la cadira al gabinet, sala on ens recollien en les fredes vesprades de l'hivern. Posàven el tapet sobre la taula, on s'alternaven les funcions, ara menjar, ara sala d'estar,

de tertúlia d'intimitat familiar; unes altres vegades taller de brodat, adobs de roba o, per a les festes grans , obrador per a la menja.

Tres metres en cada costat, al capdavall nou quadrats. Però era el centre vital, el cor de la casa,on clapits paternes i paternals bombaven el fluït necessari per arribar a cada membre, a cada fill o net, al avi i fins i tot hi-havia de sobra per a cada gos.

La resta de la casa, un total de molts metres quadrats, importen menys encara que siguen zona principal. El que importa és la seua història, la de la mateixa familia que va nàixer centenars d'anys enrere, Familia encara no dispersada, habitants uns quants residents, uns altres- tots!- estant presents en el record, en cors i ments.

Heu sentit alguna vegada allò de estar sense estar ?. En aquesta casa, sempre.

A la mare, al començament, li semblava miratge; l'avi es va adonar més prompt. Abans de

l'última aprovació, la familia havia assajat resignació. Sense abandonar la lluita, com mai no cessaran els torrencials pensaments, clar, contra vosaltres!.

La vida d'un arbre, d'un hort, d'un poble, no es pot comprar ni vendre. I menys mirant de

reüll, com si es tinguera por.

Si aquest sentiment us sembla vulgar o pobre, Déu!, què podem pensar del vostre ?.

Meus, ni un minut més. De moment!.

QUEIXES

(dedicat a un amic que no és

com “ells”.Espere que no ho siga mai)


Aquell que em llegisca ací,

trencant silenci i desfici,

sabrà que no tinc d'ofici

el més productiu d'avui.

Que no el tinc per no voler

ni ser ric ni cap poder,

ni buscar no més el meu bé,

que vull el d'altres també

i no un poble-femer.


El millor ja l'he tingut,

viure a l'horta i disfrutar;

ara, perquè no puc volar,

o perquè no he volgut?,

per no ser com “ells”, astut!,

o per conservar el camp?,

meu!, com la meua sang;

per no ser dòcil perfecte

i llepar del gran projecte,

em veus ara ací penjat.


I sé, i tu tembé ho saps,

que té dret a fer-se d'or,

si així ho vol, el llaurador,

però...vendre el camp obligat?

A quin punt hem arribat!.

El “astut” ocupa bon lloc

i l' innocent que no entra al joc

de fer-se un gran patrimoni

amb l'assumpte del mil.lenni,

és babau o “roig”...o està mort!.

------------------------


Amic blogger, ho entens?,

ja descansa l'horta en pau

i ningú deixa el palau,

serà que són molt valents?

Amén

miércoles, 25 de febrero de 2009

CATARROJA DESCOBERTA ( LA ),

en la “ cuina de la mare “,

ens dóna detall d'una recepta

de xoriços amb pollastre.


“Pollastre a la regiduria”

es diu aquest exquisit plat,

que si no fora per l'amarg,

seria de rebosteria.

I sí, si ho deixem al seu foc

el temps que necessita

i, a més, estem callats,

“ va fent-se ric, ric, ric “


Com que som de Catarroja,

des-de fa quatre o cinq anys

a ma casa...l'hem tastat

afegint-li un tros de fotxa.


Però al preu que ens costa,

preferisc el poble “d'abans”:

gambetes de les barraques

i un tros de pa amb oli i sal.

FRONT

Front a la fam

la lluita per el pa,

Front al vent

un racó a recer.

Front a la por,

valentia

i front a la covardia

cap remei,

com no siga

deixar-lo de ser.

Front al cinisme

i el poder incontrolat,

rebel.lia i oposició

justa i de veritat.


Front al silenci,

la veu.

Front a la boca tancada,

la paraula

i contra l'espessor,

claretat.


Front a les mans

que volen portar-se el cel,

enfundades en guants,

que se'l guanyen treballant!.


Front a l'artificial,

l'encant del natural,

la bellessa

noble i neta del camp.


I front a la riquesa

de dubtosa procedència,

la Justícia ja ho sap!.

(potser ja està actuant)

martes, 24 de febrero de 2009

QUÈ FARÉ ?


Quan no tinga treball, les meues faenes al camp, quan l'egua no menge ni trepitge el meu tractor la terra, ni la mula llaure cap horta o les espardenyes queden netes,com el planatge rasant dels agrons- o seran gavines?- quan el temps no siga espai perquè ni passa ni existeix, ni marca cap jornada del meu anul.lat treball; quan em dolga l'esquena, rigida per no doblegar-la, tensa per els retrets que em fan l'aixada i el cabàs cada alba de cada matí. O en tornar de cap lloc, cada vesprada , a la quadra, quan la botija em somriga i jo no sàpiga si és burla o fina ironia, o és un dolç lament per la meua llastimosa companyia.


Què faré?...quan ja no haja de llaurar perquè ja no hi-haja el què; quan tinga set i el meu got estiga buit. I busque uns altres sedegosos, antics companys meus, per beure res amb ells, o potser una mica de vi al qual ens inviten els rics; aquells que van ser més llestos o van estar més previstos o el que siga, que aleshores, Déu faça que siga el nom. Què farem ?, per a disimula el fracàs i amagar l'humiliant tros amb que vulga la vida adobar-nos. Què farem els tres o quatre ?, o potser deu o cent, seria massa dir milers?.


Però l'home que amb tan poc se sacia i la penúria- també la pena- un poc la vergonya i la necessitat per la família, està preparat per a calmar la set amb poca aigua, fins i tot quan ja no hi haja terra que regar, una mica de pluja em permet l'excel.lent saviesa de la política empresarial aquesta llicència? quan 'plora el cel' és suficient perquè el pobre es remulle el que necessite. Quan arribe això, que arribará encara sense nosaltres veure'l, què faré, farem o faran?...acceptar, asseguts en un banc de la plaça, qu'espere no han de cobrar per això, que un jove o una xicona ens vulga fer una fotografia, "retrat de vells al sol", una altra de l'home amb la "pipa", després aquell amb el mocador al cap..."llauradors antics", reportatge retrospectiu de l'horta ancestral, "reminiscències de Catarroja abans de ser descoberta ". És, serà , una altra manera de menjar i donar manteniment a la seua família. Poden vendre les fotos o exposar-les al museu local o a la sala d'exposicions del palau, en el pavelló cobert, a la sala d'actes del auditori o … en el camp de minigolf del recalificat de torn. Segur que per inaugurar-la, la exposició, podrà acudir Camps,que l'escriuan en majúscula perquè amb minúscula ja no haurà !


lunes, 23 de febrero de 2009

“JO SÓC LA VINYA...”

Cenyit al treball

inabastable

de buscar diners,

per al poble!.


Arrecerat

en el temps i el lloc

per els pàmpols,

la vinya és tot.


Calze de la salvació,

en mans d'ell,

inaplazable!,

déu,alcalde?

Seny sense claror,

potser el meu.

I jo, llenyataire ateu

del bosc devastador,


el que s'ha inventat vostè,

el seu cor d'àngels

i els apòstols de la seua fe,


que creuen-diuen-en Déu,

(que no és de vosté i d'ells)

qu és un poquet de tots,

i dels que li obeeixen, més!,

li ha manat Ell

que faça ...el que fa?.


(Adéu!, però el meu)

sábado, 21 de febrero de 2009

ESDEVENIMENTS

Volia titular-lo efemèrides

però la embriaguesa de paraules

em fa dubtar i confondre'm,

com l'embolic de les idees

m'allunya de la certesa,

no sé si escriure “gaudint”

davant d'esdeveniment,

o “ lamentant tristament”.


Bé!, el que tenia en ment,

sense cap rima ni color,

era el record de alguns actes

que cap petjada em deixaren,

però les recorde...

i alguna més que les altres:


Caiguda , a Berlin, del mur

(que no caigué, el tiraren),

en Espanya el colp d'estat

(amb tancs i pistoles).

I , a ma casa i al meu jo,

la primera comunió,

aquesta sí, ben celebrada,

dolços en taula i Déu endins...


Aquells, records prou exactes.

Aquestos , d'actuals contractes:


Caiguda de l'horta al meu poble

(tampoc cau, la destrossen),

colp dels diners a la terra

(en lloc de tancs, boques tancades).


I al meu i als milers de vots...

que ens donen!.

------------------

(tanque de pressa, que hi ha roba estesa)

SOÑÉ LA LIBERTAD

Cuando fui joven,

niño o adolescente,

sí, entonces!,

entre sutiles cadenas,

débiles o imaginarias,

de difusa dictadura,

¿o estaba ya muerta?.


Sí, entonces,

cuando trascendencia era

cada libro, cada amigo,

paseo por la carretera

y la chica del domingo...


Y las notas!, eran buenas

si aprobabas matemáticas,

lengua, menor importancia,

y entre números y letras

el primer “poema”,

y alguna palabra nueva

como la de democracia...


Otra vez el sueño

y otra vez a casa,

al inestimable fuego

del amor del que eras dueño.


Soñé la libertad en esos lares,

cuando era libre, claro !.

Señores alcalde y concejales:

ahora , ¿qué sueño, qué hago?.


(En Catarroja, año dos mil nueve...)

viernes, 20 de febrero de 2009

A SALVA VILA,

Et portarà de la mà

l'amor i l'amistat,

i seguiràs !


Els batecs del teu cor

els tens ! ,

i mai has perdut

els sentiments


Et donarà suport

la teua fortalesa

d'home bo!.


Et tornarà la llum

que tu mereixes,

que alguna cosa farà Déu,

en el que creus.

Ell també !


I tornaràs a ser

l'ésser del teu sempre.


Benvingut


(dóna una talonada dient: Present!!)

miércoles, 18 de febrero de 2009

ROSSINYOL

Rossinyol,

no t'espantes;


les gavines, com el vent,

van i venen.


Però un dia

de vent malament,

potser

no tornen.


Seràs més lliure!

ESTREL FUGAÇ

Què ple de felicitat

he mirat al cel,

que avui no està ennuvolat

i he vist un estrel fugaç.


Més estrelles ballant

amb la seus pròpia llum,

la del efimer estrel

s'havia acavat...


És que la música potser

no era massa natural ?.

Ës que la llum era sols febra

i, en baixar-li, s'ha apagat?.


I sense llum ni música

no hi-ha ball !


I sense ball,

cap injecció artificial

manté viu a cap estrel.

GREGARIS

Vetada la paraula

i l'accés dificultós,

així i tot , està ple

el plenari, disposat

a acotar el cap

al que diguen, a tot!


Ja estàn els corders,

la pastura, l'herba,

l'amplaria de l'erari

a la mida que fa falta.

I moltes fanecades

d'anònimes propietats,

que no són meues ni teues,

s'ha perdut la identitat.


Què constrast!

I què delicia digna de déus.


I els bancals inmediats?,

els que avui són “no afectats”,

delicia també o mala sort?

- . - . - . -

Ja us el contaré.

Ah!, no,

que jo no estaré

ni al plenari ni a cap repartiment

(S'ha escapat aquest poll

del gregarisme de la gent?,

individualment, fa bona olor

o és un ocell pudent?)

martes, 17 de febrero de 2009

TRANSCENDÈNCIA

¿O no la té el fet

que tota l'horta que queda

s'haja posat a la venda?.

Perdoneu-me l'abstracció

de contingència material,

és “gaire” tota

i l'horta que dic, Catarroja.


¿És, o no, prou transcendent,

per a confussió tan gran?.

Ës majoría la gent

que ho ignora o no ho té clar,

que sospita gravetat,

que pregunta,qu'espera

o té recels de confiar.


Quin sentiment tan estrany,

parle del poble real,

inexplicable!

la suma de comentaris privats.

I no estic atacant,

en contra del mil.lenn, sí!,

estic suggerint, demanant,

declarar publicament

i explicar amb detall

i veritat...

lo callat políticament.


Que no us costa res

i l'il mereix la dignitat

del poble contribuent.


Heu trovat el que buscàveu?,

eixe moviment de terres,

assolaments d'alqueries,

i tot per el bé del poble?.

Nous diners ,feines

i llocs de treball...

creació de noves butxaques,

més plenes les dels més aptes,

doncs si és tot meravellós

i de tanta transcendència,


de què teniu por?,

eixiu al carrer, palau veritable

de tan digne poble

i parleu-los a la gent!,

que, no tindrà gaire diners,

però mai seràn pobres.

domingo, 15 de febrero de 2009

LLIBRETS DE FALLA


Dedicat a Catarroja,

poble que, abans de l'Horta,

és avui niu de “gaviota”

i alguna perduda “foxa”.


Poble ,amb el cor obert,

esperant la “Nova Oferta”

de foxa, gavina i collverd

que ja tenen la mà oberta...


I , piular, piulen,

però poc i a “destemps”,

i els del poble ja estipulen

quant serà el seu tant per cent.


Inocents?, confiança en els ocells?

Pot ser manca de seny?

El poble que amb fam sols badalla

és “ninot”...i no d'aquesta Falla!


Aquesta darrera escena

és d'un burro, un cavall

i un llaurador , que a l'esquena,

du el fruit del seu treball:


un sac buit , per ser cabut

i no vendre'l camp aquell dia,

perque avui ,si haguera venut,

ni el camp ni el sac ...tindria.


Conclusió: si tens terra a Catarroja,

i vols viure com la foxa,

tanca els ulls i la vergonya

i dóna-se-la!...(és conya!),


doncs si vols bon matrimoni,

casat digne i per amor.

O per dir-lo més clar i millor:

digues-li NO AL NOU MIL.LENNI !



(Una vegada més la Falla em demana

que no diga quina és, que en el tamps,

el lloc i la llivertat que estem,tota pre-

caució és poca)

viernes, 13 de febrero de 2009

MISCEL.LÀNIA

El consell

per a ser eficient,

no parle d'un concret,

no!,

és de la generalitat:

Eficiència

i algo d'habilitat,

(no confondre amb habitabilitat)

rapidessa,

mancada transparència

(que tot ho voleu saber).


Cal un bon ajuntament

de caps millor dispossats.

Tots d'acord

i avant!,

objetiu trobat,

abans somiat.

Remés on cal,

donat curs prompte,

(per si de cas).

Aprovat?, aprovat!,

cap dupte del resultat:

beneficis, val!,


jutjat, sentenciat,

(no tindre en compte l'ordre)

pagat!,

al preu que tenen...

aquestes rajoles

i a punt per a l'execució.

El lloc preparat,

lluny de la llar

del digne veïnat.


Ja està la plaça,

pot ser a l'horta?,

i diu qui siga:

“ Clar, ara esta buida!,

que s'entretinguen veient

les grües pujant les bigues”.


Dius que ja està?.


Quasi!,

no més falta el cadafal.



(crec que ja l'estan ficant)

PER QUÈ TANTA PRESSA ?

Ara la paraula

haguera de ser la vostra,

contestant,

responent,

responsabilitzant-se,

aclarint...


sent regidors,

benefactors

per al poble,


aquest era el compromis,

eren les condicions

quan van ser eleccions.


Per això vosaltres,

ara,

haurieu de contestar,

aclarir


per què tanta pressa !.

Ara la paraula

haguera de ser la vostra,

contestant,

responent,

responsabilitzant-se,

aclarint...


sent regidors,

benefactors

per al poble,


aquest era el compromis,

eren les condicions

quan van ser eleccions.


Per això vosaltres,

ara,

haurieu de contestar,

aclarir


per què tanta pressa !.

jueves, 12 de febrero de 2009

ENSURT

¿No heu sentit mai,

en la quietud de la nit,

un sorollet

que es mescla amb la calma?


¿No heu tingut por,

com ho estic tenint jo ara?

Sóc prou valent

d'aguaitar per la finestra.

M'encoratja més

la serena foscor,

la càlida serenitat,

però em dona més por

no trobar res estrany...

cap lladre malcarat,

ni armes blanques o de foc.

Tampoc paraules d'amenaça

ni pasos en la oscuritat.


I jo, disposat a fer-li front

al que fora que haguera fóra.

Però no hi ha res

i estalla la tempesta,

la por, la meua , torna

perquè algun soroll m'ha despertat.

Ara està clar,

no ve de dins de ma casa,

ve d'altre lloc, d'altra plaça

i siga com siga...vol entrar.

TRIPTIC

NO TINGUEU POR


No tingueu por,

esteu fora de perill,


ah!, de moment?,

sí, clar!


ENCARA NO


No fuges,

no te excuses,

no't queixes massa,

encara no!.


Riu, somriu

o dibuixa somriures.


Les idees,

veritats o mentides,

volen lliures...

com l'ocell

qu'encara no ha entrat

en la gàbia,

encara no!.


PERÒ EL GOIG


El goig del vol,

el del triomf,

pot ser llarg

o tornar-se dolorós.


No tingueu por,

encara no,

però el goig...

LLIBRETS DE FALLA

(I)


Pròleg de Espai confús


Són corrandes de cartells

qu'he rebut per a que'ls “penge”,

...sols les lletretes,

a res ni a ningú més.

Com que es perd en el record

sense entrar a la memòria,

l'unic que'l meu remitent vol,

que un més llegisca l'història.


Bo, l'unic no és, vol també

la “protecció de testimoni”,

que “el nom de la Falla tape,

no siga cas el dimoni”.


Així el faig,la subvenció està

fora de perill.



Cartell un

PERQUÈ HAN ANAT DE CACERA

I CAP CÉRVOL HAN CAÇAT,

QUIN XAFARDEIG S´HA MONTAT!

PER SI ESTÀ EL CÉRVOL “EN CARTERA”


Cartell dos

AI, SI VISQUERA EL QU'HA MORT,

EL MIRARIEN, UNS DE REÜLL,

ALTRES COM SI FOREN TORTS

I.MÉS DE UN...DINS DEL TRULL.


Cartell tres

PER SI ESTÀS DESCONCERTAT,

O EN L'ESCRIT HI-HA MASSA PALLA,

LO QUE VOL DIR-TE LA FALLA

ÉS QUE AL LLADRE L'HAN PILLAT.

SOMIANT els dos

Desfer-me de tu

és el meu somni,


que te'n vages i te'n portes

als teus creients a salari.


Eh!, és un somni com el teu,

si el teu no és delicte,

tampoc el meu!.


Molts saben el que faig

i altres van sabent...

Prompte o tard

ho sabran tots,

qui és qui en aquest poble,


o és que potser ja ho saben?.


Desfer-me de tu

és el meu somni,

dic desfer-me psicològic,

fisic és si te'n anares.


Mentrestant encenc en l'ara

del meu desig i el meu goig,

un foc qu'ha de ser testimoni

que ni Déu ni el poble volen


empassar-se el NOU DIMONI ! (*)



(*) cal dir NOU MIL.LENNI

miércoles, 11 de febrero de 2009

POBRE POBLE

Pobre poble,

perdut a l'ombra

de l'obra fosca,


qu'entre acte i acte

disfrassa el projecte,

obra on actors imiten

als grans còmics del teatre.


Pobre poble,

perdut en el silenci

del cec que no vol vore,

o del sord que sent

només el que l'interessa.


Pobre poble resignat,

somnolència que creix,

ombra cega d'ulls tapats

per els mestres de l'escena.


Pobre poble...

antic paradis productiu,

avui lucratiu per a alguns


Pobre poble, immers en el fred

qu'inmobilitza a la gent,

perquè'ls carrers no són d'ell.


On vas, poble, què esperes?,

sols els adobs qu'estàn fent?,

la ignorància dels records

o l'ombra buida del temps?.


No cal buscar més llum?,

et conformes

darrere el somni diluït

del nou projecte confús ?.


Jo també sóc culpable

però m'atrevisc a dir:

pobre poble!

TU MATEIX

Ja estàs aci de nou,

ja tornes a ser, al menys,

llit de riu...

a poc a poc, ompli'l!,


amb tot el cabal.


La veu,

torna a cantar.

Després les mans,

els ulls , oberts!


I al cap i al cor,

el pensament total

i el sentiment

que cal...

a tu mateix.


(vol dir que t'esperem!)

martes, 10 de febrero de 2009

POTSER,

Quan sigues més vell,

l'avui irreal

es faça ja realitat.


Potser

l'incert d'aquest moment,

passat el temps,

siga la gran veritat.


Potser,

al final d'aquest sender,

el pou estiga ple

però sense profunditat.


Potser

pero cada vegada més cert,

no et servirà el diners,

ja no tindràs més que jo


i , com a bons companys,

puguem, potser, viatjar

a eixe regne nou...

del més ennlà, de l'eternitat.


Seriosament, per què no despertes

i et poses a pensar ?


Ja !!

lunes, 9 de febrero de 2009

BOADILLA DEL MONTE

Vive allí un amigo mio,

dos, mejor dicho,

¿no son cuatro ?,

sí, él, la mujer y dos hijos.


¡Que son madrileños!,

pero no de alli...

llegaron buscando,

después del trabajo,

merecido descanso,

jubilación de campo.

¿Queréis la verdad?,

pues son gente sana,

que cuando te hablan

sólo oyes amistad...

y si parece utopía,

eso ya ess cosa mía.


Yo, donde quiero llegar

es al pueblo de mi amigo,

que,al menos unos días,

perdió su idílica paz,

inmerso en la confusión,

si es su alcalde corrupto

o el juez que lo mira mal.


Mi amigo ya abrió su luz:

todos son inocentes,

mientras no se demuestre...

mi amigo es tan buena gente!


¿Sabéis,además, qué me dijo?:

“Tú sí que tienes suerte,

viviendo allí donde vives...

sin vientos de corrupción,

sin sospechosos ediles

ni...¡oye!, ¡dime, no te oigo...!.

se cortó la comunicación.


Otro día le llamaré,

¿qué le digo?

DOS ESCALES

Han volgut Deu i les circumstancies

que jo en tinga dos de elles,

una em du a les estrel.les,

l'altra avall, a les evidencies.

Si vull trobar-vos,

si l'impuls m'engendra la fam

o la lluita per el fang em rebassa,

si vull- de raó- raonar,

no sé bé on anar,

quin escala utilitzar,

que no sé mai si esteu dalt o davall,

si cada peu que fique amunt del altre

me apropa més al trellat

o estic més prop del abisme.

Per qué ha de ser que no em fie ?

Dos escales i un obstacle:

un ajuntament tan prop

si ho mesure per distancies

i tan lluny per les circumstancies.


En pau, de moment !

UNA DE LES PARAULES

Una de les més grans,

hi-ha dos o tres més,

amb les que poder jugar

quan el temps t'ofega,

quan el vent et fa mal.

Quan el que no passa,es queda,

i el foc no et calenta

perquè et crema,

quan el dia no és llum,

perquè la vida

és nit i fosca...

Quan l'obstacle et cega

i la idea et despulla,

i el foc te'l amaga el fum

o...abrigat et troves nu

O eres sols o tens por,

quan el arbre et tapa el bosc

o, per damunt de tot, quan vols,

està eixa paraula, el nom,

el incondicional sempre,

el sempre que cal

quan cal retrobarte,

quan ho necessites

o vols estar a l'alt.

Quan l'amor te ho demana

i ella, la paraula,

es fa l'ama als llavis

i res t'acovarda...

si et regires l'ànima,

del bosc més frondós,

sortirà el fort arbre,

el més ferm en la vida,

la paraula és...pare!

Ja sé, que a tu

no cal que t'ho diga.

TRASLLAT A PLANTA

És el paisatge en que't veig:


arbre robust, soca ferma,

aire pur, net, sà,

aigua clara

i camins llargs...


més llargs encara.


Naix!, creix!,

respira!,

obri els ulls i vine,


t'espera la vida!.

TORNAR A EMPRENDRE

El propi esforç,

el crit, la por,

són prou

per l'agonia i la mort.


La sang, el cor,

el muscle cansat,

el cap en flama

i el foc de les mans;


el cap en alerta,

el instint innat

de defendre's quan cal...


el cos, la carn

sempre a l'alba

del dia del desenllaç.


El propi esforç

per la lluita

i el mal disfrassat

han segut prou.


Han trencat les ales,

han parat el vol,


però les ganes,

l'afany,

ho mamprendran

de nou.



( i tu estaràs, Miquel, estaràs )

FORTES RATXES

Anunciades per al orage,

fortes ratxes de vent,

posant en alerta a l'home

per destrosses al paisatge.

Ai!, si l'home poguera

marcar senderes per l'aire,

esclavitzar-li el vol

i que'l vent ho comprenguera.


Si en lloc de destrossar

i omplir el cel de polseguera,

marcara al seu pas

una fina i nova estela,

si la ratxa forta ,

per forta, s'emprara

en fer el bé on domina,

si estimara el que té,

si pensara...

no pot pensar el vent ?.


Si del fictici pensament

sorgira una millora

al seu desficiós present,

jo...li votaria.


Cel rogenc,son ardent!

XIMO I EL FILL

Ximo i Tonet, de bon matí.

Un d'ells aparella l'egua,

l'altre ompli d'aigua la botija,

puja el cabàs al carro

i garjola amb els esmorzars...

no van a treballar,

van a “pegar” una ullada,

a vore com està el camp

(els agrada dir-lo així,

encara que camp no n'hi-ha)

per això no cal portar

ni eines ni ferramentes.

Ximo, el pare, porta brusa

-que mai l'ha volgut tirar-

una jupa marró de pana

i un barret li tapa el cap.

El xiquet, Tonet,

du un mocador de pita

nyugat estil fumeral,

però en lloc de calçò du “jeans”

i el jupetí se'l posa per “guai”.

Pujen al carro i van raonant,

deixen el poble, passen el ratjolar,

van amunt, cap a l'horta,

ara callats i el xaval endormiscat.

Ximo, despert però atorrullat

per la visió ennubolada

-s'havia fet un barretjat-

contemplava amb tristesa la terra.


Front a Casa de les Mestres

para el carro, baixa Ximo,

calia fer-ho per necessitat;

En acavar, es tira mà a la faixa

i trau l'encenedor de pedrenyal,

intenta encendre el cigarret,

li cau, s'abaixa i què veu ?:


Per el sòl, tapat amb brosses,

bruticies i fem,

enderrocs, branques seques,

rebles i estris trencats i vells...


era un cos humà ?,

un home ferit o dormint ?,

però el cos, mig despullat,

deixava endevinar que...


era una dona ?,

una mare o una fiila

maltractada per el home ?.


-”Vejes, Tonet,

que m'ha entrat borró i calfred ,

vejes el qu'és “.


I el xiquet, adont-se, li diu:

-”No és gens d'això, pare,

...és l'horta !... i està morta!!.

jueves, 5 de febrero de 2009

LOS MEJORES AÑOS DE NUESTRA VIDA

A S.V.V. ,

(la lletra és d'ell)

Una dulce sonrisa tus labios dibujarán,

al escuchar esta canción que te marcó.

Suena la melodía,comienzas a levitar,

te dejas llevar y es tan intensa la emoción-


Los mejores años de nuestra vida

fueron años mágicos, sí, es verdad,

pero aún nos quedan años y vida

para disfrutar con felicidad.

Qué fantástico ser únicos;

siguen en nuestra memoria

los recuerdos y la música

llevamos unidos, unidos con nuestra historia.

Los mejores años de nuestra vida

fueron años mágicos, sí, es verdad,

pero aún nos quedan años y vida

para disfrutar con felicidad.


Sensaciones perdidas,queremos hacerte llegar,

anímate,tus sentimientos te harán vibrar.

Ese amor, el primero, ese amigo que ( ) está,

evocarás, oyendo la música sonar.


Un apretó de mà o un bes,

el que vullgues és teu...

però volem donar-te'l en el carrer,

sentir el teu guitarreig, dona i filla sonrient.

Volem...volem que TORNES, redéu!.

QUE LLUNY

L'oblit i la distància,

el silenci...

el desconcert absolut,

el despotisme més cert,

algun arbre ferit

i el dupte.


La mirada de reüll;

esclau i a l'aire

algun sospir.


Intolerància,

casa del poble

que no és d'ell.

Ajuntament, vol d'ocells

i alguna gavina

fóra del seu temps-


Casa gran,

compromis d'allunyament,

afany de trobada

del perdut vent;


balada pobra

sense nota intel.ligent,

música d'un poble,

meritori pentagrama,

música i paraula

avui callada.


Palau noble i vell.

Antic ateneu i fòrum gloriós,

avui bordell.


Abocador silenciós,

nou magatzem...

de vetles , mornells,

forques, aixades,

pales, llauradores,

espardenyes i tregilles...


de mantellines d'encaix

i roba de treballar.

Ara,tot, al forat,


al oblit i a la distància

perquè'l palau s'ha tornat,

´

per l'atmosfera actual,

en "casa de tolerància".

miércoles, 4 de febrero de 2009

TORNA , MESTRE !

I les ganes ?,

quin órgan vital tan viu!.


La fe també,

camí obert al retorn...


I Déu?,

no és amor, afecte, estima ?,


doncs torna, amic,

de tot...mestre i sembrador!.

VENT

Per què no despertes l'home (*)

- i a la dona també -

 que no veu el roig de la terra

ni en ella res de verd.


Tampoc el gris brut

del que volen fer...


Per què no despertes a ambdós

i els fas vore clar

això que avui

palpen com a cecs.

Vent,

que segur saps més qu'ells,

per què no els fas comprendre

tot el mal que poden fer.

Vent,

mou-te!, suau però ferm,

en vol rasant pel meu poble.


( ...i per l'Ajuntement)

(*) home: es diu de tot aquell

que, a més de vot, tinga veu.

CRIDEM UN POC MÉS

Cridades que sabem

que no ens les escolten,


amb paraules ben netes

que acaben ferides,

com les mans del captaire

plenes sols de queixes.


Cridem al aire del carrer

ple dels passos de la gent.

Aire i gent sords i muts:

un poc més vos cridem!.

I amb el crit, la quimera

del ser i estar de l'horta,

quimera que en veu nostra

es converteix en pregària:


per l'arbre, per la terra,

per l'aigua al reg...

per un solc llaurat ben fet

mentre l'home el vulga fer.

Quimera, també desperta

en la gent de l'altra banda,

la que vol l'horta ben morta

baix del ciment soterrada.


Cridem un poc més,

per si la vergonya torna

o el vent dur es fa cançò,


per si l'ambició es mesura,

l'aire mut per fi parla

i diu: no més especulació!.

(Nota recordatòria: NO-en gran-al

nou mil.lenni )

domingo, 1 de febrero de 2009

De nou AL VENT

En torna a fer, ara suau,

brillant per la llum del sol,

ajudant al vol

d'un colom que anuncia pau.


Un colom que, ho sé,

demà se'n va a anar,

tornarà al seu lloc,

al colomer reformat.


És diumenge,dia setè,

Déu i els seus, descansant.

En un abraç intens

la meua por i la d'ells.


De nou el vent desperta l'arbre

movent les branques i les ales,

tancant les boques,

callant paraules...


L'aleteig del colom

m'obri portes tancades

i a l'espill del sol

veig de nou...cóm sou!,


escolte la cançó d'ahir,

melodia grisa d'avui.


Les tenebres tornaràn

al obrir el forrellat

del noble i antic palau,

mentre vullga Déu i els vots


que tingueu vosaltres la clau.


El vent, el temps i jo,

espessos matolls soterrats,

direm fins a quan.


Ara, però mentre tant,

el colom remampren el vol,


és que tinc que acollirme,

com tu, a un clau cremant!.


Demà dilluns, més.